,

El Centre Especial de Treball de la Fundació Astres a Terres de l’Ebre posa guapa Amposta

El CET (Centre Especial de Treball) de la Fundació Astres a Terres de l’Ebre executa el servei de manteniment i jardineria del Parc dels Xiribecs i el Camí de Sirga de la ciutat d’Amposta .

Avui han fet la presentació dels diferents equips que “cuidem Amposta” i, entre ells, el del CET de la Fundació Astres. La presentació s’ha fet al Parc dels Xiribecs amb Adam Tomàs  (alcalde d’Amposta) i Miquel Subirats (regidor de Governació i Serveis al Territori) al costat de les brigades d’Urbaser i de la Fundació Astres.

Com ha remarcat la Mirna Boix: “per primer cop, una licitació té en compte una empresa del tercer sector en un conveni, és un gran pas per a la inserció al món laboral de persones amb discapacitat”.

https://www.amposta.cat/ca/registre/marxa-nou-servei-neteja-viaria-i-manteniment-espais-verds-cuidem-amposta

,

Memòries 2018: Les entitats de Plataforma Educativa fan balanç

Consulteu les memòries de les entitats de la nostra xarxa:


Fundació Infància i Família


Fundació Privada
Astres


Fundació Privada
Gentis 


Fundació Infància i Família


Fundació Utopia


Eina
Activa EI


Fundació Privada
Resilis

,

Entrevista amb Pepa Escuer, de l’equip de RRHH de Plataforma Educativa

“Hem de continuar apostant per nous processos que s’adaptin cada vegada més i millor a les exigències de la gran organització que ara som”

 

Parlem amb la Josepa Escuer, representant del departament de RRHH al camp de Tarragona. Ens explica les especificitats de la seva feina i ens apropem una miqueta a aquesta noia nascuda a la província de Lleida i afincada a la ciutat de Tarragona.


Avui coneixereu (si no ho heu fet ja) a una altra component de l’equip de Recursos Humans de Plataforma Educativa, la  Josepa Escuer Terrats, Pepa Escuer per tothom. La Pepa ens explica que és filla d’una família de pagès d’Alpica (Lleida) poble que la va veure néixer ja fa 47 anys. I com tota filla de poble, va haver de moure’s a ciutat  per estudiar. Ella va anar a Tarragona a fer la carrera de psicologia i ja s’hi va quedar.  Actualment hi viu amb la seva parella i el seu fill de  6 anys al barri el Serrallo, el barri de pescadors. Comencem preguntant-li per la seva formació (allò de…”estudies o treballes?”) , perquè ja sabem que treballa, i molt:

 


I què vas estudiar?

Sóc doctora en Psicologia Social, amb una formació una mica llarga i “rotllo”…

 

Però si sembla molt interessant! 

Sí… De fet resulta ser que quan era jove m’avorria bastant i em dedicava a estudiar, que sempre m’ha agradat. Després, ja de més gran, he pogut dedicar-m’hi una mica menys. Però sempre  m’ha encantat aprendre coses.

 

I quina ha estat la teva experiència laboral després d’aquests estudis que comentes, fa molt que treballes a Plataforma Educativa?

Vinc de l’entorn de la consultoria de Recursos Humans i de canvi organitzacional.

Demà farà un any que estic treballant a Plataforma Educativa.

 

Felicitats! (o no… T’hem de felicitar, oi?)

Haha! És clar que sí! He de dir, però, que ha estat una mica dur… Tots els començaments ho són. S’ha de controlar molta informació, amb moltes particularitats i resulta una mica estressant dominar-ho tot. Però això és part de la feina!

“Sempre  m’ha encantat aprendre coses”.

I què és el que t’agrada més de la teva feina, Pepa?

El que més m’agrada de la meva feina és la “imprevisibilitat”, la idea de treballar amb la incertesa…

 

Això neguiteja, no?

No. A mi m’agrada gestionar-la.  I el tracte amb la gent, sobretot això… El meu lloc de treball em permet interaccionar amb molt tipus de persones.

“Hem de continuar apostant per nous processos que s’adaptin cada vegada més i millor a les exigències de la gran organització que ara som”.

S’ha de tenir cert tipus de caràcter per fer la feina que fas?

Sempre procuro estar de bon humor, i fer broma de les coses… Sempre he pensat que la feina l’hem de treure endavant, sigui com sigui: doncs millor fer-ho amb bon ambient, no creus?  La meva frase és “al lio”.

 

Al lío, doncs: en què consisteix la teva feina, exactament?

A la pregunta a què em dedico….uffff!… Intento explicar-ho, d’acord?: Faig el suport a territori dels RRHH,  des de les entrevistes de selecció fins el seguiment de totes les incidències que a nivell laboral es poden donar amb el personal del territori. Tasca impossible de portar a terme sense la coordinació (coordinació, ajuda, suport, recolzament, assessorament, auxili, etc) amb el departament de RRHH de Girona.

Actualment porto temes relacionats amb RRHH de Fundació Resilis, d’Eina activa i de Fundació Astres. Són entitats molt diferenciades amb problemàtiques molt diverses i on les tasques de suport de RRHH que és requereixen son molt diferents.

Si bé es cert que treballo amb molta gent i per gent en més d’una ocasió al ser la única de RRHH en el territori del camp de Tarragona em trobo una mica sola. Tanmateix, Plataforma educativa és una entitat que ha crescut molt al llarg del temps i crec que, al igual que els altres departaments el de RRHH hem de continuar apostant per nous processos que s’adaptin cada vegada més i millor a les exigències de la gran organització que ara som.

 

I confessa’ns: Què és el menys agraït del teu dia a dia?

El menys agraït de la meva feina és que bona part d’ella és per resoldre problemes i incidències… Però bé, al lío amb elles!

 

Al lío!

 

, , ,

Cursa benèfica Paddle Surf Riumar 2019

Ens escriuen del Centre Residencial La Duna (Fundació Astres) per explicar-nos la seva experiència amb la cursa benèfica Paddle Surf Riumar 2019.


Algun cop has participat en una cursa a l’aigua?

L’oferta per sortir a córrer cada vegada és més àmplia, però nosaltres aquest cop hem anat més enllà i hem tingut la possibilitat de participar en el recorregut i l’avituallament de la Cursa Benefica Paddle Surf Riumar 2019.

Durant la cursa, ubicada al cor del Delta, no només hem donat suport als participants i hem gaudit de tota una jornada d’esport i d’activitats aquàtiques súper divertides sinó que també hem estat els qui han entregat els premis als guanyadors.

A més, part de la recaptació dels beneficis d’aquest gran dia han estat donats a La Duna; i els diners recollits els invertirem de ben segur amb un dia lúdic i és que estem seguint fent estalvi per anar-nos-en de colònies i passar dos dies i una nit fora!

Més info sobre el Centre La Duna AQUÍ

, , , , ,

Raquel Sabater, directora de Fundació Utopia, explica el projecte Nahual

A les portes de la dotzena edició del projecte, hem servit aquesta entrevista a xarxanet per explicar a tothom la il·lusió que ens fa que torni a arribar setembre i amb ell una nova edició del projecte Nahual. Ens ho explica la Raquel Sabater, directora de Fundació Utopia


 

En què consisteix el projecte Nahual?

Nahual és una iniciativa d’educació per al desenvolupament i de sensibilització ciutadana que es tradueix, bàsicament, en què cada any (i ja en fa 12!) una jove facilitadora de la creativitat i la innovació arriba a Girona per realitzar un intercanvi socioeducatiu al territori. L’estada és de tres mesos, si ho comptem en temps.

Ella (perquè gairebé sempre es tracta de dones) prové de Guatemala, i forma part de tots aquells joves líders i lideresses que gràcies als projectes de cooperació internacional que s’han realitzat al seu país, han pogut formar-se, estudiar i convertir-se en agents de canvi i transformació a les seves comunitats.

I com és un jove Nahual?

Són persones amb una gran vinculació amb la seva terra i la seva cultura. Els seus coneixements ancestrals són el punt de partida de l’aprenentatge en comú que construïm entre ells i elles i els agents dels centres cívics del nostre territori, i els seus usuaris i usuàries. Tenen maneres d’abordar diferents, d’abordar realitats que potser no ens són tan llunyanes. D’aquesta manera, el projecte Nahual és un pont entre Catalunya i Guatemala, un pont que construïm plegats.

Cal dir que aquests joves convidats, han pogut estudiar tècniques de creativitat i innovació a l’Escola de Creativitat i Innovació que, des del 2003, es realitza a Guatemala. Primer es van formar més de 300 joves, nois i noies amb ganes i actitud, però en situació de precarietat econòmica i moltes vegades en situacions personals molt dures… Però les seves dificultats no van ser impediment per estudiar i compartir les seves capacitats i il·lusions.

Què és el que fan concretament aquí?

Aquests i aquestes joves valentes, en aquests moments, estan replicant el que van aprendre i formant col·lectius de persones en situació de pobresa extrema a les seves comunitats. Així són els Nahuals. Només cal venir a Girona del 15 de setembre a 15 de desembre i participar en qualsevol dels tallers i xerrades que es realitzen als equipaments municipals de la Ciutat.

Puc parlar-vos de l‘Álvaro (Nahual 2008 i pioner en aquest projecte), activista cultural i lluitador aferrissat contra el narcotràfic al seu país, i que actualment dirigeix un centre comunitari a la seva ciutat; de la Lily (Nahual 2009) que va cocrear durant la seva estada un espai de trobada per dones nou vingudes que encara funciona a les ribes del riu Ter.

Imagino que hi ha molts exemples com aquests…

Sí. La Jackie (Nahual 2010), bibliotecària innovadora que va deixar a Salt la seva empremta amb una iniciativa per infants que continua any rere any; la Brendy (Nahual 2011), mestra en àrea rural i que fa el possible perquè els infants atesos puguin esmorzar cada dia a la seva escola i encara es pregunta què es fa aquí amb tot el menjar que sobra a les nostres taules.

També la Marleny (Nahual 2012), que va ser ambaixadora indígena del seu país i ara dirigeix una ONG al seu poble natal centrada en les dones víctimes d’un sistema heteropatriarcal violent i abusiu; l’Anita, el Pedro, la Maricela… Cada jove Nahual porta tot un univers rere seu, com veus.

Concreta’ns els objectius del projecte.

Conscienciar la població de Girona i Salt de la importància de la lluita pels drets humans, que estan essent vulnerats en molts llocs del món; de la necessitat de no discriminar les ètnies minoritzades que habiten la nostra terra, i de la igualtat d’oportunitats entre homes i dones allà on sigui i en tot moment.

El projecte l’impulsa la Fundació Utopia… Ens fas cinc cèntims sobre la vostra missió i el que feu?

El projecte Nahual formar part dels 10 projectes que la Fundació Utopia lidera. És una entitat encapçalada per un petit però potent equip tècnic, i que compta amb un grup de voluntaris i voluntàries (en aquest moment més de 30), i de persones i entitats vinculades als països on treballem. Fan possible una altra realitat, vinculada a la defensa dels drets humans, fent especial esment a les vulneracions de drets que pateixen les nenes i les dones, i a la lluita per assolir els objectius de l’agenda 2030.

El Nahual és només la punta visible de l’iceberg de la feina que l’entitat realitza, dia a dia i d’una manera coral amb les persones amb les quals col·laborem a diferents territoris, com són Guatemala, Marroc o Senegal. Per conèixer més sobre la Fundació només heu d’entrar a la seva pàgina web, i si el que us interessa és fer-vos voluntaris o voluntàries del projecte Nahual, podeu seguir-nos pel Facebook Nahuales en Girona. Per qualsevol consulta sobre els projectes podeu escriure a fundacionutopia@fundacionutopia.org i us respondrem amb molt de gust!

Quines altres entitats participen a Nahual i quina és la seva aportació?

Les altres entitats que participen al projecte Nahual són imprescindibles per al seu funcionament, perquè és un projecte coral i construït en base al treball que es realitza als nostres barris i ciutats, on incloem la iniciativa de sensibilització Nahual per arribar al màxim de ciutadania, de diferents col·lectius i edats, sempre amb la idea d’estendre la importància de l’educació pel desenvolupament.

Això no seria possible, sense la vinculació dels centres cívics de Girona, les entitats i ONG’s de Girona i comarques, i fins i tot d’altres entitats amb cobertura a tot Catalunya, com els Minyons Escoltes, que creuen en la justícia social i en la possibilitat de construir entre tots un món millor.

De quina manera fomenta el projecte la cooperació, l’educació per al desenvolupament i els drets humans?

El projecte fomenta la cooperació i la defensa dels drets humans mostrant de primera mà i donant a conèixer els beneficiaris directes de la cooperació internacional, aquells que dia rere dia veuen vulnerats els seus drets, especialment les dones indígenes d’escassos recursos econòmics, que viuen una triple discriminació: ser dona, ser indígena i alhora empobrida.

Si tens aquesta persona davant, si comparteixes els seus problemes, les seves il·lusions, i veus l’efecte positiu que ha tingut en la seva vida el pas per un projecte de cooperació, te n’adones de la importància que té el que es fa en el dia a dia de les entitats socials al territoris on treballen, colze a colze amb els protagonistes. Són aquestes persones les que marquen el camí dels projectes, les seves necessitats… És un esforç comú de tots per fer front a les vulneracions sistemàtiques dels drets humans que pateix una gran part de la població en països com Guatemala.

I quin paper juga en tot això la creativitat i la innovació?

Creiem fermament que la creativitat i la innovació, aplicada a l’entorn social i a la comunitat, és motor de desenvolupament. Tots, siguin quines siguin les nostres circumstàncies vitals o la formació que hem rebut, tenim uns talents innats i una creativitat interior que podem posar al servei dels demés.

D’aquesta premissa, va néixer al 2003 l’Escola de la Creativitat i la Innovació a Guatemala. D’ella van sorgir grans líders comunitaris (vora uns 300!) que actualment estan treballant a Guatemala i a tot Centre Amèrica en diferents camps, on posen la creativitat i els seus talents naturals al servei de la societat i de la feina que realitzen. L’Escola EFCI va ser un punt de partida per molts joves i actualment, 16 anys després, encara s’està estenent com una taca d’oli per les zones més rurals i empobrides de Guatemala.

A què es deu aquest èxit?

Perquè funciona. Perquè apoderar-te i creure en tu, i veure que pots col·laborar fent d’aquest món un lloc més amable i acollidor per tothom, fa que vulguis participar en projecte, fa que tinguis ganes i possis la passió necessària per fer front a les dificultats diàries creient en tu mateix i les teves possibilitats.

La cooperació dóna una empenta a aquestes iniciatives, alè i ales, que són tan necessàries per molta gent.

Amb la d’enguany ja van 12 edicions de Nahual. Quin balanç feu de tots aquests anys de funcionament?

Puc dir que ens sentim molt orgullosos d’aquesta iniciativa. Estem arrelats al territori, els professionals de l’acció social i la cooperació del nostre voltant creuen en la iniciativa i hi participen; els finançadors col·laboren per fer-la possible; els voluntari i voluntàries donen el millor d’ells i ells mateixes…

Ens agradaria fer-la més gran, arribar a més ciutats, a diferents municipis catalans que volguessin conèixer el projecte i participar-hi d’una manera activa i compromesa. La nostra entitat i les convidades Nahual que arriben, estem obertes a noves xerrades, visites i trobades. Només cal que ens contactin i arribarem a acords i col·laboracions.

Què significa participar en aquest projecte?

Val la pena donar un cop d’ull al que passa a l’altra banda del món, sense filtres. És important mirar als ulls dels que arriben i veure-t’hi reflectit. Participar a Nahual és trencar barreres i teixir ponts entre continents… I un cop fet això, comprovar que tots som un. Que entre éssers humans, sota la pell i la indumentària, siguin quines siguin les nostres opinions, creences o cultura, no hi ha diferències, tots som ben iguals i amb els mateixos drets.

 

Raquel Sabater, directora de Fundació Utopia

, , , ,

Primer Iftar popular de Palafrugell

Ens escriuen des del pis Tallamar (Fundació Resilis) de Palafrugell per explicar-nos la seva participació en el primer Iftar popular de la localitat. Molt més que una mostra de la cultura àrab! Llegiu les nostres companyes, elles ho expliquen a continuació:


“El grup de Referents per la convivència està format per persones voluntàries amb el propòsit que, des de la pròpia ciutadania, es treballi per arribar a nivells més elevats de convivència al municipi”

En primer pla, la Fàtima Dkoiuak, educadora del pis Tallamar i una de les organitzadores de l’acte

El dia 30 de maig el Pis Tallamar va col·laborar a la celebració del Primer Iftar popular de Palafrugell. Un esdeveniment organitzat per algunes de les membres del grup de Referents per la Convivència de Palafrugell, amb la col·laboració de totes les associacions musulmanes, comerços de la vila, desenes de particulars, entre d’elles el Pis Tallamar, i l’Àrea de Benestar Social i Ciutadania de l’Ajuntament.

El grup de Referents per la convivència està format per persones voluntàries amb el propòsit que, des de la pròpia ciutadania, es treballi per arribar a nivells més elevats de convivència al municipi, creant més espais de trobada, de relació i contacte per tal de treballar tots i totes junts contra les injustícies.

“El Ramadà, novè mes del calendari lunar musulmà, consisteix en mantenir el dejuni des de l’alba fins la posta de sol”

Una de les Referents i també educadora  del Pis Tallamar –Fàtima Dkiouak- ens explica: “el nostre propòsit ha estat que, mitjançant la interculturalitat, es doni a conèixer l’Iftar per ser un fet tant significatiu per la comunitat musulmana durant el mes de Ramadà, a més, vam voler que es mostrés part de la cultura àrab mitjançant la gastronomia tradicional marroquina, taller de henna i cal·ligrafia. Durant l’acte de presentació el que hem volgut transmetre és que Palafrugell es vol diversa però com un únic poble i que entre tots i totes lluitem contra qualsevol discurs d’odi!, perquè al final allò important no és d’on vens o com ets, sinó cap a on vas. I el dia 30 de maig, amb la participació de més de 400 persones, vam demostrar que som molts i moltes que anem en la mateixa direcció en voler fer un poble que convisqui, un poble on tots hi tinguem lloc”

El Ramadà, novè mes del calendari lunar musulmà, consisteix en mantenir el dejuni des de l’alba fins la posta de sol que és quan es dur a terme l’Iftar, que tracta del sopar del trencament del dejuni. És un mes beneït pels musulmans i musulmanes i que simbolitza la disciplina, l’autocontrol i la solidaritat.

Per tal de que el sopar es fes efectiu, durant l’esdeveniment va haver-hi una gran col·laboració comunitària, on no van faltar els joves del Pis Tallamar. Els joves  juntament amb la Directora del Pis, van participar en el muntatge de taules, de preparació de safates,  i servei del sopar a les persones assistents. Una gran oportunitat per donar-se a conèixer als veïns i veïnes del municipi i on aquests els han rebut amb molt d’agraïment i felicitacions per la feina feta.

Un esdeveniment al qual van assistir més de 400 persones, entre d’elles polítics del municipi com ara la Regidora, en funcions de Benestar Social, Roser Massaguer; la Directora del Servei Territorial de Treball, Afers Socials i Famílies a Girona, Marta Casacuberta; el Tècnic referent a Girona de la Secretaria ‘Igualtat, Migracions i Ciutadania, Pere Cortada, entre d’altres.

“Durant l’esdeveniment va haver-hi una gran col·laboració comunitària, on no van faltar els joves del Pis Tallamar”.

La Directora del Pis Tallamar –Coral Gallardo- va participar com a voluntària a títol personal i com a referent dels joves. Ens explica el següent: “aquest Iftar ha suposat  una gran oportunitat per poder participar en una activitat juntament amb altres entitats del municipi de  Palafrugell,  que tan bé ens han acollit. La col·laboració dels joves del Pis ha estat excel·lent i els ha suposat una possibilitat per donar-se a conèixer, mostrant les competències tan positives que tenen. Les valoracions rebudes permeten potenciar la seva participació en futurs esdeveniments.”

A continuació es plasmen algunes de les opinions dels joves del Pis Tallamar que hi van col·laborar, així com, d’alguns dels educadors que van assistir i van viure la celebració:

“Em va sorprendre la multitud de persones reunides de diferents cultures i com la cultura autòctona s’animava a fer-se Henna a les mans, donant valor a l’art i cultura marroquina. També em va sobtar la gran participació de joventut servint a les taules, estant atents al que els assistents requerien. Penso que d’aquesta forma es fomenten uns valors molt positius a les noves generacions com són la generositat, la igualtat i  el respecte de la diferència. Penso que aquest sopar popular representa un dels petits/grans actes que fomenten la pau entre les persones de diferents països i  un model del que podria arribar a ser la societat si tots poséssim un granet de sorra, des d’actituds de comprensió i tolerància. Per mi va ser bonic viure això en primera persona i encara més veure com els joves del pis mostraven una actitud de servei i col·laboració perquè l’esdeveniment funcionés. Per a mi aquest és el camí que hauríem de seguir com a éssers humans perquè aquest món deixi de ser un món de lluita, por i poder, per convertir-se en un món on poder conviure en pau sense renunciar a qui som. Al final, la coneixença és la que ajuda a perdre la por a allò diferent.” –opinió de l’educadora Estefania Ruano.

“Un día genial porque trabajamos juntos y mucha gente quería ayudar.”-opinió de l’MB

“Lo que más me llamó la atención fue el “COMPARTIR”. Ver personas de diferentes culturas juntas que conocieran la nuestra.”-opinió de l’MO

,

El recurs de Primera Oportunitat al congrés INCLUSIÓ.CAT

“Estem molt satisfets d’haver pogut aprofitar l’oportunitat de contribuir a la construcció del coneixement científic en l’àmbit de l’acció social. Continuarem treballant-hi amb molta empenta per a que les persones amb limitacions funcionals puguin rebre les atencions necessàries a casa seva o des d’institucions vinculades a la comunitat”. Amb aquestes paraules, la Patrícia Perez, l’Efren Cofiné i la Tere Gomez clouen aquest text que aquí us deixem per explicar-nos la seva experiència al Congrés INCLUSIÓ.CAT. Els companys de Fundació Gentis es van centrar en explicar el recurs de Primera Oportunitat, una porta d’entrada a la xarxa comunitària per als joves que migren sols.


Els passats 3 i 4 de juliol va tenir lloc la segona edició del Congrés de l’Acció Social inclusió.cat organitzat per la Universitat de Vic i el Departament d’Afers Socials, Treball i Famílies, abordant en profunditat la promoció de l’autonomia personal i l’atenció des de la proximitat, elements indispensables d’un sistema que amplïi la seva cobertura i intervingui abans en l’entorn més proper de les persones.

En aquest espai de difusió i gestió de coneixement de i des de la intervenció social el conseller de Treball, Afers Socials i Famílies de la Generalitat de Catalunya, Chakir El Homrani, va presentar les bases del pla estratègic de Serveis Socials: es planteja un model que prioritza les intervencions apoderadores i de base comunitària, emfatitzant les fortaleses individuals i col·lectives i els suports relacionals, com a elements clau del benestar social prestant molta atenció a la prevenció i anticipació.

Els eixos temàtics de treball que es van anant desenvolupant entre conferències i taules de treball paral·leles, van ser els següents:

  • Preparar el sistema de Serveis Socials per a l’envelliment de la població.
  • La Gestió de la innovació en els Serveis Socials.
  • Models europeus de promoció de l’autonomia personal: cas danès i cas holandès.
  • Cap a nous models organitzatius centrats en les persones.
  • Atenció primària social i sanitària: cap a l’atenció integrada.
  • Prevenció i atenció integrada en l’entorn domiciliari i comunitari.
  • Models organitzatius i plataformes de serveis.
  • Solucions tecnològiques.

En el marc de l’eix “Models organitzatius i plataformes de serveis” vam poder presentar pòster científic per socialitzar amb evidències una experiència comunitària i inclusiva:  El recurs de Primera Oportunitat, una porta d’entrada a la xarxa comunitària per als joves que migren sols.

Reptes

Tant l’educació com a dret, com els plantejaments de l’educació per a tothom, constitueixen pilars per reflexionar sobre la construcció de societats justes, cohesionades i solidàries. L’arribada de joves que migren sols a Catalunya posa sobre la taula la necessitat d’una intervenció socioeducativa diferent per donar una resposta adequada a aquests joves que estan vivint situacions de vulnerabilitat i desprotecció.

La realitat on s’emmarca l’experiència que presentem és complexa.

En primer lloc pel col·lectiu destinatari, joves amb experiències de vida que els duen a emigrar prematurament sense acompanyament per trobar una solució a la seva situació personal i familiar al seu país d’origen. Gairebé el 80% d’aquests joves arriben al nostre territori sense educació secundària i sense conèixer l’idioma, fet que comporta dificultats de comunicació i relació evidents, i que a més són imprescindibles per seguir amb el seu procés de plena inclusió.

En segon lloc, pel marc legal vigent que els situa en un estat de privació de drets i d’extrema vulnerabilitat. Fins que els joves no estan tutelats i/o amb una orientació clara de mesura i recurs no s’inicia el procés administratiu per regularitzar la seva estada. Amb una situació administrativa irregular difícilment poden accedir a accions formatives d’ensenyament reglat o ocupacional.

El recurs de Primera Oportunitat, té com a repte donar una resposta urgent i singular a aquesta problemàtica a través de l’acompanyament i de processos de transició dels joves que migren sols, compartint en les actuacions una perspectiva inclusiva de base comunitària.

Intervenció

La intervenció s’ha construït entorn a dos grups de 30 joves entre 16 i 18 anys, un a Girona i un a Amposta, a partir del curs 2018-2019. Tot i la singularitat territorial i qüestions d’accés i derivació de les persones participants, pivota sobre una base metodològica comuna. Es tracta d’un servei d’acompanyament i formació instrumental i prelaboral de transició per a joves que migren sols. S’inspira en els fonaments teòrics i metodològics de les aules d’acollida del Pla per a la Llengua i la Cohesió en els territoris, les Escoles de Segona Oportunitat i el model de competències professionals elaborat des de l’ISFOL.

Al recurs tenen l’oportunitat i l’espai per millorar les seves competències bàsiques i transversals crítiques per accedir a la xarxa de recursos socioeducatius comunitaris necessaris per donar resposta a les seves diverses situacions. Els participants necessiten itineraris d’orientació i formació propis que facilitin, el més ràpid possible, el seu projecte d’autonomia i emancipació.

La inclusió es veu com el procés per identificar i respondre a la diversitat de les necessitats dels  joves a través de la major participació en l’aprenentatge, les cultures i les comunitats, i reduint l’exclusió en la formació.

S’incorporen canvis i modificacions en continguts, aproximacions, estructures i estratègies existents amb una visió comuna que inclou a tots els joves des d’una intervenció comunitària de tres fases: acollida, itinerari de Projecte Vital i el suport entorn educatiu i laboral

Resultats

Aquesta primera experiència s’ha centrat en millorar les possibilitats de comunicació dels joves, en què coneguin el context laboral del territori i en realitzar una aproximació tecnicoprofessional a diferents ocupacions.

S’ha aconseguit que els participants aprenguin els aspectes clau de l’idioma en un període d’entre un i quatre mesos, durada mitja de la intervenció, millorant la seva comprensió oral i escrita, i treballant alhora cadascuna de les competències instrumentals bàsiques que els permetran una adaptació plena.

El 60% del joves que han passat pel recurs han realitzat el seu pla de treball socioeducatiu plantejat i així han pogut accedir a altres recursos formatius, educatius i/o laborals per continuar creixent competencialment.

S’ha obtingut indicadors que mostren interessos dels joves per la pràctica esportiva i per projectes de voluntariat social i comunitari.

Actualment la meitat del grup de joves estan realitzant el seu itinerari.

Conclusions

  • L’experiència ha provocat un impacte comunitari en l’organització dels Serveis Socials i les altres organitzacions del territori, fent aflorar un circuït d’accés pels joves al recurs de Primera Oportunitat compartint guies de pràctica i protocols d’atenció.
  • Es posen en valor els recursos del territori, aprofitant-los per facilitar l’acompanyament i incorporació del jove a la seva comunitat de referència.
  •  S’ha evidenciat que en l’àmbit local és més fàcil generar recursos específics per la població que ho requereixi. Per a què la inclusió arribi s’ha de negociar en el context concret d’actuació.
  • El jove no podrà aprendre a relacionar-se socialment si no és en formats on se l’accepti i pugui desenvolupar aquestes relacions, tampoc podrà incrementar l’autonomia simplement entrenant-la individualment, perquè la major part dels problemes es resolen en l’àmbit social. S’evidencia la necessitat de participació a la comunitat.

Estem molt satisfets d’haver pogut aprofitar l’oportunitat de contribuir a la construcció del coneixement científic en l’àmbit de l’acció social. Continuarem treballant-hi amb molta empenta per a que les persones amb limitacions funcionals puguin rebre les atencions necessàries a casa seva o des d’institucions vinculades a la comunitat.

Efren, Tere i Patrícia

Fundació Gentis


,

“La diferència no només s’ha d’acceptar, sinó que hi hem de creure”

Núria Tresserras i Ribó és professora de piano i el seu currículum es desplega abastament:  Llicenciada en Psicologia amb el Certificat de Psicòleg General Sanitari, especialitzada en la Direcció i Gestió d’Entitats del Tercer Sector Social. Hi suma formació complementària en direcció d’empreses (ESADE Business School 2009, IQS 2011); Però també és mediadora Familiar i Comunitària, Docent i Formadora acreditada. Té un postgrau de Família i Parella; un altre de Direcció i Gestió de Residències i Serveis per a la Gent Gran. Finalment, un Màster en Intervenció Socioeducativa amb Infants, Adolescents i Joves en Risc o Conflicte Social.

Tresserras va treballar durant gairebé 20 anys amb persones amb intel·ligència límit al centre AcidH, del qual va dur-ne la gerència. El càrrec, ens explica, va donar-li una visió més àmplia de la resta de serveis i perfils professionals d’atenció directa a les persones amb discapacitat, havent treballat amb anterioritat en el projecte de Llars de Residència i Llars amb Suport a l’autonomia a la pròpia Llar i després portant la Direcció del Centre de Psicologia i Logopèdia.


Déu ni do!

Sí… I al mateix temps ja estava registrada i duia a terme Mediacions Familiars i Comunitàries per a la Generalitat de Catalunya. Aquesta formació i aquest treball professional no només ha sigut un enriquiment personal i social sinó que també m’ha ofert moltes més eines per entendre i comprendre la pluralitat de l’ésser humà.

I com explicar la  pluralitat de l’ésser humà?

Com un enriquiment! Així, considero que la diversitat i/o la diferència no només s’ha d’acceptar, sinó que hi hem de creure perquè ens potencia com a ens socials. Tot plegat m’ha dut a dedicar-me plenament a la Mediació i a la Docència, tant de formació per a perfils professionals dins del camp de la discapacitat, com de la Mediació.

I el piano?

Amb tot, tampoc puc deixar de banda la meva formació musical que ha sigut la que m’ha facilitat i m’ha donat el punt de sensibilitat que es requereix per tot el que fem en el nostre dia a dia…

Hi ha una fórmula magistral per abordar la discapacitat?

A tots ens agradaria tenir la fórmula màgica per poder donar solucions i fer l’abordatge correcte per a cada persona amb discapacitat intel·lectual, jo no soc l’excepció. Moltes vegades els professionals d’atenció directa, voluntaris, em fan preguntes de les quals no tinc resposta i això em fa pensar que tenim moltes llacunes per conèixer sobre la discapacitat intel·lectual i ens falta molt encara per aprendre.

“El que m’agrada transmetre és que no pel fet de tenir unes limitacions hem de tractar a les persones amb DI de manera diferent”.

Cal tenir en compte i a la història em remeto, tot i que van haver-hi iniciatives esporàdiques abans dels anys 70 per millorar la qualitat de vida d’aquestes persones i promoure serveis, no és fins aquesta dècada que en el nostre país comença a haver-hi un fort moviment i iniciatives socials promogudes per pares, voluntaris i organitzacions sense ànim de lucre. Servien per donar resposta a aquesta necessitat social i poder oferir noves oportunitats, serveis i suports a les persones amb discapacitat. Hem de pensar que no és fins el 2006 que les Nacions Unides aproven “la Convenció sobre els drets humans de les persones amb discapacitat”, això posa en evidència que a dia d’avui hem fet molt recorregut i hem aconseguit molt però al mateix temps tenim encara un llarg camí per recorre per aconseguir una normalitat absoluta.

Això no vull que serveixi com excusa i el que diré ara pensareu que és una obvietat però quan em demanen “com hem de tractar a les persones amb discapacitat” o “ entendre’ls millor” el que m’agrada transmetre és que no pel fet de tenir unes limitacions hem de tractar a les persones amb DI de manera diferent.

Però ens surt de dins, tractar diferent “la diferència” (amb tota la bona voluntat del món)

Les persones amb discapacitat són com totes les altres persones sense limitacions. A tots ens agrada que ens tractin bé, que ens tinguin en compte, que comptin amb nosaltres, sentir-nos escoltats, fer-nos sentir importants, ser útils, amb encert o no cadascú de nosaltres tenim la nostra opinió, i això ho tenim clar quan complim els paràmetres de la “normalitat” però quan hi ha quelcom que limita ens en oblidem i sovint, prenem decisions sense tenir-los en compte, els fem invisibles, la seva opinió no compta, Les persones amb DI són més lentes en tots els processos cognitius entre altres coses. Sovint no ens aturem a pensar que aquestes persones tenen les mateixes necessitats, els mateixos sentiments, emocions, i volen exactament el mateix que les altres persones, simplement a un altre ritme i amb un altre tarannà, és tant simple però l’hora tan complicat com és entendre el seu CODI per poder-nos entendre i comprendre.

Això pot semblar molt simple i molt elemental però sovint quan parlem de persones amb discapacitat o amb limitacions ens n’oblidem i sembla que el nostre comportament ha de ser diferent. Quan tractem amb les persones que considerem “diferents a nosaltres“, recomanaria que sempre ens preguntéssim “com m’agradaria a mi que em tractessin, preguntessin, em diguessin o amb demanessin” és un senzill exercici d’empatia que segur ens farà pensar i reflexionar com hem d’actuar.

Així, no hi ha codi?

No. Comunicar-nos amb les persones amb discapacitat, tampoc no ha de ser tant diferent de com ens comuniquen amb els els altres, simplement seguir les regles més bàsiques de la comunicació. Parlar mirant-nos als ulls, parlar amb el mateix llenguatge i assegurant-nos en tot moment que s’ha entès i sinó esforçar-nos que així sigui adaptant-nos al seu vocabulari o al seu llenguatge.

Però hi ha petits matisos…

Doncs possiblement seran la insistència, la perseverança i la paciència. La forma de rebre, processar, interpretar i comprendre la informació és diferent i per tant ens hem d’adaptar i conèixer a nivell “individual” quina és la millor.

I els professionals, quins són els principals dubtes que t’expressen respecte del seu dia a dia?

Els professionals ens demanen sovint en les formacions poder tenir més coneixements, eines i recursos per poder fer una atenció directa correcta, entendre a les persones amb discapacitat, saber gestionar els conflictes del dia a dia, entre altres coses.

“Sigui quin sigui el terme que utilitzem per definir la discapacitat intel·lectual sempre acabarà sent pejoratiu”

Quins creus que són els reptes cabdals que com a societat hem d’entomar respecte les persones amb discapacitat?

El principal repte és que la societat ha d’acceptar la “diferència“, ni més ni menys.

Les persones per definició, no acceptem la diferència o la diversitat, tot allò que ens és diferent de nosaltres tenim tendència a rebutjar. En el cas de persones “diferents” la societat fa exactament el mateix: les exclou.

Aquesta ha de ser la nostra principal batalla que hem d’aconseguir, una inclusió plena en tots els àmbits respectant i acceptant sempre la diferència.

Això ho podem fer tots nosaltres i començant pels professionals de donar a conèixer i donar informació sobre les persones amb discapacitat per trencar tots els tòpics i estereotips que hi ha al respecte.

Les persones amb discapacitat són un més que suma a la nostre societat, poden tenir un grau d’autonomia força elevat amb els suport adequats i poden complir amb les responsabilitats, els drets i deures que tenim tots dins les possibilitats de cadascú.

Hi ha estudis fets sobre l’ocupabilitat de les persones amb discapacitat on queda demostrat que baixa l’índex d’assistència a serveis sanitaris, millora la salut mental i física, menys ingressos hospitalaris d’aquestes persones passant a ser membres d’una societat amb tots els seus efectes, productius i consumidors, amb tot això s’aconsegueix no només millorar la seva qualitat de vida sinó la societat en sí. Necessitem polítiques reals d’inclusió i que la igualtat d’oportunitats sigui un fet real on tots sumem i no quelcom fictici per quedar bé.

Les paraules, moltes vegades, no poden atrapar la realitat de les coses. Cap a quina definició de discapacitat penses que hauríem de tendir?

Si parlem de la definició de discapacitat intel·lectual em remeto a AAIDD quan es refereix “a un estat particular de funcionament que comença en la infantesa en el qual coexisteixen limitacions en la intel·ligència juntament amb limitacions en habilitats adaptatives”.

Ara bé quan parlem de terminologia discapacitat, minusvalidesa, diversitat funcional, capacitats …, és diferent.

Des que em dedico al món de la discapacitat, sempre hem tingut un problema en com anomenàvem a les persones amb discapacitat i mai hem estat prou satisfets perquè sempre la paraula ha acabat tenint un caire pejoratiu, i és ben cert que no ens ha faltat raó (retard mental, minusvàlid…)

De fet quan vaig començar a estar vinculada amb la discapacitat es parlava de “retard mental”, no només era faltar a la raó (La intel·ligència no ve en retard i arribarà algun dia) sinó que també adquireix un caire de menyspreu.

Amb aquesta dèria de buscar la màxima normalitat i igualtat surten noves iniciatives en quan a terminologia com la Diversitat Funcional per part de les mateixes persones afectades i els seus familiars.

Crec que és una terminologia que no ens explica res: la diversitat funcional és la pròpia essència de l’ésser humà, tots som diferents i a vegades necessitem les paraules per donar nom i entendre una realitat concreta. D’altra banda, cap institució científica en el camp de la discapacitat ha donat com a vàlida aquesta definició.

“El que hem d’aconseguir és canviar la nostra actitud i els nostres estigmes envers a la discapacitat”

I així, què? Amb quina definició ens quedem o és que potser no calen?

Comparteixo amb el Dr. Climent Giné (La Vanguardia 30 Oct 2016 C. GINÉ, professor emèrit de Blanquerna-Universitat Ramon Llull): sigui quin sigui el terme que utilitzem per definir la discapacitat intel·lectual sempre acabarà sent pejoratiu perquè nosaltres mateixos acabem malmetent i mal utilitzem les pròpies paraules, i encertadament el Dr. Ginés ens fa veure que el problema realment és un altre, independentment del nom que utilitzem sempre serà pejoratiu si nosaltres no canviem la nostra actitud, acceptant la diferència i la diversitat i expulsant tota la marginació social.

Les paraules ens ajuden a definir aspectes concrets, no la postura davant d’aquests fets. Per tant el que hem d’aconseguir és canviar la nostra actitud i els nostres estigmes envers a la discapacitat, en definitiva a la diferència.

, , ,

“El procés ha estat molt interessant i ple de creativitat” Teatre al CREI La Ginesta

Els companys i companyes del CREI La Ginesta ens escriuen per explicar-nos un projecte molt especial, una obra de teatre, que els ha valgut altes dosis de paciència, il·lusió i un punt de bogeria, com diuen elles mateixes! Però us deixem amb el seu text…


 

És difícil començar a explicar un projecte que va anar creixent, piano piano, des de la il·lusió i creativitat dels nens i nenes, juntament amb una dosis de molta paciència i disposició de les educadores i educadors, la confiança de la direcció, la constància i motivació de les professores, juntament amb un punt de bogeria/entrega de tota la comunitat del CREI la Ginesta

El projecte responia a muntar una obra de teatre per a final de curs, comprès dins de la programació de l’aula.

El primer trimestre es van treballar jocs de teatre, per treballar la veu, la improvisació, la projecció de la veu, la desinhibició, etc.

El segon trimestre es va fer representació de petits relats, poemes, mímica, etc.

I el tercer trimestre es va començar amb el títol de l’obra de teatre: “2 horas a solas”.

A partir d’aquí es va anar treballant el guió amb l’alumnat, el jovent atès a la Ginesta, descobrint personatges, la trama del guió i finalment el desenllaç (preparar l’atrezzo, escollint roba, muntant cançons, carpetes a l’ordinador amb tots els sons necessaris pel tècnic de so, muntar àudios, etc.).

“El procés ha estat molt interessant i ple de creativitat, tot i que no us enganyarem, també moltes frustracions, molts moments de desencís”

El procés ha estat molt interessant i ple de creativitat, tot i que no us enganyarem, també moltes frustracions, molts moments de desencís, de desil·lusió, etc. Però el mantenir la motivació incloent totes les propostes de l’alumnat i la constància van ser els ingredients per fer créixer l’obra. El moment clau va ser poder sentir la confiança transmesa des de direcció al projecte que s’estava realitzant.

“L’Ajuntament de seguida va confiar en la proposta i va cedir l’espai de forma altruista, cosa que agraïm enormement”

Així es va arribar a creure que l’Ateneu de Celrà seria un bon lloc perquè l’alumnat poguessin mostrar el seu treball.

L’Ajuntament de seguida va confiar en la proposta i va cedir l’espai de forma altruista, cosa que agraïm enormement. I no només això, sinó que vam pensar que anar a veure l’espai motivaria als nois i noies, i així va ser. Des del dia que varen veure l’espai, la motivació i responsabilitat varen anar en augment.
El regidor de cultura es va mostrar sempre disponible. Vàrem fer un assaig general el dia abans i fins i tot ens va fer de tècnic de so desinteressadament, cosa que no era fàcil per tot el que havia de controlar.

Els nervis i les vergonyes anaven en augment a mesura que s’acostava l’esdeveniment, així que calia anar fent moments de relaxació i de posada en comú de les pors i nervis per tal de destensar el neguit. Això, cal dir que va anar acompanyat de molta paciència de l’equip de professionals que han estat presents en el procés.

Va arribar el dia de la presentació i com no podia ser d’una altra manera es van entregar absolutament a l’obra de teatre, mostrant totes les habilitats apreses i fent un creixement personal evident que va copsar a tot el públic.