,

Capgirant el format clàssic de la institucionalització

En Ferran Capità, director del CA Oikia escriu aquest article d’opinió al social.cat

Si parlem avui en dia de centres de menors i d’institucions de protecció és per evidenciar la seva profunda crisi. Ja fa un temps que s’han accentuat les dificultats de legitimació d’unes institucions creades per mantenir un tipus de control social que està en procés de desaparició.

Que les institucions que ofereixen protecció a aquests menors han de ser més petites i més normalitzadores, és una frase que, només a nivell intuïtiu ja es mostra clarament plausible. En aquesta línia, els estudis ens mostren que és possible viure satisfactòriament en un entorn residencial, sempre que sigui de qualitat i el més semblant al nucli familiar. A més, hi hauria un acord més o menys ampli en el sentit que la millora de la situació de les institucions requereix l’augment de la inversió pública per tal de reduir-ne la capacitat, millorar la gestió i definir un pla organitzatiu per perfils que garanteixi els drets dels infants i adolescents, però que alhora no els estigmatitzi segons les problemàtiques.

Tanmateix, per complir amb la garantia de drets dels infants i joves es fa absolutament necessari que hi hagi una harmonització de condicions. Sota aquesta premissa, resulten inadmissibles les desigualtats actuals entre centres segons titularitat, tant de les condicions físiques dels serveis, com de les condicions laborals dels professionals i el seu reconeixement. Cal portar a la realitat i als fets la condició de serveis públics i treballadors públics a través de la millora de les clàusules de contractació i la supervisió, incloent-hi l’avaluació tècnica dels projectes educatius.

Caldria explorar aquestes vies i potser incorporar certes figures professionals provinents de l’àmbit de la discapacitat com l’assistent personal; rol que proporciona el suport necessari a una persona per tal de poder dur a terme el seu projecte de vida amb la màxima autonomia

Es posa de manifest dia rere dia la situació actual dels centres de menors quant a conflictivitat, sobreocupació i manca de recursos (tant professionals com econòmics dels mateixos), incloent-hi la gran arribada de menors no acompanyats, que pressiona la seva sostenibilitat. La relació entre la vigilància i el control obert i continu no es pot donar a partir del confinament en establiments massificats sinó que caldria que fos a partir de la creació de xarxes de lligam dels infants i joves amb diferents agents, col·lectius i entitats de la comunitat. En aquest sentit, i tal com habitualment es diu, davant de situacions diferents no podem donar les respostes de sempre.

La millora del benestar dels infants i joves tutelats implica potenciar decididament els acolliments familiars tant en família extensa com en família aliena. La família és l‘element socialitzador per excel·lència. En elles es poden produir accions facilitadores de tal socialització. També exigeix posar la formació i l’escola com a elements centrals que compensin i afavoreixin el seu benestar. La integració escolar millora a mitjà i llarg termini els processos d’inclusió social. També potenciar el paper de les amistats i de les activitats de lleure fomenten de forma exponencial la normalització.

La família és l‘element socialitzador per excel·lència. En elles es poden produir accions facilitadores de tal socialització. També exigeix posar la formació i l’escola com a elements centrals que compensin i afavoreixin el seu benestar.

De rebot de totes les dificultats que deriven del format clàssic de la institucionalització, darrerament han sorgit reflexions i propostes complementàries al manteniment d’algunes institucions especialitzades i que recauen sota el concepte de “extitució”. El prefix ‘ex’ ens indica treballar des de fora, i reconeix poder intervenir des d’altres entorns no residencials, més comunitaris. Per exemple, ara parlem de “centres de dia”, és a dir, sorgeixen formats no presencials d’intervenció. Caldria explorar aquestes vies i potser incorporar certes figures professionals provinents de l’àmbit de la discapacitat com l’assistent personal; rol que proporciona el suport necessari a una persona per tal de poder dur a terme el seu projecte de vida amb la màxima autonomia i autodeterminació, tot garantint l’exercici de drets i la igualtat de condicions de la resta de la ciutadania.

Tal com diu el psicòleg i educador Jaume Funes, “encara que no confiem en la institució (segurament hem de continuar essent un punt desconfiats) s’haurà de seguir educant, ajudant”. Necessitem, però, d’unes noves polítiques adaptades, que tinguin la vista posada al nou món i receptives a les necessitats. La nova política necessita la participació activa dels professionals del sector des d’un inici. I el sector clama per un reconeixement social i laboral de la complexa tasca que es desenvolupa, sovint de forma anònima i desconeguda per la societat.