Us compartim l’article de Ferran Capità, director del Centre d’Acollida Oikia gestionat per la Fundació Resilis.
És tan cert com gastat dir que la Covid-19 ens ha posat a prova davant una situació totalment nova, que no hem disposat de les eines suficients ni tampoc de les fortaleses personals per entomar-la. I que les conseqüències han estat -en massa casos- dramàtiques i difícilment reparables. Voldríem no haver-ho descobert així, però la Covid també ens ha mostrat la gran capacitat de supervivència i adaptació que tenim. I és que l’instint per sobreviure i superar-nos ha permès que estiguéssim activats i atents per minimitzar l’impacte d’aquesta crisi.
Un dels grans aprenentatges del que estem vivint és que no tenim el control sobre el nostre entorn, i que l’única cosa que podem tenir apamada és la manera en què podem reaccionar-hi. En aquest sentit i ara més que mai, cal aprendre a millorar la nostra capacitat d’adaptació a la incertesa. De fet, la vida des dels seus orígens ha estat sempre incerta, perillosa i finita, tot i que en el curs de la història occidental –penso en les societats del primer món, és clar- plani aquesta pau aparent, aquesta manca de perills vitals. Potser aquesta branca acomodada de l’espècie humana s’està creient el miratge d’una vida sense sorpreses? A l’altra banda del mirall -els diria- hi ha persones que coneixen i viuen les crisis com un fet massa habitual, com era habitual reaccionar al perill dels predadors en plena natura, quan començàvem a dir-nos sàpiens.
Les administracions fins ara, han prioritzat -com no pot ser d’altra manera- la cura de la pandèmia, la investigació per trobar solucions ràpides i eficaces per tornar a reactivar l’economia, la prevenció i, en definitiva, retornar a la situació prèvia a l’arribada de la Covid-19.
Semblaria doncs, que la nova normalitat que reiteren els governs capitalistes consisteix en més del mateix. Però, si com a societat volem aprofitar l’oportunitat d’aquesta crisi per iniciar una transformació, no hauran servit de res les pèrdues que s’han generat durant aquest procés: gairebé dos milions de morts a nivell mundial, increment dels nivells de pobresa, exclusió social, desigualtat, greus afectacions emocionals, etc.
Es fa del tot necessari prendre mesures orientades clarament al desenvolupament sostenible: sostenibilitat mediambiental, econòmica i social. En definitiva, un nou model social que posi al centre el benestar de les persones i un nou model econòmic que preservi el nostre entorn. O ens transformem i invertim en les persones i en la preservació del medi ambient o no tindrem ni salut, ni vida ni món on viure.
Deia el filòsof francès Albert Camus que les pitjors epidèmies no són biològiques sinó morals. Potser és ara el moment per abordar una pandèmia molt més perillosa i letal que la del virus: la dels mercats i el sistema financer especulatiu. Uns mercats i una economia subjecte a l’especulació i la productivitat sense aturador i sense cap límit. Potser ara és el moment de posar en marxa un pla de xoc social que rescati les persones i alhora construir una nova política econòmica que transformi en humanes les seves estructures. Humanitzar la política econòmica és també tenir cura del nostre entorn.
Calen més evidències per demostrar que el model econòmic global actual només prioritza el consum i la riquesa per sobre de la justícia social i l’equitat?
Diuen que els números són l’exemple clar i concret de les polítiques públiques. Sorprenen doncs, els pressupostos de l’estat espanyol pel 2021 (PGE-2021) que no van en aquesta direcció i que perpetuen un status quo que ens aboca a un carreró sense sortida. Només cal mirar les xifres del pressupost on, en plena pandèmia, es destinen 9.072 M€ al ministeri de defensa, per sobre dels 7.330 M€ destinats a sanitat i 5.201 M€ destinats a serveis socials. Aquest és el reflex de la voluntat política del govern “més progressista de la història d’Espanya”. De què ens vol defensar amb aquests 9.072 milions?
D’altra banda, la injecció de 27.000 M€ que la Unió Europea ha de remetre a l’estat espanyol durant el 2021, com a avançament dels 140.0000 M€ assignats per fer front a la pandèmia, permet tenir cert optimisme que no sembla tenir en compte l’enorme crisi que estem patint. Tot i que és cert que en bona part les propostes van destinades a despesa social i inversions per crear ocupació i, en aquest sentit, cal celebrar l’increment tan important de la despesa social. Però cal no ens enlluernem amb les xifres i que ponderem el gran forat de la caixa on aniran a parar aquests diners.
I a Catalunya què hem de fer? És obligació del nou govern que s’erigeixi en les pròximes eleccions tenir un paper rellevant en el lideratge d’aquesta necessària transformació; sí, cal lluitar per la sobirania de país, sens dubte. Però sense sobirania energètica, alimentària, sense una redistribució democràtica dels recursos tornarem un model econòmic i social, caduc, incert i finit. Volem viure en llibertat, però en un país nou que assumeixi polítiques humanitzades i per a tothom. El cooperativisme creixent en molts sectors és un potent exemple que aglutina els valors i compromisos de l’economia per a la vida i el bé comú.
Moltes persones, organitzacions i entitats vinculades a l’economia social i solidària ja fa temps que lluiten per un món més just, equilibrat i respectuós. Però per tal de poder disposar de més incidència i impacte ens cal créixer, alçar la veu i, alhora, posar atenció a iniciatives transformadores que fa temps sorgeixen arreu. Ara bé, les propostes alternatives que cal accionar, han de capgirar el món que només dona resposta a uns interessos minoritaris i ho han de fer ara mateix. S’han d’acabar les excuses, o com diria Spike Lee, «Facts!». Comencem a guarir l’autèntica pandèmia?
