Plataforma Educativa
Treballa amb nosaltres
Novetats

TROBANT ELS COLORS DE LA NIT

Parlem amb en Pep Plana i Farré, mestre i educador social vinculat des de fa una colla d’anys amb Plataforma Educativa. Ho  fem amb l’excusa de la reedició del llibre que vam publicar l’any 2012, el Colors de nit, en el marc dels premis d’Acció Social Mercè Bañeras i Maria Figueras. Parlem amb ell també, d’aquest vincle amb la nostra agrupació a través dels projectes de cooperació internacional de Fundació Utopia BsF i les seves rèpliques al nostre país. Però sobretot, coneixerem una mica més la persona que hi ha darrere d’aquesta llarga carrera professional, plena d’aprenentatges i vivències dignes de compartir. No us la perdeu!


“La creativitat és una poderosa eina de treball social per a la reducció de desigualtats”

Pep Plana i Farré (Santiago de Chile, 1961) mestre, educador social des de fa més de 30 anys en diferents àmbits, centres i entitats de les comarques gironines i màster en Desenvolupament Humà Sostenible i Atenció psicològica a víctimes per l’UdG.

Actualment, treballa al Centre d’Acollida Misericòrdia de Girona i col·labora amb el projecte INCUBA  de Fundació Utopia BsF a Barcelona. I en  moments “recuperats” escriu per afició. El seu caràcter inquiet l’ha portat a viatjar per participar en projectes de cooperació internacional de Fundació Utopia BsF a Guatemala amb l’EFCI (Escola de Facilitadors de la Creativitat i la Innovació) el 2006 i 2008. L’any 2012, aprofitant la festa de l’acció social de la nostra entitat, els Premis d’Acció social Mercè Banyeras i Maria Figueras, podem tenir a les mans el seu “Colors de Nit” (Que, per cert, us podeu descarregar de franc en aquest web).

Parlem amb  ell d’aquelles seves reflexions “interactives” i d’alguns aspectes més de la seva relació amb el món social i el seu ofici, el d’educador. Ofici que coincideix abastament amb la seva passió. També hi ha molta esperança en la manera que enfoca l’educació: Creu fermament en  la capacitat de les persones que, assumint els reptes que la vida els llença (sovint amb el vent de cara), poden tirar endavant.

I tot plegat no només és qüestió d’entusiasme, sinó també de sensibilitat, experiència i altruisme. Perquè l’educació, l’acompanyament en el creixement humà, és l’eina fonamental, el desllorigador que permet moure situacions que d’entrada semblen indissolubles. I sempre, en aquest ofici, “cal cedir a la comunitat el que de manera individual s’ha après treballant”.

 


Des de 2012 (any en què podem llegir el  Colors de Nit)  fins ara, què podries sumar a la teva experiència com a educador?

Bona pregunta ! Crec que cada dia s’aprèn alguna cosa, la meva àvia que sense saber-ho em va parlar de la Resiliència, em deia de ben petit que ella era com aquella vella (llavors tenia 80 anys) que no es volia morir mai perquè cada nou dia aprenia una cosa nova.

Em cal, i ho estic fent, una nova reflexió per encarar el camí cap a la jubilació professional amb dignitat i de manera útil per a les persones amb les quals treballo en la professió.

Aquests darrers anys he après molt sobre els immigrants infantils  i les seves peripècies, m’agradaria saber-ne més per treballar més bé. També crec que podria afegir una visió diferent vers les famílies dels infants.

També he après molt sobre el treball de diferents generacions de professionals ens els equips educatius.  També m’agradaria parlar i reivindicar el paper que juguen les figures teòricament no educatives que participen en el dia a dia dels centres ( neteja, cuina, seguretat, administració, porteria,…)

Em considero privilegiat per haver estat en tot el procés que ha seguit la nostra professió des de ser considerats mers cuidadors fins  a esdevenir actors importants i amb una tasca professional diferenciada

 

Explica’ns la teva relació amb Fundació Plataforma Educativa i més concretament  amb Fundació Utopia BsF, la teva experiència aquí i a Guatemala, en quins projectes vas col·laborar…

La meva relació amb Plataforma Educativa ve de lluny, primer de caire personal amb les persones que la van fundar i més tard intentant aportar la meva experiència i coneixement en els  seus projectes i iniciatives.

Aquesta relació em va portar a col·laborar amb l’entitat i la seva contrapart El Sitio Cultural a Guatemala en el projecte EFCI (Escola de Facilitadors de la creativitat i la innovació)- de Fundació Utopia BsF, que ha demostrat que la creativitat és una poderosa eina de treball social per a la reducció de desigualtats.

Vaig estar-m’hi tot el 2006 i vaig col·laborar en la direcció d’una de les  seus del projecte a la ciutat de Quetzaltenango ( Xela pels amics) a l’ Occidente de Guatemala.

Una vegada retornat he col·laborat i encara ho faig, com a formador amb l’entitat en els projectes EFCI i INCUBA de Salt i Barcelona.

“Cal cedir a la comunitat el que de manera individual s’ha après treballant”

Déu ni do! no et falten les energies…

Personalment em considero una persona inquieta i amb ganes de conèixer, he voltat tant com he pogut i he intentat estar a l’alçada i ser coherent entre el que penso i el que se m’ha demanat professionalment en totes les situacions que he afrontat. M’agrada estar amb la família, mirar sèries i cinema,  escriure de tant en tant, anar en moto, fer excursions, viatjar i portar un petit hort. També m’emociono quan dues joves encantadores em diuen “papa”.

La feina l’he viscut de maneres diferents segons les etapes vitals que he passat i també els moments que ha passat la pròpia professió i les institucions.

Fèiem el que cal fer a la vida, veure els diferents caires de les coses i cercar en situacions fosques els colors que si amaguen.

Em considero privilegiat per haver estat en tot el procés que ha seguit la nostra professió des de ser considerats mers cuidadors fins  a esdevenir actors importants i amb una tasca professional diferenciada d’altres actors socials.

L’escriptura de “colors de nit” intenta parlar d’aquesta trajectòria tant personal com professional i deixar-la allà per si a algú li pot servir.

 

I durant tot el teu “periple” professional”, amb què et quedes (per ara!)?

En més de trenta anys de professió he vist moltes coses i n’he après una de molt important: cal ser coherent entre el que penses i el que fas i que cal tenir clar que petites intervencions professionals poden ser les més importants per  a la persona que acompanyes en un moment especialment difícil de la seva vida.

També he arribat a la conclusió que he de trobar eines i oferir-les per que la persona es recuperi, creixi i esdevingui important per a la col·lectivitat. En resum, que sigui capaç d’activar la seva resiliència per tirar endavant.

En més de trenta anys de professió he vist moltes coses i n’he après una de molt important: cal ser coherent entre el que penses i el que fas i que cal tenir clar que petites intervencions professionals poden ser les més importants per  a la persona que acompanyes

 

I ara, una pregunta tècnica: Com creus que la formació en recursos d’apoderament pot incidir en la inclusió social?

Considero que hi ha un concepte bàsic en el treball socio-educatiu que és la resiliència. Aquesta, com a la capacitat de recuperació de situacions complicades,  esdevé sovint la pedra angular sobre la qual suportar el treball de l’educador.

Quan un professional no creu en general en la capacitat de recuperació de la persona que està acompanyant el treball esdevindrà molt poc efectiu.

Les persones que acompanyem no tenen massa temps; hem de rendibilitzar esforços i a més de establir pràctiques terapèutiques per moments de crisi cal establir processos per a que la persona s’apoderi, activi la capacitat de resiliència i sigui capaç d’agafar les regnes de la seva vida.

 

Per acabar… Què t’agradaria que et preguntés i no t’he preguntat?

Potser aquesta: “com vols que et recordin quan pleguis de treballar des del món professional?”. Crec que el record és important, és el que pots deixar en llegat; ja ho deien els egipcis. Crec que quan plegui intentaré ser-hi però no fer nosa i estar amatent per si puc aportar alguna cosa des de l’experiència.

Quan vaig començar a treballar una germana de la Caritat davant de les nostres “deliris” educatius centrava el tema i aportava per fer-nos aterrar. Sempre començava igual “si es interessante lo que dices i nosotros en el 56 (o l’any que fos) hicimos algo parecido y pasó que…”). En aquelles reunions barrejaven el seny i la rauxa, l’experiència i la novetat. Fèiem el que cal fer a la vida, veure els diferents caires de les coses i cercar en situacions fosques els colors que si amaguen.

Els colors de la nit?

Els colors de la nit.