Plataforma Educativa
Treballa amb nosaltres
Novetats

Gent Plataforma: En Sisu Vendrell, l’alegria de construir

“Si bé dominava el meu ofici, el món social era un món nou per a mi”

Parlem amb Sisu Vendrell, qui s’encarrega des de fa una colla d’anys del manteniment i reparacions de tota mena en les diferents instal·lacions de les entitats de la nostra agrupació.

Us deixem amb l’entrevista que li hem fet en què ens parla de la seva feina, de la seva manera d’encarar-la i de la seva experiència a Plataforma Educativa. No us la perdeu!


 

Sisu Vendrell Panella (Vilobí d’Onyar 1969) va néixer el maig del 69 i du la revolució dels somriures a les venes, aviat entendreu per què, aquells qui encara no el coneixeu. És el mitjà de tres germans, dos nois i una noia i també pare de tres filles, la Meritxell, la Mireia i la Carme. S’encarrega des de fa una colla d’anys del manteniment i reparacions de tota mena en les diferents instal·lacions de les entitats de la nostra agrupació. Actualment treballa en equip amb en Toni, que gestiona i coordina tota la part de lampisteria l’activitat de manteniment en general, amb en Sergi, el seu jove ajudant i l’Abdulah, usuari de la Fundació Astres, qui li dona un valuós cop de mà des de fa temps. A més, ara compta amb el suport d’un aparellador, en Dani, recent incorporat a la nostra plantilla.

 


Mar Bosch. Girona. Avui parlem amb ell, un dels treballadors més veterans (que no antic!) de Plataforma Educativa. I és que ja fa més de 18 anys que en Sisu (en 61, tal i com ho escriu ell, ben enginyós com és) s’encarrega del manteniment de les instal·lacions, centres i oficines de les diferents entitats de la nostra agrupació. Però no és només per la seva activitat professional que més d’un de vosaltres ja el deu conèixer, sinó sobretot pel seu caràcter jovial i alegre. Us ho podem confirmar els treballadors d’oficines de la seu de Girona: quan en Sisu arriba tremolen les parets! Els ho hem preguntat i ens diuen d’ell que és divertit, resolutiu, acollidor, cordial, amable… un “torbellino”!

Tots coincideixen amb la seva espontaneïtat explosiva. I és que sempre té una broma (o dues) a punt per arrencar un somriure al més encarcarat (o al més concentrat de tots, “que a oficines, venint de fora, sembleu un cementiri!”). Perquè la vida, tal i com ell afirma “són quatre dies i no ens els podem passar capficats ni seriosos tots quatre. Hem de riure, passar-ho bé. I és clar que hem de treballar però crec que també hem d’ esforçar-nos perquè aquest estat d’ànim li encomani l’alegria i el bon fer a la feina. I això penso que es nota, que es tradueix en el resultat final. Les coses es poden de moltes maneres, jo m’estimo molt més fer-les de bon humor”.

I és clar que hem de treballar però crec que també hem d’ esforçar-nos perquè aquest estat d’ànim li encomani l’alegria i el bon fer a la feina.

 

I no cal que ho digui perquè només de començar ja ens ha arrencat un somriure: us podeu creure que a aquest home, tan provocador com lliure com sembla, ens diu que li feia il·lusió anar a fer la mili? “Sort de la mili! Si no arriben a enviar-me allà baix (a Ceuta, es refereix), jo ara seria mecànic i no paleta. I no hauria viscut tot el que he viscut”. I és que la seva idea inicial, això després de decidir que no volia continuar estudiant després del batxillerat, era ser mecànic. De fet va començar treballant en un taller, fins que li va arribar l’edat de fer el servei militar. Tornant, tenia més ganes de treballar que de res més i la primera feina que li va sortir va ser fer en paleteria. Però això ens ho explica ell mateix:

 

Com van ser els teus inicis? Recordes quina va ser la teva primera feina, a la teva primera construcció, em refereixo…

Aixecar una paret. Ho vaig fer tan bé que, un cop acabada, me la van fer tirar a terra. Imagina’t quina traça que hi tenia, al principi. Com tothom, vaja. Ara tinc un ajudant, saps? Quan el miro,  recordo els meus començaments (ara n’ha après molt, eh? I jo també, d’ensenyar, vull dir, per a un futur…) estic molt content de tenir-lo! Treballar acompanyat, sempre és molt millor.

Sempre havies treballat sol, aquí a Plataforma?

Al començament sí. Recordo un dels meus primers treballs dins les entitats. Era a Mas Garriga. Hi vaig tenir-hi una feinada… També recordo una rectoria a Sant Esteve de Guialbes, havíem de reparar perquè no sé quins nanos de no sé quin centre havien de fer-hi una estada. A partir d’aleshores les feines han estat molt diverses, com quan es va muntar El Pedrenyal, que també hi era. Totes aquestes primeres experiències com a treballador d’aquí les recordo molt bé, perquè si bé dominava el meu ofici, el món social era un món nou per a mi. Perquè treballar aquí no vol dir no només vol dir fer de paleta, vol dir moltes coses més.

No té res a veure ser un paleta fa uns anys que ara, les màquines i la tècnica faciliten molt les coses

Tenies, “sota les teves ordres”, l’Abdulah, una persona usuària de la Fundació Astres…

I el tinc! Ara és a fora esperant-nos, que tenim feina! L’Abdulah és quasi com de la familia, ja. Són quinze anys treballant colze a colze. A vegades penso que li he fet una mica de pare i una mica de germà gran, perquè a banda d’ensenyar-li una mica l’ofici penso que ens hem empeltat una mica l’un de l’altre, jo també n’he après coses d’ell… Vam començar Centre Ocupacional d’Astres a Girona i seguim! són  molts anys, molta feina feta. Molta que ens queda per fer…

Ara tinc un ajudant, saps? Quan el miro,  recordo els meus començaments

I una de les feines que més t’ha agradat?

Doncs veure créixer aquestes oficines del no res, per exemple. Això era una càrnica, saps? Ho vam tirar tot a terra, els baixos també, el primer pis on hi ha el Suport a l’Autonomia… Tot de zero fins a tenir això que teniu avui, ple d’oficinistes i d’ordinadors. Era un repte i crec que ens vam sortir prou bé, trobant espai per a tanta gent, espai pels despatxos, per les sales de formació, etc.

I de la primera paret (la que et van fer tirar a terra) fins a la feina que facis quan acabis de parlar amb mi, què ha canviat?

L’ofici, ha canviat! Abans era una feina molt més dura, la de paleta. S’hi deixaven la carcanada. Ens hi deixàvem la carcanada! Pensa que, abans de treballar aquí, ja feia de paleta per a una empresa del meu poble entre setmana i els caps de setmana (era jove, tenia 27 anys) em dedicava a construir la nostra casa, a Domeny. Vaig dir prou. Va haver-hi un moment que no podia més. Però després d’aquella època em va sortir la oportunitat de treballar aquí i hi estic bé, la prova és que segueixo dret! L’ofici ha canviat molt, de totes maneres. No té res a veure ser un paleta fa uns anys que ara, les màquines i la tècnica faciliten molt les coses i la nostra qualitat de vida. Saps allò que diuen que els capellans són els que la dinyen més tard i els paletes són els que ho fan de més joves? Doncs això, perquè era esgotador. Ara no, ara podem viure tant com un capellà vell (riu, ens fa riure: en Sisu en estat pur).