,

“El que m’agrada més fer a la vida és superar-me”

En aquesta ocasió entrevistem a Imac Aguilar, qui s’encarrega de la neteja de les oficines de la seu de Plataforma Educativa a Girona. Voleu saber per què la vida pot ser de color de rosa llampant? Ella ens ho explica…


Imac Sumac Aguilar Lleida ( Barcelona, 1975) És la mitjana de tres germans. Tres germans ben seguits! (es porten 15 mesos entre ells). És també mare de dos fills de 25 i 14 anys, de qui parla ben orgullosa. Va començar BUP i COU i, anys més tard, va fer l’accés a la Universitat per majors de 25 anys, cosa que li va permetre cursar Integració Social per l’IOC. Viu des de fa 20 anys a Girona ciutat, però ens explica que també va viure a l’Escala. Es defineix com una persona tranquil·la i que sempre està disposada a ajudar als altres. També és d’aquella mena de valuós espècimen que veu el got mig ple (o l’ampolla, o la galleda, és igual: tot mig ple perquè és optimista de mena!). I riu: és un fet que ella,  a banda de mantenir les oficines de la seu de Plataforma Educativa com una patena, dóna alegria per on passa.

Quan arriba l’hora de dinar a oficines del carrer Garrotxa, abans no comença a sortir olor dels menjars que els companys i companyes s’escalfen al microones de l’office, se sent olor de net. Ja ha arribat la Imac, la  veureu vestida de rosa llampant, el color del seu uniforme (i m’atreviria dir que també el del seu cor).


Tu arribes a l’hora de dinar, però el teu dia ha començat molt abans, oi?

I tant! Durant el matí faig el que fan totes les mares: preparar-ho tot perquè el dia comenci bé per a tots. El gran va sol, però al nen el porto a l’institut…

 

El nen…

Bé: El noi! Ja té 14 anys. El temps passa volant!

 

I ja en deu fer molt, oi, que treballes a Plataforma Educativa?

Ja em descompto! Vaig entrar-hi treballant a l’escola bressol Belluguets, que ja no la tenim. Després vaig continuar netejant oficines, d’això deu fer tretze anys, quan teníem les oficines separades, no com ara que ho tenim tot junt i tan gran! També vaig estar una temporada netejant el pis de Bolós i fent suport al departament de recerca, quan va sorgir l’oportunitat. Hi feia inventari, preparava materials pels centres, etc.

Ens ha explicat un ocellet que t’has posat a estudiar de nou? Quan ho fas, això?

Dia a dia… Quan torno a casa em poso a estudiar. Després deixo fet el dinar i cap a treballar! Al vespre s’acaba la meva jornada laboral i continuo a casa. Ah! I un cop per setmana vai a entreno: m’apassiona l’handbol. Veuràs: tinc una discapacitat del 34% deguda a l’epilèpsia. Me la van diagnosticar amb divuit anyets, quan acabava de ser mare. Em va caure el món a sobre… Jo tenia la imatge que té tothom d’aquesta malaltia (ja us ho podeu imaginar) i em pensava que ja mai més podria fer res. Però la variant que tinc jo és la més lleu, diguem-ne, i amb medicació (per a mi la medicació ja és una rutina) està controlada.

I com ho portes?

Una s’acostuma a viure amb això, com t’acostumes a tenir els cabells o els ulls d’un color o d’un altre, és una part més de tu, com el fet de ser un home o una dona, suposo. Jo he de prendre’m les meves coses amb el cafè del matí, com qui s’hi posa sucre i dormir estrictament les hores que he de dormir.

 

I què és el que t’agrada més fer?

De la feina, vols dir?

 

De la vida!

Mira: el que m’agrada més fer a la vida és superar-me. Sí. Vaig haver de deixar els estudis quan va néixer el meu primer fill, vaig deixar el COU penjat. Però no em podia quedar parada: un temps després, vaig fer l’accés a la Universitat per majors de 25 anys perquè sempre he pensat que el saber no ocupa lloc. I actualitzar-se amb els estudis sempre està bé.

 

I què vas triar?

El grau d’Integració Social. Et diré que segurament he triat fer aquests estudis perquè jo mateixa he estat una persona en situació de vulnerabilitat. És com tornar a la societat el que he après… Acompanyar persones que ho necessiten, que estan en risc d’exclusió per la seva situació personal.

Suposo que estar treballant aquí m’hi ha influït d’alguna manera. Són els estudis que t’habiliten per donar un cop de mà als altres, penso. Ser un suport a la gent. Sentir-te que ajudes és el que a mi m’agrada. Llavors em plantejo que potser pugui canviar de feina algun dia i no limitar-me sempre a netejar…

 

I així, com et veus d’aquí a cinc anys?

D’aquí a cinc anys? Ja tindré els fills grans, majors d’edat!  Hauré acabat de pagar la hipoteca, m’hauré refet emocionalment d’una etapa molt dura que hem viscut a casa, segur, i amb una feina diferent! M’hi veig, la veritat. Em veig superant-ho tot i cap endavant. No pot ser d’una altra manera.

 

La vida pot ser rosa llampant, oi?

Que no ho veus? −Fa ella, mostrant el seu uniforme fúcsia.