Plataforma Educativa
Treballa amb nosaltres
Fundació Utopia - Bicicletes sense Fronteres - Novetats

A vegades, m’agradaria trencar-me la cama, només una miqueta

Raquel Sabater és la coordinadora general de la Fundació Utopia i responsable del Voluntariat i la Participació en la governança de la Xarxa Plataforma Educativa. Treballadora social amb 18 anys d’experiència en l’àmbit de l’acció social. Màster en Desenvolupament Humà Sostenible per la Càtedra UNESCO (UDG).

A VEGADES, M’AGRADARIA TRENCAR-ME LA CAMA, NOMÉS UNA MIQUETA

Dies enrere, una de les meves filles (4 anys) va entrar al meu despatx, on acostumo a treballar, i em va mirar fixament, amb aquella intensitat que la caracteritza i no sé d’on ha tret i em va dir;

– Mama, per què treballes?

Ai amics i amigues! Quin raonament més acurat, quina explicació tan estructurada i adaptada li vaig donar sobre la importància de la nostra tasca, sobre l’emancipació laboral i els drets de les dones treballadores!!! Sobre la vocació, la passió per la feina ben feta i sobretot, per marcar-se uns objectius professionals i anar a totes, amb esforç i sense por!!

Va escoltar-me atentament, i vaig veure clarament com el seu petit cervell raonava, i a la finestra dels seus ulls vaig veure el meu reflex, quan va respondre tranquil·lament;

– Si treballa el papa ja n’hi ha prou, i així tu tens temps d’estar amb nosaltres. Per què cuides de l’altra gent, si pots cuidar-nos a nosaltres?

Qualsevol que hagi criat/educat/tractat amb infants pot imaginar la cara d’estupor que se’m va quedar, i la frase que em deien quan jo era petita, va prendre significat amb tota la seva cruesa: “Aquesta nena, massa llarga té la llengua!“.
Si trobeu una resposta adequada, amb molt de gust escolto suggeriments….

La meva amiga X treballa en una coneguda cadena de supermercats. Soltera, sense fills ni filles a càrrec. Fa 25 anys que hi treballa a jornada complerta. Fa uns dies, donat que la seva mare comença a necessitar-la, va pensar que el més adequat era demanar una reducció de jornada.
La seva cap, després de consultar-ho amb les altes instàncies, li va respondre que no podia ser, que si tingués fills o filles podria adaptar l’horari, però que per tenir cura de la pròpia gent gran, aquell “privilegi” (sí, sí, aquesta paraula va sorgir a la conversa) no estava contemplat.

– No és injust? – em deia la meva amiga, desanimada – Només demano poder tenir cura de la meva mare i no anar amb la llengua fora tot el dia…

Qualsevol que hagi cuidat/atès/conviscut amb gent gran depenent, pot entendre la meva manca de resposta convincent davant un criteri a totes llums poc humà.

La meva amiga X és del ram científic, especialista i amb una llarga trajectòria d’èxit en el seu camp. Monomarental, dos fills. Em comentava fa uns dies que estava cansada i decebuda al veure com la seva trajectòria laboral es trobava estancada i en seriós retrocés, perquè no podia seguir el ritme de viatges, nits i dies de feina i havia d’escollir entre tenir cura dels seus fills i deixar aturada, fins ves a saber quan, la seva carrera laboral. “Congelat” el seu creixement professional, el seu sou, compartir el seu saber perquè no pot assumir tanta exigència.

Qualsevol que hagi dedicat temps, esforç, diners i il·lusió a desenvolupar la seva tasca en un entorn laboral exigent pot entendre el sentiment de culpa davant la tria, veritat?

I podria continuar… hi ha tants exemples, que de ben segur us en vénen al cap que podríem anar allargant aquest article…

Ja fa anys, la meva àvia em va dir: “ Cuando era joven, de lo cansada que estaba de criar las niñas, de atender a mi madre enferma, y de trabajar dentro y fuera de casa, pensaba…. Ojalá me rompiera la pierna un poquito, solo un poquito, lo justo para estar en el hospital unos días, y así poder descansar.. Eso no te pasará a ti, porque los tiempos cambian, y todos tendréis más tranquilidad para cuidar de los vuestros..“.

En aquell temps del segle passat, el meu avi feia dues jornades, per tant era impossible la coresponsabilitat, i la meva àvia, que mai va cotitzar per més “inri”, feia feines fora de casa i s’encarregava de la seva, per descomptat. Quina exageració, pensava jo des de la meva talaia jove, sense cap responsabilitat i amb tot el futur meravellós per endavant.

Benvolguts marits, amants, companys i caps…estimats col·legues del gènere masculí, només si tots i totes anem a la una amb la dignificació del treball de cures i el preneu com a propi, estimada societat i administració moderna i que posa “al centre la persona”, només si el treball no remunerat es considera una tasca productiva, indispensable i de responsabilitat compartida, podrem canviar aquesta realitat a totes llums injusta, deshumanitzadora i molt, molt esgotadora….

Perquè si no, amics i amigues, no guanyarem per cames trencades.

Raquel Sabater Ten
Mare, Professional i Amiga. (entre altres)