Plataforma Educativa
Treballa amb nosaltres
Fundació Astres - Fundació Infància i Família - Fundació Resilis - Novetats

“El nostre repte és implicar la comunitat en trobar formes d’atenció més personalitzades”

Núria Curto Ferre (Camarles, 1965). Llicenciada en  Psicologia Clínica de formació, la Núria té una dilatada experiència en el camp social, iniciant-se a principis dels noranta treballant amb menors a càrrec del sistema de protecció. Després d’un recés de 6 anys en l’empresa privada en un altre sector i d’obrir una consulta de psicologia, a finals del 2008 Fundació Resilis li confia la direcció del CRAE Lo Carrilet de Tortosa. El 2013, Fundació Astres engega a Deltebre el projecte La Duna, residència per a persones amb discapacitat intel·lectual i trastorn de conducta, on la Núria s’ocuparà de la coordinació tècnica. Paral·lelament, s’obre el Centre d’Acollia Oikia a Deltebre per atendre joves migrants sense referents familiars (MENA). En ocasió del Dia Mundial del Treball Social parlem amb ella de l’ofici, del dia a dia i del seu punt de vista sobre la realitat de les diferents entitats amb les quals treballa.


 

Tot i que la teva formació inicial no estava encarada al sector social, t’hi has acabat dedicant molts anys. Estàs contenta del camí fet?

Sí, si que estic contenta. Hi vaig arribar gairebé per casualitat i m’hi he quedat. Dedicar-me al mon social és una qüestió de responsabilitat, de justícia, de compromís, d’obrir un camp molt sovint “invisible”. També de descoberta i de repte. Hi ha molta gent que no coneix la infància desemparada o les persones amb necessitats molt especials, vivim en un mon on si la problemàtica no et toca de prop, fem com si no existís i els “excloem” de les nostres vides i de la nostra comunitat. No ens agrada veure allò que no entenem o no coneixem

 

Des que vas començar fins a l’actualitat què penses que ha canviat?

Crec que han canviat les dificultats de les persones que atenem i el com les atenem. Crec que la societat avança poc a poc en el reconeixement dels drets de les persones des del sector social, però avança i això fa que es desenvolupin recursos per a atendre més comunitàriament (pensant amb els infants i joves, es fa una atenció més preventiva on l’ingrés en un centre residencial sigui l’última opció) però al mateix temps  els infants i joves plantegen dificultats més complexes.

 

S’ha de ser d’una determinada manera per dedicar-se al sector social?

Crec que s’ha de ser d’una manera determinada però no et sabria dir de quina. T’has de despullar de prejudicis i mantenir sempre una actitud possibilista, vull dir que t’has d’instaurar en la confiança que gairebé tot és possible, especialment el canvi. També has de ser capaç de cuidar-te, de saber conviure amb el malestar i també saber-te’n separar per poder-hi tornar. Veure i viure la diferència com una oportunitat en la vida, l’oportunitat d’entendre a l’altre i comprendre les realitats diferents.

Aquest és un moment en el que ens plantegem una atenció comunitària però també on ens plantegem recursos cada cop més especialitzats

Quines veus que són les principals dificultats, avui dia, en l’atenció a menors?

En relació a Infància crec que estem immersos en un moment de crisi, no dic res de nou si parlo de l’arribada dels joves estrangers. Aquesta situació ha posat tot el sistema en escac: manca de recursos, no tenir una política de país per a abordar la seua atenció, manca de professionals per atendre’ls, etc.

Però venim d’un període llarg de crisi econòmica i en aquestes situacions qui més pateixen són les persones més vulnerables, per tant infants i joves amb malestars diferents i pocs recursos adaptatius, salut mental i patiment emocional que també desborda el sistema.

Aquest és un moment en el que ens plantegem una atenció comunitària però també on ens plantegem recursos cada cop més especialitzats… És com una contradicció.

 

De tots els oficis del món se n’extreu una ensenyança aplicable a la vida. Quina t’ha aportat a tu dedicar-te al sector social?

Jo he après molt, especialment dels adolescents. He après a tenir diferents mirades d’una mateixa situació, a descobrir que les coses no són com una sempre les havia viscut i a atrevir-me a viure-les com mai havia imaginat, respectant les seues pròpies decisions.

 

Ens podries esbossar el teu dia a dia? La realitat al centre on treballes, amb quines persones tractes, quins son els principals esculls i fortaleses de la tasca que feu, què és el que t’agrada més, etc.

El meu lloc de treball actual no té un dia a dia, cada dia és molt diferent. La coordinació territorial demana estar al cas de molts projectes i programes diferents. És com anar canviant de barret cada cop. Comença el dia abans per preparar on estaré a l’endemà. Em relaciono principalment amb els directors dels serveis que coordino a Terres de l’Ebre, però també amb els professionals d’atenció directa que formen els equips. M’agrada conèixer de molt prop els recursos i això fa que conegue a moltes de les persones que atenem, m’agrada mantenir aquesta miqueta de contacte directe que és des d’on vinc.

Un dels principals esculls és la falta de professionals al territori i la dificultat per atendre les necessitats  de les persones que atenem.

El nostre repte és implicar la nostra comunitat en trobar formes d’atenció més personalitzades i menys segregadores.

M’agrada de la meua feina el contacte amb les persones, escoltar-les, entendre-les, aprendre i aporta el meu punt de vista.

 

I, per acabar, potser la pregunta més difícil:  Què aconsellaries a les persones que compartint les teves aptituds i valors, volen engegar uns estudis de treball social?

 

Uf! No ho sé, que dediquessin part del seu temps a conèixer-se a elles mateixes en profunditat, reconeixent-se a un mateix és un bon camí per reconèixer a l’altre. Potser els diria que fossin molt honestes, amb elles mateixes i amb les persones a qui dedicaran el seu temps.