, , ,

L’autèntica pandèmia

ferran capità

Us compartim l’article de Ferran Capità, director del Centre d’Acollida Oikia gestionat per la Fundació Resilis.

ferran capità

És tan cert com gastat dir que la Covid-19 ens ha posat a prova davant una situació totalment nova, que no hem disposat de les eines suficients ni tampoc de les fortaleses personals per entomar-la. I que les conseqüències han estat -en massa casos- dramàtiques i difícilment reparables. Voldríem no haver-ho descobert així, però la Covid també ens ha mostrat la gran capacitat de supervivència i adaptació que tenim. I és que l’instint per sobreviure i superar-nos ha permès que estiguéssim activats i atents per minimitzar l’impacte d’aquesta crisi.

Un dels grans aprenentatges del que estem vivint és que no tenim el control sobre el nostre entorn, i que l’única cosa que podem tenir apamada és la manera en què podem reaccionar-hi. En aquest sentit i ara més que mai, cal aprendre a millorar la nostra capacitat d’adaptació a la incertesa. De fet, la vida des dels seus orígens ha estat sempre incerta, perillosa i finita, tot i que en el curs de la història occidental –penso en les societats del primer món, és clar- plani aquesta pau aparent, aquesta manca de perills vitals. Potser aquesta branca acomodada de l’espècie humana s’està creient el miratge d’una vida sense sorpreses? A l’altra banda del mirall -els diria- hi ha persones que coneixen i viuen les crisis com un fet massa habitual, com era habitual reaccionar al perill dels predadors en plena natura, quan començàvem a dir-nos sàpiens.

Les administracions fins ara, han prioritzat -com no pot ser d’altra manera- la cura de la pandèmia, la investigació per trobar solucions ràpides i eficaces per tornar a reactivar l’economia, la prevenció i, en definitiva, retornar a la situació prèvia a l’arribada de la Covid-19.

Semblaria doncs, que la nova normalitat que reiteren els governs capitalistes consisteix en més del mateix. Però, si com a societat volem aprofitar l’oportunitat d’aquesta crisi per iniciar una transformació, no hauran servit de res les pèrdues que s’han generat durant aquest procés: gairebé dos milions de morts a nivell mundial, increment dels nivells de pobresa, exclusió social, desigualtat, greus afectacions emocionals, etc.

Es fa del tot necessari prendre mesures orientades clarament al desenvolupament sostenible: sostenibilitat mediambiental, econòmica i social. En definitiva, un nou model social que posi al centre el benestar de les persones i un nou model econòmic que preservi el nostre entorn. O ens transformem i invertim en les persones i en la preservació del medi ambient o no tindrem ni salut, ni vida ni món on viure.

Deia el filòsof francès Albert Camus que les pitjors epidèmies no són biològiques sinó morals. Potser és ara el moment per abordar una pandèmia molt més perillosa i letal que la del virus: la dels mercats i el sistema financer especulatiu. Uns mercats i una economia subjecte a l’especulació i la productivitat sense aturador i sense cap límit. Potser ara és el moment de posar en marxa un pla de xoc social que rescati les persones i alhora construir una nova política econòmica que transformi en humanes les seves estructures. Humanitzar la política econòmica és també tenir cura del nostre entorn.

Calen més evidències per demostrar que el model econòmic global actual només prioritza el consum i la riquesa per sobre de la justícia social i l’equitat?

Diuen que els números són l’exemple clar i concret de les polítiques públiques. Sorprenen doncs, els pressupostos de l’estat espanyol pel 2021 (PGE-2021) que no van en aquesta direcció i que perpetuen un status quo que ens aboca a un carreró sense sortida. Només cal mirar les xifres del pressupost on, en plena pandèmia, es destinen 9.072 M€ al ministeri de defensa, per sobre dels 7.330 M€ destinats a sanitat i 5.201 M€ destinats a serveis socials. Aquest és el reflex de la voluntat política del govern “més progressista de la història d’Espanya”. De què ens vol defensar amb aquests 9.072 milions?

D’altra banda, la injecció de 27.000 M€ que la Unió Europea ha de remetre a l’estat espanyol durant el 2021, com a avançament dels 140.0000 M€ assignats per fer front a la pandèmia, permet tenir cert optimisme que no sembla tenir en compte l’enorme crisi que estem patint. Tot i que és cert que en bona part les propostes van destinades a despesa social i inversions per crear ocupació i, en aquest sentit, cal celebrar l’increment tan important de la despesa social. Però cal no ens enlluernem amb les xifres i que ponderem el gran forat de la caixa on aniran a parar aquests diners.

I a Catalunya què hem de fer? És obligació del nou govern que s’erigeixi en les pròximes eleccions tenir un paper rellevant en el lideratge d’aquesta necessària transformació; sí, cal lluitar per la sobirania de país, sens dubte. Però sense sobirania energètica, alimentària, sense una redistribució democràtica dels recursos tornarem un model econòmic i social, caduc, incert i finit. Volem viure en llibertat, però en un país nou que assumeixi polítiques humanitzades i per a tothom. El cooperativisme creixent en molts sectors és un potent exemple que aglutina els valors i compromisos de l’economia per a la vida i el bé comú.

Moltes persones, organitzacions i entitats vinculades a l’economia social i solidària ja fa temps que lluiten per un món més just, equilibrat i respectuós. Però per tal de poder disposar de més incidència i impacte ens cal créixer, alçar la veu i, alhora, posar atenció a iniciatives transformadores que fa temps sorgeixen arreu. Ara bé, les propostes alternatives que cal accionar, han de capgirar el món que només dona resposta a uns interessos minoritaris i ho han de fer ara mateix. S’han d’acabar les excuses, o com diria Spike Lee, «Facts!». Comencem a guarir l’autèntica pandèmia?

, , , ,

La pandèmia al Marroc i els projectes de Cooperació al Desenvolupament

Us compartim aquest article d’Hatim Bourkadi, voluntari dels projectes de Cooperació al Marroc de la Fundació Utopia i Coordinador Pedagògic Centre Oikia – Educador Social.

La història del Marroc sempre ha estat marcada per successives onades d’epidèmies. Els i les historiadores destaquen els efectes devastadors de la pesta de 1799 que va buidar el país de la seva població, ciutats com Marràqueix i Fes van perdre respectivament el 83% i el 54% dels seus habitants. El segle XIX va ser testimoni de cinc grans onades de còlera intenses, que van afeblir al país demogràficament i econòmicament.

L’epidèmia del Coronavirus paralitza els sistemes de salut de tot el món així com l’economia mundial i el transcurs de la vida en totes les seves esferes. El Marroc no n’és l’excepció, malgrat l’eficient gestió de la primera onada, la pandèmia provoca una profunda recessió econòmica i social i posa en evidència el seu feble sistema sanitari. No obstant això, aquesta crisi sense precedents, va provocar una onada de solidaritat entre la ciutadania i va mobilitzar a tot el sector industrial per col·laborar amb el sector mèdic a afrontar la situació.

L’economia informal al Marroc és la més damnificada d’aquesta crisi. Un estudi de la confederació general d’empreses marroquines “CGEM”, xifra l’economia informal en més del 20% del PIB, segons les estadístiques de 2016 de l’Organització Mundial del Treball, el sector informal crea entre el 75% i el 89% dels llocs de treball al Marroc. En aquests moments milers de persones treballadores informals que es troben sense activitat i que de facto estan excloses de totes les xarxes de seguretat social. Una exclusió que pot tenir importants conseqüències sobre l’economia nacional, però també sobre la pau social del país.

El projecte de cooperació internacional “Incuba Fes”, coordinat per la fundació Plataforma Educativa, neix l’any 2013, amb l’objectiu d’ajudar a la incorporació de joves del Marroc, majoritàriament professionals i persones emprenedores del sector informal, al teixit empresarial marroquí, formant-les en l’àmbit de la gestió empresarial i ajudant-les a formar les seves pròpies empreses, fer-les duradores en el temps i promoure el desenvolupament sostenible del territori d’acció.

L’any 2017 neix “l’Altra Riba”, una iniciativa liderada per un grup de professionals d’àmplia experiència en el sector social, amb l’objectiu d’acompanyar als i les professionals de l’atenció a les persones amb necessitats especials i als i les joves tutelades pel govern Marroquí. És una iniciativa que pretén proporcionar formació, assessorament i intercanviar experiències entre país d’acollida i país receptor de joves emigrants, amb l’objectiu d’apoderar-nos mútuament, difondre un coneixement real i de primera mà del que significa migrar il·legalment, els problemes que es troben els i les joves menors quan arriben a les nostres costes, i oferir possibilitats laborals i formatives al seu propi municipi i ciutat marroquina, per totes aquelles que no volen deixar les seves famílies enrere, convertint la migració en una opció i no en l’única opció possible i desesperada, posant en perill la seva integritat.

La pandèmia va alentir la nostra tasca durant aquests mesos, però ens ha brindat l’oportunitat de poder exercir la nostra acció sense necessitat de la presència física. El projecte Incuba Fes en la seva actual edició, s’està desenvolupant de manera telemàtica, facilitant els equips informàtics de les sales de la formació a qui no tenen mitjans. En aquest sentit, l’equip pedagògic del projecte està fent un seguiment, des de la distància, dels diferents projectes de les persones emprenedores i un acompanyament físic en les diferents etapes dels projectes.

El projecte “l’Altra Riba” s’ha hagut d’adaptar a la situació obrint un pont de diàleg, i d’intercanvi i assessorament a les persones representants dels i les professionals d’un centre d’acolliment de menors a l’espera del retrobament tan esperat entre una riba del mediterrani i l’altre.

Amb aquest escrit, volem agrair a totes aquelles persones voluntàries, finançadores i col·laboradores dels projectes de la Fundació Utopia al Marroc. Sense vosaltres, i encara menys aquest any, la tasca no hauria estat possible. No ens donem per vençuts ni pervençudes, seguim endavant i ampliant col·laboracions al mateix Marroc alhora que promovem noves iniciatives.

Gràcies per estar al nostre costat un any tan difícil.

, , , ,

No som només números

violencia de genere 2

Us compartim l’article de Maribel Flores Valdepeñas, agent d’Igualtat i de Sostenibilitat i membre de la Comissió d’Igualtat de Plataforma Educativa i membre de la Comissió de Gènere de Fedaia, en motiu de la commemoració del Dia Mundial contra la Violència de Gènere.

maribel flores

No som només números

1 de cada 10 dones patirà una agressió sexual al llarg de la seva vida segons Nacions Unides. Una de cada deu!

1 de cada 3 dones patirà al llarg de la seva vida algun tipus de violència masclista segons l’OMS. Una de cada tres!

La violència de la parella és el tipus més comú contra la dona afectant el 30% de les dones a tot el món. El trenta per cent!

Es calcula segons Nacions Unides que 200 milions de dones i nenes han estat sotmeses a la mutilació genital femenina. I 3 milions de nenes menors corren el risc de patir-la. Tres milions de nenes!

1 de cada 5 dones al món és forçada a casar-se abans dels 18 anys segons Unicef. Una de cada cinc!

Segons Nacions Unides, més de 160.000 dones i nenes han sigut víctimes de tràfic de persones, majoritàriament per a l’explotació sexual. Més de 160.000!

I aquestes dades només són uns exemples estadístics que no deixen de créixer.

No són només números, són històries i realitats de dones, mares, filles, germanes, amigues, parelles, familiars, companyes, veïnes, conegudes…etc.. No SOM només números. Som el 50% de la població mundial i la violència contra la dona encara es manifesta de molt diverses maneres: a nivell físic, econòmic, psicològic, ambiental i sexual en els àmbits privats, familiars, comunitaris i estatals.

Aquestes manifestacions de violència tenen una base estructural i social que segons Nacions Unides es poden prevenir realitzant actuacions en la sensibilització de la societat, sobretot en infants, nens i nenes per a reconèixer el dret de les dones i nenes a viure amb dignitat, seguretat, autonomia, lliures d’explotació, de maltractaments i de tota mena de discriminació.

Les entitats que conformem Plataforma Educativa (Fundació Resilis, Fundació Astres, Fundació Gentis, Fundació Infància i Família, Eina Activa Empresa d’Inserció, Fundació Utopia i Idària Cooperativa) treballem per a la sensibilització contra la violència de gènere com a objectiu en la nostra política i els nostres Plans d’Igualtat i desenvolupem actuacions al llarg de l’any involucrant les persones treballadores i les persones ateses. Un dels molts exemples és el projecte Igu@lMents que integra la participació activa de les persones ateses i treballadores en la creació conjunta d’una maleta pedagògica que s’anirà ampliant amb recursos audiovisuals, musicals, literaris i altres. Aquest és el nostre granet de sorra per a treballar en l’Objectiu de desenvolupament sostenible ODS 5 per a la Igualtat de gènere i l’empoderament de les nenes i dones segons l’Agenda 2030. És la nostra manera de crear noves històries i noves realitats.

Recordeu, no deixeu de sensibilitzar. Nosaltres no deixarem de fer-ho, ja que: No som només números!

, , , , , ,

QÜESTIÓ DE JUSTÍCIA SOCIAL

El present any serà crucial per als drets humans i ho serà, principalment, per tres fites. Comença la dècada de compliment i tancament dels Objectius de Desenvolupament Sostenible (en especial revisió, el cinquè objectiu que parla de posar fi a la discriminació vers les dones), es desenvoluparà el Fòrum Mundial Itinerant per la Generació d’Igualtat (convocat per l’ONU) i es commemoraran els vint-i-cinc anys de la promulgació de la Plataforma de Beijing (amb la resultant declaració per promoure els drets de les dones).

Grans expectatives per a un assoliment tan lent (per arribar a la plena paritat d’acord amb Global Gender Gap Report necessitaríem 99,5 anys). Segons l’últim informe realitzat per l’Institut Europeu d’Igualtat de Gènere (EIGE), l’Índex d’Igualtat mostra que des de 2017 la UE només ha pujat un punt, fins a 67,4, la qual cosa significa un ritme de creixement insuficient i amb molts àmbits per millorar. Aquest índex mostra una referència per a la igualtat de gènere a la Unió Europea, i situa a gairebé la meitat dels països per sota de 60 punts, una xifra molt baixa per als grans reptes que hem d’afrontar.

Hi ha hagut avenços significatius, però cap país del món ha aconseguit la plena igualtat de gènere. És més, en alguns àmbits podem comprovar un important retrocés en aspectes que ja havíem assolit. La bretxa de gènere en la participació en el mercat laboral s’ha estancat. El treball domèstic i de cures no remunerat recau principalment en les dones, independentment d’on es trobin, i usualment a costa del seu creixement professional. I, si bé la pobresa a escala mundial ha disminuït, continua estant molt feminitzada (les dones d’entre 25 i 34 anys tenen el 25 per cent més de possibilitats de viure en situació de pobresa extrema que els homes). I encara avui, tot i que tres quartes parts dels països de tot el món actualment tenen lleis contra la violència domèstica 137 dones moren assassinades cada dia per un membre de la seva pròpia família al món.

El recorregut a fer encara és llarg, però aturar-se no és una opció. Ja no és una qüestió de col·lectius específics, de justificacions culturals o de moviments excloents. Estem parlant de Justícia Social.

Des de la nostra visió i missió, treball i dedicació, hem de continuar col·laborant conjuntament per enfortir la cohesió social i potenciar la cooperació entre professionals per aconseguir que el nostre esforç compleixi amb la vocació d’animar a vèncer reptes i desafiaments de l’actualitat i ressaltar el paper de la dona en els diferents sectors de la societat a través de representants de la cultura, l’esport, la política, la sanitat, el periodisme i el tercer sector entre altres àmbits. Afavorir la paritat de gènere és crucial per constituir societats més fortes i resilients a tot el món.

Aquest 2020 ens trobem davant d’una oportunitat generacional i en aquesta cursa cap a l’equitat hem de continuar avançant per a promoure els drets i llibertats fonamentals, especialment en un context de transformació social en el qual necessitem l’aportació de totes les veus per a continuar construint el pilar democràtic fonamental que suposa la igualtat entre les persones.

Com deia la poeta anglesa Emily Dickinson, “ignorem la nostra veritable alçada fins que aconseguim posar-nos dempeus”.

Ismael Ot Padilla
Psicòleg, emprenedor social i tècnic d’orientació i inserció a la Fundació Gentis
Membre de la Comissió d’Igualtat de Plataforma Educativa

, , ,

25 anys al costat de la infància en risc

Amigos guay en Campclar tope guay” Així començava fa més de 30 anys la meva vinculació amb la infància en risc. De la mà de la Mercè, que em donava a conèixer allò de què els meus pares ja m’havien parlat: “Regina, per què vols anar a missions?  Aquí hi ha un quart món que també ens necessita”.  I va ser així com vaig iniciar el voluntariat a un esplai, posteriorment casal i més endavant centre obert, en un dels barris més desafavorits i amb majors dificultats de Tarragona, d’on jo sóc.

I va ser durant aquests anys de voluntariat que un dia una de les nenes que ateníem va ser enviada a un centre.  I de la infància en risc passava a conèixer el món de la infància tutelada, el món d’aquells infants que a més de tot el que han viscut i patit els toca separar-se de la seva família.  I vaig viure el dilema des de l’altra banda, que serà més perjudicial per aquesta nena, el dia a dia que viu amb la seva família o, malgrat això, l’estar separada d’ella i viure a un centre?  I aquí va ser on vaig pensar que això no ho podria canviar però que mentre hi hagués infants a qui toqués passar per situacions com aquesta jo miraria d’estar al seu costat, i que treballaria per ells.

Pensareu… perquè us explico això? Doncs perquè aquest, 3 de març de 2020, fa 25 anys que vaig iniciar el meu viatge a Maria Reina, 25 anys al costat dels infants que lluiten cada dia amb un conflicte de lleialtats: voler estar amb els seus pares i veure que el que reben de nosaltres, sovint, malgrat els hi agradaria, no els ho poden donar a casa seva.  25 anys de donació i de vocació, perquè és una feina que és molt més que això, i on només des de la vocació pots ser-hi, i ser-hi sempre.

I tenia moltes ganes de compartir-ho amb tots vosaltres. De moments difícils i complicats n’he viscut molts, com tothom, ara però sota un nou paraigües, que aixopluga un gran nombre de serveis i de persones, i on trobes suport i recolzament.  Espero que el dur dia a dia que vivim, tant per la manca de reconeixement professional com les casuístiques cada cop més complexes, no em facin perdre la il·lusió per continuar desenvolupant aquesta tasca, i poder celebrar no els 50 (arribaré abans a la jubilació!) però si uns quants anys més amb tots vosaltres, i sobretot amb tots aquests infants que tant necessiten ser mirats.

No puc acabar sense expressar el meu agraïment als molts i molts infants que he atès durant aquests anys, per tot el que m’han donat, i a tots els companys i companyes amb qui he compartit part d’aquest viatge.

Regina Pastrana
Directora CRAE Maria Reina
Fundació Resilis

, , ,

Cooperació entre països i transformació

La Raquel Sabater, responsable de Fundació Utopia BsF, escriu aquest breu d’opinió a El Punt Avui

, , , , ,

Des de l’altra Riba: un projecte per a joves no acompanyats

En Hatim Boukardi, coordinador d’equips de l’OIKIA Girona escriu aquest breu d’opinió al Punt Avui per parlar-nos de Des de l’Altra Riba. En sentirem a parlar!


,

OPINIÓ: Les violències masclistes són plurals

La companya Mireia Medina, recent incorporada a Plataforma Educativa com a tècnica en igualtat, escriu aquestes línies al Diari Ara on reflexiona al voltant de les múltiples manifestacions de la violència masclista, en ocasió del #25N, Dia Internacional Contra la Violència Masclista.

25-N: les violències masclistes són plurals

La construcció cultural de la violència contra les dones està cimentada en el poder patriarcal, que atorga domini masculí contra les dones i està fortament arrelada en les nostres societats. L’home que pega a la seva parella, que viola la seva filla, neta o germana, que assetja sexualment la seva companya de feina, que persegueix i assassina la seva exdona o exnòvia, que agredeix verbalment qualsevol dona, d’una manera o altra, expressa la idea de propietat i el control que sobre les dones volen exercir els homes”.

Així iniciava el seu discurs per al 25 de novembre de l’any passat Minou Tavárez, activista pels drets de les dones. Ella és filla de Minerva Mirabal, que conjuntament amb María Teresa i Patria Mirabal van ser assassinades per la dictadura de Trujillo a la República Dominicana, i a les quals devem la memòria històrica de commemorar aquest dia. El 25 de novembre, Dia Internacional Contra la Violència Masclista, ens fa recordar –si es pot dir així– que les dones, dia rere dia, patim violència, i que tenim la responsabilitat social de lluitar per erradicar dita violència.

També ens recorda que ens assassinen per ser dones, que s’exerceix poder contra els nostres cossos, contra les nostres identitats. Que patim violència sexual, que existeix la cultura de la violació. Que la legislació androcèntrica legitima la violència i sovint ens revictimitza quan volem denunciar-la, que ens infantilitza, ens qüestiona. Que no se sanciona prou els agressors. Que a l’àmbit laboral encara no som iguals, que encara persisteixen la bretxa salarial i el sostre de vidre. Que rebem multidiscriminació, que les identitats no normatives ens garanteixen  el dret a ser, a existir. Que patim lesbofòbia, bifòbia i transfòbia. I per acabar, ens recorda que volem i necessitem acabar amb tot això, que necessitem unes societats lliures de violència sistemàtica.

 

 

, , ,

La figura del mentor social, entre l’educador i el germà gran

Marta Garcia Molsosa, de l’equip coordinador del projecte europeu de mentoria social Sapere Aude, escriu aquesta reflexió al voltant de la figura del mentor social a Social.cat. 


La paraula “mentoria” sembla que està molt de moda. És difícil definir què és un mentor. Fins i tot a mi se’m fa complicat, i això que porto tot un any gestionant el projecte europeu de mentoria social Sapere Aude, dedicat a obtenir la millora dels resultats escolars dels adolescents que viuen en centres residencials d’acció educativa mitjançant el vincle amb un mentor/a que, al llarg de tot aquest curs escolar (2017/18) l’ha acompanyat en algun aspecte de la seva escolarització. Això sobre el paper, perquè la mena de mentoria que he vist aquest any va més enllà de fer els deures: s’han establert veritables vincles que, a més de resultar efectius de cares a la millora dels resultats d’aquests joves, també han estat, essencialment, vincles afectius marcats per la confiança, el respecte i el reconeixement a l’altre.

Sobre què és un mentor o una mentora hi ha molta literatura. Durant aquest any he tingut l’oportunitat de viure-ho i conèixer-ho de prop i podria dir que una de les grans dificultats a l’hora de definir aquesta figura és que els perfils són molt i molt diversos. Els programes de mentoria tenen diferents enfocaments i objectius i, per tant, encomanen tasques diferents als mentors/es i cada relació de mentoria es construeix de manera dinàmica al llarg del temps. Recordo que a la formació que vam fer abans de començar el projecte ens van dir que, en definitiva, un mentor era algú més gran que ofereix guiatge i acompanyament a una altra persona, més petita. Naturalment, en base a aquesta definició la figura del mentor o mentora té molts punt de connexió amb altres, com per exemple, amb la de l’educador o educadora.

s’han establert veritables vincles que, a més de resultar efectius de cares a la millora dels resultats d’aquests joves, també han estat, essencialment, vincles afectius marcats per la confiança, el respecte i el reconeixement a l’altre.

Suposo que la diferència entre aquestes dues figures rau en el poder que tenen l’un i l’altre sobre el noi o noia a qui dirigeixen la seva acció educativa: mentre que l’educador pot decidir en determinats aspectes de la vida del jove, el mentor o mentora se centra a guiar o acompanyar en certes decisions que pugui fer el/la propi/a jove. És a dir: un educador pot decidir si un noi/noia pot sortir o no, a quines hores pot tenir el mòbil, si ha d’anar al metge, a quina hora sopa, etc. I, en canvi, un mentor, no.

A més, el tipus de relació que s’estableix amb el/la jove també és diferent. L’educador està amb ells/elles cada dia (o gairebé cada dia) i gestiona la quotidianitat del centre on resideix. En definitiva, l’educador conviu amb el jove. En canvi, el mentor o mentora té una relació més puntual, esporàdica, si bé constant (i en els casos en què hi ha hagut molts canvis d’educadors podríem dir que més constant i tot).

Finalment, una diferència que els propis joves han coincidit en assenyalar i valorar de manera molt positiva durant aquest any de projecte és que el mentor/a és un voluntari. És a dir, la relació no està marcada per unes condicions laborals (d’horaris, de torns, de canvis de feina,…) ni mediada per una contraprestació econòmica. Si bé puc dir, com a educadora que soc, la nostra tasca és bàsicament vocacional i que ens l’estimem com una part essencial de la nostra vida, sempre hi ha el pes d’aquestes limitacions i els nois/es les tenen molt presents. Per això, poder gaudir d’una relació sense intermediaris, lliure de contraprestacions, els fa sentir valorats i estimats d’una manera incondicional, necessitat bàsica que tenen tots els infants i joves, no només aquells a qui els manca la xarxa relacional habitual, com és el cas dels i les joves residents en centres d’acció educativa.

Tot plegat fa que ens puguem aproximar una mica més a la figura del mentor i atrevir-nos a assajar-ne una característica que esbossi temptativament quin és el seu paper: el mentor és una figura educativa referent externa, de suport i confiança, que pot arribar a ser tan influent i generadora de benestar com l’educador o educadora del centre residencial.

A més, el mentor gaudeix de la posició privilegiada de no haver de jutjar, saber només allò que el noi o la noia li vol explicar. Com diu en David Ruiz, company d’aquest primer any de vida del projecte, el mentor/a és algú que ve amb una “mirada neta”, i que complementa el paper que fan la resta d’adults que es relacionen amb aquests nois i noies en pro de millorar les seves oportunitats en el futur.

poder gaudir d’una relació sense intermediaris, lliure de contraprestacions, els fa sentir valorats i estimats d’una manera incondicional, necessitat bàsica que tenen tots els infants i joves

Per acabar no puc deixar d’adreçar-me als mentors/es del futur. Els diria que tenen la oportunitat d’ajudar a algun jove a millorar la seva situació escolar d’una manera molt senzilla, personalitzada, flexible,… aportant els recursos personals de què disposin. Els engrescaria a emprendre un camí incert, però, segur, molt gratificant, establint una relació positiva (perquè sempre és positiva, almenys amb l’experiència d’aquesta prova pilot) amb un/a jove que es troba en una situació difícil, però que té un munt d’oportunitats al seu davant. Els diria també que implicar-se en una acció social d’aquestes característiques té un impacte en la millora de la nostra societat i en la cohesió social molt valuós. Ser mentor/ra té a veure amb ser molt conscient d’això: trencar barreres i implicar-se amb la comunitat és una necessitat primordial dels nois/es que viuen en situació de risc. Amb el Sapere Aude aquest trencament de barreres es produeix d’una manera bidireccional i natural, tenint com a base la creació d’un vincle personal de confiança.


 

 


 

, , ,

La mentoria social, vincle efectiu i afectiu

El company Arnau Taberner López, coordinador a Catalunya del projecte europeu #SapereAude escriu sobre la mentoria social el  El Punt Avui


Vivim en una societat immersa en una exigència aclaparadora. Se’ns demana que siguem independents i, alhora, socialment acceptats; que aportem valor, que busquem sempre noves oportunitats per oferir el millor de nosaltres mateixos. I molts ho mig aconseguim perquè els sistemes educatius, familiars i el propi context ens ajuden, ens embolcallen, ens fan de xarxa de seguretat per si caiem; ens preparen, en definitiva, per entendre i respondre a aquest enorme grau d’exigència.

Però què passa quan no es disposa d’aquest suport? Què passa quan aquest espai en la societat està en risc perquè no hi ha aquesta família, perquè el context social o econòmic no només no els ajuda sinó que els marca indefectiblement? Com a ciutadans, com podem donar-hi resposta? Qui s’atreveix a donar-hi resposta?

El concepte de mentoria social, avui ja d’ús comú, consisteix a oferir a aquests joves un referent alternatiu i complementari als suports de què ja disposa

Precisament perquè és qüestió de consciència però també d’atreviment, que no puc deixar-vos de parlar d’una resposta que se suma a totes aquelles que aborden aquesta realitat: la de la mentoria social com a vincle efectiu (i afectiu) dels joves en risc d’exclusió. I és que actualment a Catalunya hi ha més de 14.000 joves que presenten un expedient obert en el sistema de protecció a la infància, una situació d’emergència social que, lluny de solucionar-se, s’agreuja any rere any.

Els motius són tan diversos com us pugueu imaginar, i van des de l’arribada de menors estrangers sense cap vincle amb la societat d’acollida fins als casos de desemparament. Programes de suport social protagonitzats per persones no vinculades directament a l’administració pública, com ara el Sapere Aude, s’han demostrat eficaços. Els mentors?, simples veïns de realitat que veuen que aquesta situació els interpel·la.

els sistemes educatius, familiars i el propi context ens ajuden, ens embolcallen, ens fan de xarxa de seguretat per si caiem

El concepte de mentoria social, avui ja d’ús comú, consisteix a oferir a aquests joves un referent alternatiu i complementari als suports de què ja disposa, per ajudar-lo acadèmicament però, sobretot, per oferir-li una guia personal que el mantingui vinculat a una societat de la qual forma part, ampliant i enfortint la seva xarxa relacional amb nous ancoratges de camí cap a la maduresa.

 Arnau Taberner, coordinador a Catalunya del projecte europeu SAPERE AUDE