, , ,

25 anys al costat de la infància en risc

Amigos guay en Campclar tope guay” Així començava fa més de 30 anys la meva vinculació amb la infància en risc. De la mà de la Mercè, que em donava a conèixer allò de què els meus pares ja m’havien parlat: “Regina, per què vols anar a missions?  Aquí hi ha un quart món que també ens necessita”.  I va ser així com vaig iniciar el voluntariat a un esplai, posteriorment casal i més endavant centre obert, en un dels barris més desafavorits i amb majors dificultats de Tarragona, d’on jo sóc.

I va ser durant aquests anys de voluntariat que un dia una de les nenes que ateníem va ser enviada a un centre.  I de la infància en risc passava a conèixer el món de la infància tutelada, el món d’aquells infants que a més de tot el que han viscut i patit els toca separar-se de la seva família.  I vaig viure el dilema des de l’altra banda, que serà més perjudicial per aquesta nena, el dia a dia que viu amb la seva família o, malgrat això, l’estar separada d’ella i viure a un centre?  I aquí va ser on vaig pensar que això no ho podria canviar però que mentre hi hagués infants a qui toqués passar per situacions com aquesta jo miraria d’estar al seu costat, i que treballaria per ells.

Pensareu… perquè us explico això? Doncs perquè aquest, 3 de març de 2020, fa 25 anys que vaig iniciar el meu viatge a Maria Reina, 25 anys al costat dels infants que lluiten cada dia amb un conflicte de lleialtats: voler estar amb els seus pares i veure que el que reben de nosaltres, sovint, malgrat els hi agradaria, no els ho poden donar a casa seva.  25 anys de donació i de vocació, perquè és una feina que és molt més que això, i on només des de la vocació pots ser-hi, i ser-hi sempre.

I tenia moltes ganes de compartir-ho amb tots vosaltres. De moments difícils i complicats n’he viscut molts, com tothom, ara però sota un nou paraigües, que aixopluga un gran nombre de serveis i de persones, i on trobes suport i recolzament.  Espero que el dur dia a dia que vivim, tant per la manca de reconeixement professional com les casuístiques cada cop més complexes, no em facin perdre la il·lusió per continuar desenvolupant aquesta tasca, i poder celebrar no els 50 (arribaré abans a la jubilació!) però si uns quants anys més amb tots vosaltres, i sobretot amb tots aquests infants que tant necessiten ser mirats.

No puc acabar sense expressar el meu agraïment als molts i molts infants que he atès durant aquests anys, per tot el que m’han donat, i a tots els companys i companyes amb qui he compartit part d’aquest viatge.

Regina Pastrana
Directora CRAE Maria Reina
Fundació Resilis

, , , , , ,

Capmàs de Nadal i bons desitjos des de La Duna

Ens escriuren els companys i companyes de la Centre Residencial La Duna (projecte de Fundació Astres a Delteble) per explicar-nos un seguit de vivències molt especials que ha tingut lloc a La Duna durant aquestes Festes…


El mes de desembre ha estat un temps d’intensa activitat a La Duna. Com cada any, el mes ha estat divertit i ric en detalls i varietat. Ens han visitat veïns de Deltebre per cantar-nos les aubades de Nadal i també ens hem apropat nosaltres a la comunitat per cantar-les. També hem rebut la visita de diferents partits polítics per felicitar-nos les festes i ens han portat detallets per Nadal.

La Trobada de Famílies a la Duna aquest any ha estat una de les més emotives; hem rebut la visita de l’Erian, corredor de les running series Terres de l’Ebre, que ha volgut homenatjar a en Xavier Sabater, persona atesa de La Duna, entregant-li el seu trofeu i un pòster amb fotografies de totes i cadascuna de les poblacions que el noi ha participat: 9 pobles, 90 quilòmetres.

L’assistència al dinar de Nadal que organitzem tots els anys també va ser tot un èxit; vàrem ser al voltant de cinquanta persones d’entre persones ateses, professionals d’atenció directa i l’equip de cuina del CET. Hem fet cagar el tió, hem cantat nadales i hem menjat neules i torrons.

La nit de cap d’any va estar protagonitzada per una escenografia techno; dj en directe, llums giratòries de discoteca  i cotilló per amenitzar la festa. Després de les dotze campanades, van sonar els brindis i les efusives felicitacions pel nou any. Ha arribat 2020!

Per últim, i no menys important, la matinada de reis, vàrem trobar quantiosos regals a les finestres de les habitacions. A vosaltres us han portat moltes coses els reis?

Des de La Duna us desitgem que aquest any somrigueu, viatgeu i feu més coses de les que us agraden. Que aprengueu de les persones i que aprengueu a equivocar-vos i a aixecar-vos. Que descobriu, creeu, estimeu, enamoreu-vos, somieu… i feu-ho ara, no demà. Recordeu que esteu aquí per a ser FELIÇOS.

 

, , , , , , , ,

Quan arriba la recta final tenim ganes de dir gràcies!

Cap de setmana dedicat als projectes Nahual i Chajinel i als voluntaris i voluntàries que hi participen.

Ja ha arribat el Desembre, això vol dir que estem a la recta final de projectes com el Chajinel i el Nahual. Han estat uns mesos intensos de col·laboració i aprenentage i n’estem segurs que repetirem havent incorporat el millor d’aquestes experiències.

A les imatges podeu veure que ha estat un cap de setmana intens per les integrants dels nostres projectes de cooperació al desenvolupament i el nostre univers constel·lats de persones voluntàries que se sumen a donar suport a la nostra activitat i que fan que l’estança d’aquestes persones i grans professionals sigui encara més profitosa.

Gràcies, Pep, Neus, Javier, Jordi, Susana, Mouna, Christine, Lily… sou tan valuosos!

Gràcies també als finançadors i als col.laboradors que fan possible un aprenentatge mutu com aquest.

Gracias amigas! Gracias amigos!

Els i les participants del projecte Nahual i Chajinel, acompanyades de les persones voluntaries durant la Nit del voluntariat i el comiat que els van fer a Can Moragues

, , , ,

Voluntariat i cooperació, cosins germans

El voluntariat és indispensable en el projecte d’Educació pel Desenvolupament Nahual i pel projecte de Sensibilització i Aprenentatge compartit, Chajinel. Què és, el voluntariat, sinó el parent més directe de la cooperació? ;P

Gràcies als més de 30 voluntaris/es que fan possible unes accions continuades durant gairebé tres mesos.

Cada cop som més les persones implicades, que es mouen per un món més just i la defensa dels drets humans per tothom i a tot arreu. A la imatge, una altra mostra:

La voluntària Belissa Mendez fent d’amfitriona a Barcelona de les participants Nahual i Chajinel 2019

, , , ,

Entrevista a l’Albert Xifra, responsable del Servei ocupacional d’inserció (SOI)  del centre ocupacional de la Fundació Astres de Girona

“Hem de continuar en la línia d’adaptar-nos a les necessitats individuals i col·lectives de les persones que atenem, sempre tenint en compte els seus interessos i anhels”


Albert Xifra i Torrent (Girona, 1983) Des del 2006 l’Albert és el responsable del Servei ocupacional d’inserció (SOI)  del centre ocupacional de la Fundació Astres de Girona. Avui hem volgut parlar amb aquest jove veterà de la gent que, des de la Fundació Astres, procura deixar el seu granet (o granàs) de sorra per millorar la qualitat de vida de les persones per a qui treballen. En el món laboral, té experiència en el camp sanitari, en socorrisme, així com en el món de la música i els espectacles. Tanmateix avui explicarem la seva trajectòria en el camp de persones amb diversitat funcional.

La seva entrada laboral al tercer sector va ser al Consorci Sant Gregori . “Seguidament vaig començar a treballar per FPE a Llar 2000 d’on en guardo molt bon record”-ens explica. Fins que, l’any 2005, va sorgir la oportunitat de treballar al Centre ocupacional de Girona (Fundació Astres) al Servei de Teràpia Ocupacional (STO).

 


 

Com és un dia a la vida de l’Albert Xifra? 

Molt intensa i frenètica ja que em considero una persona molt activa. Quan em llevo comença el compte enrere per poder fer front a les obligacions familiars i planificar el dia. Em desplaço a la feina i comença la jornada! Organitzem el dia i fem una roda de contactes amb persones ateses que estan fent una ACP fora d’Astres.

 

ACP?

Accions individuals que es porten a terme amb les persones ateses amb la col·laboració de les empreses externes, serveis interns i terceres persones per tal de donar resposta a les seves necessitats i/o desitjos.

Doncs com et deia: Quan comencem, aprofitem les primeres hores per facilitar espais de suport a qui ho necessiti. Sempre va bé parlar dels problemes que els preocupen, que són els que ens afecten a tots, bàsicament, però que al centre tenen el lloc, la persona i el moment per compartir-los i, a poder ser, resoldre’ls. Aquell dia potser s’han enfadat amb els pares o han perdut la cartera, o el bus, o tenen algun d’aquests maldecaps. I aquí estem, per a ells i elles, en aquest aspecte. Després, i no hi ha cap contratemps, continuem fent les activitats d’ajustament personal programades i d’ocupació terapèutica.

 

Com ara?

Ui! en fem un munt. Fem esport, ioga, tallers de cuina, anem a fer el toc, etc. Però la que triomfa més, indubtablement, és l’equinoteràpia. Ens n’anem, un cop al mes, prop de Rupià, amb els Ponis de l’Empordà. És una activitat molt agraïda que hem iniciat aquest 2019.

 

“Un èxit que m’afalaga és quan cada dilluns les persones ateses venen contentes i amb ganes d’assistir al servei”.

 

Imatge de grup de les persones ateses al SOI en una sortida a la platja, aquest estiu.

 

Però el dia continua…

Havent dinat, aprofitem per organitzar i anticipar les activitats de l’endemà, comentar com ha anat el dia. És una manera de fer balanç…

 

I si et fem fer balanç a tu, què és el que t’agrada més de la teva feina?

Uf! te’n faria un llistat…

 

Som-hi!

  • Entendre i acompanyar cada persona atesa en el seu dia a dia.
  • Viure d’aprop i sentir-se partícip dels petits i grans èxits aconseguits per les persones ateses.
  • Assolir les diferents competències que requereix el lloc de feina ja que cal ser polifacètic i donar resposta a un ventall d’àrees ben diverses.
  • Tractar amb clients externs, aprendre nous processos productius i optimitzar-los adaptant-los a les capacitats de casda persona.
  • Mantenir els espais i instal·lacions del servei al dia, amb la seva documentació… i, sobretot, la capacitat d’adaptació al canvi i d’improvisació.

 

Adaptació, canvi, improvització… tot plegat és com una mena de gimnàstica mental constant… I ja és bo això?

I tant! Sovint sorgeixen imprevistos que obliguen a canviar de plans (avaries mecàniques, pics de feina, indisposició d’alguna persona, manca d’ocupació terapèutica, etc.). Cal fer-hi front amb urgència i eficàcia. I això és bo, és clar.

 

No podem canviar la realitat, però sí com l’encarem…

Exacte! I un èxit que m’afalaga és quan cada dilluns les persones ateses venen contentes i amb ganes d’assistir al servei.

 

I quines són les principals dificultats amb les que us trobeu? Algunes de superades amb els anys i algunes que es mantenen estructurals, suposo…

Un dels problemes més habituals, com et comentava, és el no tenir un flux de feina constant. El servei ocupacional d’inserció ha de realitzar el 75 % de la jornada fent activitat d’ocupació terapèutica, normalment feines de manipulats. Quan no tenim cap comanda de clients externs no podem realitzar treball en cadena. Per solventar aquesta situació, ens hem reinventat i realitzem tasques de manteniment i producte propi.

 

Persones usuàries del SOI d’Astres en una de les seves tasques de manipulats. Aquí els pots de Perfums Bach.

 

I, per anar acabant, quins penses que són els principals reptes de futur que teniu?

Ens estem de replantejant els objectius del servei. Tot i no haver fet una inserció laboral des de fa temps (en part degut a  la situació actual del sector)  el servei “ funciona” i l’èxit no el dona el nombre de persones inserides cada any. “Funciona” vol dir que les persones que atenem tenen una bona qualitat de vida. Que en comptes de vetllar per fer insercions laborals de cares a un futur proper, hem de continuar en la línia d’ adaptar-nos a les necessitats individuals i col·lectives, intentant implementar ACP’s a totes les persones ateses, tenint en compte els seus interessos i anhels.

 

No sembla pas fàcil!

No. Però procurem fer-ho. I aquestes petites accions són grans injeccions d’oxigen per les persones que atenem, n’estic segur. Pensa que hem aconseguit formalitzar convenis de voluntariat amb residències canines, centres de jardineria, amb la xarxa de centres cívics, etc. A més, a nivell intern, hem delegat tasques i responsabilitats de caire administratiu a persones ateses. Properament, firmarem un conveni amb una empresa de transports perquè una persona atesa pugui realitzar una de les seves il·lusions que és anar en un camió.

 

“Aquestes petites accions són grans injeccions d’oxigen per les persones que atenem”

 

Voldria aclarir, però, que en cap cas aquestes accions estan dirigides a fins productius. Totes  tenen l’objectiu que les persones se sentin realitzades. Certament, en ocasions ens veiem apel·lats a extralimitar-nos en les nostres tasques, estirar de xarxa social. Però els fruits de la implicació de tothom qui els envolta són molt positius. Per tant, el repte de futur és continuar amb aquesta línia i, paral·lelament, buscar un recurs que s’adapti a les persones ateses que s’estan envellint. La realitat és aquesta. Haurem de reinventar-nos i adaptar el servei per les persones que s’estan fent grans.

 

Realment, l’envelliment d’aquetes persones és un repte per part de tots… El futur se’ns abraona…

Sí, i per part nostre, el que ens queda és proporcionar-los accions centrades en les persones que siguin més lúdiques, més flexibles, més adaptades i dotades d’acompanyaments, si cal, per tal de donar una bona qualitat de vida i benestar a les persones ateses.

Continuem!

Des del SOI, una altra tasca és aquesta que els proporciona Embalatges Carbonell

 

I per molts anys, Albert. Moltes gràcies a tu i a totes les persones del SOI i l’STO  pel vostre esperit i la vostra feina.

 

Voleu saber-ne més del Centre Ocupacional de la Fundació Astres a Girona? Aquí hi vam dedicar un article.

 

,

Entrevista amb Pepa Escuer, de l’equip de RRHH de Plataforma Educativa

“Hem de continuar apostant per nous processos que s’adaptin cada vegada més i millor a les exigències de la gran organització que ara som”

 

Parlem amb la Josepa Escuer, representant del departament de RRHH al camp de Tarragona. Ens explica les especificitats de la seva feina i ens apropem una miqueta a aquesta noia nascuda a la província de Lleida i afincada a la ciutat de Tarragona.


Avui coneixereu (si no ho heu fet ja) a una altra component de l’equip de Recursos Humans de Plataforma Educativa, la  Josepa Escuer Terrats, Pepa Escuer per tothom. La Pepa ens explica que és filla d’una família de pagès d’Alpica (Lleida) poble que la va veure néixer ja fa 47 anys. I com tota filla de poble, va haver de moure’s a ciutat  per estudiar. Ella va anar a Tarragona a fer la carrera de psicologia i ja s’hi va quedar.  Actualment hi viu amb la seva parella i el seu fill de  6 anys al barri el Serrallo, el barri de pescadors. Comencem preguntant-li per la seva formació (allò de…”estudies o treballes?”) , perquè ja sabem que treballa, i molt:

 


I què vas estudiar?

Sóc doctora en Psicologia Social, amb una formació una mica llarga i “rotllo”…

 

Però si sembla molt interessant! 

Sí… De fet resulta ser que quan era jove m’avorria bastant i em dedicava a estudiar, que sempre m’ha agradat. Després, ja de més gran, he pogut dedicar-m’hi una mica menys. Però sempre  m’ha encantat aprendre coses.

 

I quina ha estat la teva experiència laboral després d’aquests estudis que comentes, fa molt que treballes a Plataforma Educativa?

Vinc de l’entorn de la consultoria de Recursos Humans i de canvi organitzacional.

Demà farà un any que estic treballant a Plataforma Educativa.

 

Felicitats! (o no… T’hem de felicitar, oi?)

Haha! És clar que sí! He de dir, però, que ha estat una mica dur… Tots els començaments ho són. S’ha de controlar molta informació, amb moltes particularitats i resulta una mica estressant dominar-ho tot. Però això és part de la feina!

“Sempre  m’ha encantat aprendre coses”.

I què és el que t’agrada més de la teva feina, Pepa?

El que més m’agrada de la meva feina és la “imprevisibilitat”, la idea de treballar amb la incertesa…

 

Això neguiteja, no?

No. A mi m’agrada gestionar-la.  I el tracte amb la gent, sobretot això… El meu lloc de treball em permet interaccionar amb molt tipus de persones.

“Hem de continuar apostant per nous processos que s’adaptin cada vegada més i millor a les exigències de la gran organització que ara som”.

S’ha de tenir cert tipus de caràcter per fer la feina que fas?

Sempre procuro estar de bon humor, i fer broma de les coses… Sempre he pensat que la feina l’hem de treure endavant, sigui com sigui: doncs millor fer-ho amb bon ambient, no creus?  La meva frase és “al lio”.

 

Al lío, doncs: en què consisteix la teva feina, exactament?

A la pregunta a què em dedico….uffff!… Intento explicar-ho, d’acord?: Faig el suport a territori dels RRHH,  des de les entrevistes de selecció fins el seguiment de totes les incidències que a nivell laboral es poden donar amb el personal del territori. Tasca impossible de portar a terme sense la coordinació (coordinació, ajuda, suport, recolzament, assessorament, auxili, etc) amb el departament de RRHH de Girona.

Actualment porto temes relacionats amb RRHH de Fundació Resilis, d’Eina activa i de Fundació Astres. Són entitats molt diferenciades amb problemàtiques molt diverses i on les tasques de suport de RRHH que és requereixen son molt diferents.

Si bé es cert que treballo amb molta gent i per gent en més d’una ocasió al ser la única de RRHH en el territori del camp de Tarragona em trobo una mica sola. Tanmateix, Plataforma educativa és una entitat que ha crescut molt al llarg del temps i crec que, al igual que els altres departaments el de RRHH hem de continuar apostant per nous processos que s’adaptin cada vegada més i millor a les exigències de la gran organització que ara som.

 

I confessa’ns: Què és el menys agraït del teu dia a dia?

El menys agraït de la meva feina és que bona part d’ella és per resoldre problemes i incidències… Però bé, al lío amb elles!

 

Al lío!

 

, , , , ,

Raquel Sabater, directora de Fundació Utopia, explica el projecte Nahual

A les portes de la dotzena edició del projecte, hem servit aquesta entrevista a xarxanet per explicar a tothom la il·lusió que ens fa que torni a arribar setembre i amb ell una nova edició del projecte Nahual. Ens ho explica la Raquel Sabater, directora de Fundació Utopia


 

En què consisteix el projecte Nahual?

Nahual és una iniciativa d’educació per al desenvolupament i de sensibilització ciutadana que es tradueix, bàsicament, en què cada any (i ja en fa 12!) una jove facilitadora de la creativitat i la innovació arriba a Girona per realitzar un intercanvi socioeducatiu al territori. L’estada és de tres mesos, si ho comptem en temps.

Ella (perquè gairebé sempre es tracta de dones) prové de Guatemala, i forma part de tots aquells joves líders i lideresses que gràcies als projectes de cooperació internacional que s’han realitzat al seu país, han pogut formar-se, estudiar i convertir-se en agents de canvi i transformació a les seves comunitats.

I com és un jove Nahual?

Són persones amb una gran vinculació amb la seva terra i la seva cultura. Els seus coneixements ancestrals són el punt de partida de l’aprenentatge en comú que construïm entre ells i elles i els agents dels centres cívics del nostre territori, i els seus usuaris i usuàries. Tenen maneres d’abordar diferents, d’abordar realitats que potser no ens són tan llunyanes. D’aquesta manera, el projecte Nahual és un pont entre Catalunya i Guatemala, un pont que construïm plegats.

Cal dir que aquests joves convidats, han pogut estudiar tècniques de creativitat i innovació a l’Escola de Creativitat i Innovació que, des del 2003, es realitza a Guatemala. Primer es van formar més de 300 joves, nois i noies amb ganes i actitud, però en situació de precarietat econòmica i moltes vegades en situacions personals molt dures… Però les seves dificultats no van ser impediment per estudiar i compartir les seves capacitats i il·lusions.

Què és el que fan concretament aquí?

Aquests i aquestes joves valentes, en aquests moments, estan replicant el que van aprendre i formant col·lectius de persones en situació de pobresa extrema a les seves comunitats. Així són els Nahuals. Només cal venir a Girona del 15 de setembre a 15 de desembre i participar en qualsevol dels tallers i xerrades que es realitzen als equipaments municipals de la Ciutat.

Puc parlar-vos de l‘Álvaro (Nahual 2008 i pioner en aquest projecte), activista cultural i lluitador aferrissat contra el narcotràfic al seu país, i que actualment dirigeix un centre comunitari a la seva ciutat; de la Lily (Nahual 2009) que va cocrear durant la seva estada un espai de trobada per dones nou vingudes que encara funciona a les ribes del riu Ter.

Imagino que hi ha molts exemples com aquests…

Sí. La Jackie (Nahual 2010), bibliotecària innovadora que va deixar a Salt la seva empremta amb una iniciativa per infants que continua any rere any; la Brendy (Nahual 2011), mestra en àrea rural i que fa el possible perquè els infants atesos puguin esmorzar cada dia a la seva escola i encara es pregunta què es fa aquí amb tot el menjar que sobra a les nostres taules.

També la Marleny (Nahual 2012), que va ser ambaixadora indígena del seu país i ara dirigeix una ONG al seu poble natal centrada en les dones víctimes d’un sistema heteropatriarcal violent i abusiu; l’Anita, el Pedro, la Maricela… Cada jove Nahual porta tot un univers rere seu, com veus.

Concreta’ns els objectius del projecte.

Conscienciar la població de Girona i Salt de la importància de la lluita pels drets humans, que estan essent vulnerats en molts llocs del món; de la necessitat de no discriminar les ètnies minoritzades que habiten la nostra terra, i de la igualtat d’oportunitats entre homes i dones allà on sigui i en tot moment.

El projecte l’impulsa la Fundació Utopia… Ens fas cinc cèntims sobre la vostra missió i el que feu?

El projecte Nahual formar part dels 10 projectes que la Fundació Utopia lidera. És una entitat encapçalada per un petit però potent equip tècnic, i que compta amb un grup de voluntaris i voluntàries (en aquest moment més de 30), i de persones i entitats vinculades als països on treballem. Fan possible una altra realitat, vinculada a la defensa dels drets humans, fent especial esment a les vulneracions de drets que pateixen les nenes i les dones, i a la lluita per assolir els objectius de l’agenda 2030.

El Nahual és només la punta visible de l’iceberg de la feina que l’entitat realitza, dia a dia i d’una manera coral amb les persones amb les quals col·laborem a diferents territoris, com són Guatemala, Marroc o Senegal. Per conèixer més sobre la Fundació només heu d’entrar a la seva pàgina web, i si el que us interessa és fer-vos voluntaris o voluntàries del projecte Nahual, podeu seguir-nos pel Facebook Nahuales en Girona. Per qualsevol consulta sobre els projectes podeu escriure a fundacionutopia@fundacionutopia.org i us respondrem amb molt de gust!

Quines altres entitats participen a Nahual i quina és la seva aportació?

Les altres entitats que participen al projecte Nahual són imprescindibles per al seu funcionament, perquè és un projecte coral i construït en base al treball que es realitza als nostres barris i ciutats, on incloem la iniciativa de sensibilització Nahual per arribar al màxim de ciutadania, de diferents col·lectius i edats, sempre amb la idea d’estendre la importància de l’educació pel desenvolupament.

Això no seria possible, sense la vinculació dels centres cívics de Girona, les entitats i ONG’s de Girona i comarques, i fins i tot d’altres entitats amb cobertura a tot Catalunya, com els Minyons Escoltes, que creuen en la justícia social i en la possibilitat de construir entre tots un món millor.

De quina manera fomenta el projecte la cooperació, l’educació per al desenvolupament i els drets humans?

El projecte fomenta la cooperació i la defensa dels drets humans mostrant de primera mà i donant a conèixer els beneficiaris directes de la cooperació internacional, aquells que dia rere dia veuen vulnerats els seus drets, especialment les dones indígenes d’escassos recursos econòmics, que viuen una triple discriminació: ser dona, ser indígena i alhora empobrida.

Si tens aquesta persona davant, si comparteixes els seus problemes, les seves il·lusions, i veus l’efecte positiu que ha tingut en la seva vida el pas per un projecte de cooperació, te n’adones de la importància que té el que es fa en el dia a dia de les entitats socials al territoris on treballen, colze a colze amb els protagonistes. Són aquestes persones les que marquen el camí dels projectes, les seves necessitats… És un esforç comú de tots per fer front a les vulneracions sistemàtiques dels drets humans que pateix una gran part de la població en països com Guatemala.

I quin paper juga en tot això la creativitat i la innovació?

Creiem fermament que la creativitat i la innovació, aplicada a l’entorn social i a la comunitat, és motor de desenvolupament. Tots, siguin quines siguin les nostres circumstàncies vitals o la formació que hem rebut, tenim uns talents innats i una creativitat interior que podem posar al servei dels demés.

D’aquesta premissa, va néixer al 2003 l’Escola de la Creativitat i la Innovació a Guatemala. D’ella van sorgir grans líders comunitaris (vora uns 300!) que actualment estan treballant a Guatemala i a tot Centre Amèrica en diferents camps, on posen la creativitat i els seus talents naturals al servei de la societat i de la feina que realitzen. L’Escola EFCI va ser un punt de partida per molts joves i actualment, 16 anys després, encara s’està estenent com una taca d’oli per les zones més rurals i empobrides de Guatemala.

A què es deu aquest èxit?

Perquè funciona. Perquè apoderar-te i creure en tu, i veure que pots col·laborar fent d’aquest món un lloc més amable i acollidor per tothom, fa que vulguis participar en projecte, fa que tinguis ganes i possis la passió necessària per fer front a les dificultats diàries creient en tu mateix i les teves possibilitats.

La cooperació dóna una empenta a aquestes iniciatives, alè i ales, que són tan necessàries per molta gent.

Amb la d’enguany ja van 12 edicions de Nahual. Quin balanç feu de tots aquests anys de funcionament?

Puc dir que ens sentim molt orgullosos d’aquesta iniciativa. Estem arrelats al territori, els professionals de l’acció social i la cooperació del nostre voltant creuen en la iniciativa i hi participen; els finançadors col·laboren per fer-la possible; els voluntari i voluntàries donen el millor d’ells i ells mateixes…

Ens agradaria fer-la més gran, arribar a més ciutats, a diferents municipis catalans que volguessin conèixer el projecte i participar-hi d’una manera activa i compromesa. La nostra entitat i les convidades Nahual que arriben, estem obertes a noves xerrades, visites i trobades. Només cal que ens contactin i arribarem a acords i col·laboracions.

Què significa participar en aquest projecte?

Val la pena donar un cop d’ull al que passa a l’altra banda del món, sense filtres. És important mirar als ulls dels que arriben i veure-t’hi reflectit. Participar a Nahual és trencar barreres i teixir ponts entre continents… I un cop fet això, comprovar que tots som un. Que entre éssers humans, sota la pell i la indumentària, siguin quines siguin les nostres opinions, creences o cultura, no hi ha diferències, tots som ben iguals i amb els mateixos drets.

 

Raquel Sabater, directora de Fundació Utopia

, , ,

“El Programa Joves en Pràctiques és una oportunitat que tenim les entitats socials de realitzar allò que millor sabem fer”

Ens afegim a les paraules que la companya Mercè Amich, des de les oficines de Plataforma Educativa de Girona, dedica als joves que dimarts vinent finalitzen els seus respectius periodes de pràctiques.


Dimarts que ve arriba a la seva fi la 3ª edició del Programa Joves en Pràctiques. Enguany, hauran estat 19 les persones contractades per les diferents entitats de la xarxa Plataforma Educativa; qui durant sis mesos ens han acompanyat en el nostre dia a dia des dels seus respectius llocs de treball.

Esperem haver-vos sabut acollir de la millor manera possible. Heu pogut constatar la intensitat del dia a dia que vivim els equips professionals del tercer sector; o potser l’heu conegut per primera vegada. Desitgem que us n’endueu un bon record i una motxilla plena d’aprenentatges.

Seria ingenu referir-se a aquest Programa sense fer esment a la necessitat social que el motiva. Així doncs, podríem parlar d’un mercat de treball que és hostil per al jovent. El cert és que també ho és per a les dones respecte dels homes, per als aturats/des majors de quaranta cinc anys, per als qui no tenen qualificació… El context socioeconòmic no és favorable. Tanmateix, si bé la precarietat és una taca d’oli que s’estén al conjunt de la societat no podem desmerèixer l’impacte que té en la formació de la pròpia identitat que la teva entrada al mercat de treball sigui en precari.

El Programa Joves en Pràctiques és una oportunitat que tenim les entitats socials de realitzar allò que millor sabem fer –formar, acompanyar, escoltar; però no com un resultat de la nostra feina sinó en l’organització de la mateixa.

Aquesta edició ens ha permès compartir sis mesos amb joves juristes, programadors/es, administratius/ves, docents, especialistes en igualtat i prevenció de riscos laborals, comunicació o logística; entre d’altres.

Cal posar en valor experiències com la del programa Joves en Pràctiques la de totes aquelles que permeten fer estades en entorn productiu, en unes condicions òptimes per a l’aprenentatge tècnic i amb unes condicions de remuneració dignes. No només són una oportunitat per als joves contractats/des, sinó també per a les persones que hi treballen colze a colze durant aquest temps.

No només són una oportunitat per als joves contractats/des, sinó també per a les persones que hi treballen colze a colze durant aquest temps.

I a ells els dic: Hem pogut aprendre dels vostres coneixements, noves idees, empenta i il·lusió. Esperem haver-vos sabut acollir de la millor manera possible. Heu pogut constatar la intensitat del dia a dia que vivim els equips professionals del tercer sector; o potser l’heu conegut per primera vegada. Desitgem que us n’endueu un bon record i una motxilla plena d’aprenentatges.

Gràcies Adam, Oriol, Rosa, Sara, Florin, Jennifer, Ivana, Marta, Àlex, Enric, Sergi, Cristina, Anna, Manuel, Mònica, Gisela, Mireia i Karen.

Us desitgem un futur ple d’il·lusions, de reptes, de superacions i, sobretot, d’oportunitats.

 

,

“El que m’agrada més fer a la vida és superar-me”

En aquesta ocasió entrevistem a Imac Aguilar, qui s’encarrega de la neteja de les oficines de la seu de Plataforma Educativa a Girona. Voleu saber per què la vida pot ser de color de rosa llampant? Ella ens ho explica…


Imac Sumac Aguilar Lleida ( Barcelona, 1975) És la mitjana de tres germans. Tres germans ben seguits! (es porten 15 mesos entre ells). És també mare de dos fills de 25 i 14 anys, de qui parla ben orgullosa. Va començar BUP i COU i, anys més tard, va fer l’accés a la Universitat per majors de 25 anys, cosa que li va permetre cursar Integració Social per l’IOC. Viu des de fa 20 anys a Girona ciutat, però ens explica que també va viure a l’Escala. Es defineix com una persona tranquil·la i que sempre està disposada a ajudar als altres. També és d’aquella mena de valuós espècimen que veu el got mig ple (o l’ampolla, o la galleda, és igual: tot mig ple perquè és optimista de mena!). I riu: és un fet que ella,  a banda de mantenir les oficines de la seu de Plataforma Educativa com una patena, dóna alegria per on passa.

Quan arriba l’hora de dinar a oficines del carrer Garrotxa, abans no comença a sortir olor dels menjars que els companys i companyes s’escalfen al microones de l’office, se sent olor de net. Ja ha arribat la Imac, la  veureu vestida de rosa llampant, el color del seu uniforme (i m’atreviria dir que també el del seu cor).


Tu arribes a l’hora de dinar, però el teu dia ha començat molt abans, oi?

I tant! Durant el matí faig el que fan totes les mares: preparar-ho tot perquè el dia comenci bé per a tots. El gran va sol, però al nen el porto a l’institut…

 

El nen…

Bé: El noi! Ja té 14 anys. El temps passa volant!

 

I ja en deu fer molt, oi, que treballes a Plataforma Educativa?

Ja em descompto! Vaig entrar-hi treballant a l’escola bressol Belluguets, que ja no la tenim. Després vaig continuar netejant oficines, d’això deu fer tretze anys, quan teníem les oficines separades, no com ara que ho tenim tot junt i tan gran! També vaig estar una temporada netejant el pis de Bolós i fent suport al departament de recerca, quan va sorgir l’oportunitat. Hi feia inventari, preparava materials pels centres, etc.

Ens ha explicat un ocellet que t’has posat a estudiar de nou? Quan ho fas, això?

Dia a dia… Quan torno a casa em poso a estudiar. Després deixo fet el dinar i cap a treballar! Al vespre s’acaba la meva jornada laboral i continuo a casa. Ah! I un cop per setmana vai a entreno: m’apassiona l’handbol. Veuràs: tinc una discapacitat del 34% deguda a l’epilèpsia. Me la van diagnosticar amb divuit anyets, quan acabava de ser mare. Em va caure el món a sobre… Jo tenia la imatge que té tothom d’aquesta malaltia (ja us ho podeu imaginar) i em pensava que ja mai més podria fer res. Però la variant que tinc jo és la més lleu, diguem-ne, i amb medicació (per a mi la medicació ja és una rutina) està controlada.

I com ho portes?

Una s’acostuma a viure amb això, com t’acostumes a tenir els cabells o els ulls d’un color o d’un altre, és una part més de tu, com el fet de ser un home o una dona, suposo. Jo he de prendre’m les meves coses amb el cafè del matí, com qui s’hi posa sucre i dormir estrictament les hores que he de dormir.

 

I què és el que t’agrada més fer?

De la feina, vols dir?

 

De la vida!

Mira: el que m’agrada més fer a la vida és superar-me. Sí. Vaig haver de deixar els estudis quan va néixer el meu primer fill, vaig deixar el COU penjat. Però no em podia quedar parada: un temps després, vaig fer l’accés a la Universitat per majors de 25 anys perquè sempre he pensat que el saber no ocupa lloc. I actualitzar-se amb els estudis sempre està bé.

 

I què vas triar?

El grau d’Integració Social. Et diré que segurament he triat fer aquests estudis perquè jo mateixa he estat una persona en situació de vulnerabilitat. És com tornar a la societat el que he après… Acompanyar persones que ho necessiten, que estan en risc d’exclusió per la seva situació personal.

Suposo que estar treballant aquí m’hi ha influït d’alguna manera. Són els estudis que t’habiliten per donar un cop de mà als altres, penso. Ser un suport a la gent. Sentir-te que ajudes és el que a mi m’agrada. Llavors em plantejo que potser pugui canviar de feina algun dia i no limitar-me sempre a netejar…

 

I així, com et veus d’aquí a cinc anys?

D’aquí a cinc anys? Ja tindré els fills grans, majors d’edat!  Hauré acabat de pagar la hipoteca, m’hauré refet emocionalment d’una etapa molt dura que hem viscut a casa, segur, i amb una feina diferent! M’hi veig, la veritat. Em veig superant-ho tot i cap endavant. No pot ser d’una altra manera.

 

La vida pot ser rosa llampant, oi?

Que no ho veus? −Fa ella, mostrant el seu uniforme fúcsia.