Plataforma Educativa
Treballa amb nosaltres
General

Entrevista: “M’agrada la meva feina! Ensenyar, conèixer gent, veure les seves habilitats”

Parlem amb la Natividad Merino, cap de brigada al CET de Fundació Astres a Vilablareix

Un mes de novembre de 1960 neix a Gandia (València) una nena, la primera de cinc que vindrien després, filla d’un matrimoni entre una barcelonina i un mexicà. És la Purificación Merino Fernandez. Això posa al seu DNI, però tothom la coneix pel seu segon nom, Natividad. Finalment, els seus amics i gent propera li diuen Nati, com ara la germana amb qui viu des dels nou anys, la Carmen, l’edat que tenia la germana petita quan els va faltar la mare.
De fer-se gran li resten poques coses, ja que té una vida plena, on no li falta l’escalf dels qui l’estimen. Però si una cosa troba a faltar, ens confessa, és anar a ballar!Tanmateix,  ja us podem avançar que si bé ja no balla, fa ballar molts i diversos assumptes a la seva vida: Casa, feina, vida familiar i nets.
Hem parlat amb ella perquè ens expliqui la seva trajectòria laboral i vital a Eina Activa EI i a Fundació Astres, de qui els seus responsables es desfan en elogis, per pencaire i humana: “La Natividad és -diu l’Eloi Palomeras- la persona encarregada de la brigada que fa les espongetes per a Laboratoris Hipra, en produeixen unes 10000 diàries! És molt entregada a la seva feina i implicada i, alhora, es preocupa molt de les persones que té treballant a la seva brigada”.
A banda d’això, la Natividad, mare de dos fills (una filla de 40 i un de 38) també és àvia, faceta que flota amb emoció durant tota la conversa. Ho llegireu a la imatge que té de perfil al seu telèfon, si mai podeu parlar amb ella: “No es que yo sea una abuela consentidora o alcahueta, como tú dices. Lo que pasa es que las abuelas no somos eternas, nuestro tiempo se nos acorta cada día que pasa. Por eso les quiero dar a mis nietos amor y más amor. Para que cuando se me termine el tiempo y me tenga que marchar, me recuerden con cariño”. Així és la Natividad, propera i afable però resolutiva i coratjosa, com ho són les super àvies de l’actualitat. Però res de “marcharse”, eh? Com veureu: li queda corda per anys!

 


 

 

Explica’ns com és un dia a la vida de la Purificación-Natividad-Nati

El meu dia a dia comença a dos quarts de sis del matí, arreglo les coses de casa, després em toca a mi: em dutxo, em preparo jo i abans de les set del matí ja estic al meu centre de treball, situat a Vilablareix. Llavors comença la meva jornada laboral i un cop acabada… (somriu)

 

…I un cop acabada a descansar!

No! (Mai! –li ha faltat dir-) Normalment he de tenir cura d’una néta de 7 anyets. Solen ser les vuit, les nou o les deu de la nit…

 

…La franja horària d’àvia?

Sí. I aquest és el meu dia a dia. I sóc molt feliç perquè gaudeixo de la meva neta i també veig a l’altra neta i m’emplenen, m’emplenen molt. Les meves netes són la meva vida.

 

I quan portes a Fundació Astres?

D’aquí a  un mes aproximadament, l’11 de juny, faré vuit anys treballant a la fundació. Però anteriorment ja havia estat un temps aquí. Vaig entrar com a netejadora (en tenia experiència, de netejadora) a la nau de bicicletes de Vilablareix, a Eina activa. I fent aquella feina em vaig adonar que m’agradaria molt poder treballar en allò de les bicicletes, perquè ho veia i m’engrescava. A la que podia, quan tenia el moment de descans, ajudava als companys que treballaven allà. I va ser així com vaig començar a treballar-hi…

“La primera reacció va ser preguntar-me si seria capaç de portar un equip tan divers. Llavors vaig veure que no se’m donava gens malament”

 

I com va ser l’experiència?

A Eina hi vaig estar 4 anys. I, tot i que m’agradava, la feina va resultar molt dura per a una persona amb la meva discapacitat. Els malucs, l’artrosi… Però mentre va durar, jo vaig estar molt contenta i molt feliç. A resultes d’això vaig progressar de peó ordinari a portar jo la cadena de bicicletes, com a encarregada de l’equip.

 

Però la salut no et va permetre continuar…

Exactament. No podia i punt. Llavors va ser quan l’Albert Rosa em va proposar tornar a Fundació Astres per treballar amb manipulats fent les espongetes.

 

I vas acceptar

És clar que sí. I fins a dia d’avui. Vaig acceptar plenament conscient de les meves limitacions físiques però també de les meves capacitats: volia poder continuar donant-ho tot. Així que vaig començar amb les espongetes. I em va agradar, també! Una feina diferent, amb un equip més petit del que tenim avui dia. Persones amb discapacitat intel·lectual, un repte per a mi. Perquè la primera reacció va ser preguntar-me si seria capaç de portar un equip tan divers. Llavors vaig veure que no se’m donava gens malament tractar-los, conèixer les secves personalitats, les seves debilitats, com en qualsevol equip! Val a dir que les persones amb qui ghe treballat són en general molt agraïdes i molt humanes. M’agrada! Ensenyar, conèixer gent, veure les seves habilitats, l’habilitat de captar allò que els expliques, veure com, amb les seves dificultats, poden arribar a rendir com hem de rendir.

“La feina que faig ara m’agrada i m’emplena molt”

 

I com van ser els teus inicis?

Vaig entrar-hi com a ajudant de l’Angelina, que era l’encarregada dels manipulats. Després quan ella es va jubilar, jo vaig començar a portar l’equip, vaig passar a ser oficial. Era l’any 2011 i produíem unes 35 000 espongetes al mes. Successivament, la producció es va anar augmentant i, naturalment, amb l’augment de la producció també es va haver d’ampliar l’equip de treball.

 

I quant produïu avui?

Unes 10 mil diàries

 

Déu ni do!

Sí, som molt trempats! Ho fem des de zero. Ens ve l’espongeta rasa, hi posem el fil, fem la creu i un nus i després les col·loquem en una espècie de oueres per posar-les en capses. I cap els palets i a Hipra! Allà les desinfecten i hi posen les hormones necessàries perquè facin el seu fet.

 

I quantes persones sou, al vostre equip?

30 persones, jo inclosa. Dir-te que hi ha molt bon companyerisme…

 

I la jefa, com és?

Exigent, em considero exigent. Però també em considero humana, dinàmica, alegre (si es pot fer alguna broma perquè hi hagi bon ambient doncs la faig, sempre i quan es compleixi amb la feina: és la meva manera de treballar i sempre ho serà. Per a mi la feina és molt important). També m’agrada formar-me, quan hi ha cursets a l’empresa sempre que puc els faig, sempre que no em robin temps d’àvia…

 

I, per acabar… Com et veus d’aquí cinc anys?

Jo sóc una persona que qualsevol cosa que pugui fer, atenent a la meva condició física, miro d’aprendre i fer-ho sempre després. I fer-ho ben fet. La feina que faig ara m’agrada i m’emplena molt. Estic bé així. Veure que pots entregar una quantitat tan elevada i que els nois s’esforcen perquè això sigui així és genial. Em sento molt, molt realitzada en aquest aspecte.