, , ,

PErsones: Miquel Calm, president del patronat de FASI

ℹ PErsones: Miquel Calm, president del patronat de FASI
 
El persones del mes d’octubre el vam dedicar al president del patronat de FASI, Miquel Calm.
 
Porta vinculat a l’entitat més de 7 anys i en aquest vídeo ens explica quina és la seva tasca dins l’entitat i com veu la vinculació de FASI a Plataforma Educativa.
 
Podeu veure el vídeo aquí: https://youtu.be/ggp9PFOyNjA
, , ,

PEnsem: El rebuig, per Estefania Ruano

Estefania Ruano González;

Educadora social al Pis Assistit Tallamar de la Fundació Resilis. Un pis d’autonomia per joves de 16-18 anys. També aplica l’arteràpia en el servei.

 

Tots hem sentit en alguna vegada el rebuig i coneixem tots els sentiments que aquest genera dins nostre: falta de sentit de pertinença, desvalorització, dolor, angoixa, soledat, incomprensió, etc. El rebuig ataca directament a l’autoestima, a la identitat, a la imatge que tinc de mi, a qui sóc. Com una fletxa, és capaç de travessar totes les capes del meu cos fins a arribar a la part més vulnerable de mi, al meu cor, a la meva essència. Imaginem que aquest rebuig el rep una rosa per ser una rosa; com se sentiria? No pot ser una altra cosa que una rosa, però si de l’entorn rep constantment que està malament ser una rosa, que és estranya, que no té cap utilitat, que té alguna cosa que no està bé i aquesta cosa té a veure amb la seva essència. El seu patiment serà molt gran, ja que intentarà ser d’una forma que no és per adaptar-se a la majoria, per encaixar, per ser mirada, acceptada i valorada. I això és impossible. Socialment no ens han educat a comprendre que no tots som iguals i que això no és dolent. Que no estem sols en aquest camí, que trobarem altres roses, que res en nosaltres està malament i/o no funciona.

La societat que hem creat és una societat d’etiquetes, de fronteres, d’encaixonar tot allò que no comprenem i en comptes de posar la nostra mirada en la felicitat de l’altre i la pròpia, entrem en la comparació, en la competitivitat, en el joc que s’està jugant. Si observem la natura, ens adonarem que els arbres, les flors, les pedres, etc., no tenen la necessitat de comparar-se ni lluitar per ser més que una altra, simplement existeixen. Per tant, em pregunto: en quin moment ens hem oblidat com a éssers humans d’això? I aquí entra la ferida, les ferides que tothom portem dins que ens porten a adoptar tot un seguit de personatges per poder encaixar. Personatges que estan lluny de la nostra veritat, de la nostra essència. Perquè sentir el rebuig és molt dur i tots ho sabem. Malgrat tot, seguim el joc, les regles marcades. A vegades som qui rep el rebuig i en d’altres som qui rebutja. Per què? Tant en un bàndol com en l’altre, hi ha en comú una cosa: la necessitat de tenir reconeixement, de tenir estima per ser qui som, de sentir la mirada d’amor i respecte de l’altre per sentir que existim.

Què passa a l’adolescència? Busquem un camí, un camí de la nostra expressió autèntica i acostuma a ser una etapa difícil perquè anem perduts, perquè no ens diuen; “Escull el camí que tu anheles”. Perquè no estem tenim preparació per afrontar-nos al món, perquè la visió de les nostres famílies o vincles referents és molt important en nosaltres encara que mostrem la nostra indiferència. I en l’adolescència hi ha conflicte, un conflicte intern molt fort de qui vull ser, acomiadar-me del que he rebut i no sóc, no saber qui realment sóc, de rebre el pes de la societat en què visc sobre qui hauria de ser, de la família, de l’entorn proper. L’educació no ens invita a trencar amb els esquemes que ens reprimeixen, al contrari, ens invita a seguir i a ser vàlids per encaixar en el sistema, siguin de la nacionalitat que siguin.

I els MENA (menors estrangers no acompanyats), què són sinó adolescents? Persones que busquen expressar-se en el món, que busquen un camí diferent al marcat, que intenten tirar endavant d’alguna forma quan encara no tenen les estratègies suficients per afrontar-se al món.

La percepció de molts és que s’aprofiten de la societat que els acull. Però hem de tenir en compte que una persona no viatja sola a un altre indret perquè sí, un no marxa lluny de la família perquè sí, hi ha una cerca per poder optar a alguna cosa que es considera que és millor. Aquest jovent ha realitzat un acte de valentia que és seguir el camí que creuen que anhelen i que és millor, malgrat les dificultats i la incertesa. Quants de nosaltres ens hem atrevit a fer aquest pas? Quants de nosaltres com adults, ho hem deixat tot per seguir els nostres anhels? Potser canviant el discurs, canviarem la mirada.

Aquest article és una crida a donar valor a la diferència i a totes les oportunitats que aquesta ens pot oferir si tenim la capacitat d’afrontar la nostra por al rebuig. En aquest moment també ens estarem donant l’oportunitat de ser qui som i de donar suport que l’altre pugui ser qui és.

, , ,

PErsones setembre 2021: Coral Gallardo, directora del pis assistit Tallamar

És la directora del Pis Assistit Tallamar.

Va començar a treballar a Plataforma Educativa el 2008 i ara serà la primera persona de l’entitat que cursarà un doctorat industrial.

Ens ho explica en aquest vídeo: https://youtu.be/1GDca16yYLE

, ,

PEnsem: El món no està dissenyat en formes de dona

Raquel Sabater Ten; La coordinadora general de la Fundació Utopia i responsable del Voluntariat i la Participació en la governança de la Xarxa Plataforma Educativa ens comparteix aquesta reflexió sobre les dones.

Una de les meves filles vol ser astronauta, vol anar a la lluna i viatjar a les estrelles. L’altre vol ser mare, no d’un bebè, no…de trres o quatrre diu… ( sic…!! )
Tenen 3 anys, tot els hi és possible, teòricament parlant.
Són bessones. Es porten dos minuts.

A la meva filla astronauta li he dit que s’hi estudia, s’esforça i dedica energia, podrà arribar allà on vulgui. Que té dret a ocupar el lloc que vulgui.
Però jo em pregunto… Li estic donant llibertat o posant sobre les seves petites espatlles una responsabilitat massa gran?
Perquè… dir “lluita pel que vols i ho aconseguiràs” de manera aïllada, és realment cert?
Si és tant veritat, per què em sento incòmoda en dir-li?

A vegades, lluitar i esforçar-se no és suficient. Perquè, ara mateix, tal com està dissenyat el món, no està dibuixat amb formes de dona.
El món té formes d’home i elles s’hauran d’adaptar per ajustar-se. Fer-les creure d’entrada que tenen DRET i ja està… No és massa simplista?
Tens dret, però, has d’ajustar-te a un sistema que s’ha definit sense comptar amb la teva participació… O el que és més, obviant la teva veu.

Em sento més còmoda explicant a les meves filles, que això no anirà d’anar ocupant espais fins ara masculins (que també), sinó de Feminitzar el món. Que s’ajusti millor a les nostres corbes.

A la meva filla futura mare nombrosa, li dic que haurà de conquerir espais per poder mostrar-se com realment és. Que no serà fàcil.
Quan li explico contes, amb discurs més actual i li dic que no som princeses, que podem matar dracs igual que un home, no sé, sento que frivolitzo massa el discurs.

M’ho va dir ella molt clarament l’altra nit;

“Jo si sóc una princesa mama, i no vull matar el drac… Vull donar-li menjar i cuidar-lo”.

I ostres, quina raó!!

La nostra mirada, les nostres inquietuds, els nostres somnis, requereixen un llenguatge diferent. Ara mateix tot està muntat per fer-te creure que pots matar dracs i lluitar per ser astronauta. Però i si preferim quedar-nos a casa alletant als nostres fills? I cuidar del drac i convertir-lo en animal de companyia?

Qui ho tindrà millor en un món en què no hi ha cap intenció d’anar modificant de formes rectes per formes corbes?

La que vol anar a la lluna i ser dona de ciència? O la que vol ser mare i princesa?

Em temo, que fins que no canviïn les línies del traçat, el programari del sistema, per entendre’ns. Elles, i totes les nenes d’aquest món, es trobaran en dificultats per Ser el que Senten que han de ser.

Tan debò m’equivoqui

,

PEnsem, agost 2021: Ferran Capità, director del CA Oikia

ferran capità

El director del Centre d’Acollida Oikia de Girona de la Fundació Resilis, Ferran Capità, fa aquesta reflexió sobre els fluxos migratoris.

ferran capità

“Aliments per a la ment”

Les condicions de vida cada vegada més complicades a l’anomenat «triangle nord de Centreamèrica» estan contribuint a un augment exponencial dels fluxos migratoris.

Ja fa una bona colla d’anys que la violència de les «maras» i de gènere, la pobresa, la inseguretat i el canvi climàtic han estat la causa de que gairebé 1 milió de persones estiguin desplaçades interna i externament a Hondures, Guatemala i El Salvador, cada any. Aquests factors no han canviat durant la pandèmia, i de fet la situació s’ha vist empitjorada.

Després d’una aparent disminució en el nombre de persones migrants (reflectida en les sol·licituds d’asil a Mèxic el 2020) a causa del tancament de fronteres en resposta al COVID-19, la situació ja ha canviat durant aquest any 2021. Les dades del primer trimestre són esfereïdores: 22.606 persones del nord de Centreamèrica han sol·licitat asil a Mèxic. Això representa un 31% més que les sol·licituds presentades en el primer trimestre de 2020 i un augment del 77% respecte el mateix període de l’any 2019 (ACNUR 13 d’abril de 2021).

Com sempre, plou sobre mullat i les persones que es troben en situacions més vulnerables són les que pateixen més riscos associats a la pandèmia, forçant-les, encara més, a fugir cap a Mèxic i els Estats Units.

Aquesta zona del món ha patit històricament desastres de tot tipus (polítics, socials, mediambientals, etc.) i es fa del tot necessària una cooperació que s’adreci a les causes que provoquen el desplaçament desesperat que fan milers de persones cercant seguretat i esperança.

D’altra banda, travessar Mèxic per les rutes migratòries clandestines comporta un altíssim risc; els càrtels de droga exploten de forma lucrativa la migració irregular a través de l’extorsió. Les persones que migren es troben totalment invisibilitzades i estan excloses de la societat fent que no tinguin cap tipus de protecció ni seguretat.  Especialment dures són les vivències i repercussions que pateixen les dones, les persones amb discapacitat, les persones LGBTI  i la població infantil en aquest trajecte.

La realitat de Centreamèrica no és tant diferent de la que tenim al mediterrani.  Aquí i allà també cal que s’impliquin de forma activa i compromesa els països de l’entorn. En aquest cas, què haurien de fer els Governs del «triangle nord de Centreamèrica»?

Potser consolidant la democràcia i creant programes de desenvolupament social on s’aposti per l’educació?  Millorant les condicions de seguretat pública i potenciant els tractats internacionals que estimulin la inversió estrangera? Potser creant mecanismes adequats per eliminar gradualment la corrupció governamental? I si es formulen polítiques de desenvolupament regional per desestimular la migració interna i externa?

I els Estats Units  que podrien començar a fer per millorar la situació?  Potser legalitzant a les persones que ja hi resideixen? I si es creen mesures d’aranzels que afavoreixin l’intercanvi comercial amb Centreamèrica? I si s’atorguen preus justos als productes centreamericans en els tractats comercials internacionals? Si es dona certa estabilitat migratòria a les persones centreamericanes potser facilitarà que l’enviament de divises s’incrementi?

És ben sabut que quan a casa teva només tens misèria, precarietat i manca de perspectives de futur, no hi ha fronteres que t’aturin. Però com diu l’Ousman Umar, “la cooperació ha d’abandonar radicalment la caritat, deixant d’alimentar estómacs, per alimentar les ments”; des de l’organització que lidera (Nasco Feeding Minds – https://nascoict.org/ca/) aposta per l’educació com l’únic motor de millora i canvi personal i social.  És a dir, planteja les intervencions allà on viu la persona, a casa seva i al seu entorn… perquè malauradament com diu l’Ousman Umar, «quan els migrants arribem al mar, la batalla està perduda».

I com entomem aquest repte de canvi de mirada en la cooperació, des de les organitzacions? Com accionem projectes que no creïn dependència i que nodreixin les ments? Potser si com a professionals acompanyem les necessitats des del respecte, aportant la nostra experiència als nostres contextos i defugint del rol d’expert que sap de tot, farem un petit però gran pas cap a una col·laboració més ètica i més sostenible.

La cooperació internacional mou molts diners i mobilitza enormes recursos. En aquest sentit és obligat una bona rendició de comptes (econòmica i tècnica).

Afortunadament, els darrers anys han sorgit moltes veus crítiques respecte a la unió implícita entre cooperació i ètica i, més delicat encara, respecte a la utilitat o benefici de la cooperació. La pregunta és si la cooperació perjudica i facilita que els Governs de països en desenvolupament visquin exclusivament de les ajudes estrangeres, frenant el seu desenvolupament i capacitat de superació.

Amb aquestes dificultats i obstacles arribem a la paradoxal situació que les organitzacions podríem estar perpetuant la injusta distribució de recursos.  En definitiva, no estarem fomentant un nou tipus de colonialisme i dependència?

No hi ha respostes fàcils…. És del tot necessari no deixar de plantejar-nos preguntes, moltes sense resposta, però alhora útils per prendre consciència i per no oblidar el perquè i, especialment en cooperació, el COM ho hem de fer.

, , ,

La dona que viatja, surt i descobreix, mai tornarà a mirar el món amb els mateixos ulls

Jara Mena

Jara Mena Curiá; Graduada en Ciències Polítiques i de l’Administració i Màster en Relacions Internacionals i diplomàtiques, és treballadora de Plataforma Educativa. En aquest article d’opinió del PEnsem del mes de juny valora la importància del projecte Nahual.

Jara Mena

Ser dona arreu de món és sempre complicat. Contínuament estem exposades a situacions de major vulnerabilitat o discriminació pel fet de ser el gènere no dominant. Malgrat això, la realitat que viuen les dones en el seu dia a dia canvia molt segons el lloc de el món en el qual ens trobem. Encara que en la societat europea es viu un elevat nivell d’inclusió, integració i igualtat, en la majoria de països del món, les dones encara no tenen un estatus igualitari en la societat, tant a nivell professional com social, essent relegades exclusivament a l’esfera familiar.

M’agradaria parlar avui de el cas de Guatemala, on el 59,3% de les dones són pobres (segons l’Institut Nacional d’Estadística, 2014) i amb prou feines el 41% de la població femenina té una ocupació. Allà, les oportunitats d’accedir al mercat laboral, participar en els espais polítics o ser subjectes actius de l’economia són gairebé inexistents de manera que ser independent econòmicament és una tasca complicadíssima.

No és d’estranyar doncs, que Guatemala sigui el país d’Amèrica Llatina amb la major bretxa de gènere (66,6%), mesurada per la participació de les dones en l’economia de país i el món laboral qualificat, en la participació política, en l’accés a l’educació i l’esperança de vida (Índex Global de bretxa de gènere Guatemala, 2020). El 48,7% de les guatemalenques de 15 a 24 anys es dediquen a tasques de la llar i aquesta xifra augmenta entre les dones de 25 a 64 anys (60,1%) i les de més de 65 anys (66,5%), segons dades de l’ONU dones Guatemala 2019. És fàcil imaginar que davant aquestes dades, les dones no tinguin espais, oportunitats, incitacions i, fins i tot, interès per desenvolupar-se de forma personal més enllà del seu paper en l’esfera familiar.

En aquest context d’extrema desigualtat cap a les dones i falta d’oportunitats, fan d’especial importància projectes d’empoderament femení que promoguin el desenvolupament personal i la pròpia autonomia permetent a les dones reconèixer els seus propis drets, guanyar confiança i seguretat en elles mateixes i aprendre i desenvolupar noves competències i capacitats.
Les dones que tenen l’oportunitat de participar en aquest tipus de formacions viuen veritables canvis en les seves vides i, a més, generen canvis en les seves comunitats. Per això és important que puguem conscienciar i sensibilitzar la població sobre la importància d’aquest tipus de programes.

En aquesta línia, el projecte Nahual que executa la Fundació Utopia, és una oportunitat única que va més enllà de la formació en emprenedoria femenina i pretén oferir l’oportunitat a una participant de viatjar a Catalunya i viure una experiència personal i professional durant 3 mesos.

Personalment, crec que la dona que viatja, surt i descobreix, mai més tornarà a mirar el món amb els mateixos ulls, i per això crec que un projecte que promou l’intercanvi cultural, social i d’experiències és una eina molt útil per al desenvolupament del seu futur i per a la lluita per la igualtat.

 

, ,

PEnsem: Un sostre, un horitzó

jordi rieradevall

Jordi Rieradevall i Tarrés: “Treballant amb joves i en la participació en la governança a Plataforma Educativa des de fa més de deu anys. Llicenciat en Història, Diplomat en Educació Social i Màster en Joventut i Societat per la Universitat de Girona. Actualment, director de la Borsa d’Habitatge Social de la Fundació Resilis, destinada principalment a fer possible l’accés de les persones joves a un habitatge digne.”

jordi rieradevall

Un sostre, un horitzó

La llei d’estrangeria determina que són necessaris 3 anys de residència continuada i demostrable a l’estat espanyol per poder tramitar un permís de residència. El temps d’espera s’eternitza mentre les persones nouvingudes miren de sobreviure dia a dia a cavall de la beneficència i l’economia submergida. La vulnerabilitat fondeja la seva dignitat i les aboca a la marginació. Sovint s’esdevenen solucions temporals: troben un refugi per uns dies a casa d’aquell o a l’alberg d’allà, en un magatzem oblidat o dins d’una furgoneta mig abandonada. La consecució d’aquestes “solucions” augmenten el seu pòsit de desemparament i de desesperança.

Avui més que mai es fan necessàries iniciatives que promoguin la provisió d’un habitatge on les persones nouvingudes puguin anar-se preparant durant aquest mentrestant; preparant-se per tenir el màxim de possibilitats d’aconseguir el SÍ de l’administració central quan arribi el moment. Aquestes persones que necessiten un sostre, que el volen, no poden treballar perquè així la llei ho contempla. Des d’una perspectiva de la participació comunitària, però, poden aportar com tothom a la millora social a través del voluntariat o l’aprenentatge per servei.

Tampoc ho tenen fàcil aquells i aquelles joves que surten de la tutela administrativa de la DGAIA i que es topen amb el mur del mercat del lloguer. Les dificultats que hi ha a l’hora d’accedir a una habitació de lloguer són múltiples, però poden tendir a l’infinit quan s’hi afegeixen els conceptes “jove” i “estranger/a”. Un estudi recent a la ciutat de Barcelona conclou que podem parlar obertament de l’existència del racisme en el lloguer. A això, hi hem d’afegir les posicions conservadores de la banda propietària, amb una desconfiança vers la solvència econòmica de qui vol arrendar, un itinerari laboral incipient o la falta de l’aval de familiars directes.

Finalment caldrà parar atenció en com rep el sector del lloguer l’increment a 5 anys de la durada dels arrendaments recollit a la LAU. La mesura, pensada per afavorir a les persones i famílies que viuen en règim de lloguer, paradoxalment, pot endurir els requisits d’accés a l’habitatge per “assegurar” tant el cobrament del lloguer com el manteniment de l’immoble durant un període més llarg.

Plataforma Educativa, des de la seva experiència en l’atenció a persones joves tutelades i extutelades, ha començat a desenvolupar projectes que ajudaran tant a joves que viuen al carrer com a joves en risc de quedar-se sense llar. Tenim a l’abast solucions més adequades que les intentades fins ara. Tenim propostes i tenim temps; els recursos hi són i es poden optimitzar si es confia en el model de gestió complementària entre les administracions públiques i les entitats del tercer sector social. Tenim el sostre, construïm l’horitzó.

, , ,

L’autèntica pandèmia

ferran capità

Us compartim l’article de Ferran Capità, director del Centre d’Acollida Oikia gestionat per la Fundació Resilis.

ferran capità

És tan cert com gastat dir que la Covid-19 ens ha posat a prova davant una situació totalment nova, que no hem disposat de les eines suficients ni tampoc de les fortaleses personals per entomar-la. I que les conseqüències han estat -en massa casos- dramàtiques i difícilment reparables. Voldríem no haver-ho descobert així, però la Covid també ens ha mostrat la gran capacitat de supervivència i adaptació que tenim. I és que l’instint per sobreviure i superar-nos ha permès que estiguéssim activats i atents per minimitzar l’impacte d’aquesta crisi.

Un dels grans aprenentatges del que estem vivint és que no tenim el control sobre el nostre entorn, i que l’única cosa que podem tenir apamada és la manera en què podem reaccionar-hi. En aquest sentit i ara més que mai, cal aprendre a millorar la nostra capacitat d’adaptació a la incertesa. De fet, la vida des dels seus orígens ha estat sempre incerta, perillosa i finita, tot i que en el curs de la història occidental –penso en les societats del primer món, és clar- plani aquesta pau aparent, aquesta manca de perills vitals. Potser aquesta branca acomodada de l’espècie humana s’està creient el miratge d’una vida sense sorpreses? A l’altra banda del mirall -els diria- hi ha persones que coneixen i viuen les crisis com un fet massa habitual, com era habitual reaccionar al perill dels predadors en plena natura, quan començàvem a dir-nos sàpiens.

Les administracions fins ara, han prioritzat -com no pot ser d’altra manera- la cura de la pandèmia, la investigació per trobar solucions ràpides i eficaces per tornar a reactivar l’economia, la prevenció i, en definitiva, retornar a la situació prèvia a l’arribada de la Covid-19.

Semblaria doncs, que la nova normalitat que reiteren els governs capitalistes consisteix en més del mateix. Però, si com a societat volem aprofitar l’oportunitat d’aquesta crisi per iniciar una transformació, no hauran servit de res les pèrdues que s’han generat durant aquest procés: gairebé dos milions de morts a nivell mundial, increment dels nivells de pobresa, exclusió social, desigualtat, greus afectacions emocionals, etc.

Es fa del tot necessari prendre mesures orientades clarament al desenvolupament sostenible: sostenibilitat mediambiental, econòmica i social. En definitiva, un nou model social que posi al centre el benestar de les persones i un nou model econòmic que preservi el nostre entorn. O ens transformem i invertim en les persones i en la preservació del medi ambient o no tindrem ni salut, ni vida ni món on viure.

Deia el filòsof francès Albert Camus que les pitjors epidèmies no són biològiques sinó morals. Potser és ara el moment per abordar una pandèmia molt més perillosa i letal que la del virus: la dels mercats i el sistema financer especulatiu. Uns mercats i una economia subjecte a l’especulació i la productivitat sense aturador i sense cap límit. Potser ara és el moment de posar en marxa un pla de xoc social que rescati les persones i alhora construir una nova política econòmica que transformi en humanes les seves estructures. Humanitzar la política econòmica és també tenir cura del nostre entorn.

Calen més evidències per demostrar que el model econòmic global actual només prioritza el consum i la riquesa per sobre de la justícia social i l’equitat?

Diuen que els números són l’exemple clar i concret de les polítiques públiques. Sorprenen doncs, els pressupostos de l’estat espanyol pel 2021 (PGE-2021) que no van en aquesta direcció i que perpetuen un status quo que ens aboca a un carreró sense sortida. Només cal mirar les xifres del pressupost on, en plena pandèmia, es destinen 9.072 M€ al ministeri de defensa, per sobre dels 7.330 M€ destinats a sanitat i 5.201 M€ destinats a serveis socials. Aquest és el reflex de la voluntat política del govern “més progressista de la història d’Espanya”. De què ens vol defensar amb aquests 9.072 milions?

D’altra banda, la injecció de 27.000 M€ que la Unió Europea ha de remetre a l’estat espanyol durant el 2021, com a avançament dels 140.0000 M€ assignats per fer front a la pandèmia, permet tenir cert optimisme que no sembla tenir en compte l’enorme crisi que estem patint. Tot i que és cert que en bona part les propostes van destinades a despesa social i inversions per crear ocupació i, en aquest sentit, cal celebrar l’increment tan important de la despesa social. Però cal no ens enlluernem amb les xifres i que ponderem el gran forat de la caixa on aniran a parar aquests diners.

I a Catalunya què hem de fer? És obligació del nou govern que s’erigeixi en les pròximes eleccions tenir un paper rellevant en el lideratge d’aquesta necessària transformació; sí, cal lluitar per la sobirania de país, sens dubte. Però sense sobirania energètica, alimentària, sense una redistribució democràtica dels recursos tornarem un model econòmic i social, caduc, incert i finit. Volem viure en llibertat, però en un país nou que assumeixi polítiques humanitzades i per a tothom. El cooperativisme creixent en molts sectors és un potent exemple que aglutina els valors i compromisos de l’economia per a la vida i el bé comú.

Moltes persones, organitzacions i entitats vinculades a l’economia social i solidària ja fa temps que lluiten per un món més just, equilibrat i respectuós. Però per tal de poder disposar de més incidència i impacte ens cal créixer, alçar la veu i, alhora, posar atenció a iniciatives transformadores que fa temps sorgeixen arreu. Ara bé, les propostes alternatives que cal accionar, han de capgirar el món que només dona resposta a uns interessos minoritaris i ho han de fer ara mateix. S’han d’acabar les excuses, o com diria Spike Lee, «Facts!». Comencem a guarir l’autèntica pandèmia?

, , , ,

La pandèmia al Marroc i els projectes de Cooperació al Desenvolupament

Us compartim aquest article d’Hatim Bourkadi, voluntari dels projectes de Cooperació al Marroc de la Fundació Utopia i Coordinador Pedagògic Centre Oikia – Educador Social.

La història del Marroc sempre ha estat marcada per successives onades d’epidèmies. Els i les historiadores destaquen els efectes devastadors de la pesta de 1799 que va buidar el país de la seva població, ciutats com Marràqueix i Fes van perdre respectivament el 83% i el 54% dels seus habitants. El segle XIX va ser testimoni de cinc grans onades de còlera intenses, que van afeblir al país demogràficament i econòmicament.

L’epidèmia del Coronavirus paralitza els sistemes de salut de tot el món així com l’economia mundial i el transcurs de la vida en totes les seves esferes. El Marroc no n’és l’excepció, malgrat l’eficient gestió de la primera onada, la pandèmia provoca una profunda recessió econòmica i social i posa en evidència el seu feble sistema sanitari. No obstant això, aquesta crisi sense precedents, va provocar una onada de solidaritat entre la ciutadania i va mobilitzar a tot el sector industrial per col·laborar amb el sector mèdic a afrontar la situació.

L’economia informal al Marroc és la més damnificada d’aquesta crisi. Un estudi de la confederació general d’empreses marroquines “CGEM”, xifra l’economia informal en més del 20% del PIB, segons les estadístiques de 2016 de l’Organització Mundial del Treball, el sector informal crea entre el 75% i el 89% dels llocs de treball al Marroc. En aquests moments milers de persones treballadores informals que es troben sense activitat i que de facto estan excloses de totes les xarxes de seguretat social. Una exclusió que pot tenir importants conseqüències sobre l’economia nacional, però també sobre la pau social del país.

El projecte de cooperació internacional “Incuba Fes”, coordinat per la fundació Plataforma Educativa, neix l’any 2013, amb l’objectiu d’ajudar a la incorporació de joves del Marroc, majoritàriament professionals i persones emprenedores del sector informal, al teixit empresarial marroquí, formant-les en l’àmbit de la gestió empresarial i ajudant-les a formar les seves pròpies empreses, fer-les duradores en el temps i promoure el desenvolupament sostenible del territori d’acció.

L’any 2017 neix “l’Altra Riba”, una iniciativa liderada per un grup de professionals d’àmplia experiència en el sector social, amb l’objectiu d’acompanyar als i les professionals de l’atenció a les persones amb necessitats especials i als i les joves tutelades pel govern Marroquí. És una iniciativa que pretén proporcionar formació, assessorament i intercanviar experiències entre país d’acollida i país receptor de joves emigrants, amb l’objectiu d’apoderar-nos mútuament, difondre un coneixement real i de primera mà del que significa migrar il·legalment, els problemes que es troben els i les joves menors quan arriben a les nostres costes, i oferir possibilitats laborals i formatives al seu propi municipi i ciutat marroquina, per totes aquelles que no volen deixar les seves famílies enrere, convertint la migració en una opció i no en l’única opció possible i desesperada, posant en perill la seva integritat.

La pandèmia va alentir la nostra tasca durant aquests mesos, però ens ha brindat l’oportunitat de poder exercir la nostra acció sense necessitat de la presència física. El projecte Incuba Fes en la seva actual edició, s’està desenvolupant de manera telemàtica, facilitant els equips informàtics de les sales de la formació a qui no tenen mitjans. En aquest sentit, l’equip pedagògic del projecte està fent un seguiment, des de la distància, dels diferents projectes de les persones emprenedores i un acompanyament físic en les diferents etapes dels projectes.

El projecte “l’Altra Riba” s’ha hagut d’adaptar a la situació obrint un pont de diàleg, i d’intercanvi i assessorament a les persones representants dels i les professionals d’un centre d’acolliment de menors a l’espera del retrobament tan esperat entre una riba del mediterrani i l’altre.

Amb aquest escrit, volem agrair a totes aquelles persones voluntàries, finançadores i col·laboradores dels projectes de la Fundació Utopia al Marroc. Sense vosaltres, i encara menys aquest any, la tasca no hauria estat possible. No ens donem per vençuts ni pervençudes, seguim endavant i ampliant col·laboracions al mateix Marroc alhora que promovem noves iniciatives.

Gràcies per estar al nostre costat un any tan difícil.

, , , ,

No som només números

violencia de genere 2

Us compartim l’article de Maribel Flores Valdepeñas, agent d’Igualtat i de Sostenibilitat i membre de la Comissió d’Igualtat de Plataforma Educativa i membre de la Comissió de Gènere de Fedaia, en motiu de la commemoració del Dia Mundial contra la Violència de Gènere.

maribel flores

No som només números

1 de cada 10 dones patirà una agressió sexual al llarg de la seva vida segons Nacions Unides. Una de cada deu!

1 de cada 3 dones patirà al llarg de la seva vida algun tipus de violència masclista segons l’OMS. Una de cada tres!

La violència de la parella és el tipus més comú contra la dona afectant el 30% de les dones a tot el món. El trenta per cent!

Es calcula segons Nacions Unides que 200 milions de dones i nenes han estat sotmeses a la mutilació genital femenina. I 3 milions de nenes menors corren el risc de patir-la. Tres milions de nenes!

1 de cada 5 dones al món és forçada a casar-se abans dels 18 anys segons Unicef. Una de cada cinc!

Segons Nacions Unides, més de 160.000 dones i nenes han sigut víctimes de tràfic de persones, majoritàriament per a l’explotació sexual. Més de 160.000!

I aquestes dades només són uns exemples estadístics que no deixen de créixer.

No són només números, són històries i realitats de dones, mares, filles, germanes, amigues, parelles, familiars, companyes, veïnes, conegudes…etc.. No SOM només números. Som el 50% de la població mundial i la violència contra la dona encara es manifesta de molt diverses maneres: a nivell físic, econòmic, psicològic, ambiental i sexual en els àmbits privats, familiars, comunitaris i estatals.

Aquestes manifestacions de violència tenen una base estructural i social que segons Nacions Unides es poden prevenir realitzant actuacions en la sensibilització de la societat, sobretot en infants, nens i nenes per a reconèixer el dret de les dones i nenes a viure amb dignitat, seguretat, autonomia, lliures d’explotació, de maltractaments i de tota mena de discriminació.

Les entitats que conformem Plataforma Educativa (Fundació Resilis, Fundació Astres, Fundació Gentis, Fundació Infància i Família, Eina Activa Empresa d’Inserció, Fundació Utopia i Idària Cooperativa) treballem per a la sensibilització contra la violència de gènere com a objectiu en la nostra política i els nostres Plans d’Igualtat i desenvolupem actuacions al llarg de l’any involucrant les persones treballadores i les persones ateses. Un dels molts exemples és el projecte Igu@lMents que integra la participació activa de les persones ateses i treballadores en la creació conjunta d’una maleta pedagògica que s’anirà ampliant amb recursos audiovisuals, musicals, literaris i altres. Aquest és el nostre granet de sorra per a treballar en l’Objectiu de desenvolupament sostenible ODS 5 per a la Igualtat de gènere i l’empoderament de les nenes i dones segons l’Agenda 2030. És la nostra manera de crear noves històries i noves realitats.

Recordeu, no deixeu de sensibilitzar. Nosaltres no deixarem de fer-ho, ja que: No som només números!