, , ,

“El procés ha estat molt interessant i ple de creativitat” Teatre al CREI La Ginesta

Els companys i companyes del CREI La Ginesta ens escriuen per explicar-nos un projecte molt especial, una obra de teatre, que els ha valgut altes dosis de paciència, il·lusió i un punt de bogeria, com diuen elles mateixes! Però us deixem amb el seu text…


 

És difícil començar a explicar un projecte que va anar creixent, piano piano, des de la il·lusió i creativitat dels nens i nenes, juntament amb una dosis de molta paciència i disposició de les educadores i educadors, la confiança de la direcció, la constància i motivació de les professores, juntament amb un punt de bogeria/entrega de tota la comunitat del CREI la Ginesta

El projecte responia a muntar una obra de teatre per a final de curs, comprès dins de la programació de l’aula.

El primer trimestre es van treballar jocs de teatre, per treballar la veu, la improvisació, la projecció de la veu, la desinhibició, etc.

El segon trimestre es va fer representació de petits relats, poemes, mímica, etc.

I el tercer trimestre es va començar amb el títol de l’obra de teatre: “2 horas a solas”.

A partir d’aquí es va anar treballant el guió amb l’alumnat, el jovent atès a la Ginesta, descobrint personatges, la trama del guió i finalment el desenllaç (preparar l’atrezzo, escollint roba, muntant cançons, carpetes a l’ordinador amb tots els sons necessaris pel tècnic de so, muntar àudios, etc.).

“El procés ha estat molt interessant i ple de creativitat, tot i que no us enganyarem, també moltes frustracions, molts moments de desencís”

El procés ha estat molt interessant i ple de creativitat, tot i que no us enganyarem, també moltes frustracions, molts moments de desencís, de desil·lusió, etc. Però el mantenir la motivació incloent totes les propostes de l’alumnat i la constància van ser els ingredients per fer créixer l’obra. El moment clau va ser poder sentir la confiança transmesa des de direcció al projecte que s’estava realitzant.

“L’Ajuntament de seguida va confiar en la proposta i va cedir l’espai de forma altruista, cosa que agraïm enormement”

Així es va arribar a creure que l’Ateneu de Celrà seria un bon lloc perquè l’alumnat poguessin mostrar el seu treball.

L’Ajuntament de seguida va confiar en la proposta i va cedir l’espai de forma altruista, cosa que agraïm enormement. I no només això, sinó que vam pensar que anar a veure l’espai motivaria als nois i noies, i així va ser. Des del dia que varen veure l’espai, la motivació i responsabilitat varen anar en augment.
El regidor de cultura es va mostrar sempre disponible. Vàrem fer un assaig general el dia abans i fins i tot ens va fer de tècnic de so desinteressadament, cosa que no era fàcil per tot el que havia de controlar.

Els nervis i les vergonyes anaven en augment a mesura que s’acostava l’esdeveniment, així que calia anar fent moments de relaxació i de posada en comú de les pors i nervis per tal de destensar el neguit. Això, cal dir que va anar acompanyat de molta paciència de l’equip de professionals que han estat presents en el procés.

Va arribar el dia de la presentació i com no podia ser d’una altra manera es van entregar absolutament a l’obra de teatre, mostrant totes les habilitats apreses i fent un creixement personal evident que va copsar a tot el públic.

 

 

 

 

, , , ,

Els joves d’Oikia visiten la Universitat de Girona

Ens escriuen els mateixos joves del Centre d’Acollida Oikia de Girona (Fundació Resilis) per explicar-nos la seva visita a la Universitat de Girona


El dimarts 11 de juny els alumnes de l’aula del centre d’acollida Oikia vam poder fer una visitar el Campus de Montilivi de la Universitat de Girona.

Ens van acompanyar a fer la visita la Chiraf, una estudiant de química que ara està fent un màster i farà un doctorat, un professor de química de la universitat i un químic “youtuber” que fa experiments pel seu canal de difusió.

A banda de conèixer els diversos edificis de la universitat i el que s’estudia en cada un d’ells, el professor ens va parlar de la taula periòdica—que aquest any fa 150 anys!—i ens va posar exemples pràctics perquè entenguéssim com la podem aplicar en el nostre dia a dia.

La Chiraf ens va explicar com va arribar fins la universitat i ens va dir que a vegades les coses eren difícils però que si ens hi esforçàvem molt podríem aconseguir el que ens proposéssim. Ens va agradar molt que ens digués això!

Al final de tot el “youtuber” Aytam Soto ens va fer experiments químics amb nitrogen com els que fa en el seu canal. Les demostracions que ens va fer eren molt divertides i ens van sorprendre molt. Fins i tot ens van entrar ganes d’estudiar química!

 

, ,

Els joves d’OIKIA s’expressen sense filtres al XIV Festival Inund’art

Els joves d’OIKIA s’expressen sense filtres al XIV Festival Inund’art a Girona

A la deriva és el títol d’aquesta instal·lació artística al Pont de les peixateries durant el Festival Inund’art de Girona.

La proposta ha donat veu a través d’escrits dins ampolles a alguns joves que ara viuen en Centres d’acollida o CRAES.

Dins la franja de taller, alumnes de 3r d’ESO de l’Institut de Sils van proposar als joves de l’aula Oikia i que han marxat sols del seu país, a col·laborar i formar part en el seu projecte d’intervenció artística dins el Festival Inund’art.

Els textos, dins les ampolles, eren escrits fets directament per ells, expressant desitjos, pors, tristeses i il·lusions, destinats als mateixos alumnes de l’IES. La cerca d’una altra vida, la dura realitat viscuda, desitjos pors i il·lusions … Una expressió directa i sense filtres.

,

1 any de CRAE Maria Reina

Ens escriu la Regina Pastrana, directora del CRAE Maria Reina, projecte educatiu de Fundació Resilis. I és que ja fa un any que el CRAE Maria Reina passava a formar part de la Fundació.

A Maria Reina estem d’aniversari.  Tot just fa un any iniciàvem un procés molt important per nosaltres: entràvem a formar part de la família Resilis.

Una bona part de l’equip havia passat tota la seva vida laboral aquí, creixent-hi com a professionals i contribuint a bastir un projecte compartit, i l’anunci del canvi ens obria tot un seguit d’incerteses i dubtes.  I ara què?  La subrogació s’esdevenia en un moment difícil pel centre: casos complexos, i fins a 4 baixes de llarga durada per maternitat. Un escenari distret, si més no.

“Continuem amb el mateix encàrrec institucional, les mateixes indicacions, temporalitats, etc. però el plantejament és un altre”.

Toca fer balanç, un any després.  Diuen que l’important més que on arribes és el que et vas trobant pel camí, que en el trajecte s’amaga allò més interessant i que ens enriqueix.  I és ben cert que n’hem tingut moltes, d’experiències, aquests mesos.  Continuem amb el mateix encàrrec institucional, les mateixes indicacions, temporalitats i exigències , l’acompanyament i seguiment tutorial que fem dels infants no ha variat, però el plantejament és un altre.

Passar a formar part d’una entitat de la magnitud que té Fundació Resilis té una incidència gens negligible en la quotidianitat, sobretot si hom ve d’un model com el nostre. Sentir-se resguardat sota un paraigües tan ampli i ferm aporta tranquil·litat i serenor, i evita la soledat i la incertesa en la pressa de decisions, acompanyats per una supervisió tècnica que sempre hi és.  I això és important.  Un canvi que ens ha donat també sentiment de pertinença a un entorn més gran, i la possibilitat de compartir experiències i maneres de fer amb altres direccions d’altres recursos.  Els problemes i les dificultats persisteixen i és probable que els gestionem de la mateixa manera, però amb un punt més de convicció en saber-nos acompanyats i validats en la nostra intervenció.

“Diuen que l’important més que on arribes és el que et vas trobant pel camí, que en el trajecte s’amaga allò més interessant i que ens enriqueix”.

No ha estat simple, tampoc ens enganyarem.  Adequar tota una dinàmica molt instaurada a un nou funcionament, condicionat (com ha de ser) a sistemes de qualitat, està significant un esforç important de reestructuració de funcions i responsabilitats, d’incorporació i redistribució de tasques, i està sent una oportunitat per introduir canvis substancials amb l’objectiu sempre de millorar l’atenció que donem com a servei.

Exemples en són haver recuperat el servei propi de neteja i cuina (feina titànica!) o la reordenació més racional dels horaris (potser més titànica encara!).  Integrar circuits i protocols, tasca on encara estem a les beceroles i en queda molt per fer, és una feina àrdua d’entrada, però que poc a poc s’automatitza i es va simplificant.

“Sentir-se resguardat sota un paraigües tan ampli i ferm aporta tranquil·litat i serenor”

En definitiva, que estem de festa, en un any ens hem sentit plenament integrats a la família Resilis, amb la sensació de rebre suport i caliu (n’hem passat alguna de grossa!) però també d’aportar a la comunitat experiències i bones pràctiques per a que puguin ser replicades i compartides per altres serveis.

 

  Regina Pastrana, directora del CRAE Maria Reina

,

Com ens ha canviat la vida aquí, al CRAE les Llúdrigues.

Ens escriuen de l’equip educatiu del CRAE Les Llúdrigues per explicar-nos el dia a dia d’aquest CRAE de recent obertura. Ens obren una mica les portes de casa seva:


Dues paraules per definir el dia a dia: Senzill i harmònic. La convivència? Agradable i respectuosa. I tot passa com passen les coses a una casa qualsevol: quan els i les joves es lleven al matí, comparteixen conjuntament l’àpat de l’esmorzar, realitzen les seves tasques d’endreça i neteja del seu espai personal. Després continua el seu matí: Van al recurs formatiu o educatiu fins al migdia.

Quan retornen, dinen plegats, comparteixen experiències del dia i aprofiten per descansar una mica.

A l’inici de la tarda, a la sala d’estudi es duu a terme una hora de deures, cadascú amb la seva tasca encomanada i reben una atenció individualitzada per part del personal educatiu.

Que els joves tinguin ganes d’estar-se aquí, que estiguin tranquils i vulguin compartir més moments tant amb nosaltres com amb la resta d’iguals.

Un cop realitzada l’hora de tasques escolars, a les persones que els hi pertoca aquell dia fan el servei de neteja comuna, ja que tenen interioritzat que l’espai s’ha de mantenir net entre tots i totes, i queden distribuïdes totes les tasques a fer. Depenent del dia de la setmana, certs joves tenen activitats extraescolars, i d’altres poden gaudir de sortida individual.

El nou CRAE és una nova oportunitat que ens ha permès encarar-ho des d’una altra perspectiva

A les 19:30h s’inicia el moment de les dutxes i a continuació el sopar. Podríem dir que el sopar és el moment més important del dia, ja que estan tots junts fent l’àpat i el personal educatiu pot gaudir d’una estona amb ells, parlant de com ha anat el dia, i d’altres inquietuds.

Al final del dia, mirant una estona televisió i/o comparteixen jocs de taula fins l’hora d’anar a dormir. Aquest és el nostre dia a dia, com podeu veure, molt semblant al d’una família gran.

El nou CRAE és una nova oportunitat per a tots i totes, ens ha permès encarar-ho des d’una nova perspectiva. Que els joves tinguin ganes d’estar-se aquí, que estiguin tranquils i vulguin compartir més moments tant amb nosaltres com amb la resta d’iguals.

Podríem dir que entre tots i totes ens sentim més com a casa.

 

,

Us apropem al CRAE Les Deveses de Girona

Fidels a la voluntat d’encaminar-nos cap a un model d’atenció a les persones més individualitzat, el CRAE Salt s’ha transformat en dos en dos serveis de dimensions més reduïdes, el CRAE Les Deveses  i el CRAE de Les LLúdrigues. En aquesta ocasió ens escriu la Maria, directora del Crae Les deveses, per explicar-nos en primera persona el dia a dia en aquest centre de recent obertura.


Just quan el Crae Salt acabava de celebrar els seus 13 anys d´existència arriba el dia de la tan esperada separació. Les 24 places de Salt quedarien en 20 i repartides entre  dos CRAE de 10 places: El CRAE Les Deveses a Girona i el Crae LES LLÚDRIGUES  a Salt.

Els primers 10 a marxar  som els que formarem el CRAE LES DEVESES. Així doncs el 14 de febrer 10 infants i joves i la meitat de l’equip educatiu del Crae Salt marxem cap al nou Crae a Girona.

Els infants i joves i el personal educatiu ens trobem en un dúplex   ampli, lluminós amb habitacions grans i  terrasses , tenim menjador-sala d’estar i totes les comoditats d’una casa. Una estructura tan  acollidora i el baix nombre d´infants i joves fan que des del primer minut ens sentim en família i a casa.

 

Així doncs el 14 de febrer 10 infants i joves i la meitat de l´equip educatiu del Crae Salt marxem cap al nou Crae a Girona.

Des del primer dia funcionem com la gran família que som, el nostre dia a dia  té la rutina pròpia de les famílies amb infants i joves en edat escolar: Cada matí un cop llevats i esmorzats els infants i joves marxen als seus respectius recursos escolars. Quan  arriben  fan els deures acompanyats dels educadors i assisteixen a les diferents extraescolars.

Tenim futbolistes, gimnastes, ballarins, jugadors de bàsquet i bàdmington. Els pocs que resten diàriament al CRAE o bé poden gaudir de sortides individuals o bé participar en els diferents projectes participatius del Crae com ara treballar al nostre jardí, participar al concurs just dance, jugar a jocs de taula, donar un volt per les hortes, etc. Ara mateix ens trobem en període de pre-campanya electoral per tal d’escollir al representat dels joves, el  que serà el “president” dels infants i joves del Crae Les deveses que representarà  i vetllarà pels interessos del grup i assegurarà que la seva veu i les seves idees i propostes siguin escoltades i tinguin pes en les decisions que es prenguin al CRAE en tots els àmbits.

Una estructura  tan acollidora i el baix nombre d´infants i joves fan que des del primer minut ens sentim en família i a casa.

Els caps de setmana els nostres infants i joves reparteixen el seu temps de lleure en participar en les diferents competicions esportives o bé participant de les activitats programades pel Crae  de caire lúdic (excursions, fires, festes dels barris…). Els que gaudeixen per edat de sortides individuals aprofiten també per sortir amb els seus amics.

, , ,

Us apropem al pis assistit Tallamar per a joves de 16 a 18 anys

“L’equip educatiu  treballa perquè la vida al pis s’assembli el màxim possible a un entorn familiar”


 

El dia 4 d’octubre del 2018 es va iniciar a Palafrugell un nou servei de pis assistit per  a joves de 16 a 18 anys amb 10 places.

El pis es troba ubicat al centre de Palafrugell, a la Costa Brava, entre mar i muntanya. Des del pis Tallamar, es fomenta que els joves participin en la comunitat, assistint a activitats organitzades per entitats del municipi, així com altres serveis, propostes i festivitats que es realitzen a l’entorn. Aquestes propostes poden ser de caire lúdic, esportiu i cultural. A més,  es duen a terme diferents tallers  per tal d’afavorir la seva consciència en relació a diferents temes significatius per la seva etapa madurativa.

Actualment hi resideixen 10  joves migrants sense referents familiars. Des del pis assistit es vetlla perquè aquests joves tinguin assegurades les seves necessitats bàsiques, a més d’oferir-los recursos lúdics i formatius per tal que els joves usuaris del servei puguin optar a noves oportunitats facilitant la inclusió social.

Aquest tipus de centre residencial es caracteritza pels processos d’aprenentatge que fomenten l’autonomia personal.

D’aquesta manera, els joves van aprenent a gestionar-se a diferents nivells: el seu temps, l’economia, les tasques domèstiques de la llar, la convivència amb els companys, la seva salut, etc.

Tot això s’aconsegueix treballant des del vincle educatiu positiu que s’estableix amb els joves per tal d’acompanyar-los en un procés d’emancipació fomentant l’autonomia mitjançant la responsabilització i protagonisme de llurs projectes de futur.

Per afavorir aquest vincle i sentiment de pertinença, l’equip s’organitza mensualment per reunir-se amb els joves fent un àpat per celebrar els seus aniversaris com altres esdeveniments (dinar de Nadal, barbacoes, dinar extraordinari del cus-cus. etc.). En aquest sentit, l’equip educatiu  treballa per a que la vida dels joves al pis s’assembli el màxim possible a un entorn familiar, tot proporcionant les eines necessàries per a que els joves adquireixin els aprenentatges necessaris per a l’emancipació des d’una acció educativa on els educadors i educadores, com a representants,  acompanyen en tot el procés educatiu del/la  jove.

Tot això s’aconsegueix treballant des del vincle educatiu positiu que s’estableix amb els joves per tal d’acompanyar-los en un procés d’emancipació fomentant l’autonomia

 

, ,

Joves del Centre d’Acollida Oikia visiten l’IES Celrà

En Mohamed i l’Abderrahim, dos dels joves que viuen al CA Oikia (Fundació Resilis) ens expliquen que bé va anar la visita de tornada a l’IES Celrà.


El dimecres 3 d’abril alumnes, educadors i professors del Centre d’acollida Oikia vam visitar l’IES Celrà. Ja és la tercera trobada que fem! Només d’arribar, vam fer una foto de grup a la porta de l’institut.

En primer lloc ens va rebre el director i tot seguit els alumnes de 2n d’ESO ens van fer una visita guiada per l’institut: l’aula de dibuix, de tecnologia, música, tallers, informàtica, el pati, el bar… Després vam ballar i cantar unes cançons que havien preparat i també els vam ensenyar a ballar música marroquí.

Abans que plogués  vam sortir al pati i vam jugar una sèrie de jocs com el pichi i el samurai. No hi havíem jugat mai, nosaltres!

Quan jugàvem, plovia molt i vam entrar a la sala i vam esmorzar pastissos i refrescs. El dia anterior grans i petits vam fer al taller de cuina un pastissos de poma i xocolata per portar-los a les noies i professors de l’IES Celrà. Ells també van preparar-ne alguns, també molt bons…

Després d’haver acabat de menjar hi va haver mitja hora de sortir el pati i vam aprofitar l’oportunitat de parlar i jugar amb les noies.

Després, els vam donar una foto de grup que havíem fet  al centre la vegada que van venir i elles ens van regalar una bossa de roba amb un estampat fet per elles i amb l’escrit “La barrera més gran és el  teu silenci”.

Després d’acabar vam fer la darrera foto amb les noies i els professors, per tenir un bon record d’un dia genial!

Mohamed M. i Abderrahim H.q

, ,

El CRAE Lo Carrilet al parc de bombers de Tortosa

Les companyes del CRAE Lo Carrilet de Tortosa ens fan arribar aquestes línies per explicar-nos la visita que van fer al parc de bombers de la seva ciutat.


Per segon any consecutiu, el passat dissabte 30 de març infants i adolescents del CRAE Lo Carrilet van poder gaudir d’una experiència educativa, cultural, aproximació a la ciutat i, a la vegada excitant, al Parc de Bombers de Tortosa.

Alguns dels infants i adolescents ja hi van anar l’any anterior però, això no els va fer perdre les ganes i la il•lusió de tornar a fer la visita als bombers de la seva població. Els bombers van ser molt amables en ensenyar-los-hi les instal•lacions i, com no, deixar-los provar allò que més agrada als infants; les instal•lacions del gimnàs i l’equipatge de bomber/a.

Un altre protagonista que no pot faltar, és el camió dels bombers; pujar i fer sonar la sirena també és una gran motivació.

 

Un fet que ha cridat l’atenció ha estat l’interès i la implicació d’especialment dos adolescents; qui sap si aquesta visita els pot fomentar l’interès per esdevenir  bomber de professió en un futur!

Des del CRAE Lo Carrilet volem donar les gràcies a tot el Parc de Bombers de Tortosa per haver-nos obert les seves portes i haver-nos ensenyat i aproximat la realitat de la tasca d’un bomber/a.

, , , ,

“El nostre repte és implicar la comunitat en trobar formes d’atenció més personalitzades”

Núria Curto Ferre (Camarles, 1965). Llicenciada en  Psicologia Clínica de formació, la Núria té una dilatada experiència en el camp social, iniciant-se a principis dels noranta treballant amb menors a càrrec del sistema de protecció. Després d’un recés de 6 anys en l’empresa privada en un altre sector i d’obrir una consulta de psicologia, a finals del 2008 Fundació Resilis li confia la direcció del CRAE Lo Carrilet de Tortosa. El 2013, Fundació Astres engega a Deltebre el projecte La Duna, residència per a persones amb discapacitat intel·lectual i trastorn de conducta, on la Núria s’ocuparà de la coordinació tècnica. Paral·lelament, s’obre el Centre d’Acollia Oikia a Deltebre per atendre joves migrants sense referents familiars (MENA). En ocasió del Dia Mundial del Treball Social parlem amb ella de l’ofici, del dia a dia i del seu punt de vista sobre la realitat de les diferents entitats amb les quals treballa.


 

Tot i que la teva formació inicial no estava encarada al sector social, t’hi has acabat dedicant molts anys. Estàs contenta del camí fet?

Sí, si que estic contenta. Hi vaig arribar gairebé per casualitat i m’hi he quedat. Dedicar-me al mon social és una qüestió de responsabilitat, de justícia, de compromís, d’obrir un camp molt sovint “invisible”. També de descoberta i de repte. Hi ha molta gent que no coneix la infància desemparada o les persones amb necessitats molt especials, vivim en un mon on si la problemàtica no et toca de prop, fem com si no existís i els “excloem” de les nostres vides i de la nostra comunitat. No ens agrada veure allò que no entenem o no coneixem

 

Des que vas començar fins a l’actualitat què penses que ha canviat?

Crec que han canviat les dificultats de les persones que atenem i el com les atenem. Crec que la societat avança poc a poc en el reconeixement dels drets de les persones des del sector social, però avança i això fa que es desenvolupin recursos per a atendre més comunitàriament (pensant amb els infants i joves, es fa una atenció més preventiva on l’ingrés en un centre residencial sigui l’última opció) però al mateix temps  els infants i joves plantegen dificultats més complexes.

 

S’ha de ser d’una determinada manera per dedicar-se al sector social?

Crec que s’ha de ser d’una manera determinada però no et sabria dir de quina. T’has de despullar de prejudicis i mantenir sempre una actitud possibilista, vull dir que t’has d’instaurar en la confiança que gairebé tot és possible, especialment el canvi. També has de ser capaç de cuidar-te, de saber conviure amb el malestar i també saber-te’n separar per poder-hi tornar. Veure i viure la diferència com una oportunitat en la vida, l’oportunitat d’entendre a l’altre i comprendre les realitats diferents.

Aquest és un moment en el que ens plantegem una atenció comunitària però també on ens plantegem recursos cada cop més especialitzats

Quines veus que són les principals dificultats, avui dia, en l’atenció a menors?

En relació a Infància crec que estem immersos en un moment de crisi, no dic res de nou si parlo de l’arribada dels joves estrangers. Aquesta situació ha posat tot el sistema en escac: manca de recursos, no tenir una política de país per a abordar la seua atenció, manca de professionals per atendre’ls, etc.

Però venim d’un període llarg de crisi econòmica i en aquestes situacions qui més pateixen són les persones més vulnerables, per tant infants i joves amb malestars diferents i pocs recursos adaptatius, salut mental i patiment emocional que també desborda el sistema.

Aquest és un moment en el que ens plantegem una atenció comunitària però també on ens plantegem recursos cada cop més especialitzats… És com una contradicció.

 

De tots els oficis del món se n’extreu una ensenyança aplicable a la vida. Quina t’ha aportat a tu dedicar-te al sector social?

Jo he après molt, especialment dels adolescents. He après a tenir diferents mirades d’una mateixa situació, a descobrir que les coses no són com una sempre les havia viscut i a atrevir-me a viure-les com mai havia imaginat, respectant les seues pròpies decisions.

 

Ens podries esbossar el teu dia a dia? La realitat al centre on treballes, amb quines persones tractes, quins son els principals esculls i fortaleses de la tasca que feu, què és el que t’agrada més, etc.

El meu lloc de treball actual no té un dia a dia, cada dia és molt diferent. La coordinació territorial demana estar al cas de molts projectes i programes diferents. És com anar canviant de barret cada cop. Comença el dia abans per preparar on estaré a l’endemà. Em relaciono principalment amb els directors dels serveis que coordino a Terres de l’Ebre, però també amb els professionals d’atenció directa que formen els equips. M’agrada conèixer de molt prop els recursos i això fa que conegue a moltes de les persones que atenem, m’agrada mantenir aquesta miqueta de contacte directe que és des d’on vinc.

Un dels principals esculls és la falta de professionals al territori i la dificultat per atendre les necessitats  de les persones que atenem.

El nostre repte és implicar la nostra comunitat en trobar formes d’atenció més personalitzades i menys segregadores.

M’agrada de la meua feina el contacte amb les persones, escoltar-les, entendre-les, aprendre i aporta el meu punt de vista.

 

I, per acabar, potser la pregunta més difícil:  Què aconsellaries a les persones que compartint les teves aptituds i valors, volen engegar uns estudis de treball social?

 

Uf! No ho sé, que dediquessin part del seu temps a conèixer-se a elles mateixes en profunditat, reconeixent-se a un mateix és un bon camí per reconèixer a l’altre. Potser els diria que fossin molt honestes, amb elles mateixes i amb les persones a qui dedicaran el seu temps.