Plataforma Educativa
Treballa amb nosaltres
Entrevista - Novetats

“La diferència no només s’ha d’acceptar, sinó que hi hem de creure”

Núria Tresserras i Ribó és professora de piano i el seu currículum es desplega abastament:  Llicenciada en Psicologia amb el Certificat de Psicòleg General Sanitari, especialitzada en la Direcció i Gestió d’Entitats del Tercer Sector Social. Hi suma formació complementària en direcció d’empreses (ESADE Business School 2009, IQS 2011); Però també és mediadora Familiar i Comunitària, Docent i Formadora acreditada. Té un postgrau de Família i Parella; un altre de Direcció i Gestió de Residències i Serveis per a la Gent Gran. Finalment, un Màster en Intervenció Socioeducativa amb Infants, Adolescents i Joves en Risc o Conflicte Social.

Tresserras va treballar durant gairebé 20 anys amb persones amb intel·ligència límit al centre AcidH, del qual va dur-ne la gerència. El càrrec, ens explica, va donar-li una visió més àmplia de la resta de serveis i perfils professionals d’atenció directa a les persones amb discapacitat, havent treballat amb anterioritat en el projecte de Llars de Residència i Llars amb Suport a l’autonomia a la pròpia Llar i després portant la Direcció del Centre de Psicologia i Logopèdia.


Déu ni do!

Sí… I al mateix temps ja estava registrada i duia a terme Mediacions Familiars i Comunitàries per a la Generalitat de Catalunya. Aquesta formació i aquest treball professional no només ha sigut un enriquiment personal i social sinó que també m’ha ofert moltes més eines per entendre i comprendre la pluralitat de l’ésser humà.

I com explicar la  pluralitat de l’ésser humà?

Com un enriquiment! Així, considero que la diversitat i/o la diferència no només s’ha d’acceptar, sinó que hi hem de creure perquè ens potencia com a ens socials. Tot plegat m’ha dut a dedicar-me plenament a la Mediació i a la Docència, tant de formació per a perfils professionals dins del camp de la discapacitat, com de la Mediació.

I el piano?

Amb tot, tampoc puc deixar de banda la meva formació musical que ha sigut la que m’ha facilitat i m’ha donat el punt de sensibilitat que es requereix per tot el que fem en el nostre dia a dia…

Hi ha una fórmula magistral per abordar la discapacitat?

A tots ens agradaria tenir la fórmula màgica per poder donar solucions i fer l’abordatge correcte per a cada persona amb discapacitat intel·lectual, jo no soc l’excepció. Moltes vegades els professionals d’atenció directa, voluntaris, em fan preguntes de les quals no tinc resposta i això em fa pensar que tenim moltes llacunes per conèixer sobre la discapacitat intel·lectual i ens falta molt encara per aprendre.

“El que m’agrada transmetre és que no pel fet de tenir unes limitacions hem de tractar a les persones amb DI de manera diferent”.

Cal tenir en compte i a la història em remeto, tot i que van haver-hi iniciatives esporàdiques abans dels anys 70 per millorar la qualitat de vida d’aquestes persones i promoure serveis, no és fins aquesta dècada que en el nostre país comença a haver-hi un fort moviment i iniciatives socials promogudes per pares, voluntaris i organitzacions sense ànim de lucre. Servien per donar resposta a aquesta necessitat social i poder oferir noves oportunitats, serveis i suports a les persones amb discapacitat. Hem de pensar que no és fins el 2006 que les Nacions Unides aproven “la Convenció sobre els drets humans de les persones amb discapacitat”, això posa en evidència que a dia d’avui hem fet molt recorregut i hem aconseguit molt però al mateix temps tenim encara un llarg camí per recorre per aconseguir una normalitat absoluta.

Això no vull que serveixi com excusa i el que diré ara pensareu que és una obvietat però quan em demanen “com hem de tractar a les persones amb discapacitat” o “ entendre’ls millor” el que m’agrada transmetre és que no pel fet de tenir unes limitacions hem de tractar a les persones amb DI de manera diferent.

Però ens surt de dins, tractar diferent “la diferència” (amb tota la bona voluntat del món)

Les persones amb discapacitat són com totes les altres persones sense limitacions. A tots ens agrada que ens tractin bé, que ens tinguin en compte, que comptin amb nosaltres, sentir-nos escoltats, fer-nos sentir importants, ser útils, amb encert o no cadascú de nosaltres tenim la nostra opinió, i això ho tenim clar quan complim els paràmetres de la “normalitat” però quan hi ha quelcom que limita ens en oblidem i sovint, prenem decisions sense tenir-los en compte, els fem invisibles, la seva opinió no compta, Les persones amb DI són més lentes en tots els processos cognitius entre altres coses. Sovint no ens aturem a pensar que aquestes persones tenen les mateixes necessitats, els mateixos sentiments, emocions, i volen exactament el mateix que les altres persones, simplement a un altre ritme i amb un altre tarannà, és tant simple però l’hora tan complicat com és entendre el seu CODI per poder-nos entendre i comprendre.

Això pot semblar molt simple i molt elemental però sovint quan parlem de persones amb discapacitat o amb limitacions ens n’oblidem i sembla que el nostre comportament ha de ser diferent. Quan tractem amb les persones que considerem “diferents a nosaltres“, recomanaria que sempre ens preguntéssim “com m’agradaria a mi que em tractessin, preguntessin, em diguessin o amb demanessin” és un senzill exercici d’empatia que segur ens farà pensar i reflexionar com hem d’actuar.

Així, no hi ha codi?

No. Comunicar-nos amb les persones amb discapacitat, tampoc no ha de ser tant diferent de com ens comuniquen amb els els altres, simplement seguir les regles més bàsiques de la comunicació. Parlar mirant-nos als ulls, parlar amb el mateix llenguatge i assegurant-nos en tot moment que s’ha entès i sinó esforçar-nos que així sigui adaptant-nos al seu vocabulari o al seu llenguatge.

Però hi ha petits matisos…

Doncs possiblement seran la insistència, la perseverança i la paciència. La forma de rebre, processar, interpretar i comprendre la informació és diferent i per tant ens hem d’adaptar i conèixer a nivell “individual” quina és la millor.

I els professionals, quins són els principals dubtes que t’expressen respecte del seu dia a dia?

Els professionals ens demanen sovint en les formacions poder tenir més coneixements, eines i recursos per poder fer una atenció directa correcta, entendre a les persones amb discapacitat, saber gestionar els conflictes del dia a dia, entre altres coses.

“Sigui quin sigui el terme que utilitzem per definir la discapacitat intel·lectual sempre acabarà sent pejoratiu”

Quins creus que són els reptes cabdals que com a societat hem d’entomar respecte les persones amb discapacitat?

El principal repte és que la societat ha d’acceptar la “diferència“, ni més ni menys.

Les persones per definició, no acceptem la diferència o la diversitat, tot allò que ens és diferent de nosaltres tenim tendència a rebutjar. En el cas de persones “diferents” la societat fa exactament el mateix: les exclou.

Aquesta ha de ser la nostra principal batalla que hem d’aconseguir, una inclusió plena en tots els àmbits respectant i acceptant sempre la diferència.

Això ho podem fer tots nosaltres i començant pels professionals de donar a conèixer i donar informació sobre les persones amb discapacitat per trencar tots els tòpics i estereotips que hi ha al respecte.

Les persones amb discapacitat són un més que suma a la nostre societat, poden tenir un grau d’autonomia força elevat amb els suport adequats i poden complir amb les responsabilitats, els drets i deures que tenim tots dins les possibilitats de cadascú.

Hi ha estudis fets sobre l’ocupabilitat de les persones amb discapacitat on queda demostrat que baixa l’índex d’assistència a serveis sanitaris, millora la salut mental i física, menys ingressos hospitalaris d’aquestes persones passant a ser membres d’una societat amb tots els seus efectes, productius i consumidors, amb tot això s’aconsegueix no només millorar la seva qualitat de vida sinó la societat en sí. Necessitem polítiques reals d’inclusió i que la igualtat d’oportunitats sigui un fet real on tots sumem i no quelcom fictici per quedar bé.

Les paraules, moltes vegades, no poden atrapar la realitat de les coses. Cap a quina definició de discapacitat penses que hauríem de tendir?

Si parlem de la definició de discapacitat intel·lectual em remeto a AAIDD quan es refereix “a un estat particular de funcionament que comença en la infantesa en el qual coexisteixen limitacions en la intel·ligència juntament amb limitacions en habilitats adaptatives”.

Ara bé quan parlem de terminologia discapacitat, minusvalidesa, diversitat funcional, capacitats …, és diferent.

Des que em dedico al món de la discapacitat, sempre hem tingut un problema en com anomenàvem a les persones amb discapacitat i mai hem estat prou satisfets perquè sempre la paraula ha acabat tenint un caire pejoratiu, i és ben cert que no ens ha faltat raó (retard mental, minusvàlid…)

De fet quan vaig començar a estar vinculada amb la discapacitat es parlava de “retard mental”, no només era faltar a la raó (La intel·ligència no ve en retard i arribarà algun dia) sinó que també adquireix un caire de menyspreu.

Amb aquesta dèria de buscar la màxima normalitat i igualtat surten noves iniciatives en quan a terminologia com la Diversitat Funcional per part de les mateixes persones afectades i els seus familiars.

Crec que és una terminologia que no ens explica res: la diversitat funcional és la pròpia essència de l’ésser humà, tots som diferents i a vegades necessitem les paraules per donar nom i entendre una realitat concreta. D’altra banda, cap institució científica en el camp de la discapacitat ha donat com a vàlida aquesta definició.

“El que hem d’aconseguir és canviar la nostra actitud i els nostres estigmes envers a la discapacitat”

I així, què? Amb quina definició ens quedem o és que potser no calen?

Comparteixo amb el Dr. Climent Giné (La Vanguardia 30 Oct 2016 C. GINÉ, professor emèrit de Blanquerna-Universitat Ramon Llull): sigui quin sigui el terme que utilitzem per definir la discapacitat intel·lectual sempre acabarà sent pejoratiu perquè nosaltres mateixos acabem malmetent i mal utilitzem les pròpies paraules, i encertadament el Dr. Ginés ens fa veure que el problema realment és un altre, independentment del nom que utilitzem sempre serà pejoratiu si nosaltres no canviem la nostra actitud, acceptant la diferència i la diversitat i expulsant tota la marginació social.

Les paraules ens ajuden a definir aspectes concrets, no la postura davant d’aquests fets. Per tant el que hem d’aconseguir és canviar la nostra actitud i els nostres estigmes envers a la discapacitat, en definitiva a la diferència.