Entrevista a l’Anna Navio, practicant a Montevideo
“Esperava aquesta realitat però no és el mateix viure-la que saber què hi ha”
Hem parlat amb l’Anna Navio, practicant a través de Fundació Utopia a Montevideo, l’Uruguai. L’Anna és de Ripoll, té 21 anys i està cursant l’últim any del grau de Treball Social a la Universitat de Girona. També és monitora de lleure i vetlladora escolar.
“Sempre he treballat amb infants i adolescents, de fet és la meva passió” –ens explica.” Tot i així, sempre he tingut inquietud pel que fa a la societat i, sobretot, per les persones més vulnerables”.
És per això que va decidir fer aquesta carrera i sempre que està a les seves mans fa aportacions socials (aquells petits grans de sorra que fan grans les platges) per lluitar per la millora de la societat.
Les companyes de Fundació Utopia ens parlen, orgulloses, de les practicants que fan una tasca tan valuosa lluny de casa. Una d’aquestes estudiants ets tu. Explica’ns en què consisteix el projecte que estàs duent a terme.
Actualment estic realitzant les meves pràctiques a Montevideo, a l’Uruguay, més concretament a una associació dedicada a infants i adolescents amb risc social, anomenada La Barca, que és la contrapart de Fundació Utopia al territori. Abans que res, vull dir que em sento afortunada d’estar treballant amb els dos àmbits dels quals tinc vocació: l’àmbit social i els infants i adolescents.
En aquesta associació estic treballant amb dos projectes: D’una banda, el d’intervenció amb famílies i per l’altra el del procés d’autonomia amb joves. El primer es tracta d’un acompanyament i vinculació familiar de forma econòmica, social i emocional i el segon, treballa amb adolescents i amb el seu procés d’autonomia i això suposa un acompanyament a través de la gestió que fan de l’econòmica, les seves relacions socials, la seva educació i enfocament laboral i emocional.
És un acompanyament transversal, vaja. I quant de temps hi estaràs?
Estaré treballant amb aquesta associació (La Barca) durant tres mesos, que és el període de les pràctiques corresponents als meus estudis.
Des de la teva arribada, t’has incorporat a un equip de treball, a un engranatge que ja funcionava…
Sí. L’engranatge és l’equip de l’associació La Barca, és a dir, els meus companys/es de feina han estat educadors i treballadors socials i també hi havia una psicòloga i una professora que tenen rols més específics.
Cada un dels usuaris té assignat un educador/a o treballador/a social referent. Jo m’he afegit a dos casos de cadascun dels projectes i acompanyo al referent de cada un dels usuaris en totes les intervencions i accions.
I com són els perfils de les persones que s’atenen des de l’associació?
El tipus d’usuari que atenc són persones en risc: infants i adolescents que han estat vivint un període de la seva vida en “hogares” i en aquest moment en surten i són derivats a la l’associació. Per tant, en el cas del projecte de família, per exemple, és molt important treballar la vinculació familiar, ja que pot ser que l’infant es retrobi amb la família d’origen o bé que sigui una “família amiga”. En el cas dels adolescents és un treball molt decisiu també ja que han d’aprendre a autogestionar la seva vida: els acompanyem en el camí de fer-se grans.
“En el cas dels adolescents és un treball molt decisiu també ja que han d’aprendre a autogestionar la seva vida: els acompanyem en el camí de fer-se grans”.
Com veus l’estat del jovent a l’Uruguai?
Complicat. Molt complicat… És un context amb violència i molta pobresa, gens bons acompanyants ni pel jovent ni per ningú. Molts dels joves treballen amb xarxes de tracta de persones o amb màfies de drogues, per poder sobreviure. Sincerament, sí que esperava aquesta realitat però no és el mateix viure-la d’aprop que saber el què hi ha. És molt dur veure la vida dels joves que estant en risc d’aquí, la majoria pateixen violència de tot tipus, física, psicológica, sexual…I és una tasca complexa la que s’ha de fer per a que puguin tenir una vida autònoma, sana i feliç.
Ells hi tenen molt a dir, però l’entorn és advers… Potser no ens en fem prou a l’idea…
Exactament. Abans de venir vaig parlar amb les noies que van fer la pràctica l’any passat i per això ja sabia del cert la realitat a la que anava, però com ja he dit, quan ho vius en persona és brutal. Penso que em serà del tot útil, com a estudiant i com a persona, ja que toco temes molt diversos en cada cas i professionalment m’estic omplint de coneixements que em serviràn en el futur.
I parlant de futur…què els diries als practicants que l’any vinent viuran una experiència semblant a la teva?
Als practicants del futur els hi diria que els recomano fer-ho si tenen vocació i passió ja que és una experiència impressionant i molt gratificant. També que és una feina molt dura emocionalment però aprèns i fas un creixement personal i professional gegant. Gegant.
“És una tasca complexa la que s’ha de fer per a que puguin tenir una vida autònoma, sana i feliç”
M’agradaria afegir que treballar amb persones és una feina extraordinaria però treballar amb persones d’aquesta realitat ho és encara més. És com una barreja d’emocions diverses; entusiasme, felicitat, tristesa i impotència que et fa obrir el cor. Des del meu punt de vista, estic molt contenta d’haver pogut fer una aportació, per petita que sigui, a la vida d’aquests infants i adolescents, perquè és tan cert com dur saber que per ells tot acompanyament i ajuda els pot canviar la vida.
Per a mi, està ha estat una gran experiència i la tornaria a fer-ho si en tingués oportunitat, perquè aquí valores més la feina que fas i, per impotent que sigui saber que no pots fer res eminentment decisiu per canviar aquesta la vida de tots i totes, jo sé que estic fent tot el possible per canviar petites coses d’algunes persones que he conegut aquí. A l’Uruguai he après que no podem fer-ho tot ni ajudar a tothom, però sí que podem donar-ho tot de nosaltres en la mesura que ens sigui possible.
