, , ,

La figura del mentor social, entre l’educador i el germà gran

Marta Garcia Molsosa, de l’equip coordinador del projecte europeu de mentoria social Sapere Aude, escriu aquesta reflexió al voltant de la figura del mentor social a Social.cat. 


La paraula “mentoria” sembla que està molt de moda. És difícil definir què és un mentor. Fins i tot a mi se’m fa complicat, i això que porto tot un any gestionant el projecte europeu de mentoria social Sapere Aude, dedicat a obtenir la millora dels resultats escolars dels adolescents que viuen en centres residencials d’acció educativa mitjançant el vincle amb un mentor/a que, al llarg de tot aquest curs escolar (2017/18) l’ha acompanyat en algun aspecte de la seva escolarització. Això sobre el paper, perquè la mena de mentoria que he vist aquest any va més enllà de fer els deures: s’han establert veritables vincles que, a més de resultar efectius de cares a la millora dels resultats d’aquests joves, també han estat, essencialment, vincles afectius marcats per la confiança, el respecte i el reconeixement a l’altre.

Sobre què és un mentor o una mentora hi ha molta literatura. Durant aquest any he tingut l’oportunitat de viure-ho i conèixer-ho de prop i podria dir que una de les grans dificultats a l’hora de definir aquesta figura és que els perfils són molt i molt diversos. Els programes de mentoria tenen diferents enfocaments i objectius i, per tant, encomanen tasques diferents als mentors/es i cada relació de mentoria es construeix de manera dinàmica al llarg del temps. Recordo que a la formació que vam fer abans de començar el projecte ens van dir que, en definitiva, un mentor era algú més gran que ofereix guiatge i acompanyament a una altra persona, més petita. Naturalment, en base a aquesta definició la figura del mentor o mentora té molts punt de connexió amb altres, com per exemple, amb la de l’educador o educadora.

s’han establert veritables vincles que, a més de resultar efectius de cares a la millora dels resultats d’aquests joves, també han estat, essencialment, vincles afectius marcats per la confiança, el respecte i el reconeixement a l’altre.

Suposo que la diferència entre aquestes dues figures rau en el poder que tenen l’un i l’altre sobre el noi o noia a qui dirigeixen la seva acció educativa: mentre que l’educador pot decidir en determinats aspectes de la vida del jove, el mentor o mentora se centra a guiar o acompanyar en certes decisions que pugui fer el/la propi/a jove. És a dir: un educador pot decidir si un noi/noia pot sortir o no, a quines hores pot tenir el mòbil, si ha d’anar al metge, a quina hora sopa, etc. I, en canvi, un mentor, no.

A més, el tipus de relació que s’estableix amb el/la jove també és diferent. L’educador està amb ells/elles cada dia (o gairebé cada dia) i gestiona la quotidianitat del centre on resideix. En definitiva, l’educador conviu amb el jove. En canvi, el mentor o mentora té una relació més puntual, esporàdica, si bé constant (i en els casos en què hi ha hagut molts canvis d’educadors podríem dir que més constant i tot).

Finalment, una diferència que els propis joves han coincidit en assenyalar i valorar de manera molt positiva durant aquest any de projecte és que el mentor/a és un voluntari. És a dir, la relació no està marcada per unes condicions laborals (d’horaris, de torns, de canvis de feina,…) ni mediada per una contraprestació econòmica. Si bé puc dir, com a educadora que soc, la nostra tasca és bàsicament vocacional i que ens l’estimem com una part essencial de la nostra vida, sempre hi ha el pes d’aquestes limitacions i els nois/es les tenen molt presents. Per això, poder gaudir d’una relació sense intermediaris, lliure de contraprestacions, els fa sentir valorats i estimats d’una manera incondicional, necessitat bàsica que tenen tots els infants i joves, no només aquells a qui els manca la xarxa relacional habitual, com és el cas dels i les joves residents en centres d’acció educativa.

Tot plegat fa que ens puguem aproximar una mica més a la figura del mentor i atrevir-nos a assajar-ne una característica que esbossi temptativament quin és el seu paper: el mentor és una figura educativa referent externa, de suport i confiança, que pot arribar a ser tan influent i generadora de benestar com l’educador o educadora del centre residencial.

A més, el mentor gaudeix de la posició privilegiada de no haver de jutjar, saber només allò que el noi o la noia li vol explicar. Com diu en David Ruiz, company d’aquest primer any de vida del projecte, el mentor/a és algú que ve amb una “mirada neta”, i que complementa el paper que fan la resta d’adults que es relacionen amb aquests nois i noies en pro de millorar les seves oportunitats en el futur.

poder gaudir d’una relació sense intermediaris, lliure de contraprestacions, els fa sentir valorats i estimats d’una manera incondicional, necessitat bàsica que tenen tots els infants i joves

Per acabar no puc deixar d’adreçar-me als mentors/es del futur. Els diria que tenen la oportunitat d’ajudar a algun jove a millorar la seva situació escolar d’una manera molt senzilla, personalitzada, flexible,… aportant els recursos personals de què disposin. Els engrescaria a emprendre un camí incert, però, segur, molt gratificant, establint una relació positiva (perquè sempre és positiva, almenys amb l’experiència d’aquesta prova pilot) amb un/a jove que es troba en una situació difícil, però que té un munt d’oportunitats al seu davant. Els diria també que implicar-se en una acció social d’aquestes característiques té un impacte en la millora de la nostra societat i en la cohesió social molt valuós. Ser mentor/ra té a veure amb ser molt conscient d’això: trencar barreres i implicar-se amb la comunitat és una necessitat primordial dels nois/es que viuen en situació de risc. Amb el Sapere Aude aquest trencament de barreres es produeix d’una manera bidireccional i natural, tenint com a base la creació d’un vincle personal de confiança.


 

 


 

, , ,

La mentoria social, vincle efectiu i afectiu

El company Arnau Taberner López, coordinador a Catalunya del projecte europeu #SapereAude escriu sobre la mentoria social el  El Punt Avui


Vivim en una societat immersa en una exigència aclaparadora. Se’ns demana que siguem independents i, alhora, socialment acceptats; que aportem valor, que busquem sempre noves oportunitats per oferir el millor de nosaltres mateixos. I molts ho mig aconseguim perquè els sistemes educatius, familiars i el propi context ens ajuden, ens embolcallen, ens fan de xarxa de seguretat per si caiem; ens preparen, en definitiva, per entendre i respondre a aquest enorme grau d’exigència.

Però què passa quan no es disposa d’aquest suport? Què passa quan aquest espai en la societat està en risc perquè no hi ha aquesta família, perquè el context social o econòmic no només no els ajuda sinó que els marca indefectiblement? Com a ciutadans, com podem donar-hi resposta? Qui s’atreveix a donar-hi resposta?

El concepte de mentoria social, avui ja d’ús comú, consisteix a oferir a aquests joves un referent alternatiu i complementari als suports de què ja disposa

Precisament perquè és qüestió de consciència però també d’atreviment, que no puc deixar-vos de parlar d’una resposta que se suma a totes aquelles que aborden aquesta realitat: la de la mentoria social com a vincle efectiu (i afectiu) dels joves en risc d’exclusió. I és que actualment a Catalunya hi ha més de 14.000 joves que presenten un expedient obert en el sistema de protecció a la infància, una situació d’emergència social que, lluny de solucionar-se, s’agreuja any rere any.

Els motius són tan diversos com us pugueu imaginar, i van des de l’arribada de menors estrangers sense cap vincle amb la societat d’acollida fins als casos de desemparament. Programes de suport social protagonitzats per persones no vinculades directament a l’administració pública, com ara el Sapere Aude, s’han demostrat eficaços. Els mentors?, simples veïns de realitat que veuen que aquesta situació els interpel·la.

els sistemes educatius, familiars i el propi context ens ajuden, ens embolcallen, ens fan de xarxa de seguretat per si caiem

El concepte de mentoria social, avui ja d’ús comú, consisteix a oferir a aquests joves un referent alternatiu i complementari als suports de què ja disposa, per ajudar-lo acadèmicament però, sobretot, per oferir-li una guia personal que el mantingui vinculat a una societat de la qual forma part, ampliant i enfortint la seva xarxa relacional amb nous ancoratges de camí cap a la maduresa.

 Arnau Taberner, coordinador a Catalunya del projecte europeu SAPERE AUDE

 

, , ,

Empreses amb valor social: un enfocament renovat al concepte d’emprenedoria

Cal obrir una bretxa entre l’emprenedoria social i l’ordinària? Quins handicaps tenen els emprenedors socials? Aquestes i altres reflexions a l’article que l’Albert Rosa Congost, director executiu de la #FundacióAstres escriu avui a @Socialpuntcat


Diu el diccionari que un emprenedor és aquell que té iniciativa i coratge per emprendre i dur a terme, amb gran activitat, les pròpies empreses, especialment empreses difícils, arriscades. A l’entrada posterior, es fa referència al seu sentit econòmic: “Persona que crea, desenvolupa i implanta un projecte empresarial”. Però, i els emprenedors socials? Que no els recull, el diccionari? Com els definim? Cal obrir una bretxa entre l’emprenedoria “ordinària” i l’emprenedoria social, quan l’àmbit econòmic va tan estretament lligat a l’acció social?

Escric això perquè tinc en ment reconèixer (al diccionari, a l’hora de parlar-ne, on sigui) el valor d’aquells projectes que vagin més enllà de la pura productivitat econòmica i tinguin valor social intrínsec, un valor que sobrepassi, fins i tot, la voluntat de responsabilitat social corporativa, allò políticament correcte per ser una empresa que es mostra sensible a les dificultats dels més desfavorits en la nostra societat. I més enllà del compliment d’aquesta condició complementària: parlo de projectes empresarials on la responsabilitat social és essencial i constitutiva de la seva activitat, projectes que es realitzen a través de persones amb difícil accés al mercat laboral per la seva discapacitat, per exemple, o per la seva situació personal que els situa en risc d’exclusió. Projectes que procurin treballar per gestionar una relació sostenible amb l’entorn, també. Això ja és la quadratura del cercle, ho sabem, però s’esdevé i, afortunadament, en tenim molt exemples.

 

Ens hi atrevim perquè creiem fermament que pot funcionar i posarem totes les eines i experiència perquè pugui ser viable. Perquè cal que sigui econòmicament viable, però no només: ha de ser humanament sostenible

 

Ho he constatat des de fa anys, tots els que fa que em dedico al món social. Catalunya està plena de petites i grans iniciatives que s’han emprès des de diferents àmbits professionals amb recursos i abast que no sempre son proporcionals al seu talent i capacitat transformadora. Projectes enfocats a millorar la qualitat de vida de les persones, que reben el suport d’entitats socials o nascudes d’iniciatives individuals, ja sigui des de la tecnologia, la innovació en abordatges existents o través d’accions que se sumen a l’objectiu comú de la naturalesa que compartim els emprenedors socials, que és la voluntat de fer un món més just i més accessible per a tothom. En aquest sentit, quan diem (les entitats, els actors socials) que no estem sols i que convé saber-se part d’un món que pugna per la seva humanitat, cal cuidar l’acció social, cal reconèixer-la, buscar punts de suport, encara que siguin modestos. Aquest és el motiu pel qual Plataforma Educativa, per exemple, va convocar ara fa sis anys els Premis d’Acció Social Mercè Bañeras i Maria Figueras.

Cal obrir una bretxa entre l’emprenedoria “ordinària” i l’emprenedoria social, quan l’àmbit econòmic va tan estretament lligat a l’acció social?

Per aquest propòsit és evident que s’ha d’esperonar l’esperit emprenedor als quatre vents, que s’han de sembrar les llavors de l’acció social arreu, fins i tot a aquells llocs on sembla que no hi pot créixer res. Que no hi ha ni el sòl adequat ni allò necessari per fer-hi créixer cap cosa precisament perquè mai abans ningú hi ha plantat res. En aquest sentit, penso en un projecte en concret que gestionem des de la Fundació de dirigeixo: El Taller Canigó. Es tracta d’un petit projecte empresarial situat a la ciutat de Girona, el primer taller de tot Europa gestionat per una entitat social i que dona feina a persones amb discapacitat intel·lectual. I per què no? Ens hi atrevim perquè creiem fermament que pot funcionar i posarem totes les eines i experiència perquè pugui ser viable. Perquè cal que sigui econòmicament viable, però no només: ha de ser humanament sostenible pel propòsit que ens hem marcat. I aquest és el valor essencial que té el nostre projecte: les capacitats de persones amb discapacitat, les que posem al servei del client. Les posem en valor i les visibilitzem només a través de la feina ben feta, no pel fet de ser realitzades des de la diferència. I us podria parlar també de la botiga del Palet, situada a Tordera Allà s’hi poden adquirir els mobles fets amb material recuperat i que fabriquen al Centre Especial de Treball d’Astres.

Dites aquestes coses, sembla que no hi ha d’haver diferència pel que fa a l’actitud entre emprenedoria social i ordinària, detectareu que cal un grau d’optimisme que tots necessitem com l’aigua. Tanmateix l’emprenedor social ha d’haver-se-les amb un handicap: amb el projecte i la il·lusió sota el braç ha de fer el que és més difícil per a una empresa social, que és trobar l’equilibri entre el valor social que sense dubte genera i el valor econòmic inherent a qualsevol empresa. Això estaria bé que ho recollís algun diccionari.


Albert Rosa és director executiu de la Fundació ASTRES, entitat que desenvolupa projectes, programes i serveis per a l‘atenció integral de persones amb discapacitat intel·lectual per a la millora de la seva autonomia.