, , , ,

“El nostre repte és implicar la comunitat en trobar formes d’atenció més personalitzades”

Núria Curto Ferre (Camarles, 1965). Llicenciada en  Psicologia Clínica de formació, la Núria té una dilatada experiència en el camp social, iniciant-se a principis dels noranta treballant amb menors a càrrec del sistema de protecció. Després d’un recés de 6 anys en l’empresa privada en un altre sector i d’obrir una consulta de psicologia, a finals del 2008 Fundació Resilis li confia la direcció del CRAE Lo Carrilet de Tortosa. El 2013, Fundació Astres engega a Deltebre el projecte La Duna, residència per a persones amb discapacitat intel·lectual i trastorn de conducta, on la Núria s’ocuparà de la coordinació tècnica. Paral·lelament, s’obre el Centre d’Acollia Oikia a Deltebre per atendre joves migrants sense referents familiars (MENA). En ocasió del Dia Mundial del Treball Social parlem amb ella de l’ofici, del dia a dia i del seu punt de vista sobre la realitat de les diferents entitats amb les quals treballa.


 

Tot i que la teva formació inicial no estava encarada al sector social, t’hi has acabat dedicant molts anys. Estàs contenta del camí fet?

Sí, si que estic contenta. Hi vaig arribar gairebé per casualitat i m’hi he quedat. Dedicar-me al mon social és una qüestió de responsabilitat, de justícia, de compromís, d’obrir un camp molt sovint “invisible”. També de descoberta i de repte. Hi ha molta gent que no coneix la infància desemparada o les persones amb necessitats molt especials, vivim en un mon on si la problemàtica no et toca de prop, fem com si no existís i els “excloem” de les nostres vides i de la nostra comunitat. No ens agrada veure allò que no entenem o no coneixem

 

Des que vas començar fins a l’actualitat què penses que ha canviat?

Crec que han canviat les dificultats de les persones que atenem i el com les atenem. Crec que la societat avança poc a poc en el reconeixement dels drets de les persones des del sector social, però avança i això fa que es desenvolupin recursos per a atendre més comunitàriament (pensant amb els infants i joves, es fa una atenció més preventiva on l’ingrés en un centre residencial sigui l’última opció) però al mateix temps  els infants i joves plantegen dificultats més complexes.

 

S’ha de ser d’una determinada manera per dedicar-se al sector social?

Crec que s’ha de ser d’una manera determinada però no et sabria dir de quina. T’has de despullar de prejudicis i mantenir sempre una actitud possibilista, vull dir que t’has d’instaurar en la confiança que gairebé tot és possible, especialment el canvi. També has de ser capaç de cuidar-te, de saber conviure amb el malestar i també saber-te’n separar per poder-hi tornar. Veure i viure la diferència com una oportunitat en la vida, l’oportunitat d’entendre a l’altre i comprendre les realitats diferents.

Aquest és un moment en el que ens plantegem una atenció comunitària però també on ens plantegem recursos cada cop més especialitzats

Quines veus que són les principals dificultats, avui dia, en l’atenció a menors?

En relació a Infància crec que estem immersos en un moment de crisi, no dic res de nou si parlo de l’arribada dels joves estrangers. Aquesta situació ha posat tot el sistema en escac: manca de recursos, no tenir una política de país per a abordar la seua atenció, manca de professionals per atendre’ls, etc.

Però venim d’un període llarg de crisi econòmica i en aquestes situacions qui més pateixen són les persones més vulnerables, per tant infants i joves amb malestars diferents i pocs recursos adaptatius, salut mental i patiment emocional que també desborda el sistema.

Aquest és un moment en el que ens plantegem una atenció comunitària però també on ens plantegem recursos cada cop més especialitzats… És com una contradicció.

 

De tots els oficis del món se n’extreu una ensenyança aplicable a la vida. Quina t’ha aportat a tu dedicar-te al sector social?

Jo he après molt, especialment dels adolescents. He après a tenir diferents mirades d’una mateixa situació, a descobrir que les coses no són com una sempre les havia viscut i a atrevir-me a viure-les com mai havia imaginat, respectant les seues pròpies decisions.

 

Ens podries esbossar el teu dia a dia? La realitat al centre on treballes, amb quines persones tractes, quins son els principals esculls i fortaleses de la tasca que feu, què és el que t’agrada més, etc.

El meu lloc de treball actual no té un dia a dia, cada dia és molt diferent. La coordinació territorial demana estar al cas de molts projectes i programes diferents. És com anar canviant de barret cada cop. Comença el dia abans per preparar on estaré a l’endemà. Em relaciono principalment amb els directors dels serveis que coordino a Terres de l’Ebre, però també amb els professionals d’atenció directa que formen els equips. M’agrada conèixer de molt prop els recursos i això fa que conegue a moltes de les persones que atenem, m’agrada mantenir aquesta miqueta de contacte directe que és des d’on vinc.

Un dels principals esculls és la falta de professionals al territori i la dificultat per atendre les necessitats  de les persones que atenem.

El nostre repte és implicar la nostra comunitat en trobar formes d’atenció més personalitzades i menys segregadores.

M’agrada de la meua feina el contacte amb les persones, escoltar-les, entendre-les, aprendre i aporta el meu punt de vista.

 

I, per acabar, potser la pregunta més difícil:  Què aconsellaries a les persones que compartint les teves aptituds i valors, volen engegar uns estudis de treball social?

 

Uf! No ho sé, que dediquessin part del seu temps a conèixer-se a elles mateixes en profunditat, reconeixent-se a un mateix és un bon camí per reconèixer a l’altre. Potser els diria que fossin molt honestes, amb elles mateixes i amb les persones a qui dedicaran el seu temps.

, , , , ,

La facultat d’infermeria acull la presentació dels projectes oberts a estudiants en pràctiques

Recordeu la Neus Albesa? La vam entrevistar fa un parell de setmanes, en relació al projecte Infància en Risc: Prevenció de la malnutrició infantil a Guatemala perquè ella va fer-hi les pràctiques d’infermeria durant aquest any.

Acompanyada de la directora de la Fundació Utopia, Raquel Sabater, i de l’organització amb el poble Saharaui, ACAPS, van presentar aquest dimecres 27 a la facultat d’infermeria, els projectes que accepten estudiants de pràctiques durant el 2019.

La sala d’actes de la Facultat estava plena de joves estudiants d’infermeria i medicina!

Fer pràctiques a un projecte a l’estranger és una possibilitat que els estudiants de grau, sensibilitzats amb la cooperació internacional, poden trobar interessant. Les places, però, són poques. La Fundació Utopia i la Fundació Plataforma posa anualment entre 4 i 5 espais de pràctiques a la disposició dels estudiants d’infermeria, educació i treball social i fa el seu seguiment i tutorització.

, , , ,

Entrevista: Evelyn Zambrano, voluntariat en acció

Parlem amb l’Evelyn Zambrano, tècnica al departament de Finances de Plataforma Educativa però també voluntària a una de les entitats de la xarxa: Acciona’t. A l’Evelyn li queden pocs dies per acomiadar-se de la feina feta a Girona i de tots els companys i companyes, perquè en breu emprendrà una  nova etapa professional que va començar a Plataforma Educativa de la mà del programa Garantia juvenil i que continuarà a Malta ampliant les seves competències en anglès i el seu horitzó laboral. Desitjant-li tota la sort del món, no la volem deixar marxar sense que ens expliqui la seva contribució en el món del voluntariat a través d’Acciona’t, entre altres assumptes professionals i humans que us oferim a continuació.


“Sempre he tingut la curiositat per col·laborar en projectes socials, viure el que suposa formar part d’una causa on sentir-me implicada”

L’Evelyn Zambrano Ramirez va néixer a Guayaquil (Equador) el 1991. Abans de parlar d’ella s’atura en qui confessa són els seus dos grans pilars: La seva mare Marilyn i la seva germana gran, la Tatiana. Amb elles fa pinya i caliu, ja que la seva família per part de mare viu a Catalunya i la branca paterna viu a New Jersey.  Ens explica que va arribar a Espanya amb deu anys d’edat i en acabar l’ESO tenia clar que volia estudiar Administració (ho confirmem: l’Evelyn és una dona que té el somriure tan clar com les idees). Així que va començar amb un Cicle mitjà de Gestió Administrativa i després va fer una prova d’accés al grau superior pel Cicle superior d’Administració i Finances.

Acabats els estudis, tot va canviar… Ja canvia normalment per a la gent, la sortida de la bombolla dels llibres  i l’entrada al món laboral, tot un altre univers. Però a ella encara li va canviar més, la vida. Un dels seus dos pilars, la seva mare, va marxar a l’Equador, llavors. Des d’aleshores que comparteix pis amb una amiga. Però que ens ho expliqui ella:


 

I d’aquella etapa estudiantil fins arribar a ser companya nostra, a Plataforma, què ha passat?

Doncs ho podríem resumir com que estava “a la recerca d’experiència”

 

“Evelyn Zambrano a la recerca d’experiència”, tot un títol de pel·lícula d’aventures!

Doncs gairebé! Com que no tenia experiència en l’àrea d’Administració (requisit indispensable en totes les empreses) vaig estar quatre anys treballant en diverses botigues de roba, també vaig fer cambrera i donant classes de reforç a nois d’educació primària i secundària.

 

El fabulós món laboral, que ens ajuda a reinventar-nos contínuament…

I tant! Però s’ha de mirar pel costat positiu. Durant el transcurs d’aquest temps, també anava realitzant cursos/certificats de professionalitat amb l’objectiu de continuar mantenint els meus coneixements actualitzats esperant el dia que arribés la meva oportunitat.

I sempre arriba?

A mi, almenys sí! Buscant per internet vaig descobrir el programa de Garantia Juvenil i em vaig inscriure amb la il·lusió que em truquessin per realitzar pràctiques en una empresa relacionades amb els meus estudis.

I…

Que em van trucar diverses empreses, però la primera va ser Plataforma Educativa (en Lluís Casanovas, cap d’administració d’unitats productives) per a concertar una entrevista. El mateix dia en finalitzar l’entrevista em va dir que estava seleccionada.

 

Ets a dins. Des d’aleshores fins ara què has après? (o desaprès, que també va bé)

Des d’aquell moment, el moment en què poses els peus per primera vegada en un lloc nou fins avui, ha estat un llarg recorregut dins de l’entitat. Que és una i en són moltes, això té de bo. He après moltíssim i continuo aprenent gràcies a l’ajuda, confiança i paciència dels meus companys. Ha sigut un plaer i una sort treballar amb aquest gran equip. I sempre estaré agraïda per aquesta primera oportunitat.

Ha sigut un plaer i una sort treballar amb aquest gran equip. I sempre estaré agraïda per aquesta primera oportunitat.

 

I quines són les teves funcions, exactament?

En aquests anys, he realitzat diverses funcions, com el control documental de les oficines de Fundació Gentis, contractes de lloguer de les oficines, Equips informàtics i de formadors externs, validacions de factures i la seva comptabilització. També el seguiment del pressupost d’inversió assignat a cada oficina de Fundació Gentis, i la creació i gestió d’una petita base de dades que recull tota la informació de les oficines i dels programes atorgats a Fundació Gentis.

 

No és pas poca cosa! Una base de dades… Per on es comença?

Pel començament! (riu)  La Base de dades inicialment es deia GLOBAL G i actualment gràcies a l’ajuda, confiança i col·laboració del tots els companys, s’ha transformat en GPS on s’han anat incorporant altres entitats del grup, amb l’objectiu de treballar amb un mateix programa.

 

Però uns altres companys, diferents dels que tens al departament de finances, ens expliquen que tens una altra faceta. La de treballar com a voluntària i pels voluntaris d’una entitat  que també forma part de Plataforma Educativa, Acciona’t, dedicada a aquest tema. Quina és la teva tasca aquí?

Col·laboro amb el disseny de la plataforma de la base de dades de tots els voluntaris i col·laboradors de Acciona’t, amb l’objectiu de donar una bona atenció i agilitzar les gestions que ha de fer el voluntari/col·laborador des del moment que es dona d’alta. I a la vegada, que permeti augmentar l’eficàcia, rapidesa  i agilitat tant per l’equip de treball com per als col·laboradors.

La meva aportació a més de la creació de la base de dades “Gestor de voluntaris”,  és fer acompanyament amb l’equip per la socialització del coneixement de l’us d’una eina que permeti maximitzar el temps i els esforços del equip, amb l’ objectiu de millorar la productivitat.

També participo dins el Projecte Nahual, el coneixes? És tan interessant i necessari! Aquí deixo el barret de voluntària comptable, diguem, i faig més de referent del territori per persones que venen com becàries durant 3 mesos a la ciutat de Girona: compartim activitats i aprenem de la seva experiència i cultura.

És enriquidor ser voluntària del Nahual (us ho recomano per futures edicions!) perquè es poden compartir les curiositats que ofereix el descobriment de una nova cultura.

Com els vas conèixer?

Després de veure diverses noticies relacionades amb el projecte Nahual, se’m va encendre la guspireta de participar com a voluntària. Vaig demanar informació i, en la mesura de conèixer més detalls i vincular les meves habilitats i les ofertes que té Acciona’t,  vaig trobar el meu espai dins aquest projecte.

Som un equip  que de moment esta format per dones, cadascuna aporta una part important pel desenvolupament de la nostra tasca. Elles aporten informació de l’ús de  l’eina i jo aprofito per fer les millores necessàries per adaptar la base de dades a les seves necessitats. Això fa que les millores siguin contínues.

Se’m va encendre la guspireta de participar com a voluntària. Vaig demanar informació i, en la mesura de conèixer més detalls i vincular les meves habilitats i les ofertes que té Acciona’t,  vaig trobar el meu espai dins aquest projecte.

 

Què et mou a dedicar hores del teu temps lliure al voluntariat? 

El voluntariat és una experiència molt personal i precisament el que em va moure a participar va ser experimentar una vivència diferent del que faig habitualment, que m’aportés més a nivell personal.  Sempre he tingut la curiositat per col·laborar en projectes socials, i viure el que suposa forma part d’una causa des de la que sentir-me implicada.

 

Quines han estat les últimes activitats d’Acciona’t?

Una de les últimes activitats que van fer és la participació en la Nit del Voluntariat de Girona, per mi va ser la primera vegada i va ser una experiència única.

També va ser gratificant conèixer més persones amb aquest desig de col·laborar i participar en diferents projectes i accions socials, molts d’elles desconegudes però amb el seu estil propi.

 

Què els diries al altres treballadors de les diferents entitats i departaments de Plataforma Educativa que tinguin curiositat per l’activitat d’Acciona’t? Val la pena enrolar-se a la comunitat del voluntariat?

Doncs els diria que ser voluntari Acciona’t és donar una mica del teu temps a una realitat que moltes vegades no coneixem fins que no la tenim a tocar.

Els voluntaris que alhora som treballadors de les entitats a vegades estem a departaments com Recerca o Administració, i essent voluntaris dels projectes socials ens adonem d’on van dirigits els nostres esforços i per a qui treballem en el nostre dia a dia. És molt enriquidor i animem a tots i totes a formar part dels projectes de cooperació que s’hi desenvolupen, de l’acció social que defensem i de la tasca que es fa cada dia per un món més just.

 

I el farem, un món més just?

No ho sé, però segur que no el farem si ens quedem de braços creuats. Per ser voluntari Acciona’t només has de posar el teu talent, els teus dons, al servei dels altres. Acciona’t té unes dinamitzadores molt alegres (coneixeu la Raquel? Coneixeu la Lily? Per favor: no us les podeu perdre!)  i hem pogut gaudir d’una trobada de voluntaris de tot Girona i d’altres activitats comunes que ens uneixen molt com a equip. És una experiència que recomano!

,

“A mi no em molesta que em preguntin d’on sóc, m’agrada explicar d’on vinc”

Entrevistem a la Belissa Mendez, tècnica informàtica a Plataforma Educativa de fa una colla d’anys. Ens parla a tall personal de com ha estat el seu camí fins arribar a treballar al departament TIC que dona servei a les entitats i centres de la xarxa d’organitzacions de Plataforma Educativa. No us la perdeu! Ella és, sens dubte, un bon exponent de la #GentPlataforma


La Belissa  és la gran de dues germanes i va néixer a Bellavista, el  Perú, però va viure fins als 25 anys a Chosica, un petit poble turístic on els seus pares regentaven un càmping. Ens explica que va passar la seva infantesa entre el col·legi de monges salesianes “Maria Auxiliadora” i després s’esplaiava a la piscina del càmping  familiar. Ja de més gran va decidir estudiar informàtica a la universitat “San Martin de Porres” a Lima-Perú, un procés complicat ja que en aquell temps, la seva mare vivia a l’Argentina, treballava molt i amb els diners que estalviava podia pagar part dels seus estudis. Quan parla dels seus pares s’emociona.  Aquests dies de Nadal els ha pogut passar amb ells i tots els seus companys son molt conscients del vincle estret que uneix la Belissa amb els seus estimats pares, tant allunyats físicament durant la resta de l’any. I és que quan li preguntem per la seva vida, el primer que fa és tenir unes paraules per ells i pels esforços que van haver de fer per tirar endavant: “ El meu pare ja jubilat (el van jubilar amb molta antelació per qüestions de lleis d’aquell moment) treballava on podia ja que la seva pensió no donava per a tot. Lamentablement, va arribar el moment en que els pares ja no podien afrontar les despeses de la universitat  i vaig haver d’ajudar i aportar a casa.

Com t’ho vas fer, Belissa?

Prenent decisions, com tothom. Al març de l’any 2003 vaig decidir emigrar per buscar un millor futur, aquí a Catalunya. Vaig conèixer un noi, en David, amb qui vaig començar una relació i em va ajudar a trobar feina a Blanes. Al principi vaig haver de fer de tot (neteja d’habitacions en hotels, cambrera de restaurant, fins i tot fent pizzes al “Telepizza”). Però al cap de poc, vaig trobar feina com a administrativa a l’autoescola “Blanes”, la meva situació laboral s’estabilitzava.

Durant aquest temps, vaig trobar una persona (el Senyor Rafel, com li dic jo) que em va ajudar molt, buscava una noia que cuides el seu fill petit, en Lian, portar-lo al col·legi, ajudar-lo amb els deures, a canvi oferia l’habitació i el menjar. Quan vaig contactar amb ell ja tenia seleccionada la noia, però el mateix dia a la nit em va trucar perquè la noia no podia venir i necessitava a una persona amb urgència, el seu fill no es podia quedar solet. No sé si vaig tenir sort o no, però ja tenia un lloc on viure. Allà vaig ser-hi durant dos anys aproximadament, vaig poder estalviar i ajudar als meus pares.

Déu ni do! Quanta varietat! Però em temo que la cosa no s’acaba aquí, oi?

No! A l’abril del 2007 la cosa va canviar, vaig conèixer al meu home, en Lluís. Vàrem sortir un temps i el 2008 vam anar a viure junts en un piset a Blanes, a prop del port.  Ell tenia la feina a Girona, era molt complicat els horaris que teníem i després de pensar-ho molt a finals del 2009 vam de decidir que havíem de fer un canvi, traslladar-nos a Girona.

I com va començar la teva relació amb Plataforma educativa?

Quan era a Girona i després de fer un curs d’administrativa estant a l’atur, vaig fer les pràctiques a Plataforma Educativa. Per arribar a treballar al departament Tic, primer vaig fer de voluntària, després de practicant i finalment em van contractar. Vaig conèixer la Maribel Flores que em va ajudar moltíssim (li dic el meu “angelet de la guarda”), li vaig comentar el que vaig estudiar i em va dir que segurament necessitaven algú pel departament TIC. I vaig començar com a voluntària (aleshores estava recuperant els meus estudis d’informàtica a la UDG) i, des de l’any 2012 estic al departament TIC donant servei a multitud de centres i persones, és una feina estressant pel volum d’incidències que arribem a tenir però a l’hora és molt gratificant. Estic molt contenta amb la feina que faig.

És una feina estressant pel volum d’incidències que arribem a tenir però a l’hora és molt gratificant.

 Belissa, deixa’m dir-te que trenques els estereotips del que s’espera en un tècnic de la teva especialitat. Explica’ns com veus la teva feina en clau de gènere

Una cosa em que sobta molt, de dones informàtiques aquí no n’hi ha gaires. Com que he estudiat a tots dos llocs (Perú i Catalunya) me n’adono que al meu país estem més acostumats a veure moltes més noies estudiant informàtica i treballant en aquesta àrea que no pas aquí, ara bé, això no suposa cap mena de diferència o discriminació.

A la meva feina no m’afecta el fet de ser una dona, intento millorar cada dia per poder oferir la millor atenció possible. El que sí requereix és d’un constant reciclatge i estudis per no perdre competències.

Al meu país estem més acostumats a veure moltes més noies estudiant informàtica i treballant en aquesta àrea que no pas aquí

 Com és el teu dia a dia? En què consisteix la teva feina, quines són les principals incidències… No se solucionava tot amb un ALT+CTRL+SUPR? Mmm… som molt pesats amb el tema informàtic, els treballadors?

(Riu) I ara! La meva feina es centra molt en l’atenció als usuaris (personal d’oficines, personal dels centres com a directors/es, educadors/es, etc. ). Tota aquesta gent necessita estar en comunicació i amb uns elements informàtics que estiguin actualitzats, per tant, part de la nostra tasca consisteix en mantenir aquesta infraestructura en constant funcionament.

Ens trobem amb problemes de connexió, fallades dels equips, errades dels propis treballadors, etc.  Nosaltres som el centre receptor d’aquestes incidències i de la resolució de les mateixes. Per atendre aquest volum (al voltant de 30 incidències diàries) hem de ser empàtics amb els treballadors i també resolutius.

Per afrontar aquestes tasques ens basem molt en una eina de tiquets que permet portar un control de les incidències i informar als usuaris de l’estat de les mateixes. Fins l’any passat aquesta eina no la teníem i era molt difícil fer-ne un bon seguiment.

Durant el 2018, hem hagut de fer un esforç per implicar als usuaris en la utilització d’aquesta eina. És el que més ens costa, que els usuaris en siguin conscients que l’ús d’aquesta eina és en benefici d’ells i d’elles.

Que som molt pesats, vaja. Però sort dels informàtics! I parlant d’això, bromes a part, estereotips a part:  creus que la teva manera de ser ajuda en la teva feina?

Uf! Quina pregunta… Em considero una persona responsable, sincera, treballadora i exigent, un pèl impacient, ordenada, força casolana, amant dels meus. Crec que la meva forma de ser, em permet ser resolutiva, portar al dia tots el temes que hem de gestionar, tenir un control de les tasques del servei d’atenció a l’usuari. La meva vena perfeccionista fa que intenti sempre millorar el servei que donem, però no sempre assolim aquesta qualitat i arribem a on arribem.

La meva vena perfeccionista fa que intenti sempre millorar el servei que donem

Què et suggereix la paraula “migrant”?

Per mi migrant es equivalent a aquella persona que busca noves oportunitats siguin per necessitat o per evolucionar. En el meu cas, sí que hi havia una certa necessitat ja que a casa no em podien donar l’ajuda necessària.

A mi no em molesta que em preguntin d’on soc, m’agrada explicar d’on vinc. Ara bé, el que m’incomoda, es que la gent acostuma a parlar-me en castellà tot i que d’entrada jo els parlo en català. Això potser amb el temps i amb la millora del meu accent ha anat canviant i ara m’ho trobo menys.

A mi no em molesta que em preguntin d’on soc, m’agrada explicar d’on vinc

Com era el teu entorn al teu país d’origen? N’ha canviat la teva visió des que ets a Catalunya?

Quan vaig sortir de Perú considerava el meu país tercermundista, molt endarrerit en política, justícia social i respecte a les llibertats de les persones. Un cop arribada a Catalunya, em pensava que trobaria una societat molt més avançada…

I…

Que  sí que trobo que hi ha més oportunitats i que esforçant-te pots millorar la teva situació, per exemple estudiant més, formant-te, aprenent la llengua del país, a diferència del meu país on el teu estrat social defineix clarament les oportunitats que puguis tenir en la vida.

Quina pregunta no t’he fet que t’agradaria que et fes?

“Digues un bon lloc per tastar la gastronomia peruana”. Llavors jo et contestaria que a Barcelona trobareu molts llocs, us recomano  el Yakumanka (Carrer Valencia 207), car però absolutament espectacular, portat pel millor xef peruà, Gastón Acurio (amic d’en Ferran Adrià); el Ceviche 103 (Carrer Londres 103), modern, eclèctic.; ah! l Ají (Carrer Marina 19, Port Olímpic), fusió peruano-japonesa, fantàstic!Us diria que tasteu: ceviches, lomo saltado, ají de gallina, anticuchos, arroz chaufa, tamales .

I així, ens deixa la conversa amb la Belissa, una mica com quan s’està en la seva companyia, sempre a punt per riure i celebrar la vida amb un bon regust de boca!

, ,

Concurs El meu Nadal: Molt més que un premi

El passat 7 de gener l’espai Marfà va acollir l’acte d’entrega de premis del concurs El meu Nadal, tot un clàssic a casa nostra ja, amb l’escalf de més una seixantena de d’assistents dels diferents serveis de la xarxa d’entitats Plataforma Educativa.

Durant l’acte es van fer públiques les obres premiades (3 premis, 3 accèssits que podreu consultar a la web.

Finalment, un pica-pica va servir per celebrar el nou any.

Gràcies a tothom qui hi va participar i fins l’any vinent!

, , , , , ,

Entrevista a l’Anna Navio, practicant a Montevideo

“Esperava aquesta realitat però no és el mateix viure-la  que saber què hi ha”

 

Hem parlat amb l’Anna Navio, practicant a través de Fundació Utopia a Montevideo, l’Uruguai. L’Anna és de Ripoll, té 21 anys i està cursant l’últim any del grau de Treball Social a la Universitat de Girona. També és monitora de lleure i vetlladora escolar.

“Sempre he treballat amb infants i adolescents, de fet és la meva passió” –ens explica.” Tot i així, sempre he tingut inquietud pel que fa a la societat i, sobretot, per les persones més vulnerables”.

És per això que va decidir fer aquesta carrera i sempre que està a les seves mans fa aportacions socials (aquells petits grans de sorra que fan grans les platges) per lluitar per la millora de la societat.

 


Les companyes de Fundació Utopia ens parlen, orgulloses, de les practicants que fan una tasca tan valuosa lluny de casa. Una d’aquestes estudiants ets tu. Explica’ns en què consisteix el projecte que estàs duent a terme.

Actualment estic realitzant les meves pràctiques a Montevideo, a l’Uruguay, més concretament a una associació dedicada a infants i adolescents amb risc social, anomenada La Barca, que és la contrapart de Fundació Utopia al territori. Abans que res, vull dir que em sento afortunada d’estar treballant amb els dos àmbits dels quals tinc vocació: l’àmbit social i els infants i adolescents.

En aquesta associació estic treballant amb dos projectes: D’una banda, el d’intervenció amb famílies i per l’altra el del procés d’autonomia amb joves. El primer es tracta d’un acompanyament i vinculació familiar de forma econòmica, social i emocional i el segon, treballa amb adolescents i amb el seu procés d’autonomia i això suposa un acompanyament a través de la gestió que fan de l’econòmica, les seves relacions socials, la seva educació i enfocament laboral i emocional.

És un acompanyament transversal, vaja. I quant de temps hi estaràs?

Estaré treballant amb aquesta associació (La Barca) durant tres mesos, que és el període de les pràctiques corresponents als meus estudis.

Des de la teva arribada, t’has incorporat a un equip de treball, a un engranatge que ja funcionava…

Sí. L’engranatge és l’equip de l’associació La Barca, és a dir, els meus companys/es de feina han estat educadors i treballadors socials i també hi havia una psicòloga i una professora que tenen rols més específics.

Cada un dels usuaris té assignat un educador/a o treballador/a social referent. Jo m’he afegit a dos casos de cadascun dels projectes i acompanyo al referent de cada un dels usuaris en totes les intervencions i accions.

I com són els perfils de les persones que s’atenen des de l’associació?

El tipus d’usuari que atenc són persones en risc: infants i adolescents que han estat vivint un període de la seva vida en “hogares” i en aquest moment en surten i són derivats a la l’associació. Per tant, en el cas del projecte de família, per exemple, és molt important treballar la vinculació familiar, ja que pot ser que l’infant es retrobi amb la família d’origen o bé que sigui una “família amiga”. En el cas dels adolescents és un treball molt decisiu també ja que han d’aprendre a autogestionar la seva vida: els acompanyem en el camí de fer-se grans.

“En el cas dels adolescents és un treball molt decisiu també ja que han d’aprendre a autogestionar la seva vida: els acompanyem en el camí de fer-se grans”.

Com veus l’estat del jovent a l’Uruguai?

Complicat. Molt complicat… És un context amb violència i molta pobresa, gens bons acompanyants ni pel jovent ni per ningú. Molts dels joves treballen amb xarxes de tracta de persones o amb màfies de drogues, per poder sobreviure. Sincerament, sí que esperava aquesta realitat però no és el mateix viure-la d’aprop que saber el què hi ha. És molt dur veure la vida dels joves que estant en risc d’aquí, la majoria pateixen violència de tot tipus, física, psicológica, sexual…I és una tasca complexa la que s’ha de fer per a que puguin tenir una vida autònoma, sana i feliç.

Ells hi tenen molt a dir, però l’entorn és advers… Potser no ens en fem prou a l’idea…

Exactament. Abans de venir vaig parlar amb les noies que van fer la pràctica l’any passat i per això ja sabia del cert la realitat a la que anava, però com ja he dit, quan ho vius en persona és brutal. Penso que em serà del tot útil, com a estudiant i com a persona, ja que toco temes molt diversos en cada cas i professionalment m’estic omplint de coneixements que em serviràn en el futur.

I parlant de futur…què els diries als practicants que l’any vinent viuran una experiència semblant a la teva?

Als practicants del futur els hi diria que els recomano fer-ho si tenen vocació i passió ja que és una experiència impressionant i molt gratificant. També que és una feina molt dura emocionalment però aprèns i fas un creixement personal i professional gegant. Gegant.

“És una tasca complexa la que s’ha de fer per a que puguin tenir una vida autònoma, sana i feliç”

M’agradaria afegir que treballar amb persones és una feina extraordinaria però treballar amb persones d’aquesta realitat ho és encara més. És com una barreja d’emocions diverses; entusiasme, felicitat, tristesa i impotència que et fa obrir el cor. Des del meu punt de vista, estic molt contenta d’haver pogut fer una aportació, per petita que sigui, a la vida d’aquests infants i adolescents, perquè és tan cert com dur saber que per ells tot acompanyament i ajuda els pot canviar la vida.

Per a mi, està ha estat una gran experiència i la tornaria a fer-ho si en tingués oportunitat, perquè aquí valores més la feina que fas i, per impotent que sigui saber que no pots fer res eminentment decisiu per canviar aquesta la vida de tots i totes, jo sé que estic fent tot el possible per canviar petites coses d’algunes persones que he conegut aquí. A l’Uruguai he après que no podem fer-ho tot ni ajudar a tothom, però sí que podem donar-ho tot de nosaltres en la mesura que ens sigui possible.

 

 

, ,

“M’apassiona compartir el descobriment d’alternatives en situacions complexes i sentir que ens en sortim plegats”

Avui parlem amb en Jordi Rieradevall (Vidreres, 1981), educador al Pis Assistit Tiana, membre del Grup Motor de Participació de Plataforma Educativa i del Comitè Resilis. Ens explica que és el noi de tres germanes i que viu a Cassà de la Selva amb la Cristina, la seva dona, i dos fills menuts, la Laura, de 4 anys, i l’Oriol, que va néixer el passat Sant Jordi. Aquest pare reincident és llicenciat en Història de formació i diplomat en Educació Social, en Jordi també suma un màster en Joventut i Societat. Abans de treballar en l’àmbit social, va compaginar els estudis amb feines a l’hostaleria i la indústria paperera. Partidari de saludar tothom pel carrer, defensor dels somriures, aficionat a les reformes de casa (això ja diu molt de la seva inquietud i creativitat)  ens apunta, satisfet, que ell és les cames que aguanten i l’Isaura i l’Aldric dos gegants que ben segur fa ballar amb la mateixa energia que encara el seu dia a dia.


Llicenciat en història, les lletres de la memòria i el temps. Què va fer que decidissis treballar al tercer sector?

El meu bagatge personal amb les causes perdudes, l’interès per la Història social i la màgia de les relacions humanes. La meva germana Alèxia estava acabant Educació Social quan jo era a Roma d’Erasmus cursant les darreres assignatures d’Història. Viure en una altra realitat com era la romana i tenir algú tan proper que t‘anava explicant conceptes des de la perspectiva de l’Educació Social, va ser determinant a l’hora de lligar-ho tot. Vaig passar de voler contribuir a la transformació social des d’una aula de secundària davant dels joves, a voler-ho fer al seu costat i on fos.

Doncs sí que vas posar fil a l’agulla! Explica’ns una mica el teu camí abans d’arribar a Plataforma Educativa

El meu camí com a Educador Social comença el juny de 2008 al Centre Obert Güell, on vaig tenir la sort de poder treballar amb joves i famílies migrants establertes al barri de Santa Eugènia – Can Gibert del Pla, tastant la pedagogia salesiana. Aleshores també era el meu barri, i jo també era, com elles, un eugenienc més. Des del Centre Obert, vaig poder viure de prop el funcionament del Pla d’Educació i Convivència. Més tard, vaig formar part de l’equip de recerca de la UdG que  va endegar la seva Avaluació Participativa, en el marc d’un estudi sobre l’AP en els Plans de Barris, juntament amb altres universitats. Santa Eugènia de Ter i la seva gent són un exemple de cohesió per a la societat gironina. Trobo molt simbòlic que Plataforma Educativa justament hi tingui la seu central, quasi tant com la fita assolida amb la reposició del Pont del Dimoni després de tants anys de lluita veïnal.

El desembre de 2010, després d’haver fet substitucions als CRAEs i Centre d’Acollida de l’Entitat, vaig  començar a treballar al Pis Bolós, on hi he crescut laborament durant set anys. Al Pis Bolós hem pogut desenvolupar estratègies facilitadores del desenvolupament dels projectes dels joves que hi han anat passant. Sota la direcció d’en Rafa, he pogut fer la transferència entre els aprenentatges a nivell acadèmic i la pràctica educativa. Considero que aquest binomi és un dels motors que avui s’està desaprofitant més en el món social.

Al llarg de l’any 2018, sempre dins l’SPAE, he passat a la intervenció en els Pisos Assistits, i sóc l’educador referent del Pis Assistit Tiana des de l’agost, amb quatre joves que avui són tots ells majors d’edat i que lluiten per anar seguint el projecte d’emancipació que dibuixen amb el nostre suport.

 

I tens dos fills petits. Explica’ns com és un dia a la vida del Jordi Rieradevall…

El matí queda determinat per l’escola de la Laura i les necessitats de l’Oriol. Entremig hi ha tasques domèstiques i cuinar. Havent dinat agafo el cotxe cap al Pis Tiana. Ens saludem a mesura que uns i altres joves van arribant. La variabilitat dels humors i les circumstàncies fa que cada dia sigui una nova oportunitat pel reforçament dels vincles. Com que cadascun té horaris diferents, es pot treballar de manera molt personalitzada, i també i ha els moments per compartir plegats. De tornada cap a casa, música o tertúlia política per processar com ha anat el dia. Abans d’anar a dormir, si el son de l’Oriol m’ho permet, encara puc fer un cop d’ull a articles i vídeos dels mitjans no convencionals.

La variabilitat dels humors i les circumstàncies fa que cada dia sigui una nova oportunitat pel reforçament dels vincles.

I què és el que t’agrada més de la teva feina?

La proximitat en el tracte amb el jove, m’apassiona la seva imprevisibilitat. Compartir el descobriment d’alternatives en situacions complexes i sentir que ens en sortim plegats. M’agrada tenir l’acompanyament incondicional com a punt de partida. Això et fa replantejar constantment com han estat i com poden ser les intervencions educatives.

Un altre dels aspectes que més m’agraden és poder treballar amb el sistema de qualitat que tenim a la casa. En el meu cas, em motiva molt poder fer tota la documentació amb el jove, que sigui protagonista de tot el seu projecte: la redacció del Pla de Treball Individual, de cada tutoria i com ho avaluem. Ajuda molt a l’hora de superar la desconfiança que el jove pugui tenir després de les seves experiències en el sistema de protecció social.

“Es fan necessaris replantejaments que posin el focus en les capacitats de les persones i no en la dimensió dels seus problemes”.

Quins creus que son els principals reptes amb els que ens enfrontem les entitats del tercer sector com la nostra?

El principal repte és arribar a tothom i amb els recursos suficients per arribar-hi. Com que això avui sembla una utopia, el segon repte és allunyar-nos de les polítiques que ens porten cap a una intervenció assistencialista. L’increment d’urgències socials ens estiren cap a aquí, però es fan necessaris replantejaments que posin el focus en les capacitats de les persones i no en la dimensió dels seus problemes.

 

La participació a Plataforma Educativa, un empat tècnic entre diferències i semblances

Plataforma Educativa és una xarxa d’entitats dedicades a l’abordatge social desde l’especificitat de cada organització. És complex gestionar la participació de Plataforma Educativa de manera transversal? Com l’enfoqueu? Des de la participació podem millorar, optimitzar la nostra tasca? 

Podríem dir que estem davant d’un empat tècnic entre diferències i semblances. Determinar una cosa o l’altra dependrà de la variable que agafem. En el Grup Motor de Participació tenim en compte diverses variables a l’hora de saber de quina diversitat estem parlant. Una de molt clara la marca el fet residencial, per exemple. Una altra variable és la feina, una altra la formació, etc. Per això estem treballant en els indicadors que ens permetin determinar qui té més números de voler participar en la millora de l’Entitat. La identificació del grau de sentiment de pertinença és clau a l’hora de debatre de manera realista quina serà la Cultura de Participació de Plataforma Educativa.

Ara estem centrant els esforços en la maduració de les accions que s’han anat produint des de la preparació de la primera Jornada de Participació, l’any 2016. Tenim en fase de proves la Xarxa de participació i durant l’any 2019 aquesta ha d’anar prenent cos. En parlarem properament, però les perspectives d’implementació són molt bones. Una de les coses que valorarem serà quin serà el seu impacte a nivell de millora dels serveis participants.

La participació és un imprescindible si el que realment volem és que la nostra tasca de transformació social sigui significativa: fa identificar problemes, buscar solucions i consensuar les decisions. Després de cada procés, ens trobem que les persones pensen més i millor; i això ho diem des de l’experiència.

 

La setmana passada es va celebrar el congrés de Tercer Sector: en quin punt està la participació en una entitats socials com la nostra? Com la innovació pot incidir positivament a les dinàmiques de Participació?

Els darrers anys la participació s’ha anat aparellant cada cop més amb la paraula governança. Aquest fet és indicatiu del canvi social que estem vivint. Volem ser part d’allò que ens afecta, també en la manera de gestionar-ho. Probablement, les entitats del Tercer Sector acabaran tenint en compte explícitament la participació en la governança, encara que només sigui per dir que no la contemplen.

I nosaltres?

En el nostre cas, estem treballant per obtenir un model de participació que s’apropi en alguns aspectes a aquesta participació en la governança. I la innovació ha de ser un dels grans companys de viatge. L’existència del Grup Motor ja és tota una declaració d’intencions, i en comparació a altres entitats, és una innovació. Sense les innovacions tecnològiques, per exemple, la implementació de la Xarxa de participació no seria possible. L’aprofitament d’aquests recursos a l’hora de desenvolupar les idees ens pot situar com a entitat a l’avantguarda de la innovació social.

 

 

 

 

 

,

ENTREVISTA: Imma Bellatriu “La vida em va portar cap el camí de les persones amb discapacitat intel·lectual”

“La vida em va portar cap el camí de les persones amb discapacitat intel·lectual”

Avui parlem amb l’Imma Bellatriu Garcia (Lloret de Mar, 1965), una un  quasi blanenca (va néixer a Lloret però parla de Blanes com el seu lloc d’acollida). Casada des de fa un munt d’anys  amb el xicot de tota la vida, té molt clar que això ja no es porta, però ens afirma amb  la vehemència dels romàntics, que no se’n penedeix ben gens. Amb ell tenen dos fills adolescents que els porten la guerra pròpia d’aquesta etapa (“ens fan suar el que no està escrit! -diu) però els ulls li brillen en parlar d’ells. Ens confessa que el que més li agrada en aquesta vida és estar amb la família  i els amics i sempre que pot també dedica el seu temps lliure  a fer de voluntària en una fundació que dóna suport als malalts de càncer i a les seves famílies, l’Oncolliga Girona.

L’Imma actualment dirigeix la Residència Can Font, a Llorà, i el Centre Ocupacional a Santa Coloma de Farners, ambdós projectes de la Fundació Astres.


Penses que és vocacional, la teva feina?

Sí. Des que era molt joveneta vaig descobrir que la meva vocació era treballar amb persones i ajudar als altres . Quan tenia 14 anys, vaig treballar en una guarderia durant l’estiu: hi havia una nena amb discapacitat intel·lectual i a partir d’aquí, la meva vida va quedar lligada a la d’aquestes persones .

Vaig estudiar psicologia i un cop acabada la carrera vaig entrar a treballar a un Centre Ocupacional de Blanes. Primer vaig ser monitora durant tres anys, després, psicòloga durant tres anys més i, després , directora tècnica . En total vaig estar-hi 16 anys .

 

Es diu aviat!

(riu) Sí, els anys passen de pressa. Me n’adono ara que em fas fer memòria… Després d’aquest període i per circumstàncies personals vaig decidir estudiar Psicooncologia i especialitzar-me en temes relacionats amb la Mort i el Dol. I així vaig estar dos anys fins que, un altre cop, la vida em va portar cap el camí de les persones amb discapacitat intel·lectual. És aquí quan apareix la Fundació Astres i un repte gegantí: posar en marxa la Residència Can Font.

 

Ens expliques breument què és Can Font?

És una residència que aten a  persones amb discapacitat intel·lectual i trastorns de la conducta. Quan vaig aterrar-hi jo, encara no feia ni tres anys que estava oberta.

 

No quedarà per reptes, la vida!

No! precisament en aquell moment, juntament amb en Jos Palà, el psicòleg de Can Font,  vàrem assumir de nou un altre repte: ser l’equip tècnic de la Llar-Residencia i del Centre Ocupacional que hi ha a Santa Coloma de Farners. I de moment aquí estic esperant poder portar a terme nous projectes amb la Fundació Astres.   

 

“M’agrada pensar que contribuïm a que les persones que atenem es sentin respectades , escoltades i a generar un entorn que afavoreixi  el seu benestar”

 

 Em permetràs… veient-te parlar de la teva feina, no cal ser un gran detectiu per deduir que te l’estimes i que que ho fas amb constància i ganxo… Vaig desencaminada?

Vas bé… Sóc una persona molt activa, positiva i apassionada de la vida. Gaudeixo intensament de tot el que m’envolta i m’agrada  pensar que puc contribuir al benestar emocional de les persones. M’encanta la relació humana, el nexe que s’estableix amb cada coneixença. Totes són valuoses. Crec que aquesta manera de ser ajuda en tot això que faig a la fundació, perquè en les persones, en el potencial interior que tenim hi ha la possibilitat de canviar (sí, poden canviar, les persones!) de millorar i de sentir-nos bé, La clau és fixar-nos bé en tot allò que ens envolta i trobant qualsevol cosa que ens ajudi a sentir-nos millor.

 

 I en aquest sentit…Què és el que t’agrada més de la teva feina?

 M’agrada pensar que contribuïm a que les persones que atenem es sentin respectades, escoltades i a generar un entorn que afavoreixi  el seu benestar. Un entorn que potenciï els seus desitjos, il·lusions, oferint-los oportunitats . El nostre punt fort es creure que les persones amb discapacitat intel·lectual  es mereixen ser escoltades i es mereixen poder assolir els seus somnis, les seves fites. I el nostre repte diari es escoltar i recollir de manera literal aquests desitjos  per tal de posar al seu servei tota la nostra professionalitat per tal que els puguin assolir. Fugim de l’estigma, de les etiquetes, dels diagnòstics i ens posem al cantó de la persona amb humilitat, sense creure que nosaltres ho sabem tot i que podem decidir sobre la seva vida sense tenir-los en compte .

 

 Quines son les principals dificultats t’hi trobes?

Una de les principals dificultats que ens trobem és encomanar aquesta visió i energia que tenim els professionals. Que la resta de persones que ens envolta també cregui amb aquesta manera de veure i acompanyar a les persones amb discapacitat intel·lectual. La comunitat encara no esta preparada per incloure’ls en el seu dia a dia, creient que son persones amb els mateixos drets que qualsevol altre.

 

És trist…

És així. Però tot s’encomana, fins i tot les coses bones! És qüestió de perseverança i de continuar treballant per fer extensiva aquesta visió…

 

 “Fugim de l’estigma, de les etiquetes, dels diagnòstics i ens posem al cantó de la persona amb humilitat, sense creure que nosaltres ho sabem tot “

 

Quins són els principals reptes de futur del centre que dirigeixes?

 M’agradaria pensar que en un futur no gaire llunyà les persones amb discapacitat intel·lectual podran viure en un entorn totalment comunitari, i gaudint al màxim de tots els serveis que pugui oferir la comunitat d’una manera inclusiva i com a qualsevol altre ciutadà de la comunitat .

 

Explica’ns una mica la realitat de la dinàmica de la teva feina, el dia a dia…

 El meu dia a dia esta ple d’activitat, cada dia és un repte. M’agrada el moviment, el canvi  i pensar constantment en allò que es pot millorar. Hi ha tanta feina per fer! Hi ha tantes coses per aprendre que no tinc mai temps d’estar aturada. M’agrada molt aquest frase del poema d’en Miquel Martí Pol que diu QUE TOT ESTÀ PER FER I QUE TOT ÉS POSSIBLE, per a mi és un gran lema del meu dia a dia .

 

I si tot està per fer… què et veus fent d’aquí deu anys?

El més lògic seria dir que jubilada, perquè ja tindré… (bé m’ho reservo els anys que tindré), però em veig encara treballant i molt activa.

Em faria molta il·lusió i em motivaria  moltíssim seria que es portés a terme un projecte del qual n’hem estat parlant en algunes ocasions i és crear i formar part d’un equip tècnic especialitzat en persones amb discapacitat intel·lectual i trastorns de la conducta que fos itinerant i donés suport i formació als diferents equips de l’entitat.

 

Doncs repetim els mantres del poema, desitjant tan fort com tu que això sigui una realitat: tot està per fer i tot és possible! 

Que el poeta t’escolti.

, , , , , ,

Us posem al dia de l’activitat del projecte Nahual 2018

El nostre reporter voluntari, Luís Alfonso Martinez Gonzalez (gràcies, Luís!), ens informa de les activitats que el participants del projecte Nahual (Fundació Utopia BsF) estan realitzant a Girona i foranies. A Vilobí d’Onyar van viure la fira de la poma i la pera. A Sant Narcís van conèixer els responsables del centre cívic i les instal·lacions i, finalment, van celebrar els deu anys d’una entitat gironina que vehicula la causa femenina a través de la interculturalitat. En voleu saber detalls?


Els participants del projecte Nahual visiten el centre cívic de Sant Narcís

Amb l’objectiu d’establir coordinacions amb el Centre Cívic Sant Narcís, els  participants del projecte Nahual 2018 es van reunir amb el seu director i l’equip de treball.

L’Alma i en Gerardo, que donaran vida al projecte Nahual d’enguany , busquen col·lectius de persones interessades en el treball grupal que permeti dinamitzar la participació i el desenvolupament creatiu de propostes per al Desenvolupament Comunitari.

La trobada també va servir per fer  un recorregut per les instal·lacions del Centre Cívic de Sant Narcís i per establir-hi línies de treball.

“De la col·laboració entre els professionals del projecte que lidera Fundació Utopia BsF i el centre cívic,  s’espera que tant infants i  adolescents com adults, puguin participar del procés d’intercanvi” Declarava el Gerardo.

En aquest mateix marc de relació també va sorgir la proposta de realitzar una xerrada d’intercanvi sobre Gestió Cultural.

 

Tots els colors de Guatemala a la Fira de la Poma i la Pera de Vilobí d’Onyar

Com cada any, el projecte na Nahual ( Fundació Utopia BsF) ens acosta al nostre territori dos participants per a un intercanvi professional i intercultural a Girona. “La Fira de la Pera i la Poma” realitzada a Vilobí d’Onyar va ser un dels escenaris que va propiciar a aquesta onzena Edició un ambient de confiança i intercanvi.

L’Alma i en Gerardo, tots dos d’origen guatemalenc, van dedicar aquest dia per conèixer la celebració que ja és tradició a Vilobí d’Onyar que entronca l’agricultura de producte de proximitat amb la població local.

La fira, celebra que s’han acabat les tasques de recollida de pomes en el camp i permet als vilatans un lloc de trobada i esplai familiar, a més de reunir a personalitats de Girona, veïns i convidats internacionals, com són els Nahuales en la seva edició 2018.

De la  fira, els nahuals d’enguany en destaquen  la participació d’infants i joves i les seves les famílies, així com  productors que hi van trobar un lloc per engalanar amb paradetes de pomes de les diferents varietats i derivats.

El groc de la Golden, el verd de la Granny Smith, el vermell de la Fuji… Així mateix, a la parada guatemalenca es van oferir mil i un colors més, provinents de Centre Amèrica: telers, individuals, artesanies i colorits productes. Això i la calidesa de les amistats de les diferents edicions del projecte que avui treballen a Girona i que els van donar un cop de mà compartint informació sobre la cultura Maya, coneixements i savieses ancestrals amb els assistents a la fira.  Un dia per recordar!

 

Dones d’arreu del Món celebra el seu 10è aniversari amb els participants del projecte Nahuals 2018.

Per celebrar el desè aniversari de “Dones d’arreu del  Món”, l’entitat gironina va preparar materials fotogràfics i audiovisuals per visibilizar un resum de 10 anys de treball.

Van intercanviar amb els participants del projecte Nahual 2018 (Funfació Utopia BsF). I és que una de les claus del projecte és la de  col·laborar, participar, i contribueir, juntament amb persones, grups i associacions del territori en la celebració d’actes populars i festius que contribueixin a una identificació col·lectiva, en la creació i promoció de coordinadores d’entitats del barri, en la col·laboració i creació de projectes comunitaris concrets i la celebració de reunions o assemblees de barri amb caire informatiu o altres temes d’interès general. La celebració d’aquest aniversari, és una d’elles.

Dins les activitats que realitza l’associació  Dones del Món per  generar recursos econòmics destinats a les entitats humanitàries, l’Alma Sirin , participant del projecte Nahual, realitza un taller de brodat a mà a les dones de l’entitat. Va ser un moment perquè les dues iniciatives parlessin sobre temes de cooperació, recaptació a través dels materials que elaboren, contribució a la recerca i mitigació de malalties, donatius a entitats humanitàries així com activitats que promouen i en les quals estan immerses. “El nostre món està passant per grans problemes però vostès han aconseguit mantenir-se a punta d’obstinació i dedicació en la lluita per la seva dignitat” –reblava l’Alma, a una de les dones de l’entitat gironina. Finalment també els va desitjar molts més anys d’aquesta energia incansable de la feminitat mobilitzada, independentment de la seva procedència.

,

Karima El Ouarti, una vida que ha conquerit la seva autonomia

Parlem amb la Karima El Ouarti per conèixer com ha estat la seva relació amb les diferents Entitats de Plataforma Educativa durant tots aquests anys que fa que hi treballa (ja en fa dotze, va entrar amb 18 anys i avui en compta 30). Li preguntem per la etapa anterior a treballar amb nosaltres. Ens explica que va arribar a Catalunya de ben petita i que va passar per diferents centres educatius de Girona i Salt, població on s’establiren finalment amb la seva familia. Això va ser fins els 16 anys, just abans de fer el salt al món laboral que se li obria de la mà de Fundació Astres.


Karima El Ouarti El Allali (Nador, Bougafer. Març del 1988) Mare d’un nen de dos anys, el petit Mohamed, la Karima és la baula del mig de 6 germans: l’Abdelkarim, l’Ibrahim, la Hanan, la Hayat i la Salma. Els primers nascuts al Marroc i les petites nascudes a Girona. Una família vinguda al nostre país per falta d’oportunitats, com tantes altres, establertes plenament a la nostra societat i part integral del que significa, avui dia, ser un català marroquí de Salt.

 

La Karima és un exemple d’aquesta integració o del que ens agradaria que fos una autèntica inclusió. És això i molt més, perquè ella, a diferència dels seus germans i germanes té un grau lleu de discapacitat. Tanmateix, aquesta realitat no li ha impedit progressar laboralment ni en autonomia personal i social, en part pel seu caràcter tenaç i obert.  I és que la Karima sempre té un somriure atent per a tothom. Sempre amatent a aprendre coses noves, segura del que sap, perquè cada cosa apresa és ben seva. Per això i per molts altres motius podem estar molt orgullosos que durant tants anys ella hagi estat la primera cara que veuen les persones que entren a la seu de Plataforma Educativa a Girona. La que hi ha darrere el taulell i telèfon de recepció. Perquè la Karima representa l’esforç reexit d’una vida que ha conquerit la seva autonomia.


 

Recordes els primers anys a Girona?

Jo vaig venir a Catalunya quan tenia 3 anys, amb els meus dos germans grans i el meu pare sense feina (ep! Que després en va trobar. Avui està jubilat, una altra etapa) Primer ens vam instal·lar a la Creueta, allà vaig anar a les Dominiques, de Vila Roja. Després vaig anar amb els germans a Montilivi i d’allà, com que ens vam instal·lar a Salt, ja vaig anar a la Farga fins a sisè. I de sisè em van portar a Font de l’Abella, que hi ha gent de tot tipus. De tot tipus de discapacitat, vull dir… Hi vaig estar fins els 16, que vaig anar a treballar al CO d’Astres, amb les espongetes.

Espongetes?

Era una feina que fèiem per l’empresa Hipra dels del Centre Ocupacional, els meus companys de taller i jo…

I t’agradava?

M’agradava treballar, els meus companys, sentir-me útil… però potser, per a mi,   era una feina una mica massa repetitiva…

I  com va començar aquest gir cap a tasques més administratives?

Doncs quan van confiar en mi per fer altres coses! Suposo que em van veure responsable i que ho podia fer bé. Em va costar, no et pensis! Primer em van posar a administració a Astres, a l’altell del mateix Centre Ocupacional. Com que van veure que me’n sortia, vaig passar després, amb una persona fent-me suport,  a recepció de Plataforma Educativa, que no era aquí on estem ara, era en un altre lloc. Tenia 18 anys i el meu referent va ser la Carme Bosch, ella em va ensenyar moltes coses i me’n recordo d’aquella època. Després també vaig estar fent feines semblants per Resilis, amb una encarregada diferent. També era a un altre lloc, pels que no ho sabeu: Carrer doctor Ferran número 4, l’antiga seu de Platafoma Educativa a Salt. Resilis també estava en un altre lloc carrer Santa Eugènia 107, allà la meva referent es deia Marta.

Quin camí! Astres (Centre Ocupacional), l’antiga seu de Fundació Plataforma Educativa a Salt i l’antiga seu de Fundació Resilis… Karima, t’adones que has viscut molts canvis de les nostres Entitats? Ets una històrica!

Però no sóc tant vella! (riu)

I a banda de progressar professionalment i créixer amb els canvis de les entitats de l’agrupació, també ets mare. Això és una cosa molt bonica però també una dificultat… com ho portes?

Com tothom, suposo! Treballar i cuidar un nen tan petit no és fàcil, però ho faig, com tu, com qualsevol mama. Jo m’aixeco a les 6,25 del matí, preparo esmorzars, dono el pit al meu fill, em vesteixo, dic adéu al meu marit i cap a la feina! La meva mare m’ajuda amb el nen, perquè vivim molt a prop i va molt bé… A casa hi tinc un gran suport, l’he tingut sempre. Ells m’han aconsellat des de l’amor pel què em convé i jo els he fet cas, perquè sé que tot ho diuen pel meu bé i perquè m’estimen. De les meves germanes petites també he après moltes coses, en com portar això de tenir fills, també. Ens ajudem els uns als altres.

“Per a mi Plataforma Educativa és com una segona casa. Hi estic còmoda, contenta, segura”.

I què és el més t’agrada de la teva feina?

Tot! També he de dir que em poso nerviosa i trista quan em truquen o venen persones  de fora mal educades al taulell o per telèfon. Hi ha gent molt poc amable i que diu les coses malament. Treballar de cares al públic té això… Però és excepció. I no sempre és així.  Jo ja sé què els he de dir i com tractar-los. Però apunta: De la meva feina m’agrada tot, tot i tot! -fa, alegre i conveçuda.

Tot?

Tot… Fins i tot els companys!

És que n’hi ha cada un…

(Riem amb complicitat, que la Karima té aquesta capacitat: amb una mirada sap connectar ràpidament amb aquelles coses que se saben però que no es diuen) Sí, n’hi ha de molt bons, que em fan riure molt i venir de bon humor a la feina (Penso en en Sisu o en Josep Maria, que em diuen “bon Nadal” en ple estiu i “bones Pasqües” quan no toca. Són la pera!) I durant les hores que estic aquí, a part de treballar també s’hi està bé perquè m’ho passo bé. L’entorn és molt agradable, la veritat. M’hi sento molt bé aquí. Em sento valorada i apreciada i això és molt maco. Sobretot per la meva referent, la cap de recepció, que es diu Susana Soler i la meva companya la Cristine, amb qui ens repartim les tasques.

“Per aprendre tot això que hagut de preguntar molt i al principi em costava preguntar. Perquè pensava: estaràs preguntant massa? Els meus companys preguntaran tant com jo? Em faré pesada? I no, tot el contrari.”

I en què consisteix el teu dia a dia a Plataforma?

A recepció no hi estic sola. Som un equip. Ara mateix ella (la Cristine) està fent Suport a RRHH i jo aquí a recepció: Agafo el telèfon, ordeno albarans, classifico factures, quan venen paquets els recullo, les cartes també. Faig fotocòpies, escanejo documents, passo trucades, enquaderno impressions. En això de les cartes, per exemple, com en moltes altres cartes ens ho partim:  ella fa les cartes i jo les poso dins el sobre. També envio correus electrònics i sol·licito als missatgers que vinguin a recollir paquets…

Fas moltes coses!

Sí, però no sempre ha estat així. Per aprendre tot això que hagut de preguntar molt i al principi em costava preguntar. Perquè pensava: estaràs preguntant massa? Els meus companys preguntaran tant com jo? Em faré pesada? I no, tot el contrari. Aquí sempre tothom m’ha ajudat i guiat amb com he de gestionar les coses, atendre les persones o fer les coses com cal. He perdut la vergonya a preguntar. Tothom pregunta, jo també. Tothom ha de ser ajudat, alguna vegada. Jo també ajudo, la feina és això.

I la fas bé! He preguntat a la teva cap i em diu que actues amb seguretat. Diuen també que ets amable, alegre i resolutiva, que saps quines són les prioritats en les tasques i que es pot confiar que, si t’encarrega alguna feina, la faràs bé. Això és el que m’ha dit!

(riu) Doncs deu ser veritat!

Acabem posant-nos serioses? Ara en ve una de difícil: Què significa Plataforma Educativa per a tu?

Per a mi això és com una segona casa. Hi estic còmoda, contenta, segura. Com una família: aquí amb els companys som tots iguals. I jo em dic (quan tinc vergonya o dubto) “haig de deixar-ho a fora: aquí a dins haig de ser igual que els meus companys”.

 

 La Karima amb la Susana i la Cristine al seu lloc de treball, a la recepció de la seu de Plataforma Educativa a Girona