El primer pas cap a una societat més acollidora recau en donar a conèixer aquesta mesura de protecció, en fer-la present dins la societat. I publicacions com la que teniu a les mans ens ajuden a avançar en la difusió de la cultura de l’acolliment familiar a casa nostra. Gràcies, junts garantim el dret dels infants a viure en família, junts #femgranlacolliment!
Diu el diccionari que un emprenedor és aquell que té iniciativa i coratge per emprendre i dur a terme, amb gran activitat, les pròpies empreses, especialment empreses difícils, arriscades. A l’entrada posterior, es fa referència al seu sentit econòmic: “Persona que crea, desenvolupa i implanta un projecte empresarial”. Però, i els emprenedors socials? Que no els recull, el diccionari? Com els definim? Cal obrir una bretxa entre l’emprenedoria “ordinària” i l’emprenedoria social, quan l’àmbit econòmic va tan estretament lligat a l’acció social?
Escric això perquè tinc en ment reconèixer (al diccionari, a l’hora de parlar-ne, on sigui) el valor d’aquells projectes que vagin més enllà de la pura productivitat econòmica i tinguin valor social intrínsec, un valor que sobrepassi, fins i tot, la voluntat de responsabilitat social corporativa, allò políticament correcte per ser una empresa que es mostra sensible a les dificultats dels més desfavorits en la nostra societat. I més enllà del compliment d’aquesta condició complementària: parlo de projectes empresarials on la responsabilitat social és essencial i constitutiva de la seva activitat, projectes que es realitzen a través de persones amb difícil accés al mercat laboral per la seva discapacitat, per exemple, o per la seva situació personal que els situa en risc d’exclusió. Projectes que procurin treballar per gestionar una relació sostenible amb l’entorn, també. Això ja és la quadratura del cercle, ho sabem, però s’esdevé i, afortunadament, en tenim molt exemples.
Ens hi atrevim perquè creiem fermament que pot funcionar i posarem totes les eines i experiència perquè pugui ser viable. Perquè cal que sigui econòmicament viable, però no només: ha de ser humanament sostenible
Ho he constatat des de fa anys, tots els que fa que em dedico al món social. Catalunya està plena de petites i grans iniciatives que s’han emprès des de diferents àmbits professionals amb recursos i abast que no sempre son proporcionals al seu talent i capacitat transformadora. Projectes enfocats a millorar la qualitat de vida de les persones, que reben el suport d’entitats socials o nascudes d’iniciatives individuals, ja sigui des de la tecnologia, la innovació en abordatges existents o través d’accions que se sumen a l’objectiu comú de la naturalesa que compartim els emprenedors socials, que és la voluntat de fer un món més just i més accessible per a tothom. En aquest sentit, quan diem (les entitats, els actors socials) que no estem sols i que convé saber-se part d’un món que pugna per la seva humanitat, cal cuidar l’acció social, cal reconèixer-la, buscar punts de suport, encara que siguin modestos. Aquest és el motiu pel qual Plataforma Educativa, per exemple, va convocar ara fa sis anys els Premis d’Acció Social Mercè Bañeras i Maria Figueras.
Cal obrir una bretxa entre l’emprenedoria “ordinària” i l’emprenedoria social, quan l’àmbit econòmic va tan estretament lligat a l’acció social?
Per aquest propòsit és evident que s’ha d’esperonar l’esperit emprenedor als quatre vents, que s’han de sembrar les llavors de l’acció social arreu, fins i tot a aquells llocs on sembla que no hi pot créixer res. Que no hi ha ni el sòl adequat ni allò necessari per fer-hi créixer cap cosa precisament perquè mai abans ningú hi ha plantat res. En aquest sentit, penso en un projecte en concret que gestionem des de la Fundació de dirigeixo: El Taller Canigó. Es tracta d’un petit projecte empresarial situat a la ciutat de Girona, el primer taller de tot Europa gestionat per una entitat social i que dona feina a persones amb discapacitat intel·lectual. I per què no? Ens hi atrevim perquè creiem fermament que pot funcionar i posarem totes les eines i experiència perquè pugui ser viable. Perquè cal que sigui econòmicament viable, però no només: ha de ser humanament sostenible pel propòsit que ens hem marcat. I aquest és el valor essencial que té el nostre projecte: les capacitats de persones amb discapacitat, les que posem al servei del client. Les posem en valor i les visibilitzem només a través de la feina ben feta, no pel fet de ser realitzades des de la diferència. I us podria parlar també de la botiga del Palet, situada a Tordera Allà s’hi poden adquirir els mobles fets amb material recuperat i que fabriquen al Centre Especial de Treball d’Astres.
Dites aquestes coses, sembla que no hi ha d’haver diferència pel que fa a l’actitud entre emprenedoria social i ordinària, detectareu que cal un grau d’optimisme que tots necessitem com l’aigua. Tanmateix l’emprenedor social ha d’haver-se-les amb un handicap: amb el projecte i la il·lusió sota el braç ha de fer el que és més difícil per a una empresa social, que és trobar l’equilibri entre el valor social que sense dubte genera i el valor econòmic inherent a qualsevol empresa. Això estaria bé que ho recollís algun diccionari.
Albert Rosa és director executiu de la Fundació ASTRES, entitat que desenvolupa projectes, programes i serveis per a l‘atenció integral de persones amb discapacitat intel·lectual per a la millora de la seva autonomia.
L’any 2015 van iniciar la seva activitat a tot Catalunya vuit Centres de Noves Oportunitats (CNO) per a Joves. Aquests centres naixien com a “pilotatge” del model d’Escola de Segona Oportunitat que ja s’havia implantat en altres països d’Europa.
Aquesta era una iniciativa del Servei d’Ocupació de Catalunya (SOC) finançada pel FSE en el marc del Sistema de Garantia Juvenil que permetria a aquests centres atendre a joves de diferents territoris fins a 2020.
Per primera vegada, les Terres de l’Ebre sortíem a l’imaginari del país amb l’assignació d’un d’aquests centres. Massa vegades el nostre territori havia perdut el tren d’alguns serveis d’atenció a col·lectius de major vulnerabilitat per un tema de dispersió territorial i “ratios” poblacionals; però no, aquest cop no, el Servei d’Ocupació de Catalunya feia una mirada equitativa a nivell territorial i ens dotava de recursos per atendre 135 joves.
“Tenim la necessitat de treballar amb aquests joves d’una manera diferent i amb una flexibilitat diferent a la de la resta de recursos existents”
Des dels centres s’havien de treballar amb la mateixa intensitat tant aspectes de millora de l’ocupabilitat dels joves com de formació. Aquest fet posava en evidència la transversalitat d’aquest programa entre el Servei d’Ocupació de Catalunya i el Departament d’Ensenyament.
Teníem reptes importants: un d’ells, atendre joves d’entre 16 i 24 anys que no eren visibles en aquell moment, joves que estaven fora del sistema (tant educatiu com laboral), per als quals, els fracassos constants havien suposat una ruptura del seu projecte vital i professional i que la seva mancança competencial havia situat al marge de la societat. Joves desmotivats, que ja no creien en ells mateixos ni en el sistema, que havien normalitzat l’etiquetatge negatiu del seu entorn més proper, dificultant el seu desenvolupament futur com a persones i com a professionals.
Un altre: posicionar aquest recurs com a producte d’una necessitat i que els diferents agents derivadors de joves al centre també ho entenguessin així. Era una oportunitat que feia evident la necessitat de treballar amb aquests joves d’una manera diferent i amb una flexibilitat diferent a la de la resta de recursos existents. Oportunitat de dotar el jove d’eines transversals per treballar diferents situacions de la seva vida: entorn, família, salut, orientació, formació, explorant els seus interessos i motivacions, des del reforç positiu de la persona i des d’una visualització normalitzada del jove. Tot això amb un objectiu: que el jove fos capaç d’assolir un retorn al sistema educatiu formal o una inserció laboral amb certes garanties d’èxit.
“No és un fracàs del sistema educatiu ni laboral fer evident la realitat dels nostres joves amb programes com el de Noves Oportunitats, és una oportunitat de convertir-nos en veritable motor de transformació social”
En una primera fase de funcionament d’aquests centres, els resultats assolits avalen l’aposta iniciada al 2015. Concretament a les Terres de l’Ebre han estat 250 joves els que han arribat al centre; un 85% d’aquests joves no tenien la ESO i feia més de sis mesos que no estaven a cap recurs ni educatiu ni d’orientació laboral. Un 41% dels joves ha retornat al sistema educatiu i el 19% han estat insercions laborals de més de sis mesos.
El nombre de joves atesos i la data de 2020, quan finalitza Garantia Juvenil, obren la porta a reflexionar sobre la necessitat d’aquest servei i sobre la seva consolidació. Realment no és un fracàs del sistema educatiu ni laboral fer evident la realitat dels nostres joves amb programes com el de Noves Oportunitats, és una oportunitat de convertir-nos en veritable motor de transformació social i contribuir a la millora del sistema a través del canvi.
A partir de 2020 el veritable repte serà dotar de recursos propis a aquests centres per poder funcionar com una escola més dins del sistema educatiu del nostre país, amb normalitat i fent front a la realitat: no tots els joves tenen les mateixes necessitats i resistir-nos a aquesta realitat seria, realment, el fracàs del sistema.
Sònia Tomàs i Roiget. Directora del CNO de Terres de l’Ebre
Fundació Privada Gentis
www.gentis.org @FundGentis
Aquest divendres, 23 de març, es va celebrar la primera reunió informativa per donar a conèixer el projecte RUSC Famílies Amigues al CRAE Lo Carrilet de Tortosa, gestionat per la Fundació Resilis.
Gràcies a l’Ària, educadora del torn de matí, que va gestionar la convocatòria de les famílies, així com a l’Equip Educatiu que va fer la difusió oportuna entre els seus respectius cercles socials, aquesta primera reunió va ser tot un èxit d’assistència.
“volem que compartiu el vostre temps”
A més, també els va voler acompanyar l’Ester Cabanes, Cap del Servei d’Infància i Adolescència de les Terres de l’Ebre, que va aportar a través del seu discurs les necessitats que els infants i adolescents dels CRAE presenten i com el temps d’aquestes famílies poden ser una gran ajuda per a tots ells.
Sota el lema “volem que compartiu el vostre temps”, tots els assistents van participar de les converses generades arrel de les explicacions que anaven rebent.
Aquesta va ser la primera presa de contacte entre la valuosa voluntat d’aquestes famílies de posar a la disposició dels infants i joves del CRAE el teu temps i el seu suport.
Mar Bosch Oliveras. Girona. Una síndrome és un conjunt de símptomes que defineixen clínicament un estat patològic. Les síndromes, com ara la Síndrome de Down, provenen d’una causa concreta, un “error de la naturalesa”. Quin mal que fa, explicat així! Però als humans ens agrada justificar-ho tot, justificar la natura que es desplega implacable, assajant-se també en els seus suposats errors. I l’error, en el cas que ens ateny, és l’aparició d’una còpia extra del cromosoma 21. “Un de sol. Només per això tan petit, tan infinitament petit…”
Recordo la mare explicar-me amb aquestes paraules per què la meva germana gran no seria mai gran del tot, o això deien alguns, a qui els agradava categoritzar-ho el món sencer. Categoritzar les persones que per natura són diverses, mutants, tantes vegades imprevisibles. I la Geraldine és imprevisible, gairebé tant com vostè o com jo. Tot i que la rutina li és vital, no sabrem mai quan esclatarà a plorar perquè no sap dir-nos quant mal li fa el món en un instant precís que supera amb un sospir. I és tossuda i posa la música molt alta per emprenyar i calla quan li preguntes com li ha anat el dia. També riu, múrria i desimbolta, quan fa una trapelleria. Tot això, finalment, també és hereditari. Com la seva exultant tendresa i el sentit de l’humor, com tantes altres coses que compartim sense adonar-nos-en. Em sap greu, no podia deixar de parlar d’ella en un dia tan assenyalat.
“Avui és un dia per alçar-nos en contra del llenguatge que limita i insulta les persones amb la Síndrome de Down i les seves famílies”
Avui és el Dia Internacional per la Síndrome de Down, un dia important per reivindicar tots els avenços (verbals, socials, emocionals, científics, culturals) que s’han aconseguit des que aquestes anomalies de la naturalesa amb prou feines sortien de casa, ocultes sota la catifa de la normalitat. Un dia per alçar-nos en contra del llenguatge que limita i insulta les persones amb la Síndrome de Down i les seves famílies (sovint més irascibles que els seus germans, els seus fills que, generalment, tenen les espatlles més amples respecte dels ximples, els de veritat).
“Hem d’alegrar-nos de poder afirmar que en tots els altres dies internacionals comptem amb persones amb la Síndrome de Down que també els representen.”
Un dia com avui, 21 de març, serveix d’excusa, si és que ens en cal, per alegrar-nos de poder afirmar que en tots els altres dies internacionals comptem amb persones amb la Síndrome de Down que també els representen: el Dia de la Dona Treballadora, per les dones-amb-trisomia-21 que es fan lloc en el món laboral; el Dia Mundial de la Salut Mental, per persones que a poc a poc i amb els suports necessaris aprenen a tenir cura d’elles mateixes; el Dia Mundial de la Justícia Social, perquè cada dia vivim en un món més digne pel que fa als drets de les persones amb discapacitat. I no m’aturaria. Per això estic contenta que avui sigui un dia com qualsevol altre per sentir-nos orgullosos de poder treballar amb elles la dignitat de la humanitat sencera, aventurant-nos cap a una nova mirada vers la normalitat.
La Gemma Quintana va néixer a Figueres i després de molts lluny de la seva ciutat, hi ha tornat. “Les arrels m’estiren!”-diu, tota orgullosa del caràcter vital de la seva terra empordanesa.
Porta exercint la professió de Treball Social d’ençà que va acabar la carrera. Va estar un temps treballant d’insertora laboral i actualment ja fa 11 anys que forma part de la Fundació ASTRES de Girona. Primer com a Treballadora Social i des de fa 6 anys com la Directora Tècnica del Centre Ocupacional de la mateixa entitat.
En ocasió del Dia Mundial del Treball Social parlem amb ella per conèixer el dia a dia d’una professional en aquest àmbit, per recollir les impressions després d’uns quants anys al capdavant de centre que dirigeix, dedicat a persones amb discapacitat intel·lectual.
Quins motius et van portar a escollir el camp social?
A mi m’agraden les persones. Molt. I quan vaig haver de decidir cap on enfocar la meva vida professional, el treball social era bona opció, perquè treballava amb persones i a més a més em permetia participar del seu dia a dia, intervenir-hi directament i dir la meva.
Creus que s’ha de ser d’una determinada manera per dedicar-s’hi?
No penso que hi hagi una fórmula de caràcter idònia. He treballat amb professionals i maneres de fer molt diverses, totes aportaven la seva manera d’abordar les coses. Sí que puc parlar per mi: jo Sóc curiosa, molt dinàmica, inquieta, potser massa impulsiva… i tot això, mal canalitzat pot ser un desastre. Però he après a treure’n profit, a fer d’allò que inicialment podria ser un problema, una fortalesa.
De tots els oficis del món se n’extreu una ensenyança aplicable a la vida. Quina t’ha aportat a tu dedicar-te al treball social?
Dedicar-me al que em dedico m’ha ensenyat el valor del temps, a tenir paciència, a respectar els meus tempos i els de la gent que m’envolta. A escoltar més i xerrar menys. Aquest compromís que adquireixes amb el camp social, amb les persones i amb el territori et permet veure la realitat del món que t’envolta, que a vegades és bonica però sovint hi plana amb una persistència que cal combatre des de la nostra feina l’exclusió social, la discriminació, les mancances d’un engranatge social complex i canviant. Hem fet molta feina, feina que ens ajuda a mirar endavant sense defallir en el llarg camí que encara cal recórrer.
“Em dedico al que em dedico perquè m’emociona, treballo en allò que crec i em sento viva.”
L’ofici s’ha de protegir i alimentar com un bé preciós…
Completament d’acord. Com a professionals ens hem de cuidar, precisament perquè allò que fem és valuós per a nosaltres mateixos i per als altres. Però deixa’m dir-te que no és l’ofici el més important, l’ofici és l’eina. Quan parlem d’educació social estem anant molt més enllà del vessant tècnica, de les aptituds/competències com a professional i, molt més enllà de la constància i la disciplina pròpies de qualsevol feina. No és només això el que es posa en pràctica cada dia en el nostre àmbit. Són els valors i és genial adonar-te que sovint no vénen de sèrie sinó que els aprens directament de les persones per les qui treballes. Elles m’han ensenyat a ser humil, i a fer les coses amb alegria. Tinc la gran sort de què en aquest àmbit puc ser jo mateixa, sense les formalitats adherides a altres feines. Em dedico al que em dedico perquè m’emociona, treballo en allò que crec i em sento viva.
Ens podries esbossar el teu dia a dia? La realitat al centre que dirigeixes, amb quines persones tractes, quins son els principals esculls i fortaleses de la tasca que feu, què és el que t’agrada més, etc.
Som un equip multiprofessional que ens dediquem a acompanyar, intentem aplanar camins, som persones que treballem amb persones. Donem els suports que d’altres requereixen per tal d’aconseguir els seus objectius, els seus desitjos. Intentem acceptar la realitat, a vegades bonica, d’altres agra, però només així prenem consciència i podem continuar caminant. Donem veu a totes les persones que formen part del Centre Ocupacional, persones usuàries amb discapacitat intel·lectual i del desenvolupament, que necessiten expressar, queixar-se, ells i elles han de ser part del motor del canvi en les seves pròpies vides. Han de ser lliures i tenir la capacitat i l’oportunitat d’escollir com volen viure.
Com a Treballadora Social i Directora del Centre Ocupacional lluito perquè tots i totes treballem des de l’acció comunitària, que és una altra forma d’intervenció social: es promou la cohesió i la transformació social d’un context determinat a partir de la participació de tothom. Volem un món més just, més honest, més transparent, més humà. I com que el volem així, l’hem de fer plegats.
“Hem de tenir present que no hi ha respostes per a tot, ni solucions per a tot, i no passa res.”
Quins són els reptes immediats per a la teva professió? Penses, per exemple, que des que vas començar fins ara hi ha hagut canvis estructurals que t’hagin fet canviar, modificar la visió que tens sobre l’acció social, etc.
D’ençà que vaig començar fins ara, per sort, les coses han anat canviat i moltes en positiu. Si fins no fa gaires anys la persona no era el centre de totes les accions que directament l’afectaven, era perquè les entitats atenien només persones amb discapacitat. Actualment estem atenent a persones amb discapacitat intel·lectual i del desenvolupament. I aquest és un dels principals canvis. Per fi es reconeix que és la persona qui se situa al centre de tota l’acció. Només si creiem en les persones i en les seves capacitats de prendre decisions, les podem apoderar. Cal reconèixer els seus drets.
“Donem veu a totes les persones que formen part del Centre Ocupacional, persones usuàries amb discapacitat intel·lectual i del desenvolupament, que necessiten expressar, queixar-se: Ells i elles han de ser part del motor del canvi.”
Però els reptes no desapareixeran mai. Som la veu d’aquelles persones que pels motius que sigui, no poden defensar els seus drets, no poden cridar demanant ajuda, no saben com fer-ho o bé no tenen les eines necessàries per fer-ho. Hem de continuar denunciant les injustícies, no podem oblidar l’estat del benestar i el dret que tenim tots i totes a gaudir d’una bona qualitat de vida. S’ha de visibilitzar el sector de la intervenció social i s’ha de lluitar perquè la nostra professió, la del tercer sector, tingui més reconeixement.
Què aconsellaries a les persones que compartint les teves aptituds i valors, volen engegar uns estudis de treball social?
Crec que el secret és l’actitud, treballar en allò que creus, i el compromís. Han de tenir ganes de canviar coses i de voler formar part d’aquest canvi, de conscienciar, de denunciar, de treballar per la justícia social, han de voler enfortir l’estat social, i, sobretot, han de tenir present que no hi ha respostes per a tot, ni solucions per a tot, i no passa res. A vegades n’hi ha prou en ser gestors de temps, de moments, donar espais per estar, per sentir, per escoltar, cal saber donar temps al temps. Els diria que no poden parar mai d’adquirir coneixements, que col·laborin en alguna entitat, que facin voluntariats, que han triat bé: seran tan necessaris!
Fundació Astres, l’Ajuntament de La Ràpita i el COPATE – Consorci Polítiques Ambientals Terres de l’Ebre han signat un conveni per iniciar el projecte de Minimització dels efectes del Canvi climàtic i prevenció d’incendis forestals al bosc del Burgà.
Es tracta d’uns treballs que van molt més enllà d’una qüestió ambiental perquè es realitzen a través de persones que tenen dificultats d’accedir al mercat laboral degut a la seva discapacitat.
Els encarregats de dur a terme la tasca seran els membres de la brigada mediambiental que opera a Terres de l’Ebre, un equip de sis joves en risc d’exclusió social o amb alguna discapacitat intel·lectual que comptaran amb el suport tècnic del COPATE.
El Bosc del Burgar és un dels indrets més emblemàtics de la serra del Montsià dins el terme de la Ràpita, i és apreciat per la seua densa vegetació, entre els que es troba el pi blanc, una espècie autòctona. Els treballs estan dirigits a minimitzar els efectes del canvi climàtic i prevenir incendis forestals.
El projecte Infància en risc: prevenció de la malnutrició infantil a Guatemala ha finalitzat la seva segona edició amb uns resultats molt encoratjadors.
En total s’han atès 389 famílies residents al departament de Totonicapán, superant amb escreix l’objectiu d’atendre a 250 famílies.
D’aquestes 389, 177 han estat ateses a diverses comunitats i municipis del departament (concretament a San Andrés Xecul, San Cristobal, San Bartolo, Momostenango, San Francisco el Alto, Santa Lucia la Reforma, Santa María Chiquimula i El municipi de Totonicapán, capçalera departamental). Cal esmentar que a les comunitats treballem amb “mares guies” i amb autoritats comunitàries, cosa que ha afavorit molt positivament el desenvolupament del projecte.
Així mateix, a l’Hospital Nacional José Felipe Flores de Totonicapán, entitat col·laboradora del projecte, s’han ates 212 famílies. La gran majoria de famílies ateses eren mares d’entre 17 i 25 anys amb una mitjana d’entre 2 i 4 fills/es.
Des de Fundació Plataforma Educativa volem agrair la col·laboració de l’Hospital de Totonicapán i el suport econòmic ofert per l’Ajuntament de Girona.
Dues futures professionals del treball social i la seva experiència a l’Uruguai
El dia 27/02/2018 les practicants del Grau de Treball Social de l’UdG Miriam Guirado i Carla Balaguer, realitzaren la devolutiva de les seves pràctiques internacionals a la seu de Fundació Plataforma Educativa.
Durant la xerrada explicaren els tipus d’intervenció directa que l’Associació La Barca d’Uruguai du a terme amb menors que es troben en situacions de risc d’exclusió social.
Les seves actuacions s’han centrat, bàsicament, en el Projecte d’autonomia anticipada i al Projecte d’enfortiment familiar. Ambdues qualifiquen l’experiència de molt positiva, agraint a l’Associació La Barca la benvinguda, el tracte rebut i la confiança que han dipositat en les seves gestions.
Des de Fundació Plataforma Educativa, agraïm a l’Associació La Barca i a l’UdG la seva col·laboració a les formacions de futurs professionals del Treball Social.
Estudiants de l’UdG i la seva experiència a Guatemala
La Clàudia, estudiant deTreball Social i Pedagogia de l’UDG, i la Irene, estudiant d’Educació Social de la mateixa universitat van arribar-se a la seu de Plataforma Educativa a Girona per explicar-nos com havia estat el seu període de pràctiques al projecte EFCI Dones Nahualà que Fundació Utopia BsF gestiona a Guatemala.
Durant la xerrada va quedar palesa la necessitat imminent de continuar treballant amb les dones indígenes d’aquesta regió i el gran impacte que té el projecte a nivell personal, sociocomunitari i en matèria d’igualtat de gènere.
En aquest sentit, van destacar el gran problema del masclisme, la repressió contra la dona i els diferents dèficits estructurals que tenen per accedir a Serveis com l’educació o la sanitat.
Ambdues, van remarcar la gran experiència professional, i en l’àmbit personal, afirmant que la seva consciència social i pensament crític s’han vist molt reforçades.
Des de Fundació Utopia-BsF, agraïm la seva participació al projecte EFCI DONES NAHUALÀ, així com a l’UdG per confiar en la tasca que desenvolupa la nostra entitat a Guatemala.
Aquí podeu veure el vídeo que ens deixen les estudiants de la seva experiència