,

Capgirant el format clàssic de la institucionalització

En Ferran Capità, director del CA Oikia escriu aquest article d’opinió al social.cat

Si parlem avui en dia de centres de menors i d’institucions de protecció és per evidenciar la seva profunda crisi. Ja fa un temps que s’han accentuat les dificultats de legitimació d’unes institucions creades per mantenir un tipus de control social que està en procés de desaparició.

Que les institucions que ofereixen protecció a aquests menors han de ser més petites i més normalitzadores, és una frase que, només a nivell intuïtiu ja es mostra clarament plausible. En aquesta línia, els estudis ens mostren que és possible viure satisfactòriament en un entorn residencial, sempre que sigui de qualitat i el més semblant al nucli familiar. A més, hi hauria un acord més o menys ampli en el sentit que la millora de la situació de les institucions requereix l’augment de la inversió pública per tal de reduir-ne la capacitat, millorar la gestió i definir un pla organitzatiu per perfils que garanteixi els drets dels infants i adolescents, però que alhora no els estigmatitzi segons les problemàtiques.

Tanmateix, per complir amb la garantia de drets dels infants i joves es fa absolutament necessari que hi hagi una harmonització de condicions. Sota aquesta premissa, resulten inadmissibles les desigualtats actuals entre centres segons titularitat, tant de les condicions físiques dels serveis, com de les condicions laborals dels professionals i el seu reconeixement. Cal portar a la realitat i als fets la condició de serveis públics i treballadors públics a través de la millora de les clàusules de contractació i la supervisió, incloent-hi l’avaluació tècnica dels projectes educatius.

Caldria explorar aquestes vies i potser incorporar certes figures professionals provinents de l’àmbit de la discapacitat com l’assistent personal; rol que proporciona el suport necessari a una persona per tal de poder dur a terme el seu projecte de vida amb la màxima autonomia

Es posa de manifest dia rere dia la situació actual dels centres de menors quant a conflictivitat, sobreocupació i manca de recursos (tant professionals com econòmics dels mateixos), incloent-hi la gran arribada de menors no acompanyats, que pressiona la seva sostenibilitat. La relació entre la vigilància i el control obert i continu no es pot donar a partir del confinament en establiments massificats sinó que caldria que fos a partir de la creació de xarxes de lligam dels infants i joves amb diferents agents, col·lectius i entitats de la comunitat. En aquest sentit, i tal com habitualment es diu, davant de situacions diferents no podem donar les respostes de sempre.

La millora del benestar dels infants i joves tutelats implica potenciar decididament els acolliments familiars tant en família extensa com en família aliena. La família és l‘element socialitzador per excel·lència. En elles es poden produir accions facilitadores de tal socialització. També exigeix posar la formació i l’escola com a elements centrals que compensin i afavoreixin el seu benestar. La integració escolar millora a mitjà i llarg termini els processos d’inclusió social. També potenciar el paper de les amistats i de les activitats de lleure fomenten de forma exponencial la normalització.

La família és l‘element socialitzador per excel·lència. En elles es poden produir accions facilitadores de tal socialització. També exigeix posar la formació i l’escola com a elements centrals que compensin i afavoreixin el seu benestar.

De rebot de totes les dificultats que deriven del format clàssic de la institucionalització, darrerament han sorgit reflexions i propostes complementàries al manteniment d’algunes institucions especialitzades i que recauen sota el concepte de “extitució”. El prefix ‘ex’ ens indica treballar des de fora, i reconeix poder intervenir des d’altres entorns no residencials, més comunitaris. Per exemple, ara parlem de “centres de dia”, és a dir, sorgeixen formats no presencials d’intervenció. Caldria explorar aquestes vies i potser incorporar certes figures professionals provinents de l’àmbit de la discapacitat com l’assistent personal; rol que proporciona el suport necessari a una persona per tal de poder dur a terme el seu projecte de vida amb la màxima autonomia i autodeterminació, tot garantint l’exercici de drets i la igualtat de condicions de la resta de la ciutadania.

Tal com diu el psicòleg i educador Jaume Funes, “encara que no confiem en la institució (segurament hem de continuar essent un punt desconfiats) s’haurà de seguir educant, ajudant”. Necessitem, però, d’unes noves polítiques adaptades, que tinguin la vista posada al nou món i receptives a les necessitats. La nova política necessita la participació activa dels professionals del sector des d’un inici. I el sector clama per un reconeixement social i laboral de la complexa tasca que es desenvolupa, sovint de forma anònima i desconeguda per la societat.

,

el CA Oikia va participar en una iniciativa del club de petanca de Santa Eugènia

Girona. Activitats a la plaça del Barco de Girona amb menors immigrants no acompanyats.

Més activitats educatives i d’acollida i menys actuacions policials. Aquesta és la reivindicació que va fer el president de la mancomunitat de veïns de Santa Eugènia, Ramon Macaya, durant la jornada que es va desenvolupar a diferents indrets del barri adreçada als menors estrangers no acompanyats (MENA) que es troben en aquests moments al centre d’acollida Oikia”.
El dia 20 de desembre el CA Oikia va participar en una iniciativa del club de petanca de Santa Eugènia.El Punt Avui se’n va fer ressò i ho recollim aquí.

, ,

Posar en joc inclusió, llengua i esperit de barri

Des d’Oikia Girona ens expliquen una activitat que van fer amb l’Ateneu de Santa Eugènia: Petanca! Sí,se’ns fa estrany veure joves jugant a petanca, però ho tenen molt clar: jugar a la pentanca és inclusió, llengua i barri. Voleu veure’ls jugar?


El passat dia 27 i 29 de novembre els nois del centre d’acollida Oikia van jugar a la petanca amb l’Ateneu de santa Eugènia. La petanca és un esport molt popular i valorat al Marroc, els nois hi juguen habitualment.

Abans de començar l’activitat van visitar el centre cívic de Can Ninetes, allà tres educadores els hi van explicar els serveis que s’ofereixen des del centre; orientació laboral, serveis socials, ajuntament, activitats d’oci .a més a més els hi van ensenyar l’espai Marfà on hi havia grups de música assajant, també van poder visitar l’Ateneu de Santa Eugènia.

Ha sigut una gran experiència intergeneracional i intercultural que de ben segur que tornarem a repetir.

Un cop esmorzats i contents per la bona rebuda per part dels professionals de Can Ninetes i de l’Ateneu anem a la plaça del Barco. Allà els esperaven en Paco, en Kike i en Marcel, són voluntaris (la gran majoria) jubilats. Tots tres són jugadors molt experimentats. A més de jugar a la petanca intenten dinamitzar el barri a través d’aquest joc.

Els nois del centre van poder aprendre alguns trucs i estratègies per jugar millor. Després d’escoltar els consells van jugar un parell de partides.

Els Joves d’Oikia els hi ha agradat molt i demanen repetir-ho perquè a més, de passar-ho bé aprenen la llengua catalana i castellana, per què han de comunicar-se amb els voluntaris. Ha sigut una gran experiència intergeneracional i intercultural que de ben segur que tornarem a repetir.

, , ,

Els joves del CA Oikia visiten les ruïnes d’Empúries

Des del Centre d’Acollida Oikia (Fundació Resilis), ens envien aquestes ratlles per explicar-nos com va anar la sortida que van fer a principis de juliol a les ruïnes d’Empúries.


Els joves del centre d’acollida Oikia el passat 4 i 5 de juliol van anar a fer una visita a les ruïnes d’Empúries.

“Vàrem tenir la gran sort que la guia del museu parla Darijà (Àrab Marroquí)”. Els nois van quedar molt sorpresos que una noia catalana parles tan bé la seua llengua.

Van passejar-se pel cardo i el decumanus (carrers principals), de la ciutat grega i romana van descobrir l’Esclepi, un semidéu que protegia la ciutat grega i Serapis una altra deessa. Els grecs tenien molts deus i podien ser homes i dones.

Els adolescents varen adonar-se que la cultura del Marroc i la catalana comparteixen part del seu origen. Algunes tradicions gregues encara són ben present a la societat marroquina, com per exemple; el triclini (mena de llit, butaca llarga), les termes o banys públics molts semblants als hammams marroquins.

Els adolescents varen adonar-se que la cultura del Marroc i la catalana comparteixen part del seu origen

Els treballadors del museu van ser molt simpàtics, i van regalar un llapis amb motius grecs a cada un dels joves.

No s’esperaven que unes simples pedres poguessin ensenyar-los tantes coses!