,

ENTREVISTA: Imma Bellatriu “La vida em va portar cap el camí de les persones amb discapacitat intel·lectual”

“La vida em va portar cap el camí de les persones amb discapacitat intel·lectual”

Avui parlem amb l’Imma Bellatriu Garcia (Lloret de Mar, 1965), una un  quasi blanenca (va néixer a Lloret però parla de Blanes com el seu lloc d’acollida). Casada des de fa un munt d’anys  amb el xicot de tota la vida, té molt clar que això ja no es porta, però ens afirma amb  la vehemència dels romàntics, que no se’n penedeix ben gens. Amb ell tenen dos fills adolescents que els porten la guerra pròpia d’aquesta etapa (“ens fan suar el que no està escrit! -diu) però els ulls li brillen en parlar d’ells. Ens confessa que el que més li agrada en aquesta vida és estar amb la família  i els amics i sempre que pot també dedica el seu temps lliure  a fer de voluntària en una fundació que dóna suport als malalts de càncer i a les seves famílies, l’Oncolliga Girona.

L’Imma actualment dirigeix la Residència Can Font, a Llorà, i el Centre Ocupacional a Santa Coloma de Farners, ambdós projectes de la Fundació Astres.


Penses que és vocacional, la teva feina?

Sí. Des que era molt joveneta vaig descobrir que la meva vocació era treballar amb persones i ajudar als altres . Quan tenia 14 anys, vaig treballar en una guarderia durant l’estiu: hi havia una nena amb discapacitat intel·lectual i a partir d’aquí, la meva vida va quedar lligada a la d’aquestes persones .

Vaig estudiar psicologia i un cop acabada la carrera vaig entrar a treballar a un Centre Ocupacional de Blanes. Primer vaig ser monitora durant tres anys, després, psicòloga durant tres anys més i, després , directora tècnica . En total vaig estar-hi 16 anys .

 

Es diu aviat!

(riu) Sí, els anys passen de pressa. Me n’adono ara que em fas fer memòria… Després d’aquest període i per circumstàncies personals vaig decidir estudiar Psicooncologia i especialitzar-me en temes relacionats amb la Mort i el Dol. I així vaig estar dos anys fins que, un altre cop, la vida em va portar cap el camí de les persones amb discapacitat intel·lectual. És aquí quan apareix la Fundació Astres i un repte gegantí: posar en marxa la Residència Can Font.

 

Ens expliques breument què és Can Font?

És una residència que aten a  persones amb discapacitat intel·lectual i trastorns de la conducta. Quan vaig aterrar-hi jo, encara no feia ni tres anys que estava oberta.

 

No quedarà per reptes, la vida!

No! precisament en aquell moment, juntament amb en Jos Palà, el psicòleg de Can Font,  vàrem assumir de nou un altre repte: ser l’equip tècnic de la Llar-Residencia i del Centre Ocupacional que hi ha a Santa Coloma de Farners. I de moment aquí estic esperant poder portar a terme nous projectes amb la Fundació Astres.   

 

“M’agrada pensar que contribuïm a que les persones que atenem es sentin respectades , escoltades i a generar un entorn que afavoreixi  el seu benestar”

 

 Em permetràs… veient-te parlar de la teva feina, no cal ser un gran detectiu per deduir que te l’estimes i que que ho fas amb constància i ganxo… Vaig desencaminada?

Vas bé… Sóc una persona molt activa, positiva i apassionada de la vida. Gaudeixo intensament de tot el que m’envolta i m’agrada  pensar que puc contribuir al benestar emocional de les persones. M’encanta la relació humana, el nexe que s’estableix amb cada coneixença. Totes són valuoses. Crec que aquesta manera de ser ajuda en tot això que faig a la fundació, perquè en les persones, en el potencial interior que tenim hi ha la possibilitat de canviar (sí, poden canviar, les persones!) de millorar i de sentir-nos bé, La clau és fixar-nos bé en tot allò que ens envolta i trobant qualsevol cosa que ens ajudi a sentir-nos millor.

 

 I en aquest sentit…Què és el que t’agrada més de la teva feina?

 M’agrada pensar que contribuïm a que les persones que atenem es sentin respectades, escoltades i a generar un entorn que afavoreixi  el seu benestar. Un entorn que potenciï els seus desitjos, il·lusions, oferint-los oportunitats . El nostre punt fort es creure que les persones amb discapacitat intel·lectual  es mereixen ser escoltades i es mereixen poder assolir els seus somnis, les seves fites. I el nostre repte diari es escoltar i recollir de manera literal aquests desitjos  per tal de posar al seu servei tota la nostra professionalitat per tal que els puguin assolir. Fugim de l’estigma, de les etiquetes, dels diagnòstics i ens posem al cantó de la persona amb humilitat, sense creure que nosaltres ho sabem tot i que podem decidir sobre la seva vida sense tenir-los en compte .

 

 Quines son les principals dificultats t’hi trobes?

Una de les principals dificultats que ens trobem és encomanar aquesta visió i energia que tenim els professionals. Que la resta de persones que ens envolta també cregui amb aquesta manera de veure i acompanyar a les persones amb discapacitat intel·lectual. La comunitat encara no esta preparada per incloure’ls en el seu dia a dia, creient que son persones amb els mateixos drets que qualsevol altre.

 

És trist…

És així. Però tot s’encomana, fins i tot les coses bones! És qüestió de perseverança i de continuar treballant per fer extensiva aquesta visió…

 

 “Fugim de l’estigma, de les etiquetes, dels diagnòstics i ens posem al cantó de la persona amb humilitat, sense creure que nosaltres ho sabem tot “

 

Quins són els principals reptes de futur del centre que dirigeixes?

 M’agradaria pensar que en un futur no gaire llunyà les persones amb discapacitat intel·lectual podran viure en un entorn totalment comunitari, i gaudint al màxim de tots els serveis que pugui oferir la comunitat d’una manera inclusiva i com a qualsevol altre ciutadà de la comunitat .

 

Explica’ns una mica la realitat de la dinàmica de la teva feina, el dia a dia…

 El meu dia a dia esta ple d’activitat, cada dia és un repte. M’agrada el moviment, el canvi  i pensar constantment en allò que es pot millorar. Hi ha tanta feina per fer! Hi ha tantes coses per aprendre que no tinc mai temps d’estar aturada. M’agrada molt aquest frase del poema d’en Miquel Martí Pol que diu QUE TOT ESTÀ PER FER I QUE TOT ÉS POSSIBLE, per a mi és un gran lema del meu dia a dia .

 

I si tot està per fer… què et veus fent d’aquí deu anys?

El més lògic seria dir que jubilada, perquè ja tindré… (bé m’ho reservo els anys que tindré), però em veig encara treballant i molt activa.

Em faria molta il·lusió i em motivaria  moltíssim seria que es portés a terme un projecte del qual n’hem estat parlant en algunes ocasions i és crear i formar part d’un equip tècnic especialitzat en persones amb discapacitat intel·lectual i trastorns de la conducta que fos itinerant i donés suport i formació als diferents equips de l’entitat.

 

Doncs repetim els mantres del poema, desitjant tan fort com tu que això sigui una realitat: tot està per fer i tot és possible! 

Que el poeta t’escolti.