, , ,

La mentoria social, vincle efectiu i afectiu

El company Arnau Taberner López, coordinador a Catalunya del projecte europeu #SapereAude escriu sobre la mentoria social el  El Punt Avui


Vivim en una societat immersa en una exigència aclaparadora. Se’ns demana que siguem independents i, alhora, socialment acceptats; que aportem valor, que busquem sempre noves oportunitats per oferir el millor de nosaltres mateixos. I molts ho mig aconseguim perquè els sistemes educatius, familiars i el propi context ens ajuden, ens embolcallen, ens fan de xarxa de seguretat per si caiem; ens preparen, en definitiva, per entendre i respondre a aquest enorme grau d’exigència.

Però què passa quan no es disposa d’aquest suport? Què passa quan aquest espai en la societat està en risc perquè no hi ha aquesta família, perquè el context social o econòmic no només no els ajuda sinó que els marca indefectiblement? Com a ciutadans, com podem donar-hi resposta? Qui s’atreveix a donar-hi resposta?

El concepte de mentoria social, avui ja d’ús comú, consisteix a oferir a aquests joves un referent alternatiu i complementari als suports de què ja disposa

Precisament perquè és qüestió de consciència però també d’atreviment, que no puc deixar-vos de parlar d’una resposta que se suma a totes aquelles que aborden aquesta realitat: la de la mentoria social com a vincle efectiu (i afectiu) dels joves en risc d’exclusió. I és que actualment a Catalunya hi ha més de 14.000 joves que presenten un expedient obert en el sistema de protecció a la infància, una situació d’emergència social que, lluny de solucionar-se, s’agreuja any rere any.

Els motius són tan diversos com us pugueu imaginar, i van des de l’arribada de menors estrangers sense cap vincle amb la societat d’acollida fins als casos de desemparament. Programes de suport social protagonitzats per persones no vinculades directament a l’administració pública, com ara el Sapere Aude, s’han demostrat eficaços. Els mentors?, simples veïns de realitat que veuen que aquesta situació els interpel·la.

els sistemes educatius, familiars i el propi context ens ajuden, ens embolcallen, ens fan de xarxa de seguretat per si caiem

El concepte de mentoria social, avui ja d’ús comú, consisteix a oferir a aquests joves un referent alternatiu i complementari als suports de què ja disposa, per ajudar-lo acadèmicament però, sobretot, per oferir-li una guia personal que el mantingui vinculat a una societat de la qual forma part, ampliant i enfortint la seva xarxa relacional amb nous ancoratges de camí cap a la maduresa.

 Arnau Taberner, coordinador a Catalunya del projecte europeu SAPERE AUDE

, , ,

Empreses amb valor social: un enfocament renovat al concepte d’emprenedoria

Cal obrir una bretxa entre l’emprenedoria social i l’ordinària? Quins handicaps tenen els emprenedors socials? Aquestes i altres reflexions a l’article que l’Albert Rosa Congost, director executiu de la #FundacióAstres escriu avui a @Socialpuntcat


Diu el diccionari que un emprenedor és aquell que té iniciativa i coratge per emprendre i dur a terme, amb gran activitat, les pròpies empreses, especialment empreses difícils, arriscades. A l’entrada posterior, es fa referència al seu sentit econòmic: “Persona que crea, desenvolupa i implanta un projecte empresarial”. Però, i els emprenedors socials? Que no els recull, el diccionari? Com els definim? Cal obrir una bretxa entre l’emprenedoria “ordinària” i l’emprenedoria social, quan l’àmbit econòmic va tan estretament lligat a l’acció social?

Escric això perquè tinc en ment reconèixer (al diccionari, a l’hora de parlar-ne, on sigui) el valor d’aquells projectes que vagin més enllà de la pura productivitat econòmica i tinguin valor social intrínsec, un valor que sobrepassi, fins i tot, la voluntat de responsabilitat social corporativa, allò políticament correcte per ser una empresa que es mostra sensible a les dificultats dels més desfavorits en la nostra societat. I més enllà del compliment d’aquesta condició complementària: parlo de projectes empresarials on la responsabilitat social és essencial i constitutiva de la seva activitat, projectes que es realitzen a través de persones amb difícil accés al mercat laboral per la seva discapacitat, per exemple, o per la seva situació personal que els situa en risc d’exclusió. Projectes que procurin treballar per gestionar una relació sostenible amb l’entorn, també. Això ja és la quadratura del cercle, ho sabem, però s’esdevé i, afortunadament, en tenim molt exemples.

 

Ens hi atrevim perquè creiem fermament que pot funcionar i posarem totes les eines i experiència perquè pugui ser viable. Perquè cal que sigui econòmicament viable, però no només: ha de ser humanament sostenible

 

Ho he constatat des de fa anys, tots els que fa que em dedico al món social. Catalunya està plena de petites i grans iniciatives que s’han emprès des de diferents àmbits professionals amb recursos i abast que no sempre son proporcionals al seu talent i capacitat transformadora. Projectes enfocats a millorar la qualitat de vida de les persones, que reben el suport d’entitats socials o nascudes d’iniciatives individuals, ja sigui des de la tecnologia, la innovació en abordatges existents o través d’accions que se sumen a l’objectiu comú de la naturalesa que compartim els emprenedors socials, que és la voluntat de fer un món més just i més accessible per a tothom. En aquest sentit, quan diem (les entitats, els actors socials) que no estem sols i que convé saber-se part d’un món que pugna per la seva humanitat, cal cuidar l’acció social, cal reconèixer-la, buscar punts de suport, encara que siguin modestos. Aquest és el motiu pel qual Plataforma Educativa, per exemple, va convocar ara fa sis anys els Premis d’Acció Social Mercè Bañeras i Maria Figueras.

Cal obrir una bretxa entre l’emprenedoria “ordinària” i l’emprenedoria social, quan l’àmbit econòmic va tan estretament lligat a l’acció social?

Per aquest propòsit és evident que s’ha d’esperonar l’esperit emprenedor als quatre vents, que s’han de sembrar les llavors de l’acció social arreu, fins i tot a aquells llocs on sembla que no hi pot créixer res. Que no hi ha ni el sòl adequat ni allò necessari per fer-hi créixer cap cosa precisament perquè mai abans ningú hi ha plantat res. En aquest sentit, penso en un projecte en concret que gestionem des de la Fundació de dirigeixo: El Taller Canigó. Es tracta d’un petit projecte empresarial situat a la ciutat de Girona, el primer taller de tot Europa gestionat per una entitat social i que dona feina a persones amb discapacitat intel·lectual. I per què no? Ens hi atrevim perquè creiem fermament que pot funcionar i posarem totes les eines i experiència perquè pugui ser viable. Perquè cal que sigui econòmicament viable, però no només: ha de ser humanament sostenible pel propòsit que ens hem marcat. I aquest és el valor essencial que té el nostre projecte: les capacitats de persones amb discapacitat, les que posem al servei del client. Les posem en valor i les visibilitzem només a través de la feina ben feta, no pel fet de ser realitzades des de la diferència. I us podria parlar també de la botiga del Palet, situada a Tordera Allà s’hi poden adquirir els mobles fets amb material recuperat i que fabriquen al Centre Especial de Treball d’Astres.

Dites aquestes coses, sembla que no hi ha d’haver diferència pel que fa a l’actitud entre emprenedoria social i ordinària, detectareu que cal un grau d’optimisme que tots necessitem com l’aigua. Tanmateix l’emprenedor social ha d’haver-se-les amb un handicap: amb el projecte i la il·lusió sota el braç ha de fer el que és més difícil per a una empresa social, que és trobar l’equilibri entre el valor social que sense dubte genera i el valor econòmic inherent a qualsevol empresa. Això estaria bé que ho recollís algun diccionari.


Albert Rosa és director executiu de la Fundació ASTRES, entitat que desenvolupa projectes, programes i serveis per a l‘atenció integral de persones amb discapacitat intel·lectual per a la millora de la seva autonomia.