, , , , , ,

Entrevista a l’Anna Navio, practicant a Montevideo

“Esperava aquesta realitat però no és el mateix viure-la  que saber què hi ha”

 

Hem parlat amb l’Anna Navio, practicant a través de Fundació Utopia a Montevideo, l’Uruguai. L’Anna és de Ripoll, té 21 anys i està cursant l’últim any del grau de Treball Social a la Universitat de Girona. També és monitora de lleure i vetlladora escolar.

“Sempre he treballat amb infants i adolescents, de fet és la meva passió” –ens explica.” Tot i així, sempre he tingut inquietud pel que fa a la societat i, sobretot, per les persones més vulnerables”.

És per això que va decidir fer aquesta carrera i sempre que està a les seves mans fa aportacions socials (aquells petits grans de sorra que fan grans les platges) per lluitar per la millora de la societat.

 


Les companyes de Fundació Utopia ens parlen, orgulloses, de les practicants que fan una tasca tan valuosa lluny de casa. Una d’aquestes estudiants ets tu. Explica’ns en què consisteix el projecte que estàs duent a terme.

Actualment estic realitzant les meves pràctiques a Montevideo, a l’Uruguay, més concretament a una associació dedicada a infants i adolescents amb risc social, anomenada La Barca, que és la contrapart de Fundació Utopia al territori. Abans que res, vull dir que em sento afortunada d’estar treballant amb els dos àmbits dels quals tinc vocació: l’àmbit social i els infants i adolescents.

En aquesta associació estic treballant amb dos projectes: D’una banda, el d’intervenció amb famílies i per l’altra el del procés d’autonomia amb joves. El primer es tracta d’un acompanyament i vinculació familiar de forma econòmica, social i emocional i el segon, treballa amb adolescents i amb el seu procés d’autonomia i això suposa un acompanyament a través de la gestió que fan de l’econòmica, les seves relacions socials, la seva educació i enfocament laboral i emocional.

És un acompanyament transversal, vaja. I quant de temps hi estaràs?

Estaré treballant amb aquesta associació (La Barca) durant tres mesos, que és el període de les pràctiques corresponents als meus estudis.

Des de la teva arribada, t’has incorporat a un equip de treball, a un engranatge que ja funcionava…

Sí. L’engranatge és l’equip de l’associació La Barca, és a dir, els meus companys/es de feina han estat educadors i treballadors socials i també hi havia una psicòloga i una professora que tenen rols més específics.

Cada un dels usuaris té assignat un educador/a o treballador/a social referent. Jo m’he afegit a dos casos de cadascun dels projectes i acompanyo al referent de cada un dels usuaris en totes les intervencions i accions.

I com són els perfils de les persones que s’atenen des de l’associació?

El tipus d’usuari que atenc són persones en risc: infants i adolescents que han estat vivint un període de la seva vida en “hogares” i en aquest moment en surten i són derivats a la l’associació. Per tant, en el cas del projecte de família, per exemple, és molt important treballar la vinculació familiar, ja que pot ser que l’infant es retrobi amb la família d’origen o bé que sigui una “família amiga”. En el cas dels adolescents és un treball molt decisiu també ja que han d’aprendre a autogestionar la seva vida: els acompanyem en el camí de fer-se grans.

“En el cas dels adolescents és un treball molt decisiu també ja que han d’aprendre a autogestionar la seva vida: els acompanyem en el camí de fer-se grans”.

Com veus l’estat del jovent a l’Uruguai?

Complicat. Molt complicat… És un context amb violència i molta pobresa, gens bons acompanyants ni pel jovent ni per ningú. Molts dels joves treballen amb xarxes de tracta de persones o amb màfies de drogues, per poder sobreviure. Sincerament, sí que esperava aquesta realitat però no és el mateix viure-la d’aprop que saber el què hi ha. És molt dur veure la vida dels joves que estant en risc d’aquí, la majoria pateixen violència de tot tipus, física, psicológica, sexual…I és una tasca complexa la que s’ha de fer per a que puguin tenir una vida autònoma, sana i feliç.

Ells hi tenen molt a dir, però l’entorn és advers… Potser no ens en fem prou a l’idea…

Exactament. Abans de venir vaig parlar amb les noies que van fer la pràctica l’any passat i per això ja sabia del cert la realitat a la que anava, però com ja he dit, quan ho vius en persona és brutal. Penso que em serà del tot útil, com a estudiant i com a persona, ja que toco temes molt diversos en cada cas i professionalment m’estic omplint de coneixements que em serviràn en el futur.

I parlant de futur…què els diries als practicants que l’any vinent viuran una experiència semblant a la teva?

Als practicants del futur els hi diria que els recomano fer-ho si tenen vocació i passió ja que és una experiència impressionant i molt gratificant. També que és una feina molt dura emocionalment però aprèns i fas un creixement personal i professional gegant. Gegant.

“És una tasca complexa la que s’ha de fer per a que puguin tenir una vida autònoma, sana i feliç”

M’agradaria afegir que treballar amb persones és una feina extraordinaria però treballar amb persones d’aquesta realitat ho és encara més. És com una barreja d’emocions diverses; entusiasme, felicitat, tristesa i impotència que et fa obrir el cor. Des del meu punt de vista, estic molt contenta d’haver pogut fer una aportació, per petita que sigui, a la vida d’aquests infants i adolescents, perquè és tan cert com dur saber que per ells tot acompanyament i ajuda els pot canviar la vida.

Per a mi, està ha estat una gran experiència i la tornaria a fer-ho si en tingués oportunitat, perquè aquí valores més la feina que fas i, per impotent que sigui saber que no pots fer res eminentment decisiu per canviar aquesta la vida de tots i totes, jo sé que estic fent tot el possible per canviar petites coses d’algunes persones que he conegut aquí. A l’Uruguai he après que no podem fer-ho tot ni ajudar a tothom, però sí que podem donar-ho tot de nosaltres en la mesura que ens sigui possible.

 

 

, ,

Bones Festes i Feliç 2019

, ,

La Reinserció, Feina de Tots

Les companyes de Fundació Gentis ens envien aquest contingut per parlar-nos de la jornada “La Reinserció, Feina de Tots” que va tenir lloc a Barcelona el 30 de novembre


El passat 30 de novembre, va tenir lloc al CaixaForum de Barcelona, la jornada “La Reinserció, Feina de Tots”.

El programa Reincorpora de “la Caixa”, ofereix a persones privades de llibertat l’oportunitat de construir un futur diferent i plenament integrat en la societat a través d’itineraris personalitzats.

Fundació Gentis porta a terme el programa des de la seva creació ara fa 7 anys gràcies al suport de Fundació Bancària “la Caixa” i en coordinació amb el CIRE (Centre d’Iniciatives per a la Reinserció) del Departament de Justícia. La tècnica d’inserció de Gentis atén a persones derivades pel CIRE en la fase final de les seves condemnes amb l’objectiu de millorar la seva ocupabilitat.

En un dels punts del programa de la jornada, Fundació Gentis amb les restants 20 entitats que porten a terme el programa Reincorpora de Fundació Bancària “la Caixa”, va rebre un reconeixement de la mà de la consellera de Justícia, Ester Capella, i del director General de la Fundació Bancària “la Caixa”.

També en el marc de la jornada, vam poder escoltar la conferència del Sr. Grant Duwe, responsable del sistema de presons de l’estat de Minessota que va exposar els diferents programes que desenvolupen i  l’impacte i/o retorn que tenen aquestes mesures en la societat.

Les aportacions del mateix participant del programa Reincorpora van posar en evidència la importància de la voluntat de canvi que han de tenir les persones per poder iniciar un veritable procés de reinserció

A més vam poder reflexionar sobre la reinserció de les persones privades de llibertat gràcies a la taula rodona composada per personal de RRHH d’una empresa col·laboradora del programa Reincorpora, d’un participant del programa, d’una entitat social i d’un acadèmic de la Universitat de Barcelona.

Les aportacions del mateix participant del programa Reincorpora van posar en evidència la importància de la voluntat de canvi que han de tenir les persones per poder iniciar un veritable procés de reinserció, així com la importància de participar dels programes existents que ofereixen eines i recursos per millorar les competències de base,  tècniques i transversals necessàries per incorporar-se de nou al món laboral.

, , ,

Tirant pel dret per a una condició humana més justa

Les companyes de Fundació Utopia BsF ens expliquen com va anar el concert solidari del passat dia 15 de desembre a la Mirona, organitzat per celebrar el 70è aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans


El passat 15 de desembre  la sala  LaMirona de Salt va acollir el concert solidari que celebrava el 70 aniversari de la Declaració de DD.HH.

Unes 370 persones  vna gaudir de dos concerts dels grups: “Germà Negre” i “Orquestra Maribel”. A més, a la mitja part de l’esdeveniment es va procedir a fer un sorteig de 4 lots, cortesia de diverses entitats del tercer sector, establiments, restauració, etc. on es sortejaven sopars, paneres, tallers, materials de papereria, llibrets, entre altres coses.

Des de la Fundació Utopia-BSF, volem agrair a la Sala la Mirona els serveis prestats, als grups que hi participaren i, en especial, a l’equip tècnic de la Coordinadora d’ONG’s Solidàries i de l’Alt Maresme per fer-ho possible, sense el seu esforç, temps i dedicació no haguera estat possible tant d’èxit. Així mateix, volem fer una menció especial a totes les entitats que van participar en la comissió d’organització i logística.

Enguany, podem afirmar que els drets humans han arribat a un públic molt diferent, ja que als concerts hi van anar persones grans, adults, nens, etc. Entre les persones que hi assistirem hem de remarcar la presència del Regidor de Cooperació de l’Ajuntament de Girona, Cristobal Sànchez.

Així mateix, volem agrair el suport i la col·laboració de Dipsalut, l’Agència Catalana de Cooperació i l’Ajuntament de Girona.

, , , , ,

Des de l’altra Riba: un projecte per a joves no acompanyats

En Hatim Boukardi, coordinador d’equips de l’OIKIA Girona escriu aquest breu d’opinió al Punt Avui per parlar-nos de Des de l’Altra Riba. En sentirem a parlar!


, ,

Posar en joc inclusió, llengua i esperit de barri

Des d’Oikia Girona ens expliquen una activitat que van fer amb l’Ateneu de Santa Eugènia: Petanca! Sí,se’ns fa estrany veure joves jugant a petanca, però ho tenen molt clar: jugar a la pentanca és inclusió, llengua i barri. Voleu veure’ls jugar?


El passat dia 27 i 29 de novembre els nois del centre d’acollida Oikia van jugar a la petanca amb l’Ateneu de santa Eugènia. La petanca és un esport molt popular i valorat al Marroc, els nois hi juguen habitualment.

Abans de començar l’activitat van visitar el centre cívic de Can Ninetes, allà tres educadores els hi van explicar els serveis que s’ofereixen des del centre; orientació laboral, serveis socials, ajuntament, activitats d’oci .a més a més els hi van ensenyar l’espai Marfà on hi havia grups de música assajant, també van poder visitar l’Ateneu de Santa Eugènia.

Ha sigut una gran experiència intergeneracional i intercultural que de ben segur que tornarem a repetir.

Un cop esmorzats i contents per la bona rebuda per part dels professionals de Can Ninetes i de l’Ateneu anem a la plaça del Barco. Allà els esperaven en Paco, en Kike i en Marcel, són voluntaris (la gran majoria) jubilats. Tots tres són jugadors molt experimentats. A més de jugar a la petanca intenten dinamitzar el barri a través d’aquest joc.

Els nois del centre van poder aprendre alguns trucs i estratègies per jugar millor. Després d’escoltar els consells van jugar un parell de partides.

Els Joves d’Oikia els hi ha agradat molt i demanen repetir-ho perquè a més, de passar-ho bé aprenen la llengua catalana i castellana, per què han de comunicar-se amb els voluntaris. Ha sigut una gran experiència intergeneracional i intercultural que de ben segur que tornarem a repetir.

,

Tallers de capacitació per a mares i pares en matèria de salut, nutrició, higiene i lactància materna

Les companyes de Fundació Plataforma Educativa ens fan arribar aquest contingut per compartir una trobada molt especial. Va ser l’últim taller del projecte nfància en risc: Prevenció de la malnutrició infantil a Totonicapán.


El passat dilluns 3 desembre el projecte Infància en risc: Prevenció de la malnutrició infantil a Totonicapán de la Fundació Plataforma Educativa, va executar l’últim taller de l’edició d’enguany al municipi de Totonicapán.

Així mateix, es varen dur a terme tallers de capacitació per a mares i pares de família en matèria de salut i nutrició, higiene i lactància materna als municipis de San Bartolo Aguas Calientes, Santa Maria Chiquimula, Santa Lucia La Reforma i Momostenango, a més de desenvolupar tallers al mateix Hospital Departamental a mares i pares que tenien els seus fills/es ingressats a l’Àrea Critica per raons de desnutrició severa.

En total s’han atès a 453 famílies, de les quals 170 han sigut ateses a l’Hospital José Felipe Flores, i 283 als municipis abans mencionats.

Des de Fundació Plataforma Educativa volem agrair a la nostra contrapart ADJIKA i als professionals del projecte el seu temps i dedicació, així com als diferents centres de salut municipals que hi ha col·laborat d’aquesta iniciativa que ha estat possible gràcies al suport de l’Ajuntament de Girona.

 

En total s’han atès a 453 famílies, de les quals 170 han sigut ateses a l’Hospital José Felipe Flores, i 283 als municipis.

, , ,

Apropar-se junts a les arts escèniques

El Grup de Teatre Escola Riumar i la Residència La Duna, una sinergia que apropa a les persones amb discapacitat intel·lectual a les arts escèniques. Ens ho expliquen els companys i companyes de la Duna


L’Escola Riumar col·labora amb la Residència La Duna un cop més, amb l’objectiu de fomentar la integració social de les persones amb discapacitat intel·lectual en la pràctica de les arts escèniques. L’art és un mitjà privilegiat d’aprenentatge que potencia l’expressió, la comunicació, la imaginació així com la creativitat, oferint una forma alternativa d’aprendre, fomentant autoestima i el desenvolupament personal d’un mateix.

Els actors gaudeixen de la iniciativa que s’emmarca en l’obra de teatre “La Fada Estella”, una peça que dóna veu al conte editat per Carme Franch, veïna de Deltebre. El conte representa la història de la Fada del Delta anomenada Estella, qui marca el camí de la llum per a que els Reis Mags de l’Orient puguin arribar a totes les cases dels xiquets i xiquetes del municipi.

L’art és un mitjà privilegiat d’aprenentatge que potencia l’expressió

El projecte de convertir el conte en obra de teatre l’il·lumina la Rosa Royo, veïna també de Deltebre, que el converteix en un diàleg on interactuen fins a un total de 26 actors entre residents de La Duna i alumnes del CEIP Riumar.

Com apuntava Aristòtil, el teatre és terapèutic en sí mateix, representa un món en el que tot té cabuda ja que un pot representar qualsevol persona, qualsevol situació, viure realitats que d’una altra forma seria impossible sentir, aprendre de les nostres accions i de la dels altres donat que en el teatre s’actua i s’observa, es pot parar i tornar a començar.

El conte es comercialitza a les llibreries del poble on el 25% dels beneficis van destinats als nois i noies del Grup de Teatre La Duna. En breu us comunicarem com comprar-lo online, mentrestant però, des de La Duna ens oferim a comprar-lo nosaltres i fer-vos-el arribar. L’autora, amb el total de les vendes de la presentació del llibre, va realitzar una primera aportació econòmica de 263€.

El conte es comercialitza a les llibreries del poble on el 25% dels beneficis van destinats als nois i noies del Grup de Teatre La Duna

 

, ,

(OPINIÓ) Mena: al voltant de l’imaginari sobre el concepte

“Potser un enfocament positiu és aquell tan senzill de pensar que la diferència ens aporta valor”

En Ferran Capità, director del CA Oikia de Girona, escriu a l’ARA Comarques Gironines sobre com superar l’imaginari que pesa sobre els “menes” Llegiu-lo aquí 👉https://bit.ly/2C6qsCi


El concepte ‘mena’ difumina el que hi ha sota d’aquesta etiqueta: un vida concreta. Serveix per referir-nos-hi, com ho fan tota la resta de conceptes amb les coses, però en casos com aquest, quan el referent és un col·lectiu vulnerable, penso que ens allunya de la veritable realitat dels infants i els joves, amb noms i cognoms, que estan entre nosaltres i sense família.

La conflictivitat d’aquesta paraula amb la realitat la podem fer extensiva a la paraula ‘immigrant’, per exemple. Totes dues (mena i immigrant) són generalistes i despersonalitzen una realitat amb la intenció tranquil·litzadora de veure-la de lluny, des del sofà de la televisió, lamentant la vida de passada, des de la comoditat de la distància.

Si el que pretenem és no aïllar i jutjar aquestes persones, la fórmula és infal·lible: no els anomeneu ‘immigrants’, no incorporeu un fet de seguretat ciutadana i no sumeu al vostre imaginari uns quants titulars tendenciosos. Són els ingredients que asseguren la lectura simple, que dona un resultat clar i ràpid: xenofòbia i racisme, dues patologies socials que s’instal·len en nosaltres amb la mateixa facilitat que un bacteri.

Però l’anàlisi és molt més complexa i multifactorial. Ve de lluny: les persones tenim por, por a allò desconegut, por a allò diferent. Però la realitat és ben diferent de les nostres previsions: si us desfeu d’aquesta mirada, veureu el drama personal d’aquestes persones. I és que totes les seves històries tenen el mateix fil, són relats de desesperació. Històries crues conviuen amb els components socioculturals seductors d’occident, amb una esperança de futur sovint incerta i amb el mur més alt de tots: la soledat.

No són pocs i continuaran venint. Oblideu que aquesta situació és excepcional o d’un parell d’anys, conjuntural. Els processos migratoris formen part de la condició humana des dels orígens. Ho portem a dins, la genètica ens fa lluitar per sobreviure, viure millor, i si cal arriscar ho fem, sempre que les condicions ens empenyin a fer-ho.

Davant el drama migratori que viu el Mediterrani, ens cal una resposta ràpida. Una resposta cívica, com la que sempre hem donat quan ha sigut necessari. El nou país que volem construir també ens ha de fer sentir orgullosos de formar part d’un país obert, amable i acollidor. En aquest sentit, les respostes que es donin des de les administracions i des de la societat civil no poden ser d’urgència com fins ara. Cal organitzar i planificar les accions entre totes les administracions per abordar aquesta nova realitat, instal·lada entre la nostra. Les solucions d’acollida que únicament faciliten la concentració de joves en grans centres no garanteixen els drets que tenen com a infants. Per això cal complementar-la amb acció comunitària provinent del món local, acció que faciliti la integració d’aquests joves amb dificultats. I recursos. I respostes creatives i diferents a aquests reptes. Potser un enfocament positiu és aquell tan senzill de pensar que la diferència ens aporta valor, arriba on no arribem, introdueix mirades noves i maneres de fer diferents. Ens podem enriquir conjuntament i ho necessitem per sobreviure.

 

 

, ,

Lo Carrilet a la recerca del Tió de Nadal

El millor d’aquesta experiència va ser la il·lusió amb la que tots i cadascú dels participants  van viure-la.

El passat diumenge 25 de novembre, infants i adolescents del CRAE Lo Carrilet de Tortosa es van convertir en autèntics caçadors del Tió de Nadal. S’apropen les dates nadalenques i, com bé indica la tradició, s’ha de donar escalfor i acollir a un Tió a la llar. Ens ho expliquen l’Ana, la Maria José i la Mercè, educadores del CRAE Lo Carrilet


Aquest any, per primer cop, els infants i adolescents del CRAE Lo Carrilet s’han convertit en autèntics cercadors i acollidors d’aquest emblemàtic referent del Nadal.

S’han assabentat que al bosc de la població de Prades havia començat la temporada dels Tió i no han dubtat en calçar-se les botes, agafar l’abric i recorrer aquesta distància per anar a cercar el seu.

Un viatge que se’ls va fer un xic llarg, tenint en compte que els més petits, que tenen entre vuit i deu anys, estaven molt emocionats i expectants per arribar i trobar-lo.

Val a dir, que l’indret era idíl·lic, la muntanya de Prades té un encant especial, unes coves i una vegetació impressionant: Que els ho preguntin als adolescents del grup que no varen desaprofitar cap racó per fotografiar-se en grup, selfies i individuals, tot hi tenia cabuda.

Sens dubte, el millor d’aquesta experiència va ser la il·lusió amb la que tots i cadascú dels participants  van viure-la. Alegria, intriga, companyonia i moltes ganes de ser el primer/a en trobar el seu Tió, el qual tenia una nota que els deia:

Hola nens i nenes del CRAE LO CARRILET de Tortosa! Moltes gràcies per venir-me a buscar, tinc moltes ganes d’anar a viure amb vosaltres! Tió.

Ha estat una experiència realment enriquidora, que recomanem compartiu amb els més petits i, des del CRAE Lo Carrilet, farem tot el possible per repetir-la cada any; ja ho tenim anotat a l’agenda!