, , ,

“El Programa Joves en Pràctiques és una oportunitat que tenim les entitats socials de realitzar allò que millor sabem fer”

Ens afegim a les paraules que la companya Mercè Amich, des de les oficines de Plataforma Educativa de Girona, dedica als joves que dimarts vinent finalitzen els seus respectius periodes de pràctiques.


Dimarts que ve arriba a la seva fi la 3ª edició del Programa Joves en Pràctiques. Enguany, hauran estat 19 les persones contractades per les diferents entitats de la xarxa Plataforma Educativa; qui durant sis mesos ens han acompanyat en el nostre dia a dia des dels seus respectius llocs de treball.

Esperem haver-vos sabut acollir de la millor manera possible. Heu pogut constatar la intensitat del dia a dia que vivim els equips professionals del tercer sector; o potser l’heu conegut per primera vegada. Desitgem que us n’endueu un bon record i una motxilla plena d’aprenentatges.

Seria ingenu referir-se a aquest Programa sense fer esment a la necessitat social que el motiva. Així doncs, podríem parlar d’un mercat de treball que és hostil per al jovent. El cert és que també ho és per a les dones respecte dels homes, per als aturats/des majors de quaranta cinc anys, per als qui no tenen qualificació… El context socioeconòmic no és favorable. Tanmateix, si bé la precarietat és una taca d’oli que s’estén al conjunt de la societat no podem desmerèixer l’impacte que té en la formació de la pròpia identitat que la teva entrada al mercat de treball sigui en precari.

El Programa Joves en Pràctiques és una oportunitat que tenim les entitats socials de realitzar allò que millor sabem fer –formar, acompanyar, escoltar; però no com un resultat de la nostra feina sinó en l’organització de la mateixa.

Aquesta edició ens ha permès compartir sis mesos amb joves juristes, programadors/es, administratius/ves, docents, especialistes en igualtat i prevenció de riscos laborals, comunicació o logística; entre d’altres.

Cal posar en valor experiències com la del programa Joves en Pràctiques la de totes aquelles que permeten fer estades en entorn productiu, en unes condicions òptimes per a l’aprenentatge tècnic i amb unes condicions de remuneració dignes. No només són una oportunitat per als joves contractats/des, sinó també per a les persones que hi treballen colze a colze durant aquest temps.

No només són una oportunitat per als joves contractats/des, sinó també per a les persones que hi treballen colze a colze durant aquest temps.

I a ells els dic: Hem pogut aprendre dels vostres coneixements, noves idees, empenta i il·lusió. Esperem haver-vos sabut acollir de la millor manera possible. Heu pogut constatar la intensitat del dia a dia que vivim els equips professionals del tercer sector; o potser l’heu conegut per primera vegada. Desitgem que us n’endueu un bon record i una motxilla plena d’aprenentatges.

Gràcies Adam, Oriol, Rosa, Sara, Florin, Jennifer, Ivana, Marta, Àlex, Enric, Sergi, Cristina, Anna, Manuel, Mònica, Gisela, Mireia i Karen.

Us desitgem un futur ple d’il·lusions, de reptes, de superacions i, sobretot, d’oportunitats.

 

,

“El que m’agrada més fer a la vida és superar-me”

En aquesta ocasió entrevistem a Imac Aguilar, qui s’encarrega de la neteja de les oficines de la seu de Plataforma Educativa a Girona. Voleu saber per què la vida pot ser de color de rosa llampant? Ella ens ho explica…


Imac Sumac Aguilar Lleida ( Barcelona, 1975) És la mitjana de tres germans. Tres germans ben seguits! (es porten 15 mesos entre ells). És també mare de dos fills de 25 i 14 anys, de qui parla ben orgullosa. Va començar BUP i COU i, anys més tard, va fer l’accés a la Universitat per majors de 25 anys, cosa que li va permetre cursar Integració Social per l’IOC. Viu des de fa 20 anys a Girona ciutat, però ens explica que també va viure a l’Escala. Es defineix com una persona tranquil·la i que sempre està disposada a ajudar als altres. També és d’aquella mena de valuós espècimen que veu el got mig ple (o l’ampolla, o la galleda, és igual: tot mig ple perquè és optimista de mena!). I riu: és un fet que ella,  a banda de mantenir les oficines de la seu de Plataforma Educativa com una patena, dóna alegria per on passa.

Quan arriba l’hora de dinar a oficines del carrer Garrotxa, abans no comença a sortir olor dels menjars que els companys i companyes s’escalfen al microones de l’office, se sent olor de net. Ja ha arribat la Imac, la  veureu vestida de rosa llampant, el color del seu uniforme (i m’atreviria dir que també el del seu cor).


Tu arribes a l’hora de dinar, però el teu dia ha començat molt abans, oi?

I tant! Durant el matí faig el que fan totes les mares: preparar-ho tot perquè el dia comenci bé per a tots. El gran va sol, però al nen el porto a l’institut…

 

El nen…

Bé: El noi! Ja té 14 anys. El temps passa volant!

 

I ja en deu fer molt, oi, que treballes a Plataforma Educativa?

Ja em descompto! Vaig entrar-hi treballant a l’escola bressol Belluguets, que ja no la tenim. Després vaig continuar netejant oficines, d’això deu fer tretze anys, quan teníem les oficines separades, no com ara que ho tenim tot junt i tan gran! També vaig estar una temporada netejant el pis de Bolós i fent suport al departament de recerca, quan va sorgir l’oportunitat. Hi feia inventari, preparava materials pels centres, etc.

Ens ha explicat un ocellet que t’has posat a estudiar de nou? Quan ho fas, això?

Dia a dia… Quan torno a casa em poso a estudiar. Després deixo fet el dinar i cap a treballar! Al vespre s’acaba la meva jornada laboral i continuo a casa. Ah! I un cop per setmana vai a entreno: m’apassiona l’handbol. Veuràs: tinc una discapacitat del 34% deguda a l’epilèpsia. Me la van diagnosticar amb divuit anyets, quan acabava de ser mare. Em va caure el món a sobre… Jo tenia la imatge que té tothom d’aquesta malaltia (ja us ho podeu imaginar) i em pensava que ja mai més podria fer res. Però la variant que tinc jo és la més lleu, diguem-ne, i amb medicació (per a mi la medicació ja és una rutina) està controlada.

I com ho portes?

Una s’acostuma a viure amb això, com t’acostumes a tenir els cabells o els ulls d’un color o d’un altre, és una part més de tu, com el fet de ser un home o una dona, suposo. Jo he de prendre’m les meves coses amb el cafè del matí, com qui s’hi posa sucre i dormir estrictament les hores que he de dormir.

 

I què és el que t’agrada més fer?

De la feina, vols dir?

 

De la vida!

Mira: el que m’agrada més fer a la vida és superar-me. Sí. Vaig haver de deixar els estudis quan va néixer el meu primer fill, vaig deixar el COU penjat. Però no em podia quedar parada: un temps després, vaig fer l’accés a la Universitat per majors de 25 anys perquè sempre he pensat que el saber no ocupa lloc. I actualitzar-se amb els estudis sempre està bé.

 

I què vas triar?

El grau d’Integració Social. Et diré que segurament he triat fer aquests estudis perquè jo mateixa he estat una persona en situació de vulnerabilitat. És com tornar a la societat el que he après… Acompanyar persones que ho necessiten, que estan en risc d’exclusió per la seva situació personal.

Suposo que estar treballant aquí m’hi ha influït d’alguna manera. Són els estudis que t’habiliten per donar un cop de mà als altres, penso. Ser un suport a la gent. Sentir-te que ajudes és el que a mi m’agrada. Llavors em plantejo que potser pugui canviar de feina algun dia i no limitar-me sempre a netejar…

 

I així, com et veus d’aquí a cinc anys?

D’aquí a cinc anys? Ja tindré els fills grans, majors d’edat!  Hauré acabat de pagar la hipoteca, m’hauré refet emocionalment d’una etapa molt dura que hem viscut a casa, segur, i amb una feina diferent! M’hi veig, la veritat. Em veig superant-ho tot i cap endavant. No pot ser d’una altra manera.

 

La vida pot ser rosa llampant, oi?

Que no ho veus? −Fa ella, mostrant el seu uniforme fúcsia.

 

 

 

 

 

, ,

Inclusió en les entitats socials: Empoderament, acompanyament, implicació comunitària

Raquel Carrión, responsable d’Acció Social Cartitas Diocesana de Girona, ha estat la ponent encarregada de la tercera xerrada del cilcle organitzat per Fundació Plataforma Educativa en el marc del projecte europeu IIIS.

Ha centrat la seva intervenció en quatre idees claus per treballar per una inclusió efectiva des dels projectes socials:

-Empoderament partint de les capacitats i potencialitats de les persones que  acompanyem

-L’obertura dels projectes al territori més proper amb la implicació de la comunitat

-Enfocament de treball des d’una perspectiva d’acompanyament als drets socials

 

En breu parlarem amb ella amb més profunditat d’aquest tema!

, , , ,

“El nostre repte és implicar la comunitat en trobar formes d’atenció més personalitzades”

Núria Curto Ferre (Camarles, 1965). Llicenciada en  Psicologia Clínica de formació, la Núria té una dilatada experiència en el camp social, iniciant-se a principis dels noranta treballant amb menors a càrrec del sistema de protecció. Després d’un recés de 6 anys en l’empresa privada en un altre sector i d’obrir una consulta de psicologia, a finals del 2008 Fundació Resilis li confia la direcció del CRAE Lo Carrilet de Tortosa. El 2013, Fundació Astres engega a Deltebre el projecte La Duna, residència per a persones amb discapacitat intel·lectual i trastorn de conducta, on la Núria s’ocuparà de la coordinació tècnica. Paral·lelament, s’obre el Centre d’Acollia Oikia a Deltebre per atendre joves migrants sense referents familiars (MENA). En ocasió del Dia Mundial del Treball Social parlem amb ella de l’ofici, del dia a dia i del seu punt de vista sobre la realitat de les diferents entitats amb les quals treballa.


 

Tot i que la teva formació inicial no estava encarada al sector social, t’hi has acabat dedicant molts anys. Estàs contenta del camí fet?

Sí, si que estic contenta. Hi vaig arribar gairebé per casualitat i m’hi he quedat. Dedicar-me al mon social és una qüestió de responsabilitat, de justícia, de compromís, d’obrir un camp molt sovint “invisible”. També de descoberta i de repte. Hi ha molta gent que no coneix la infància desemparada o les persones amb necessitats molt especials, vivim en un mon on si la problemàtica no et toca de prop, fem com si no existís i els “excloem” de les nostres vides i de la nostra comunitat. No ens agrada veure allò que no entenem o no coneixem

 

Des que vas començar fins a l’actualitat què penses que ha canviat?

Crec que han canviat les dificultats de les persones que atenem i el com les atenem. Crec que la societat avança poc a poc en el reconeixement dels drets de les persones des del sector social, però avança i això fa que es desenvolupin recursos per a atendre més comunitàriament (pensant amb els infants i joves, es fa una atenció més preventiva on l’ingrés en un centre residencial sigui l’última opció) però al mateix temps  els infants i joves plantegen dificultats més complexes.

 

S’ha de ser d’una determinada manera per dedicar-se al sector social?

Crec que s’ha de ser d’una manera determinada però no et sabria dir de quina. T’has de despullar de prejudicis i mantenir sempre una actitud possibilista, vull dir que t’has d’instaurar en la confiança que gairebé tot és possible, especialment el canvi. També has de ser capaç de cuidar-te, de saber conviure amb el malestar i també saber-te’n separar per poder-hi tornar. Veure i viure la diferència com una oportunitat en la vida, l’oportunitat d’entendre a l’altre i comprendre les realitats diferents.

Aquest és un moment en el que ens plantegem una atenció comunitària però també on ens plantegem recursos cada cop més especialitzats

Quines veus que són les principals dificultats, avui dia, en l’atenció a menors?

En relació a Infància crec que estem immersos en un moment de crisi, no dic res de nou si parlo de l’arribada dels joves estrangers. Aquesta situació ha posat tot el sistema en escac: manca de recursos, no tenir una política de país per a abordar la seua atenció, manca de professionals per atendre’ls, etc.

Però venim d’un període llarg de crisi econòmica i en aquestes situacions qui més pateixen són les persones més vulnerables, per tant infants i joves amb malestars diferents i pocs recursos adaptatius, salut mental i patiment emocional que també desborda el sistema.

Aquest és un moment en el que ens plantegem una atenció comunitària però també on ens plantegem recursos cada cop més especialitzats… És com una contradicció.

 

De tots els oficis del món se n’extreu una ensenyança aplicable a la vida. Quina t’ha aportat a tu dedicar-te al sector social?

Jo he après molt, especialment dels adolescents. He après a tenir diferents mirades d’una mateixa situació, a descobrir que les coses no són com una sempre les havia viscut i a atrevir-me a viure-les com mai havia imaginat, respectant les seues pròpies decisions.

 

Ens podries esbossar el teu dia a dia? La realitat al centre on treballes, amb quines persones tractes, quins son els principals esculls i fortaleses de la tasca que feu, què és el que t’agrada més, etc.

El meu lloc de treball actual no té un dia a dia, cada dia és molt diferent. La coordinació territorial demana estar al cas de molts projectes i programes diferents. És com anar canviant de barret cada cop. Comença el dia abans per preparar on estaré a l’endemà. Em relaciono principalment amb els directors dels serveis que coordino a Terres de l’Ebre, però també amb els professionals d’atenció directa que formen els equips. M’agrada conèixer de molt prop els recursos i això fa que conegue a moltes de les persones que atenem, m’agrada mantenir aquesta miqueta de contacte directe que és des d’on vinc.

Un dels principals esculls és la falta de professionals al territori i la dificultat per atendre les necessitats  de les persones que atenem.

El nostre repte és implicar la nostra comunitat en trobar formes d’atenció més personalitzades i menys segregadores.

M’agrada de la meua feina el contacte amb les persones, escoltar-les, entendre-les, aprendre i aporta el meu punt de vista.

 

I, per acabar, potser la pregunta més difícil:  Què aconsellaries a les persones que compartint les teves aptituds i valors, volen engegar uns estudis de treball social?

 

Uf! No ho sé, que dediquessin part del seu temps a conèixer-se a elles mateixes en profunditat, reconeixent-se a un mateix és un bon camí per reconèixer a l’altre. Potser els diria que fossin molt honestes, amb elles mateixes i amb les persones a qui dedicaran el seu temps.

, , , , ,

La facultat d’infermeria acull la presentació dels projectes oberts a estudiants en pràctiques

Recordeu la Neus Albesa? La vam entrevistar fa un parell de setmanes, en relació al projecte Infància en Risc: Prevenció de la malnutrició infantil a Guatemala perquè ella va fer-hi les pràctiques d’infermeria durant aquest any.

Acompanyada de la directora de la Fundació Utopia, Raquel Sabater, i de l’organització amb el poble Saharaui, ACAPS, van presentar aquest dimecres 27 a la facultat d’infermeria, els projectes que accepten estudiants de pràctiques durant el 2019.

La sala d’actes de la Facultat estava plena de joves estudiants d’infermeria i medicina!

Fer pràctiques a un projecte a l’estranger és una possibilitat que els estudiants de grau, sensibilitzats amb la cooperació internacional, poden trobar interessant. Les places, però, són poques. La Fundació Utopia i la Fundació Plataforma posa anualment entre 4 i 5 espais de pràctiques a la disposició dels estudiants d’infermeria, educació i treball social i fa el seu seguiment i tutorització.

, , , ,

Entrevista: Evelyn Zambrano, voluntariat en acció

Parlem amb l’Evelyn Zambrano, tècnica al departament de Finances de Plataforma Educativa però també voluntària a una de les entitats de la xarxa: Acciona’t. A l’Evelyn li queden pocs dies per acomiadar-se de la feina feta a Girona i de tots els companys i companyes, perquè en breu emprendrà una  nova etapa professional que va començar a Plataforma Educativa de la mà del programa Garantia juvenil i que continuarà a Malta ampliant les seves competències en anglès i el seu horitzó laboral. Desitjant-li tota la sort del món, no la volem deixar marxar sense que ens expliqui la seva contribució en el món del voluntariat a través d’Acciona’t, entre altres assumptes professionals i humans que us oferim a continuació.


“Sempre he tingut la curiositat per col·laborar en projectes socials, viure el que suposa formar part d’una causa on sentir-me implicada”

L’Evelyn Zambrano Ramirez va néixer a Guayaquil (Equador) el 1991. Abans de parlar d’ella s’atura en qui confessa són els seus dos grans pilars: La seva mare Marilyn i la seva germana gran, la Tatiana. Amb elles fa pinya i caliu, ja que la seva família per part de mare viu a Catalunya i la branca paterna viu a New Jersey.  Ens explica que va arribar a Espanya amb deu anys d’edat i en acabar l’ESO tenia clar que volia estudiar Administració (ho confirmem: l’Evelyn és una dona que té el somriure tan clar com les idees). Així que va començar amb un Cicle mitjà de Gestió Administrativa i després va fer una prova d’accés al grau superior pel Cicle superior d’Administració i Finances.

Acabats els estudis, tot va canviar… Ja canvia normalment per a la gent, la sortida de la bombolla dels llibres  i l’entrada al món laboral, tot un altre univers. Però a ella encara li va canviar més, la vida. Un dels seus dos pilars, la seva mare, va marxar a l’Equador, llavors. Des d’aleshores que comparteix pis amb una amiga. Però que ens ho expliqui ella:


 

I d’aquella etapa estudiantil fins arribar a ser companya nostra, a Plataforma, què ha passat?

Doncs ho podríem resumir com que estava “a la recerca d’experiència”

 

“Evelyn Zambrano a la recerca d’experiència”, tot un títol de pel·lícula d’aventures!

Doncs gairebé! Com que no tenia experiència en l’àrea d’Administració (requisit indispensable en totes les empreses) vaig estar quatre anys treballant en diverses botigues de roba, també vaig fer cambrera i donant classes de reforç a nois d’educació primària i secundària.

 

El fabulós món laboral, que ens ajuda a reinventar-nos contínuament…

I tant! Però s’ha de mirar pel costat positiu. Durant el transcurs d’aquest temps, també anava realitzant cursos/certificats de professionalitat amb l’objectiu de continuar mantenint els meus coneixements actualitzats esperant el dia que arribés la meva oportunitat.

I sempre arriba?

A mi, almenys sí! Buscant per internet vaig descobrir el programa de Garantia Juvenil i em vaig inscriure amb la il·lusió que em truquessin per realitzar pràctiques en una empresa relacionades amb els meus estudis.

I…

Que em van trucar diverses empreses, però la primera va ser Plataforma Educativa (en Lluís Casanovas, cap d’administració d’unitats productives) per a concertar una entrevista. El mateix dia en finalitzar l’entrevista em va dir que estava seleccionada.

 

Ets a dins. Des d’aleshores fins ara què has après? (o desaprès, que també va bé)

Des d’aquell moment, el moment en què poses els peus per primera vegada en un lloc nou fins avui, ha estat un llarg recorregut dins de l’entitat. Que és una i en són moltes, això té de bo. He après moltíssim i continuo aprenent gràcies a l’ajuda, confiança i paciència dels meus companys. Ha sigut un plaer i una sort treballar amb aquest gran equip. I sempre estaré agraïda per aquesta primera oportunitat.

Ha sigut un plaer i una sort treballar amb aquest gran equip. I sempre estaré agraïda per aquesta primera oportunitat.

 

I quines són les teves funcions, exactament?

En aquests anys, he realitzat diverses funcions, com el control documental de les oficines de Fundació Gentis, contractes de lloguer de les oficines, Equips informàtics i de formadors externs, validacions de factures i la seva comptabilització. També el seguiment del pressupost d’inversió assignat a cada oficina de Fundació Gentis, i la creació i gestió d’una petita base de dades que recull tota la informació de les oficines i dels programes atorgats a Fundació Gentis.

 

No és pas poca cosa! Una base de dades… Per on es comença?

Pel començament! (riu)  La Base de dades inicialment es deia GLOBAL G i actualment gràcies a l’ajuda, confiança i col·laboració del tots els companys, s’ha transformat en GPS on s’han anat incorporant altres entitats del grup, amb l’objectiu de treballar amb un mateix programa.

 

Però uns altres companys, diferents dels que tens al departament de finances, ens expliquen que tens una altra faceta. La de treballar com a voluntària i pels voluntaris d’una entitat  que també forma part de Plataforma Educativa, Acciona’t, dedicada a aquest tema. Quina és la teva tasca aquí?

Col·laboro amb el disseny de la plataforma de la base de dades de tots els voluntaris i col·laboradors de Acciona’t, amb l’objectiu de donar una bona atenció i agilitzar les gestions que ha de fer el voluntari/col·laborador des del moment que es dona d’alta. I a la vegada, que permeti augmentar l’eficàcia, rapidesa  i agilitat tant per l’equip de treball com per als col·laboradors.

La meva aportació a més de la creació de la base de dades “Gestor de voluntaris”,  és fer acompanyament amb l’equip per la socialització del coneixement de l’us d’una eina que permeti maximitzar el temps i els esforços del equip, amb l’ objectiu de millorar la productivitat.

També participo dins el Projecte Nahual, el coneixes? És tan interessant i necessari! Aquí deixo el barret de voluntària comptable, diguem, i faig més de referent del territori per persones que venen com becàries durant 3 mesos a la ciutat de Girona: compartim activitats i aprenem de la seva experiència i cultura.

És enriquidor ser voluntària del Nahual (us ho recomano per futures edicions!) perquè es poden compartir les curiositats que ofereix el descobriment de una nova cultura.

Com els vas conèixer?

Després de veure diverses noticies relacionades amb el projecte Nahual, se’m va encendre la guspireta de participar com a voluntària. Vaig demanar informació i, en la mesura de conèixer més detalls i vincular les meves habilitats i les ofertes que té Acciona’t,  vaig trobar el meu espai dins aquest projecte.

Som un equip  que de moment esta format per dones, cadascuna aporta una part important pel desenvolupament de la nostra tasca. Elles aporten informació de l’ús de  l’eina i jo aprofito per fer les millores necessàries per adaptar la base de dades a les seves necessitats. Això fa que les millores siguin contínues.

Se’m va encendre la guspireta de participar com a voluntària. Vaig demanar informació i, en la mesura de conèixer més detalls i vincular les meves habilitats i les ofertes que té Acciona’t,  vaig trobar el meu espai dins aquest projecte.

 

Què et mou a dedicar hores del teu temps lliure al voluntariat? 

El voluntariat és una experiència molt personal i precisament el que em va moure a participar va ser experimentar una vivència diferent del que faig habitualment, que m’aportés més a nivell personal.  Sempre he tingut la curiositat per col·laborar en projectes socials, i viure el que suposa forma part d’una causa des de la que sentir-me implicada.

 

Quines han estat les últimes activitats d’Acciona’t?

Una de les últimes activitats que van fer és la participació en la Nit del Voluntariat de Girona, per mi va ser la primera vegada i va ser una experiència única.

També va ser gratificant conèixer més persones amb aquest desig de col·laborar i participar en diferents projectes i accions socials, molts d’elles desconegudes però amb el seu estil propi.

 

Què els diries al altres treballadors de les diferents entitats i departaments de Plataforma Educativa que tinguin curiositat per l’activitat d’Acciona’t? Val la pena enrolar-se a la comunitat del voluntariat?

Doncs els diria que ser voluntari Acciona’t és donar una mica del teu temps a una realitat que moltes vegades no coneixem fins que no la tenim a tocar.

Els voluntaris que alhora som treballadors de les entitats a vegades estem a departaments com Recerca o Administració, i essent voluntaris dels projectes socials ens adonem d’on van dirigits els nostres esforços i per a qui treballem en el nostre dia a dia. És molt enriquidor i animem a tots i totes a formar part dels projectes de cooperació que s’hi desenvolupen, de l’acció social que defensem i de la tasca que es fa cada dia per un món més just.

 

I el farem, un món més just?

No ho sé, però segur que no el farem si ens quedem de braços creuats. Per ser voluntari Acciona’t només has de posar el teu talent, els teus dons, al servei dels altres. Acciona’t té unes dinamitzadores molt alegres (coneixeu la Raquel? Coneixeu la Lily? Per favor: no us les podeu perdre!)  i hem pogut gaudir d’una trobada de voluntaris de tot Girona i d’altres activitats comunes que ens uneixen molt com a equip. És una experiència que recomano!

,

“A mi no em molesta que em preguntin d’on sóc, m’agrada explicar d’on vinc”

Entrevistem a la Belissa Mendez, tècnica informàtica a Plataforma Educativa de fa una colla d’anys. Ens parla a tall personal de com ha estat el seu camí fins arribar a treballar al departament TIC que dona servei a les entitats i centres de la xarxa d’organitzacions de Plataforma Educativa. No us la perdeu! Ella és, sens dubte, un bon exponent de la #GentPlataforma


La Belissa  és la gran de dues germanes i va néixer a Bellavista, el  Perú, però va viure fins als 25 anys a Chosica, un petit poble turístic on els seus pares regentaven un càmping. Ens explica que va passar la seva infantesa entre el col·legi de monges salesianes “Maria Auxiliadora” i després s’esplaiava a la piscina del càmping  familiar. Ja de més gran va decidir estudiar informàtica a la universitat “San Martin de Porres” a Lima-Perú, un procés complicat ja que en aquell temps, la seva mare vivia a l’Argentina, treballava molt i amb els diners que estalviava podia pagar part dels seus estudis. Quan parla dels seus pares s’emociona.  Aquests dies de Nadal els ha pogut passar amb ells i tots els seus companys son molt conscients del vincle estret que uneix la Belissa amb els seus estimats pares, tant allunyats físicament durant la resta de l’any. I és que quan li preguntem per la seva vida, el primer que fa és tenir unes paraules per ells i pels esforços que van haver de fer per tirar endavant: “ El meu pare ja jubilat (el van jubilar amb molta antelació per qüestions de lleis d’aquell moment) treballava on podia ja que la seva pensió no donava per a tot. Lamentablement, va arribar el moment en que els pares ja no podien afrontar les despeses de la universitat  i vaig haver d’ajudar i aportar a casa.

Com t’ho vas fer, Belissa?

Prenent decisions, com tothom. Al març de l’any 2003 vaig decidir emigrar per buscar un millor futur, aquí a Catalunya. Vaig conèixer un noi, en David, amb qui vaig començar una relació i em va ajudar a trobar feina a Blanes. Al principi vaig haver de fer de tot (neteja d’habitacions en hotels, cambrera de restaurant, fins i tot fent pizzes al “Telepizza”). Però al cap de poc, vaig trobar feina com a administrativa a l’autoescola “Blanes”, la meva situació laboral s’estabilitzava.

Durant aquest temps, vaig trobar una persona (el Senyor Rafel, com li dic jo) que em va ajudar molt, buscava una noia que cuides el seu fill petit, en Lian, portar-lo al col·legi, ajudar-lo amb els deures, a canvi oferia l’habitació i el menjar. Quan vaig contactar amb ell ja tenia seleccionada la noia, però el mateix dia a la nit em va trucar perquè la noia no podia venir i necessitava a una persona amb urgència, el seu fill no es podia quedar solet. No sé si vaig tenir sort o no, però ja tenia un lloc on viure. Allà vaig ser-hi durant dos anys aproximadament, vaig poder estalviar i ajudar als meus pares.

Déu ni do! Quanta varietat! Però em temo que la cosa no s’acaba aquí, oi?

No! A l’abril del 2007 la cosa va canviar, vaig conèixer al meu home, en Lluís. Vàrem sortir un temps i el 2008 vam anar a viure junts en un piset a Blanes, a prop del port.  Ell tenia la feina a Girona, era molt complicat els horaris que teníem i després de pensar-ho molt a finals del 2009 vam de decidir que havíem de fer un canvi, traslladar-nos a Girona.

I com va començar la teva relació amb Plataforma educativa?

Quan era a Girona i després de fer un curs d’administrativa estant a l’atur, vaig fer les pràctiques a Plataforma Educativa. Per arribar a treballar al departament Tic, primer vaig fer de voluntària, després de practicant i finalment em van contractar. Vaig conèixer la Maribel Flores que em va ajudar moltíssim (li dic el meu “angelet de la guarda”), li vaig comentar el que vaig estudiar i em va dir que segurament necessitaven algú pel departament TIC. I vaig començar com a voluntària (aleshores estava recuperant els meus estudis d’informàtica a la UDG) i, des de l’any 2012 estic al departament TIC donant servei a multitud de centres i persones, és una feina estressant pel volum d’incidències que arribem a tenir però a l’hora és molt gratificant. Estic molt contenta amb la feina que faig.

És una feina estressant pel volum d’incidències que arribem a tenir però a l’hora és molt gratificant.

 Belissa, deixa’m dir-te que trenques els estereotips del que s’espera en un tècnic de la teva especialitat. Explica’ns com veus la teva feina en clau de gènere

Una cosa em que sobta molt, de dones informàtiques aquí no n’hi ha gaires. Com que he estudiat a tots dos llocs (Perú i Catalunya) me n’adono que al meu país estem més acostumats a veure moltes més noies estudiant informàtica i treballant en aquesta àrea que no pas aquí, ara bé, això no suposa cap mena de diferència o discriminació.

A la meva feina no m’afecta el fet de ser una dona, intento millorar cada dia per poder oferir la millor atenció possible. El que sí requereix és d’un constant reciclatge i estudis per no perdre competències.

Al meu país estem més acostumats a veure moltes més noies estudiant informàtica i treballant en aquesta àrea que no pas aquí

 Com és el teu dia a dia? En què consisteix la teva feina, quines són les principals incidències… No se solucionava tot amb un ALT+CTRL+SUPR? Mmm… som molt pesats amb el tema informàtic, els treballadors?

(Riu) I ara! La meva feina es centra molt en l’atenció als usuaris (personal d’oficines, personal dels centres com a directors/es, educadors/es, etc. ). Tota aquesta gent necessita estar en comunicació i amb uns elements informàtics que estiguin actualitzats, per tant, part de la nostra tasca consisteix en mantenir aquesta infraestructura en constant funcionament.

Ens trobem amb problemes de connexió, fallades dels equips, errades dels propis treballadors, etc.  Nosaltres som el centre receptor d’aquestes incidències i de la resolució de les mateixes. Per atendre aquest volum (al voltant de 30 incidències diàries) hem de ser empàtics amb els treballadors i també resolutius.

Per afrontar aquestes tasques ens basem molt en una eina de tiquets que permet portar un control de les incidències i informar als usuaris de l’estat de les mateixes. Fins l’any passat aquesta eina no la teníem i era molt difícil fer-ne un bon seguiment.

Durant el 2018, hem hagut de fer un esforç per implicar als usuaris en la utilització d’aquesta eina. És el que més ens costa, que els usuaris en siguin conscients que l’ús d’aquesta eina és en benefici d’ells i d’elles.

Que som molt pesats, vaja. Però sort dels informàtics! I parlant d’això, bromes a part, estereotips a part:  creus que la teva manera de ser ajuda en la teva feina?

Uf! Quina pregunta… Em considero una persona responsable, sincera, treballadora i exigent, un pèl impacient, ordenada, força casolana, amant dels meus. Crec que la meva forma de ser, em permet ser resolutiva, portar al dia tots el temes que hem de gestionar, tenir un control de les tasques del servei d’atenció a l’usuari. La meva vena perfeccionista fa que intenti sempre millorar el servei que donem, però no sempre assolim aquesta qualitat i arribem a on arribem.

La meva vena perfeccionista fa que intenti sempre millorar el servei que donem

Què et suggereix la paraula “migrant”?

Per mi migrant es equivalent a aquella persona que busca noves oportunitats siguin per necessitat o per evolucionar. En el meu cas, sí que hi havia una certa necessitat ja que a casa no em podien donar l’ajuda necessària.

A mi no em molesta que em preguntin d’on soc, m’agrada explicar d’on vinc. Ara bé, el que m’incomoda, es que la gent acostuma a parlar-me en castellà tot i que d’entrada jo els parlo en català. Això potser amb el temps i amb la millora del meu accent ha anat canviant i ara m’ho trobo menys.

A mi no em molesta que em preguntin d’on soc, m’agrada explicar d’on vinc

Com era el teu entorn al teu país d’origen? N’ha canviat la teva visió des que ets a Catalunya?

Quan vaig sortir de Perú considerava el meu país tercermundista, molt endarrerit en política, justícia social i respecte a les llibertats de les persones. Un cop arribada a Catalunya, em pensava que trobaria una societat molt més avançada…

I…

Que  sí que trobo que hi ha més oportunitats i que esforçant-te pots millorar la teva situació, per exemple estudiant més, formant-te, aprenent la llengua del país, a diferència del meu país on el teu estrat social defineix clarament les oportunitats que puguis tenir en la vida.

Quina pregunta no t’he fet que t’agradaria que et fes?

“Digues un bon lloc per tastar la gastronomia peruana”. Llavors jo et contestaria que a Barcelona trobareu molts llocs, us recomano  el Yakumanka (Carrer Valencia 207), car però absolutament espectacular, portat pel millor xef peruà, Gastón Acurio (amic d’en Ferran Adrià); el Ceviche 103 (Carrer Londres 103), modern, eclèctic.; ah! l Ají (Carrer Marina 19, Port Olímpic), fusió peruano-japonesa, fantàstic!Us diria que tasteu: ceviches, lomo saltado, ají de gallina, anticuchos, arroz chaufa, tamales .

I així, ens deixa la conversa amb la Belissa, una mica com quan s’està en la seva companyia, sempre a punt per riure i celebrar la vida amb un bon regust de boca!

, ,

Concurs El meu Nadal: Molt més que un premi

El passat 7 de gener l’espai Marfà va acollir l’acte d’entrega de premis del concurs El meu Nadal, tot un clàssic a casa nostra ja, amb l’escalf de més una seixantena de d’assistents dels diferents serveis de la xarxa d’entitats Plataforma Educativa.

Durant l’acte es van fer públiques les obres premiades (3 premis, 3 accèssits que podreu consultar a la web.

Finalment, un pica-pica va servir per celebrar el nou any.

Gràcies a tothom qui hi va participar i fins l’any vinent!

, , , , , ,

Entrevista a l’Anna Navio, practicant a Montevideo

“Esperava aquesta realitat però no és el mateix viure-la  que saber què hi ha”

 

Hem parlat amb l’Anna Navio, practicant a través de Fundació Utopia a Montevideo, l’Uruguai. L’Anna és de Ripoll, té 21 anys i està cursant l’últim any del grau de Treball Social a la Universitat de Girona. També és monitora de lleure i vetlladora escolar.

“Sempre he treballat amb infants i adolescents, de fet és la meva passió” –ens explica.” Tot i així, sempre he tingut inquietud pel que fa a la societat i, sobretot, per les persones més vulnerables”.

És per això que va decidir fer aquesta carrera i sempre que està a les seves mans fa aportacions socials (aquells petits grans de sorra que fan grans les platges) per lluitar per la millora de la societat.

 


Les companyes de Fundació Utopia ens parlen, orgulloses, de les practicants que fan una tasca tan valuosa lluny de casa. Una d’aquestes estudiants ets tu. Explica’ns en què consisteix el projecte que estàs duent a terme.

Actualment estic realitzant les meves pràctiques a Montevideo, a l’Uruguay, més concretament a una associació dedicada a infants i adolescents amb risc social, anomenada La Barca, que és la contrapart de Fundació Utopia al territori. Abans que res, vull dir que em sento afortunada d’estar treballant amb els dos àmbits dels quals tinc vocació: l’àmbit social i els infants i adolescents.

En aquesta associació estic treballant amb dos projectes: D’una banda, el d’intervenció amb famílies i per l’altra el del procés d’autonomia amb joves. El primer es tracta d’un acompanyament i vinculació familiar de forma econòmica, social i emocional i el segon, treballa amb adolescents i amb el seu procés d’autonomia i això suposa un acompanyament a través de la gestió que fan de l’econòmica, les seves relacions socials, la seva educació i enfocament laboral i emocional.

És un acompanyament transversal, vaja. I quant de temps hi estaràs?

Estaré treballant amb aquesta associació (La Barca) durant tres mesos, que és el període de les pràctiques corresponents als meus estudis.

Des de la teva arribada, t’has incorporat a un equip de treball, a un engranatge que ja funcionava…

Sí. L’engranatge és l’equip de l’associació La Barca, és a dir, els meus companys/es de feina han estat educadors i treballadors socials i també hi havia una psicòloga i una professora que tenen rols més específics.

Cada un dels usuaris té assignat un educador/a o treballador/a social referent. Jo m’he afegit a dos casos de cadascun dels projectes i acompanyo al referent de cada un dels usuaris en totes les intervencions i accions.

I com són els perfils de les persones que s’atenen des de l’associació?

El tipus d’usuari que atenc són persones en risc: infants i adolescents que han estat vivint un període de la seva vida en “hogares” i en aquest moment en surten i són derivats a la l’associació. Per tant, en el cas del projecte de família, per exemple, és molt important treballar la vinculació familiar, ja que pot ser que l’infant es retrobi amb la família d’origen o bé que sigui una “família amiga”. En el cas dels adolescents és un treball molt decisiu també ja que han d’aprendre a autogestionar la seva vida: els acompanyem en el camí de fer-se grans.

“En el cas dels adolescents és un treball molt decisiu també ja que han d’aprendre a autogestionar la seva vida: els acompanyem en el camí de fer-se grans”.

Com veus l’estat del jovent a l’Uruguai?

Complicat. Molt complicat… És un context amb violència i molta pobresa, gens bons acompanyants ni pel jovent ni per ningú. Molts dels joves treballen amb xarxes de tracta de persones o amb màfies de drogues, per poder sobreviure. Sincerament, sí que esperava aquesta realitat però no és el mateix viure-la d’aprop que saber el què hi ha. És molt dur veure la vida dels joves que estant en risc d’aquí, la majoria pateixen violència de tot tipus, física, psicológica, sexual…I és una tasca complexa la que s’ha de fer per a que puguin tenir una vida autònoma, sana i feliç.

Ells hi tenen molt a dir, però l’entorn és advers… Potser no ens en fem prou a l’idea…

Exactament. Abans de venir vaig parlar amb les noies que van fer la pràctica l’any passat i per això ja sabia del cert la realitat a la que anava, però com ja he dit, quan ho vius en persona és brutal. Penso que em serà del tot útil, com a estudiant i com a persona, ja que toco temes molt diversos en cada cas i professionalment m’estic omplint de coneixements que em serviràn en el futur.

I parlant de futur…què els diries als practicants que l’any vinent viuran una experiència semblant a la teva?

Als practicants del futur els hi diria que els recomano fer-ho si tenen vocació i passió ja que és una experiència impressionant i molt gratificant. També que és una feina molt dura emocionalment però aprèns i fas un creixement personal i professional gegant. Gegant.

“És una tasca complexa la que s’ha de fer per a que puguin tenir una vida autònoma, sana i feliç”

M’agradaria afegir que treballar amb persones és una feina extraordinaria però treballar amb persones d’aquesta realitat ho és encara més. És com una barreja d’emocions diverses; entusiasme, felicitat, tristesa i impotència que et fa obrir el cor. Des del meu punt de vista, estic molt contenta d’haver pogut fer una aportació, per petita que sigui, a la vida d’aquests infants i adolescents, perquè és tan cert com dur saber que per ells tot acompanyament i ajuda els pot canviar la vida.

Per a mi, està ha estat una gran experiència i la tornaria a fer-ho si en tingués oportunitat, perquè aquí valores més la feina que fas i, per impotent que sigui saber que no pots fer res eminentment decisiu per canviar aquesta la vida de tots i totes, jo sé que estic fent tot el possible per canviar petites coses d’algunes persones que he conegut aquí. A l’Uruguai he après que no podem fer-ho tot ni ajudar a tothom, però sí que podem donar-ho tot de nosaltres en la mesura que ens sigui possible.