, , , , , ,

Entrevista a l’Anna Navio, practicant a Montevideo

“Esperava aquesta realitat però no és el mateix viure-la  que saber què hi ha”

 

Hem parlat amb l’Anna Navio, practicant a través de Fundació Utopia a Montevideo, l’Uruguai. L’Anna és de Ripoll, té 21 anys i està cursant l’últim any del grau de Treball Social a la Universitat de Girona. També és monitora de lleure i vetlladora escolar.

“Sempre he treballat amb infants i adolescents, de fet és la meva passió” –ens explica.” Tot i així, sempre he tingut inquietud pel que fa a la societat i, sobretot, per les persones més vulnerables”.

És per això que va decidir fer aquesta carrera i sempre que està a les seves mans fa aportacions socials (aquells petits grans de sorra que fan grans les platges) per lluitar per la millora de la societat.

 


Les companyes de Fundació Utopia ens parlen, orgulloses, de les practicants que fan una tasca tan valuosa lluny de casa. Una d’aquestes estudiants ets tu. Explica’ns en què consisteix el projecte que estàs duent a terme.

Actualment estic realitzant les meves pràctiques a Montevideo, a l’Uruguay, més concretament a una associació dedicada a infants i adolescents amb risc social, anomenada La Barca, que és la contrapart de Fundació Utopia al territori. Abans que res, vull dir que em sento afortunada d’estar treballant amb els dos àmbits dels quals tinc vocació: l’àmbit social i els infants i adolescents.

En aquesta associació estic treballant amb dos projectes: D’una banda, el d’intervenció amb famílies i per l’altra el del procés d’autonomia amb joves. El primer es tracta d’un acompanyament i vinculació familiar de forma econòmica, social i emocional i el segon, treballa amb adolescents i amb el seu procés d’autonomia i això suposa un acompanyament a través de la gestió que fan de l’econòmica, les seves relacions socials, la seva educació i enfocament laboral i emocional.

És un acompanyament transversal, vaja. I quant de temps hi estaràs?

Estaré treballant amb aquesta associació (La Barca) durant tres mesos, que és el període de les pràctiques corresponents als meus estudis.

Des de la teva arribada, t’has incorporat a un equip de treball, a un engranatge que ja funcionava…

Sí. L’engranatge és l’equip de l’associació La Barca, és a dir, els meus companys/es de feina han estat educadors i treballadors socials i també hi havia una psicòloga i una professora que tenen rols més específics.

Cada un dels usuaris té assignat un educador/a o treballador/a social referent. Jo m’he afegit a dos casos de cadascun dels projectes i acompanyo al referent de cada un dels usuaris en totes les intervencions i accions.

I com són els perfils de les persones que s’atenen des de l’associació?

El tipus d’usuari que atenc són persones en risc: infants i adolescents que han estat vivint un període de la seva vida en “hogares” i en aquest moment en surten i són derivats a la l’associació. Per tant, en el cas del projecte de família, per exemple, és molt important treballar la vinculació familiar, ja que pot ser que l’infant es retrobi amb la família d’origen o bé que sigui una “família amiga”. En el cas dels adolescents és un treball molt decisiu també ja que han d’aprendre a autogestionar la seva vida: els acompanyem en el camí de fer-se grans.

“En el cas dels adolescents és un treball molt decisiu també ja que han d’aprendre a autogestionar la seva vida: els acompanyem en el camí de fer-se grans”.

Com veus l’estat del jovent a l’Uruguai?

Complicat. Molt complicat… És un context amb violència i molta pobresa, gens bons acompanyants ni pel jovent ni per ningú. Molts dels joves treballen amb xarxes de tracta de persones o amb màfies de drogues, per poder sobreviure. Sincerament, sí que esperava aquesta realitat però no és el mateix viure-la d’aprop que saber el què hi ha. És molt dur veure la vida dels joves que estant en risc d’aquí, la majoria pateixen violència de tot tipus, física, psicológica, sexual…I és una tasca complexa la que s’ha de fer per a que puguin tenir una vida autònoma, sana i feliç.

Ells hi tenen molt a dir, però l’entorn és advers… Potser no ens en fem prou a l’idea…

Exactament. Abans de venir vaig parlar amb les noies que van fer la pràctica l’any passat i per això ja sabia del cert la realitat a la que anava, però com ja he dit, quan ho vius en persona és brutal. Penso que em serà del tot útil, com a estudiant i com a persona, ja que toco temes molt diversos en cada cas i professionalment m’estic omplint de coneixements que em serviràn en el futur.

I parlant de futur…què els diries als practicants que l’any vinent viuran una experiència semblant a la teva?

Als practicants del futur els hi diria que els recomano fer-ho si tenen vocació i passió ja que és una experiència impressionant i molt gratificant. També que és una feina molt dura emocionalment però aprèns i fas un creixement personal i professional gegant. Gegant.

“És una tasca complexa la que s’ha de fer per a que puguin tenir una vida autònoma, sana i feliç”

M’agradaria afegir que treballar amb persones és una feina extraordinaria però treballar amb persones d’aquesta realitat ho és encara més. És com una barreja d’emocions diverses; entusiasme, felicitat, tristesa i impotència que et fa obrir el cor. Des del meu punt de vista, estic molt contenta d’haver pogut fer una aportació, per petita que sigui, a la vida d’aquests infants i adolescents, perquè és tan cert com dur saber que per ells tot acompanyament i ajuda els pot canviar la vida.

Per a mi, està ha estat una gran experiència i la tornaria a fer-ho si en tingués oportunitat, perquè aquí valores més la feina que fas i, per impotent que sigui saber que no pots fer res eminentment decisiu per canviar aquesta la vida de tots i totes, jo sé que estic fent tot el possible per canviar petites coses d’algunes persones que he conegut aquí. A l’Uruguai he après que no podem fer-ho tot ni ajudar a tothom, però sí que podem donar-ho tot de nosaltres en la mesura que ens sigui possible.

 

 

, ,

“M’apassiona compartir el descobriment d’alternatives en situacions complexes i sentir que ens en sortim plegats”

Avui parlem amb en Jordi Rieradevall (Vidreres, 1981), educador al Pis Assistit Tiana, membre del Grup Motor de Participació de Plataforma Educativa i del Comitè Resilis. Ens explica que és el noi de tres germanes i que viu a Cassà de la Selva amb la Cristina, la seva dona, i dos fills menuts, la Laura, de 4 anys, i l’Oriol, que va néixer el passat Sant Jordi. Aquest pare reincident és llicenciat en Història de formació i diplomat en Educació Social, en Jordi també suma un màster en Joventut i Societat. Abans de treballar en l’àmbit social, va compaginar els estudis amb feines a l’hostaleria i la indústria paperera. Partidari de saludar tothom pel carrer, defensor dels somriures, aficionat a les reformes de casa (això ja diu molt de la seva inquietud i creativitat)  ens apunta, satisfet, que ell és les cames que aguanten i l’Isaura i l’Aldric dos gegants que ben segur fa ballar amb la mateixa energia que encara el seu dia a dia.


Llicenciat en història, les lletres de la memòria i el temps. Què va fer que decidissis treballar al tercer sector?

El meu bagatge personal amb les causes perdudes, l’interès per la Història social i la màgia de les relacions humanes. La meva germana Alèxia estava acabant Educació Social quan jo era a Roma d’Erasmus cursant les darreres assignatures d’Història. Viure en una altra realitat com era la romana i tenir algú tan proper que t‘anava explicant conceptes des de la perspectiva de l’Educació Social, va ser determinant a l’hora de lligar-ho tot. Vaig passar de voler contribuir a la transformació social des d’una aula de secundària davant dels joves, a voler-ho fer al seu costat i on fos.

Doncs sí que vas posar fil a l’agulla! Explica’ns una mica el teu camí abans d’arribar a Plataforma Educativa

El meu camí com a Educador Social comença el juny de 2008 al Centre Obert Güell, on vaig tenir la sort de poder treballar amb joves i famílies migrants establertes al barri de Santa Eugènia – Can Gibert del Pla, tastant la pedagogia salesiana. Aleshores també era el meu barri, i jo també era, com elles, un eugenienc més. Des del Centre Obert, vaig poder viure de prop el funcionament del Pla d’Educació i Convivència. Més tard, vaig formar part de l’equip de recerca de la UdG que  va endegar la seva Avaluació Participativa, en el marc d’un estudi sobre l’AP en els Plans de Barris, juntament amb altres universitats. Santa Eugènia de Ter i la seva gent són un exemple de cohesió per a la societat gironina. Trobo molt simbòlic que Plataforma Educativa justament hi tingui la seu central, quasi tant com la fita assolida amb la reposició del Pont del Dimoni després de tants anys de lluita veïnal.

El desembre de 2010, després d’haver fet substitucions als CRAEs i Centre d’Acollida de l’Entitat, vaig  començar a treballar al Pis Bolós, on hi he crescut laborament durant set anys. Al Pis Bolós hem pogut desenvolupar estratègies facilitadores del desenvolupament dels projectes dels joves que hi han anat passant. Sota la direcció d’en Rafa, he pogut fer la transferència entre els aprenentatges a nivell acadèmic i la pràctica educativa. Considero que aquest binomi és un dels motors que avui s’està desaprofitant més en el món social.

Al llarg de l’any 2018, sempre dins l’SPAE, he passat a la intervenció en els Pisos Assistits, i sóc l’educador referent del Pis Assistit Tiana des de l’agost, amb quatre joves que avui són tots ells majors d’edat i que lluiten per anar seguint el projecte d’emancipació que dibuixen amb el nostre suport.

 

I tens dos fills petits. Explica’ns com és un dia a la vida del Jordi Rieradevall…

El matí queda determinat per l’escola de la Laura i les necessitats de l’Oriol. Entremig hi ha tasques domèstiques i cuinar. Havent dinat agafo el cotxe cap al Pis Tiana. Ens saludem a mesura que uns i altres joves van arribant. La variabilitat dels humors i les circumstàncies fa que cada dia sigui una nova oportunitat pel reforçament dels vincles. Com que cadascun té horaris diferents, es pot treballar de manera molt personalitzada, i també i ha els moments per compartir plegats. De tornada cap a casa, música o tertúlia política per processar com ha anat el dia. Abans d’anar a dormir, si el son de l’Oriol m’ho permet, encara puc fer un cop d’ull a articles i vídeos dels mitjans no convencionals.

La variabilitat dels humors i les circumstàncies fa que cada dia sigui una nova oportunitat pel reforçament dels vincles.

I què és el que t’agrada més de la teva feina?

La proximitat en el tracte amb el jove, m’apassiona la seva imprevisibilitat. Compartir el descobriment d’alternatives en situacions complexes i sentir que ens en sortim plegats. M’agrada tenir l’acompanyament incondicional com a punt de partida. Això et fa replantejar constantment com han estat i com poden ser les intervencions educatives.

Un altre dels aspectes que més m’agraden és poder treballar amb el sistema de qualitat que tenim a la casa. En el meu cas, em motiva molt poder fer tota la documentació amb el jove, que sigui protagonista de tot el seu projecte: la redacció del Pla de Treball Individual, de cada tutoria i com ho avaluem. Ajuda molt a l’hora de superar la desconfiança que el jove pugui tenir després de les seves experiències en el sistema de protecció social.

“Es fan necessaris replantejaments que posin el focus en les capacitats de les persones i no en la dimensió dels seus problemes”.

Quins creus que son els principals reptes amb els que ens enfrontem les entitats del tercer sector com la nostra?

El principal repte és arribar a tothom i amb els recursos suficients per arribar-hi. Com que això avui sembla una utopia, el segon repte és allunyar-nos de les polítiques que ens porten cap a una intervenció assistencialista. L’increment d’urgències socials ens estiren cap a aquí, però es fan necessaris replantejaments que posin el focus en les capacitats de les persones i no en la dimensió dels seus problemes.

 

La participació a Plataforma Educativa, un empat tècnic entre diferències i semblances

Plataforma Educativa és una xarxa d’entitats dedicades a l’abordatge social desde l’especificitat de cada organització. És complex gestionar la participació de Plataforma Educativa de manera transversal? Com l’enfoqueu? Des de la participació podem millorar, optimitzar la nostra tasca? 

Podríem dir que estem davant d’un empat tècnic entre diferències i semblances. Determinar una cosa o l’altra dependrà de la variable que agafem. En el Grup Motor de Participació tenim en compte diverses variables a l’hora de saber de quina diversitat estem parlant. Una de molt clara la marca el fet residencial, per exemple. Una altra variable és la feina, una altra la formació, etc. Per això estem treballant en els indicadors que ens permetin determinar qui té més números de voler participar en la millora de l’Entitat. La identificació del grau de sentiment de pertinença és clau a l’hora de debatre de manera realista quina serà la Cultura de Participació de Plataforma Educativa.

Ara estem centrant els esforços en la maduració de les accions que s’han anat produint des de la preparació de la primera Jornada de Participació, l’any 2016. Tenim en fase de proves la Xarxa de participació i durant l’any 2019 aquesta ha d’anar prenent cos. En parlarem properament, però les perspectives d’implementació són molt bones. Una de les coses que valorarem serà quin serà el seu impacte a nivell de millora dels serveis participants.

La participació és un imprescindible si el que realment volem és que la nostra tasca de transformació social sigui significativa: fa identificar problemes, buscar solucions i consensuar les decisions. Després de cada procés, ens trobem que les persones pensen més i millor; i això ho diem des de l’experiència.

 

La setmana passada es va celebrar el congrés de Tercer Sector: en quin punt està la participació en una entitats socials com la nostra? Com la innovació pot incidir positivament a les dinàmiques de Participació?

Els darrers anys la participació s’ha anat aparellant cada cop més amb la paraula governança. Aquest fet és indicatiu del canvi social que estem vivint. Volem ser part d’allò que ens afecta, també en la manera de gestionar-ho. Probablement, les entitats del Tercer Sector acabaran tenint en compte explícitament la participació en la governança, encara que només sigui per dir que no la contemplen.

I nosaltres?

En el nostre cas, estem treballant per obtenir un model de participació que s’apropi en alguns aspectes a aquesta participació en la governança. I la innovació ha de ser un dels grans companys de viatge. L’existència del Grup Motor ja és tota una declaració d’intencions, i en comparació a altres entitats, és una innovació. Sense les innovacions tecnològiques, per exemple, la implementació de la Xarxa de participació no seria possible. L’aprofitament d’aquests recursos a l’hora de desenvolupar les idees ens pot situar com a entitat a l’avantguarda de la innovació social.

 

 

 

 

 

,

ENTREVISTA: Imma Bellatriu “La vida em va portar cap el camí de les persones amb discapacitat intel·lectual”

“La vida em va portar cap el camí de les persones amb discapacitat intel·lectual”

Avui parlem amb l’Imma Bellatriu Garcia (Lloret de Mar, 1965), una un  quasi blanenca (va néixer a Lloret però parla de Blanes com el seu lloc d’acollida). Casada des de fa un munt d’anys  amb el xicot de tota la vida, té molt clar que això ja no es porta, però ens afirma amb  la vehemència dels romàntics, que no se’n penedeix ben gens. Amb ell tenen dos fills adolescents que els porten la guerra pròpia d’aquesta etapa (“ens fan suar el que no està escrit! -diu) però els ulls li brillen en parlar d’ells. Ens confessa que el que més li agrada en aquesta vida és estar amb la família  i els amics i sempre que pot també dedica el seu temps lliure  a fer de voluntària en una fundació que dóna suport als malalts de càncer i a les seves famílies, l’Oncolliga Girona.

L’Imma actualment dirigeix la Residència Can Font, a Llorà, i el Centre Ocupacional a Santa Coloma de Farners, ambdós projectes de la Fundació Astres.


Penses que és vocacional, la teva feina?

Sí. Des que era molt joveneta vaig descobrir que la meva vocació era treballar amb persones i ajudar als altres . Quan tenia 14 anys, vaig treballar en una guarderia durant l’estiu: hi havia una nena amb discapacitat intel·lectual i a partir d’aquí, la meva vida va quedar lligada a la d’aquestes persones .

Vaig estudiar psicologia i un cop acabada la carrera vaig entrar a treballar a un Centre Ocupacional de Blanes. Primer vaig ser monitora durant tres anys, després, psicòloga durant tres anys més i, després , directora tècnica . En total vaig estar-hi 16 anys .

 

Es diu aviat!

(riu) Sí, els anys passen de pressa. Me n’adono ara que em fas fer memòria… Després d’aquest període i per circumstàncies personals vaig decidir estudiar Psicooncologia i especialitzar-me en temes relacionats amb la Mort i el Dol. I així vaig estar dos anys fins que, un altre cop, la vida em va portar cap el camí de les persones amb discapacitat intel·lectual. És aquí quan apareix la Fundació Astres i un repte gegantí: posar en marxa la Residència Can Font.

 

Ens expliques breument què és Can Font?

És una residència que aten a  persones amb discapacitat intel·lectual i trastorns de la conducta. Quan vaig aterrar-hi jo, encara no feia ni tres anys que estava oberta.

 

No quedarà per reptes, la vida!

No! precisament en aquell moment, juntament amb en Jos Palà, el psicòleg de Can Font,  vàrem assumir de nou un altre repte: ser l’equip tècnic de la Llar-Residencia i del Centre Ocupacional que hi ha a Santa Coloma de Farners. I de moment aquí estic esperant poder portar a terme nous projectes amb la Fundació Astres.   

 

“M’agrada pensar que contribuïm a que les persones que atenem es sentin respectades , escoltades i a generar un entorn que afavoreixi  el seu benestar”

 

 Em permetràs… veient-te parlar de la teva feina, no cal ser un gran detectiu per deduir que te l’estimes i que que ho fas amb constància i ganxo… Vaig desencaminada?

Vas bé… Sóc una persona molt activa, positiva i apassionada de la vida. Gaudeixo intensament de tot el que m’envolta i m’agrada  pensar que puc contribuir al benestar emocional de les persones. M’encanta la relació humana, el nexe que s’estableix amb cada coneixença. Totes són valuoses. Crec que aquesta manera de ser ajuda en tot això que faig a la fundació, perquè en les persones, en el potencial interior que tenim hi ha la possibilitat de canviar (sí, poden canviar, les persones!) de millorar i de sentir-nos bé, La clau és fixar-nos bé en tot allò que ens envolta i trobant qualsevol cosa que ens ajudi a sentir-nos millor.

 

 I en aquest sentit…Què és el que t’agrada més de la teva feina?

 M’agrada pensar que contribuïm a que les persones que atenem es sentin respectades, escoltades i a generar un entorn que afavoreixi  el seu benestar. Un entorn que potenciï els seus desitjos, il·lusions, oferint-los oportunitats . El nostre punt fort es creure que les persones amb discapacitat intel·lectual  es mereixen ser escoltades i es mereixen poder assolir els seus somnis, les seves fites. I el nostre repte diari es escoltar i recollir de manera literal aquests desitjos  per tal de posar al seu servei tota la nostra professionalitat per tal que els puguin assolir. Fugim de l’estigma, de les etiquetes, dels diagnòstics i ens posem al cantó de la persona amb humilitat, sense creure que nosaltres ho sabem tot i que podem decidir sobre la seva vida sense tenir-los en compte .

 

 Quines son les principals dificultats t’hi trobes?

Una de les principals dificultats que ens trobem és encomanar aquesta visió i energia que tenim els professionals. Que la resta de persones que ens envolta també cregui amb aquesta manera de veure i acompanyar a les persones amb discapacitat intel·lectual. La comunitat encara no esta preparada per incloure’ls en el seu dia a dia, creient que son persones amb els mateixos drets que qualsevol altre.

 

És trist…

És així. Però tot s’encomana, fins i tot les coses bones! És qüestió de perseverança i de continuar treballant per fer extensiva aquesta visió…

 

 “Fugim de l’estigma, de les etiquetes, dels diagnòstics i ens posem al cantó de la persona amb humilitat, sense creure que nosaltres ho sabem tot “

 

Quins són els principals reptes de futur del centre que dirigeixes?

 M’agradaria pensar que en un futur no gaire llunyà les persones amb discapacitat intel·lectual podran viure en un entorn totalment comunitari, i gaudint al màxim de tots els serveis que pugui oferir la comunitat d’una manera inclusiva i com a qualsevol altre ciutadà de la comunitat .

 

Explica’ns una mica la realitat de la dinàmica de la teva feina, el dia a dia…

 El meu dia a dia esta ple d’activitat, cada dia és un repte. M’agrada el moviment, el canvi  i pensar constantment en allò que es pot millorar. Hi ha tanta feina per fer! Hi ha tantes coses per aprendre que no tinc mai temps d’estar aturada. M’agrada molt aquest frase del poema d’en Miquel Martí Pol que diu QUE TOT ESTÀ PER FER I QUE TOT ÉS POSSIBLE, per a mi és un gran lema del meu dia a dia .

 

I si tot està per fer… què et veus fent d’aquí deu anys?

El més lògic seria dir que jubilada, perquè ja tindré… (bé m’ho reservo els anys que tindré), però em veig encara treballant i molt activa.

Em faria molta il·lusió i em motivaria  moltíssim seria que es portés a terme un projecte del qual n’hem estat parlant en algunes ocasions i és crear i formar part d’un equip tècnic especialitzat en persones amb discapacitat intel·lectual i trastorns de la conducta que fos itinerant i donés suport i formació als diferents equips de l’entitat.

 

Doncs repetim els mantres del poema, desitjant tan fort com tu que això sigui una realitat: tot està per fer i tot és possible! 

Que el poeta t’escolti.

, , , , , ,

Us posem al dia de l’activitat del projecte Nahual 2018

El nostre reporter voluntari, Luís Alfonso Martinez Gonzalez (gràcies, Luís!), ens informa de les activitats que el participants del projecte Nahual (Fundació Utopia BsF) estan realitzant a Girona i foranies. A Vilobí d’Onyar van viure la fira de la poma i la pera. A Sant Narcís van conèixer els responsables del centre cívic i les instal·lacions i, finalment, van celebrar els deu anys d’una entitat gironina que vehicula la causa femenina a través de la interculturalitat. En voleu saber detalls?


Els participants del projecte Nahual visiten el centre cívic de Sant Narcís

Amb l’objectiu d’establir coordinacions amb el Centre Cívic Sant Narcís, els  participants del projecte Nahual 2018 es van reunir amb el seu director i l’equip de treball.

L’Alma i en Gerardo, que donaran vida al projecte Nahual d’enguany , busquen col·lectius de persones interessades en el treball grupal que permeti dinamitzar la participació i el desenvolupament creatiu de propostes per al Desenvolupament Comunitari.

La trobada també va servir per fer  un recorregut per les instal·lacions del Centre Cívic de Sant Narcís i per establir-hi línies de treball.

“De la col·laboració entre els professionals del projecte que lidera Fundació Utopia BsF i el centre cívic,  s’espera que tant infants i  adolescents com adults, puguin participar del procés d’intercanvi” Declarava el Gerardo.

En aquest mateix marc de relació també va sorgir la proposta de realitzar una xerrada d’intercanvi sobre Gestió Cultural.

 

Tots els colors de Guatemala a la Fira de la Poma i la Pera de Vilobí d’Onyar

Com cada any, el projecte na Nahual ( Fundació Utopia BsF) ens acosta al nostre territori dos participants per a un intercanvi professional i intercultural a Girona. “La Fira de la Pera i la Poma” realitzada a Vilobí d’Onyar va ser un dels escenaris que va propiciar a aquesta onzena Edició un ambient de confiança i intercanvi.

L’Alma i en Gerardo, tots dos d’origen guatemalenc, van dedicar aquest dia per conèixer la celebració que ja és tradició a Vilobí d’Onyar que entronca l’agricultura de producte de proximitat amb la població local.

La fira, celebra que s’han acabat les tasques de recollida de pomes en el camp i permet als vilatans un lloc de trobada i esplai familiar, a més de reunir a personalitats de Girona, veïns i convidats internacionals, com són els Nahuales en la seva edició 2018.

De la  fira, els nahuals d’enguany en destaquen  la participació d’infants i joves i les seves les famílies, així com  productors que hi van trobar un lloc per engalanar amb paradetes de pomes de les diferents varietats i derivats.

El groc de la Golden, el verd de la Granny Smith, el vermell de la Fuji… Així mateix, a la parada guatemalenca es van oferir mil i un colors més, provinents de Centre Amèrica: telers, individuals, artesanies i colorits productes. Això i la calidesa de les amistats de les diferents edicions del projecte que avui treballen a Girona i que els van donar un cop de mà compartint informació sobre la cultura Maya, coneixements i savieses ancestrals amb els assistents a la fira.  Un dia per recordar!

 

Dones d’arreu del Món celebra el seu 10è aniversari amb els participants del projecte Nahuals 2018.

Per celebrar el desè aniversari de “Dones d’arreu del  Món”, l’entitat gironina va preparar materials fotogràfics i audiovisuals per visibilizar un resum de 10 anys de treball.

Van intercanviar amb els participants del projecte Nahual 2018 (Funfació Utopia BsF). I és que una de les claus del projecte és la de  col·laborar, participar, i contribueir, juntament amb persones, grups i associacions del territori en la celebració d’actes populars i festius que contribueixin a una identificació col·lectiva, en la creació i promoció de coordinadores d’entitats del barri, en la col·laboració i creació de projectes comunitaris concrets i la celebració de reunions o assemblees de barri amb caire informatiu o altres temes d’interès general. La celebració d’aquest aniversari, és una d’elles.

Dins les activitats que realitza l’associació  Dones del Món per  generar recursos econòmics destinats a les entitats humanitàries, l’Alma Sirin , participant del projecte Nahual, realitza un taller de brodat a mà a les dones de l’entitat. Va ser un moment perquè les dues iniciatives parlessin sobre temes de cooperació, recaptació a través dels materials que elaboren, contribució a la recerca i mitigació de malalties, donatius a entitats humanitàries així com activitats que promouen i en les quals estan immerses. “El nostre món està passant per grans problemes però vostès han aconseguit mantenir-se a punta d’obstinació i dedicació en la lluita per la seva dignitat” –reblava l’Alma, a una de les dones de l’entitat gironina. Finalment també els va desitjar molts més anys d’aquesta energia incansable de la feminitat mobilitzada, independentment de la seva procedència.

,

Karima El Ouarti, una vida que ha conquerit la seva autonomia

Parlem amb la Karima El Ouarti per conèixer com ha estat la seva relació amb les diferents Entitats de Plataforma Educativa durant tots aquests anys que fa que hi treballa (ja en fa dotze, va entrar amb 18 anys i avui en compta 30). Li preguntem per la etapa anterior a treballar amb nosaltres. Ens explica que va arribar a Catalunya de ben petita i que va passar per diferents centres educatius de Girona i Salt, població on s’establiren finalment amb la seva familia. Això va ser fins els 16 anys, just abans de fer el salt al món laboral que se li obria de la mà de Fundació Astres.


Karima El Ouarti El Allali (Nador, Bougafer. Març del 1988) Mare d’un nen de dos anys, el petit Mohamed, la Karima és la baula del mig de 6 germans: l’Abdelkarim, l’Ibrahim, la Hanan, la Hayat i la Salma. Els primers nascuts al Marroc i les petites nascudes a Girona. Una família vinguda al nostre país per falta d’oportunitats, com tantes altres, establertes plenament a la nostra societat i part integral del que significa, avui dia, ser un català marroquí de Salt.

 

La Karima és un exemple d’aquesta integració o del que ens agradaria que fos una autèntica inclusió. És això i molt més, perquè ella, a diferència dels seus germans i germanes té un grau lleu de discapacitat. Tanmateix, aquesta realitat no li ha impedit progressar laboralment ni en autonomia personal i social, en part pel seu caràcter tenaç i obert.  I és que la Karima sempre té un somriure atent per a tothom. Sempre amatent a aprendre coses noves, segura del que sap, perquè cada cosa apresa és ben seva. Per això i per molts altres motius podem estar molt orgullosos que durant tants anys ella hagi estat la primera cara que veuen les persones que entren a la seu de Plataforma Educativa a Girona. La que hi ha darrere el taulell i telèfon de recepció. Perquè la Karima representa l’esforç reexit d’una vida que ha conquerit la seva autonomia.


 

Recordes els primers anys a Girona?

Jo vaig venir a Catalunya quan tenia 3 anys, amb els meus dos germans grans i el meu pare sense feina (ep! Que després en va trobar. Avui està jubilat, una altra etapa) Primer ens vam instal·lar a la Creueta, allà vaig anar a les Dominiques, de Vila Roja. Després vaig anar amb els germans a Montilivi i d’allà, com que ens vam instal·lar a Salt, ja vaig anar a la Farga fins a sisè. I de sisè em van portar a Font de l’Abella, que hi ha gent de tot tipus. De tot tipus de discapacitat, vull dir… Hi vaig estar fins els 16, que vaig anar a treballar al CO d’Astres, amb les espongetes.

Espongetes?

Era una feina que fèiem per l’empresa Hipra dels del Centre Ocupacional, els meus companys de taller i jo…

I t’agradava?

M’agradava treballar, els meus companys, sentir-me útil… però potser, per a mi,   era una feina una mica massa repetitiva…

I  com va començar aquest gir cap a tasques més administratives?

Doncs quan van confiar en mi per fer altres coses! Suposo que em van veure responsable i que ho podia fer bé. Em va costar, no et pensis! Primer em van posar a administració a Astres, a l’altell del mateix Centre Ocupacional. Com que van veure que me’n sortia, vaig passar després, amb una persona fent-me suport,  a recepció de Plataforma Educativa, que no era aquí on estem ara, era en un altre lloc. Tenia 18 anys i el meu referent va ser la Carme Bosch, ella em va ensenyar moltes coses i me’n recordo d’aquella època. Després també vaig estar fent feines semblants per Resilis, amb una encarregada diferent. També era a un altre lloc, pels que no ho sabeu: Carrer doctor Ferran número 4, l’antiga seu de Platafoma Educativa a Salt. Resilis també estava en un altre lloc carrer Santa Eugènia 107, allà la meva referent es deia Marta.

Quin camí! Astres (Centre Ocupacional), l’antiga seu de Fundació Plataforma Educativa a Salt i l’antiga seu de Fundació Resilis… Karima, t’adones que has viscut molts canvis de les nostres Entitats? Ets una històrica!

Però no sóc tant vella! (riu)

I a banda de progressar professionalment i créixer amb els canvis de les entitats de l’agrupació, també ets mare. Això és una cosa molt bonica però també una dificultat… com ho portes?

Com tothom, suposo! Treballar i cuidar un nen tan petit no és fàcil, però ho faig, com tu, com qualsevol mama. Jo m’aixeco a les 6,25 del matí, preparo esmorzars, dono el pit al meu fill, em vesteixo, dic adéu al meu marit i cap a la feina! La meva mare m’ajuda amb el nen, perquè vivim molt a prop i va molt bé… A casa hi tinc un gran suport, l’he tingut sempre. Ells m’han aconsellat des de l’amor pel què em convé i jo els he fet cas, perquè sé que tot ho diuen pel meu bé i perquè m’estimen. De les meves germanes petites també he après moltes coses, en com portar això de tenir fills, també. Ens ajudem els uns als altres.

“Per a mi Plataforma Educativa és com una segona casa. Hi estic còmoda, contenta, segura”.

I què és el més t’agrada de la teva feina?

Tot! També he de dir que em poso nerviosa i trista quan em truquen o venen persones  de fora mal educades al taulell o per telèfon. Hi ha gent molt poc amable i que diu les coses malament. Treballar de cares al públic té això… Però és excepció. I no sempre és així.  Jo ja sé què els he de dir i com tractar-los. Però apunta: De la meva feina m’agrada tot, tot i tot! -fa, alegre i conveçuda.

Tot?

Tot… Fins i tot els companys!

És que n’hi ha cada un…

(Riem amb complicitat, que la Karima té aquesta capacitat: amb una mirada sap connectar ràpidament amb aquelles coses que se saben però que no es diuen) Sí, n’hi ha de molt bons, que em fan riure molt i venir de bon humor a la feina (Penso en en Sisu o en Josep Maria, que em diuen “bon Nadal” en ple estiu i “bones Pasqües” quan no toca. Són la pera!) I durant les hores que estic aquí, a part de treballar també s’hi està bé perquè m’ho passo bé. L’entorn és molt agradable, la veritat. M’hi sento molt bé aquí. Em sento valorada i apreciada i això és molt maco. Sobretot per la meva referent, la cap de recepció, que es diu Susana Soler i la meva companya la Cristine, amb qui ens repartim les tasques.

“Per aprendre tot això que hagut de preguntar molt i al principi em costava preguntar. Perquè pensava: estaràs preguntant massa? Els meus companys preguntaran tant com jo? Em faré pesada? I no, tot el contrari.”

I en què consisteix el teu dia a dia a Plataforma?

A recepció no hi estic sola. Som un equip. Ara mateix ella (la Cristine) està fent Suport a RRHH i jo aquí a recepció: Agafo el telèfon, ordeno albarans, classifico factures, quan venen paquets els recullo, les cartes també. Faig fotocòpies, escanejo documents, passo trucades, enquaderno impressions. En això de les cartes, per exemple, com en moltes altres cartes ens ho partim:  ella fa les cartes i jo les poso dins el sobre. També envio correus electrònics i sol·licito als missatgers que vinguin a recollir paquets…

Fas moltes coses!

Sí, però no sempre ha estat així. Per aprendre tot això que hagut de preguntar molt i al principi em costava preguntar. Perquè pensava: estaràs preguntant massa? Els meus companys preguntaran tant com jo? Em faré pesada? I no, tot el contrari. Aquí sempre tothom m’ha ajudat i guiat amb com he de gestionar les coses, atendre les persones o fer les coses com cal. He perdut la vergonya a preguntar. Tothom pregunta, jo també. Tothom ha de ser ajudat, alguna vegada. Jo també ajudo, la feina és això.

I la fas bé! He preguntat a la teva cap i em diu que actues amb seguretat. Diuen també que ets amable, alegre i resolutiva, que saps quines són les prioritats en les tasques i que es pot confiar que, si t’encarrega alguna feina, la faràs bé. Això és el que m’ha dit!

(riu) Doncs deu ser veritat!

Acabem posant-nos serioses? Ara en ve una de difícil: Què significa Plataforma Educativa per a tu?

Per a mi això és com una segona casa. Hi estic còmoda, contenta, segura. Com una família: aquí amb els companys som tots iguals. I jo em dic (quan tinc vergonya o dubto) “haig de deixar-ho a fora: aquí a dins haig de ser igual que els meus companys”.

 

 La Karima amb la Susana i la Cristine al seu lloc de treball, a la recepció de la seu de Plataforma Educativa a Girona

 

,

“Podem influir amb les nostres petites decisions en el canvi que volem”

La Mirna Boix ens explica la tasca de la Fundació Astres a Terres de l’Ebre i la seva vinculació amb les diferents entitats de la nostra agrupació: primer amb Fundació Gentis (amb la qual manté el vincle a través de l’Ateneu Coopertatiu Terres de l’Ebre) i després amb Fundació Astres.

De la seva mà fem un recorregut personal a través dels diversos projectes i serveis dels que la Mirna n’és un actiu valuós. A continuació entendreu per què…



La Mirna s’estima la seva terra, explica que se sent afortunada de viure a les Terres de l’Ebre, i més des que, fa uns mesos,  li pot  ensenyar a la seva filla  “és una experiència fantàstica poder-ho compartir amb ella”.

Es defineix a sí mateixa com una persona tolerant, que li agrada escoltar i compromesa amb el que fa. “M’exigeixo responsabilitat i esforç per aconseguir els objectius però sempre buscant la part positiva, procurant que el camí sigui divertit. Intento ser positiva amb les situacions adverses, tot i que no sempre és fàcil. A nivell laboral m’agrada gestionar, planificar, crear i repensar!”

M’agrada la proximitat que tenim, la facilitat que tenen per expressar les necessitats i sobretot perquè em deixen formar part del  seu projecte de vida.

Com creus que aquests trets de caràcter aporten valor a la teva feina?

M’aporten la capacitat de tirar endavant aquelles idees que sembla que no sortiran. De posar-hi empenta i creure que és possible. També em permeten ser propera als companys de feina i sobretot als treballadors del Centre especial de Treball. M’agrada la proximitat que tenim, la facilitat que tenen per expressar les necessitats i sobretot perquè em deixen formar part del  seu projecte de vida.

La principal dificultat és no poder dedicar el temps a fer les coses tan bé com jo voldria. El dia a dia és ràpid i intens, ens deixa poc marge per pensar, organitzar i sobretot per gestionar els equips.

Quina ha estat la relació amb Fundació Astres?

Vaig començar treballant a la Fundació Gentis, fent classes de professora de jardineria per a persones amb discapacitat. En aquell moment compaginava la formació amb el meu lloc de treball. A partir del 2011, ja m’incorporo a la Fundació Gentis amb la idea de començar a desplegar serveis al territori. Cal destacar que llavors érem quatre dones treballant en una petita oficina d’Amposta quan tot començava. Allí, donada la meva formació, a part de fer de professora, comencem a estudiar la possibilitat d’implementar el CET (Centre Especial de Treball) de la Fundació Astres a Terres de l’Ebre.

No serà fins al 2015 quan començo a treballar per a la Fundació Astres, gestionant els serveis productius a terres de l’Ebre sempre pensant en crear un territori socialment responsable. Veiem la necessitat de vincular l’entitat al sector primari, a la jardineria, a la gestió forestal, al sector turístic, etc. tots estratègics en aquest territori i que no estan gaire posicionats en el tercer sector.

En els últims anys, Fundació Astres s’ha fet gran, estenent els seus serveis enllà de les comarques gironines. Com és la relació amb la resta de serveis i responsables repartits arreu del territori?

El CET Astres desenvolupa projectes diferents en cada territori per tant els gestionem de manera autònoma. Tot i així, hi ha objectius conjunts per treballar en el mateix marc estratègic, sobretot en referència a l’atenció a les persones. Hem compartit i compartim espais amb altres serveis i entitats de Plataforma Educativa, cosa que ens permet treballar de forma coordinada i hem creat un equip. Ens complementem, donem suport i arribem allà on l’altre no pot. Aquesta unió fa que treballem transversalment  entre entitats de Plataforma Educativa. Intentem formar part d’aquest projecte de vida sobretot dels joves que no tenen suport familiar i ho sabem perquè ens coneixem i parlem entre tots els serveis. Aquest vincle el cuidem molt, tot i que cadascú ara treballa en un àrea i espais diferents.

Ens complementem, donem suport i arribem allà on l’altre no pot

A  Astres Terres de l’Ebre gestionem serveis residencials, el CET i projectes d’Economia Social. Treballem per impulsar un territori socialment responsable, incidint en una economia social i solidària. Els objectius són millorar la qualitat de vida de les persones, integrant les preocupacions socials, laborals, mediambientals i de respecte als drets humans. Impulsem estratègies col·laboratives i busquem accions eficients i innovadores que creïn valors amb una visió sostenible del territori.

Quins han estat els projectes en els quals t’hi has sentit més implicada? Per què?

Destacaria dos projectes, Simul i l’Ateneu Cooperatiu Terres de l’Ebre. Simul és un arròs de cultiu ecològic i de primera qualitat, produït al Delta de l’Ebre, en un entorn natural, ecològic i respectuós amb el medi ambient. És la primera marca social d’arròs ecològic produït a les nostres terres amb el treball de persones amb discapacitat o en situació d’exclusió social. Realitzem les tasques manuals al camp, com birbar, i després, un cop segat i envasat pel molí, fem la part d’etiquetar i comercialitzar.

L’objectiu d’aquest projecte és aconseguir la integració laboral de persones amb discapacitat o en risc d’exclusió, a partir d’un negoci viable i sostenible donant un valor afegit al sector primari. És el projecte més petit que gestionem i hauríem de dedicar-hi més esforços però estem creixent i hem de establir prioritats. Tot i això, no deixem de treballar-hi i suposo que en part, perquè inclou tot el que més ens vincula al territori.

 

En canvi l’Ateneu cooperatiu de les Terres de l’Ebre (ACTE) és un projecte recent i en constant creació. Aquest va ser un repte a nivell laboral ja que partíem de la necessitat de no poder deixar l’oportunitat de tenir a Terres de l’Ebre un projecte que liderés i fomentés l’economia social.

Vam haver de buscar i convocar entitats del territori que poguessin estar interessades en participar-hi. Després de reunions de treball i de veure com ho podíem encaixar, finalment, com a responsable de l’entitat organitzadora que liderava la creació de l’ateneu juntament amb L’Ajuntament d’Amposta, l’Ajuntament d’Ulldecona, la cooperativa Cresol i la Fundació Gentis, va ser possible i en podem estar orgullosos.

L’Ateneu ha situat l’economia Social i Solidària al territori, s’ha posicionat com a referent i promou activitats i programes per recuperar la funció originària de l’economia posant-la al servei de les persones per gestionar els recursos equitativament i explotar-los de manera sostenible.

He après molt sobre com podem influir amb la societat que volem en funció d’on posem els nostres diners, en què s’inverteixen, en com es contracta, com influeixen  al medi ambient i quin món viurem.

A més, fomenta la creació de noves empreses de l’economia social, la posiciona  i genera riquesa i ocupació de qualitat. A les Terres de l’Ebre mancava aquest posicionament econòmic cooperatiu més enllà del cooperativisme agrari, que aquest sí que està instaurant al territori.

He après molt sobre com podem influir amb la societat que volem en funció d’on posem els nostres diners, en què s’inverteixen, en com es contracta, com influeixen  al medi ambient i quin món viurem. Podem influir amb les nostres petites decisions en el canvi que volem, i afortunadament he descobert que hi ha molta gent amb aquestes inquietuds, amb ganes de canviar algunes coses i de conèixer les alternatives que hi ha l’abast, així com grans emprenedors i emprenedores que tenen clar que volen ser un model cooperatiu.

L’Ateneu permet dissenyar un projecte d’economia social des d’un punt de vista creatiu i innovador, podem proposar, plantejar, repensar. Tenim la sort de treballar creient amb el què fem!

He descobert que hi ha molta gent amb aquestes inquietuds, amb ganes de canviar algunes coses i de conèixer les alternatives que hi ha l’abast, així com grans emprenedor

Potser per això tireu endavant projectes tan diversos! És el cas del Social Clean…Explica’ns si  n’estàs contenta, quines il·lusions hi ha, esteses amb la roba blanca que ens venen al cap quan pensem en aquesta bugaderia tan especial…

Social Clean va començar com un petit servei de bugaderia degut a una demanda d’un restaurant que s’havia quedat sense proveïdor. Com ja he comentat compartim espais amb altres serveis de la Fundació Astres i començàvem compartint rentadores i assecadores en horaris diferents.

En aproximadament un any, la demanda va anar augmentant, principalment en participar al Fòrum del talent sobre economia social i explicar els nostres projectes. Llavors, vam decidir que s’havia d’invertir en la creació d’una bugaderia pròpia per al CET i poder cobrir les necessitats dels sector turístic de les nostres terres.

Treballem des de la proximitat, amb cura de les peces i sempre amb atenció personalitzada. No fem grans volums sinó petits clients com allotjaments rurals, hotels i albergs que ens permeten treballar durant tot l’any.

Social Clean està situat a Deltebre, netegem roba de llit, mantes, nòrdics, etc. Els nostres treballadors fan la recollida i l’entrega als establiments i ho preparem tot tal i com ens demana el client.

I les brigades? Com és el seu dia a dia? Què és el més difícil de gestionar d’aquest servei? I el més gratificant?

La feina a les brigades es divideix entre la tasca psicosocial i la productiva. En l’àmbit personal i social realitzem la tasca de selecció, intervenció, formació quan s’escau i seguiment psicosocial en el moment de la seva incorporació. A nivell productiu, els responsables de cada àrea acompanyats o bé per la direcció o bé per la treballadora social desenvolupen les tasques productives. Realitzem un acompanyament en el lloc de treball tant als treballadors del CET com als oficials per tal d’adaptar-lo a les seves necessitats i estem constantment en recerca per tal d‘habilitar-lo i facilitar les tasques. És un procés de prova assaig ja que cada usuari té unes necessitats i no ens serveixen els processos productius estandaritzats.

Els serveis que fem són de neteja d’espais, bugaderia, manteniment d’edificis, jardineria i gestió forestal,  auxiliar de cuina, …

Coordinem els diferents serveis per tal que tots els nostres clients tinguis cobertes les seves necessitats. L’objectiu és aconseguir que els  treballadors puguin realitzar diferents serveis i així mirar de complementar jornades laborals i trobar estabilitat. Sempre ho fem tenint en compte les seves aptituds i les potenciem. Adaptem els serveis als treballadors i prioritzem que estiguin en aquell servei que és senten més còmodes i motivats.

El dia a dia consisteix en planificar aquests serveis i coordinar els imprevistos. Tot i això, els llocs de treball estan molt assimilats i els treballadors estan apoderats amb les seves tasques. Les obres més específiques i de durada puntual, requereixen més acompanyament com per exemple les obres de gestió forestal o de jardineria que depenen d’un projecte d’enginyeria específic.

El més difícil de gestionar són els imprevistos, quan un client demana un servei i no tenim personal per poder-ho fer d’immediat. Llavors requereix de l’activació d’un procés de recerca de candidats, veure perfils que s’adapten al servei demandat, preparar tota la estructura, … i amb poc temps és complex construir-ho.

El més gratificant de gestionar aquest servei és veure com tots poc a poc ens anem fent grans, tant a nivell laboral com personal. No em refereixo a l’edat, que també, sinó a la maduresa, a l’apoderament laboral i social, i veure com es creen vincles i teixit social sovint inexistents.

Així, en general, què és el que t’agrada més de la teva feina?

Tornant a la pregunta anterior, el fet de veure com ens fem grans i sobretot aquells treballadors que van entrar molt joves i no només desenvolupen un ofici, sinó que els veus créixer i madurar. Els acompanyem i els ensenyem la responsabilitat, la tasca ben feta, la importància de la seva feina i del que passa si no hi són. La responsabilitat és un dels aspectes que més ens toca treballar, perquè sovint no és creuen tan imprescindibles com en realitat són. La seva feina és important, i de la mateixa manera que s’han de posar límits, també hem de reforçar que sense ells no surt endavant. I és que després de creure durant molt temps que no és així, ens costa fer-los veure que estan equivocats, que la seva tasca compta i molt, que som estem junts en això.

 Personalment crec que el més gratificant és veure que poc a poc es senten part de l’equip, em mostren que em senten propera i venen fàcilment a expressar el que senten o el que necessiten. He viscut petites històries de vida tant intenses que m’han fet viure moments molt especials que crec que cap altra feina m’hauria donat. I són aquelles coses que et fan replantejar la societat i les persones,  et fan valorar el bé que estem molts i que poc conscients que en som.

És molt motivador l’aprenentatge continu i la repercussió social  que tenen tots aquests projectes.

S’assembla el que t’has trobat treballant amb el que t’imaginaves que era el sector social, quan estudiaves?

Bé, la veritat és que jo vaig estudiar enginyeria agrícola i en aquell moment desconeixia el sector social. Sempre m’ha agradat el contacte amb la natura i la protecció del medi natural, però mai m’havia plantejat que ho podria treballar tenint en compte també l’atenció a les persones. Treballar en el sector social ha estat tot un descobriment personal, m’ha fer descobrir que hi ha moltes necessitats diferents. Conèixer persones amb dificultats d’inserció, que viuen situació d’exclusió social i laboral fan comprendre millor la societat. Et fan tocar de peus a terra, veure milers de punts de vista diferents, escoltar experiències i situacions que sinó no coneixeria. Intentes aprendre a no ficar etiquetes, eliminar prejudicis i ser proper a la vida de cadascuna de les persones que van treballant amb tu. I això em fa créixer i comprendre les moltes realitats que conviuen amb mi.

Com a ciutadans, com podem influir o fomentar aquesta mena d’economia?

Nosaltres com a societat podem influir en fomentar aquesta economia. Podem prioritzar l’adquisició de productes fets amb respecte al medi ambient i que valoren la inserció sociolaboral. Podem pressionar per que les administracions públiques aposten per les clàusules socials, per les compres responsables, per que l’activitat es base en un nou model que influeixi en la societat on les persones i el desenvolupament sostenible siguin prioritaris.

 

, ,

TROBANT ELS COLORS DE LA NIT

Parlem amb en Pep Plana i Farré, mestre i educador social vinculat des de fa una colla d’anys amb Plataforma Educativa. Ho  fem amb l’excusa de la reedició del llibre que vam publicar l’any 2012, el Colors de nit, en el marc dels premis d’Acció Social Mercè Bañeras i Maria Figueras. Parlem amb ell també, d’aquest vincle amb la nostra agrupació a través dels projectes de cooperació internacional de Fundació Utopia BsF i les seves rèpliques al nostre país. Però sobretot, coneixerem una mica més la persona que hi ha darrere d’aquesta llarga carrera professional, plena d’aprenentatges i vivències dignes de compartir. No us la perdeu!


“La creativitat és una poderosa eina de treball social per a la reducció de desigualtats”

Pep Plana i Farré (Santiago de Chile, 1961) mestre, educador social des de fa més de 30 anys en diferents àmbits, centres i entitats de les comarques gironines i màster en Desenvolupament Humà Sostenible i Atenció psicològica a víctimes per l’UdG.

Actualment, treballa al Centre d’Acollida Misericòrdia de Girona i col·labora amb el projecte INCUBA  de Fundació Utopia BsF a Barcelona. I en  moments “recuperats” escriu per afició. El seu caràcter inquiet l’ha portat a viatjar per participar en projectes de cooperació internacional de Fundació Utopia BsF a Guatemala amb l’EFCI (Escola de Facilitadors de la Creativitat i la Innovació) el 2006 i 2008. L’any 2012, aprofitant la festa de l’acció social de la nostra entitat, els Premis d’Acció social Mercè Banyeras i Maria Figueras, podem tenir a les mans el seu “Colors de Nit” (Que, per cert, us podeu descarregar de franc en aquest web).

Parlem amb  ell d’aquelles seves reflexions “interactives” i d’alguns aspectes més de la seva relació amb el món social i el seu ofici, el d’educador. Ofici que coincideix abastament amb la seva passió. També hi ha molta esperança en la manera que enfoca l’educació: Creu fermament en  la capacitat de les persones que, assumint els reptes que la vida els llença (sovint amb el vent de cara), poden tirar endavant.

I tot plegat no només és qüestió d’entusiasme, sinó també de sensibilitat, experiència i altruisme. Perquè l’educació, l’acompanyament en el creixement humà, és l’eina fonamental, el desllorigador que permet moure situacions que d’entrada semblen indissolubles. I sempre, en aquest ofici, “cal cedir a la comunitat el que de manera individual s’ha après treballant”.

 


Des de 2012 (any en què podem llegir el  Colors de Nit)  fins ara, què podries sumar a la teva experiència com a educador?

Bona pregunta ! Crec que cada dia s’aprèn alguna cosa, la meva àvia que sense saber-ho em va parlar de la Resiliència, em deia de ben petit que ella era com aquella vella (llavors tenia 80 anys) que no es volia morir mai perquè cada nou dia aprenia una cosa nova.

Em cal, i ho estic fent, una nova reflexió per encarar el camí cap a la jubilació professional amb dignitat i de manera útil per a les persones amb les quals treballo en la professió.

Aquests darrers anys he après molt sobre els immigrants infantils  i les seves peripècies, m’agradaria saber-ne més per treballar més bé. També crec que podria afegir una visió diferent vers les famílies dels infants.

També he après molt sobre el treball de diferents generacions de professionals ens els equips educatius.  També m’agradaria parlar i reivindicar el paper que juguen les figures teòricament no educatives que participen en el dia a dia dels centres ( neteja, cuina, seguretat, administració, porteria,…)

Em considero privilegiat per haver estat en tot el procés que ha seguit la nostra professió des de ser considerats mers cuidadors fins  a esdevenir actors importants i amb una tasca professional diferenciada

 

Explica’ns la teva relació amb Fundació Plataforma Educativa i més concretament  amb Fundació Utopia BsF, la teva experiència aquí i a Guatemala, en quins projectes vas col·laborar…

La meva relació amb Plataforma Educativa ve de lluny, primer de caire personal amb les persones que la van fundar i més tard intentant aportar la meva experiència i coneixement en els  seus projectes i iniciatives.

Aquesta relació em va portar a col·laborar amb l’entitat i la seva contrapart El Sitio Cultural a Guatemala en el projecte EFCI (Escola de Facilitadors de la creativitat i la innovació)- de Fundació Utopia BsF, que ha demostrat que la creativitat és una poderosa eina de treball social per a la reducció de desigualtats.

Vaig estar-m’hi tot el 2006 i vaig col·laborar en la direcció d’una de les  seus del projecte a la ciutat de Quetzaltenango ( Xela pels amics) a l’ Occidente de Guatemala.

Una vegada retornat he col·laborat i encara ho faig, com a formador amb l’entitat en els projectes EFCI i INCUBA de Salt i Barcelona.

“Cal cedir a la comunitat el que de manera individual s’ha après treballant”

Déu ni do! no et falten les energies…

Personalment em considero una persona inquieta i amb ganes de conèixer, he voltat tant com he pogut i he intentat estar a l’alçada i ser coherent entre el que penso i el que se m’ha demanat professionalment en totes les situacions que he afrontat. M’agrada estar amb la família, mirar sèries i cinema,  escriure de tant en tant, anar en moto, fer excursions, viatjar i portar un petit hort. També m’emociono quan dues joves encantadores em diuen “papa”.

La feina l’he viscut de maneres diferents segons les etapes vitals que he passat i també els moments que ha passat la pròpia professió i les institucions.

Fèiem el que cal fer a la vida, veure els diferents caires de les coses i cercar en situacions fosques els colors que si amaguen.

Em considero privilegiat per haver estat en tot el procés que ha seguit la nostra professió des de ser considerats mers cuidadors fins  a esdevenir actors importants i amb una tasca professional diferenciada d’altres actors socials.

L’escriptura de “colors de nit” intenta parlar d’aquesta trajectòria tant personal com professional i deixar-la allà per si a algú li pot servir.

 

I durant tot el teu “periple” professional”, amb què et quedes (per ara!)?

En més de trenta anys de professió he vist moltes coses i n’he après una de molt important: cal ser coherent entre el que penses i el que fas i que cal tenir clar que petites intervencions professionals poden ser les més importants per  a la persona que acompanyes en un moment especialment difícil de la seva vida.

També he arribat a la conclusió que he de trobar eines i oferir-les per que la persona es recuperi, creixi i esdevingui important per a la col·lectivitat. En resum, que sigui capaç d’activar la seva resiliència per tirar endavant.

En més de trenta anys de professió he vist moltes coses i n’he après una de molt important: cal ser coherent entre el que penses i el que fas i que cal tenir clar que petites intervencions professionals poden ser les més importants per  a la persona que acompanyes

 

I ara, una pregunta tècnica: Com creus que la formació en recursos d’apoderament pot incidir en la inclusió social?

Considero que hi ha un concepte bàsic en el treball socio-educatiu que és la resiliència. Aquesta, com a la capacitat de recuperació de situacions complicades,  esdevé sovint la pedra angular sobre la qual suportar el treball de l’educador.

Quan un professional no creu en general en la capacitat de recuperació de la persona que està acompanyant el treball esdevindrà molt poc efectiu.

Les persones que acompanyem no tenen massa temps; hem de rendibilitzar esforços i a més de establir pràctiques terapèutiques per moments de crisi cal establir processos per a que la persona s’apoderi, activi la capacitat de resiliència i sigui capaç d’agafar les regnes de la seva vida.

 

Per acabar… Què t’agradaria que et preguntés i no t’he preguntat?

Potser aquesta: “com vols que et recordin quan pleguis de treballar des del món professional?”. Crec que el record és important, és el que pots deixar en llegat; ja ho deien els egipcis. Crec que quan plegui intentaré ser-hi però no fer nosa i estar amatent per si puc aportar alguna cosa des de l’experiència.

Quan vaig començar a treballar una germana de la Caritat davant de les nostres “deliris” educatius centrava el tema i aportava per fer-nos aterrar. Sempre començava igual “si es interessante lo que dices i nosotros en el 56 (o l’any que fos) hicimos algo parecido y pasó que…”). En aquelles reunions barrejaven el seny i la rauxa, l’experiència i la novetat. Fèiem el que cal fer a la vida, veure els diferents caires de les coses i cercar en situacions fosques els colors que si amaguen.

Els colors de la nit?

Els colors de la nit.

 

 

,

Gent Plataforma: En Sisu Vendrell, l’alegria de construir

“Si bé dominava el meu ofici, el món social era un món nou per a mi”

Parlem amb Sisu Vendrell, qui s’encarrega des de fa una colla d’anys del manteniment i reparacions de tota mena en les diferents instal·lacions de les entitats de la nostra agrupació.

Us deixem amb l’entrevista que li hem fet en què ens parla de la seva feina, de la seva manera d’encarar-la i de la seva experiència a Plataforma Educativa. No us la perdeu!


 

Sisu Vendrell Panella (Vilobí d’Onyar 1969) va néixer el maig del 69 i du la revolució dels somriures a les venes, aviat entendreu per què, aquells qui encara no el coneixeu. És el mitjà de tres germans, dos nois i una noia i també pare de tres filles, la Meritxell, la Mireia i la Carme. S’encarrega des de fa una colla d’anys del manteniment i reparacions de tota mena en les diferents instal·lacions de les entitats de la nostra agrupació. Actualment treballa en equip amb en Toni, que gestiona i coordina tota la part de lampisteria l’activitat de manteniment en general, amb en Sergi, el seu jove ajudant i l’Abdulah, usuari de la Fundació Astres, qui li dona un valuós cop de mà des de fa temps. A més, ara compta amb el suport d’un aparellador, en Dani, recent incorporat a la nostra plantilla.

 


Mar Bosch. Girona. Avui parlem amb ell, un dels treballadors més veterans (que no antic!) de Plataforma Educativa. I és que ja fa més de 18 anys que en Sisu (en 61, tal i com ho escriu ell, ben enginyós com és) s’encarrega del manteniment de les instal·lacions, centres i oficines de les diferents entitats de la nostra agrupació. Però no és només per la seva activitat professional que més d’un de vosaltres ja el deu conèixer, sinó sobretot pel seu caràcter jovial i alegre. Us ho podem confirmar els treballadors d’oficines de la seu de Girona: quan en Sisu arriba tremolen les parets! Els ho hem preguntat i ens diuen d’ell que és divertit, resolutiu, acollidor, cordial, amable… un “torbellino”!

Tots coincideixen amb la seva espontaneïtat explosiva. I és que sempre té una broma (o dues) a punt per arrencar un somriure al més encarcarat (o al més concentrat de tots, “que a oficines, venint de fora, sembleu un cementiri!”). Perquè la vida, tal i com ell afirma “són quatre dies i no ens els podem passar capficats ni seriosos tots quatre. Hem de riure, passar-ho bé. I és clar que hem de treballar però crec que també hem d’ esforçar-nos perquè aquest estat d’ànim li encomani l’alegria i el bon fer a la feina. I això penso que es nota, que es tradueix en el resultat final. Les coses es poden de moltes maneres, jo m’estimo molt més fer-les de bon humor”.

I és clar que hem de treballar però crec que també hem d’ esforçar-nos perquè aquest estat d’ànim li encomani l’alegria i el bon fer a la feina.

 

I no cal que ho digui perquè només de començar ja ens ha arrencat un somriure: us podeu creure que a aquest home, tan provocador com lliure com sembla, ens diu que li feia il·lusió anar a fer la mili? “Sort de la mili! Si no arriben a enviar-me allà baix (a Ceuta, es refereix), jo ara seria mecànic i no paleta. I no hauria viscut tot el que he viscut”. I és que la seva idea inicial, això després de decidir que no volia continuar estudiant després del batxillerat, era ser mecànic. De fet va començar treballant en un taller, fins que li va arribar l’edat de fer el servei militar. Tornant, tenia més ganes de treballar que de res més i la primera feina que li va sortir va ser fer en paleteria. Però això ens ho explica ell mateix:

 

Com van ser els teus inicis? Recordes quina va ser la teva primera feina, a la teva primera construcció, em refereixo…

Aixecar una paret. Ho vaig fer tan bé que, un cop acabada, me la van fer tirar a terra. Imagina’t quina traça que hi tenia, al principi. Com tothom, vaja. Ara tinc un ajudant, saps? Quan el miro,  recordo els meus començaments (ara n’ha après molt, eh? I jo també, d’ensenyar, vull dir, per a un futur…) estic molt content de tenir-lo! Treballar acompanyat, sempre és molt millor.

Sempre havies treballat sol, aquí a Plataforma?

Al començament sí. Recordo un dels meus primers treballs dins les entitats. Era a Mas Garriga. Hi vaig tenir-hi una feinada… També recordo una rectoria a Sant Esteve de Guialbes, havíem de reparar perquè no sé quins nanos de no sé quin centre havien de fer-hi una estada. A partir d’aleshores les feines han estat molt diverses, com quan es va muntar El Pedrenyal, que també hi era. Totes aquestes primeres experiències com a treballador d’aquí les recordo molt bé, perquè si bé dominava el meu ofici, el món social era un món nou per a mi. Perquè treballar aquí no vol dir no només vol dir fer de paleta, vol dir moltes coses més.

No té res a veure ser un paleta fa uns anys que ara, les màquines i la tècnica faciliten molt les coses

Tenies, “sota les teves ordres”, l’Abdulah, una persona usuària de la Fundació Astres…

I el tinc! Ara és a fora esperant-nos, que tenim feina! L’Abdulah és quasi com de la familia, ja. Són quinze anys treballant colze a colze. A vegades penso que li he fet una mica de pare i una mica de germà gran, perquè a banda d’ensenyar-li una mica l’ofici penso que ens hem empeltat una mica l’un de l’altre, jo també n’he après coses d’ell… Vam començar Centre Ocupacional d’Astres a Girona i seguim! són  molts anys, molta feina feta. Molta que ens queda per fer…

Ara tinc un ajudant, saps? Quan el miro,  recordo els meus començaments

I una de les feines que més t’ha agradat?

Doncs veure créixer aquestes oficines del no res, per exemple. Això era una càrnica, saps? Ho vam tirar tot a terra, els baixos també, el primer pis on hi ha el Suport a l’Autonomia… Tot de zero fins a tenir això que teniu avui, ple d’oficinistes i d’ordinadors. Era un repte i crec que ens vam sortir prou bé, trobant espai per a tanta gent, espai pels despatxos, per les sales de formació, etc.

I de la primera paret (la que et van fer tirar a terra) fins a la feina que facis quan acabis de parlar amb mi, què ha canviat?

L’ofici, ha canviat! Abans era una feina molt més dura, la de paleta. S’hi deixaven la carcanada. Ens hi deixàvem la carcanada! Pensa que, abans de treballar aquí, ja feia de paleta per a una empresa del meu poble entre setmana i els caps de setmana (era jove, tenia 27 anys) em dedicava a construir la nostra casa, a Domeny. Vaig dir prou. Va haver-hi un moment que no podia més. Però després d’aquella època em va sortir la oportunitat de treballar aquí i hi estic bé, la prova és que segueixo dret! L’ofici ha canviat molt, de totes maneres. No té res a veure ser un paleta fa uns anys que ara, les màquines i la tècnica faciliten molt les coses i la nostra qualitat de vida. Saps allò que diuen que els capellans són els que la dinyen més tard i els paletes són els que ho fan de més joves? Doncs això, perquè era esgotador. Ara no, ara podem viure tant com un capellà vell (riu, ens fa riure: en Sisu en estat pur).

Fi d’etapa pels joves del Garantia Juvenil a Plataforma Educativa

“6 mesos intensos. 26 setmanes d’aprenentatge continu. 3900 hores de bons records!”

Aquestes són paraules de la Cire, una dels 7 joves que han format part dels nostres equips de treball enguany. I és que aviat farà mig any que les entitats i serveis del grup Plataforma Educativa van donar la benvinguda a 7 noves incorporacions (6 a la demarcació de Girona i 1 a Terres de l’Ebre) que durant aquest temps han format part dels equips de les nostres entitats, aportant energia i solucions al nostre dia a dia.

Aquesta injecció de personal ha estat possible gràcies al programa Garantia Juvenil, impulsat per la Unió Europea i posat en marxa mitjançant el Servei d’Ocupació de Catalunya.

Per la seva bona feina i companyonia els volem donar les gràcies per haver compartit amb nosaltres aquestes seves primeres passes en l’àmbit laboral. Ens acomiadem de tots ells, desitjant-los tota la sort del món en el seu camí i futurs aprenentatges.