, ,

Feliç Diada de Sant Jordi

, ,

Mentoria Social: una eina per treballar la cohesió i la transformació social

Heu pensat mai quines han estat les persones que han marcat la vostra vida? Segurament, a moltes persones, ens en vindria de seguida alguna al cap, i ens retornarien bons records, oi?(…) Amb aquesta publicació recollim publicacions d’especialistes d’arreu del món, presentant aspectes clau per a les relacions de mentoria i presentant nous projectes i accions.

, ,

23 d’abril a les 12h: Acte d’entrega dels premis d’acció social en directe

L’acte d’entrega de premis d’enguany es realitzarà de forma telemàtica i seguirà reconeixent la innovació social, la responsabilitat social i la coresponsabilitat ciutadana.

Malgrat la situació ocasionada per la COVID-19, els Premis d’Acció Social Maria Figueras i Mercè Bañeras han seguit rebent candidatures, de manera que Plataforma Educativa ha decidit tirar-los endavant i seguir reconeixement projectes i iniciatives socials relacionades amb la innovació, la responsabilitat i la coresponsabilitat ciutadana.

L’acte d’entrega de premis tindrà lloc aquest dijous 23 d’abril a les 12h a través d’un acte en directe que es retransmetrà a través del canal de youtube de l’entitat a l’enllaç: https://youtu.be/zQ9L2a6uUSk
Es premiarà amb 3000 euros la categoria d’innovació social i es guardonarà una organització per la seva responsabilitat social i la trajectòria d’una persona en l’àmbit social a proposta oberta a la ciutadania. Enguany la persona reconeguda en aquesta categoria ha estat l’exconsellera de Treball, Afers Socials i Famílies, la Hble. Dolors Bassa, per la seva tasca al capdavant de la renda garantida així com el seu activisme social.
El mateix 23 d’abril se sabran quins han estat els projectes guanyadors en la categoria d’Innovació Social, que reconeix projectes innovadors de l’àmbit social i el reconeixement de Responsabilitat social, pensat per empreses i/o organitzacions que han destacat pel seu compromís i per la seva acció de transformació social amb l’objectiu de millorar la vida de la ciutadania i el desenvolupament sostenible.

L’acte comptarà també amb la presentació de la nova la publicació de Plataforma Educativa, en aquesta ocasió du per títol “Mentoria Social: una eina per treballar la cohesió i la transformació social” de la mà del Dr.Daniel Fierro.
L’acte clourà amb l’actuació d’Eduard Canimas, qui interpretarà dues de les cançons que formen part del documental del 25è aniversari de Plataforma Educativa.

Us hi esperem!

, , , ,

#migranoarena: Infancia en riesgo

La desnutrició crònica és un dels grans problemes pels infants menors de 5 anys que viuen en zones rurals de Guatemala. Les famílies no disposen de recursos materials ni formatius per fer front a aquesta emergència social.

Per fer front a aquesta crua realitat, el projecte Nutrició infantil de Fundació Resilis treballa colze a colze amb l’Hospital departamental de Totonicapan i els centres de salut de la zona, infermeres i nutricionistes, educadores indígenes i la societat civil del territori per a oferir el recolzament necessari a aquestes famílies i aportar el nostre gra de sorra.

Tu pots ser part de la solució, i ens agradaria comptar amb el teu suport en aquesta campanya: amb la teva aportació, podem arribar als 3000€ i així aportar els recursos bàsics pel cultiu i els complements nutricionals i vitamínics que oferim. Ens hi ajudes?

https://www.migranodearena.org/reto/21598/infancia-en-riesgo-nutricion-infantil-guatemala

,

La síndrome del carrer

Els i les joves que atenem en els centres residencials, malauradament, han patit situacions molt negatives que els han marcat, els marquen i els marcaran per la resta de la seva vida.
A les educadores i educadors ens toca fer aflorar i canalitzar les potencialitats que de ben segur tenen i mostrar-los alternatives tot acompanyant-los. A més d’oferir-los, en el dia a dia, eines i recursos per tal que puguin millorar en les relacions i actituds.
Aquesta no és una tasca fàcil ni molt menys, ans el contrari; quasi tot ens va en contra. Comptem amb pocs recursos i les traves i dificultats les hem d’anar sortejant amb imaginació, saber fer i una gran dosi d’optimisme.

Totes les persones que estem implicades en l’acompanyament i gestió dels diferents nois i noies, cerquem a través dels diferents trastorns que han patit o pateixen respostes intentant entendre les seves accions i comportaments. A tots i totes ens ve al cap la manca d’eines per relacionar-se, la desorganització afectiva, el trastorn del vincle, etc. i com a conseqüència sovint per aïllar-se i no sentir-se buits, recorren al consum abusiu de tabac, alcohol i altres tipus de drogues. Aquest fet ve determinat per la manca de relacions sanes i mestratge que han patit en determinats moments de la seva vida. Però hi ha desordres que tot i que existeixen i són molt importants podríem dir que són invisibles.
Una síndrome és un conjunt de fenòmens que concorren en temps i forma els uns amb els altres i caracteritzen una determinada situació.
Partint d’aquesta definició vull afegir un trastorn que aquests dies de confinament està prenent protagonisme d’una manera molt rellevant. És la síndrome del carrer.

El carrer és un lloc de trànsit, un lloc de pas, l’utilitzem per anar d’un costat a l’altre, no hi restem, no ens hi quedem passant l’estona. Això és així menys en l’adolescència. En general els i les joves el converteixen en un lloc d’estada. Aquest fet és veu incrementat de manera exponencial en els grup de joves que atenem.
Els nostres nois i noies són consumidors de carrer, el necessiten, és la seva vàlvula d’escapament, és on poden donar sortida a moltes de les seves idealitzacions, és on es senten lliures i on creuen que aconseguiran tot allò que s’imaginen. La qüestió és d’on surt aquesta necessitat de consumir carrer, d’estar fora.
La majoria han estat víctimes en les quatre parets del domicili familiar. És en aquest espai on han experimentat les situacions que han derivat en la separació i posterior ingrés en un servei residencial. Des d’aquesta perspectiva crec que s’ha d’analitzar la necessitat d’estar al carrer. Segurament de manera inconscient en la majoria de casos, el fet d’estar en un lloc tancat els engega l’automàtic, el nus a l’estómac es fa gran i han de buscar mecanismes per apaivagar-lo. La sortida fàcil, és el carrer.
En els últims anys hem viscut un altre tipus de necessitat d’estar al carrer que és la derivada de la cultura. Els joves estrangers no acompanyats del nord d’Àfrica estan acostumats a fer vida al carrer, és on es desenvolupen tot el batibull d’activitats, relacions i en molts casos la feina. Per tant aquests joves ja son consumidors de carrer des de l’origen.
Amb el confinament obligat per la situació i que hem de complir els més acuradament possible, s’ha tancat una de les vàlvules de distensió més importants que les nostres noies i nois utilitzen per canalitzar el seu estat.
Crec que és important tenir present aquesta situació per poder afrontar el tancament en els serveis i cercar alternatives que promoguin aquesta distensió i els donin alternatives al síndrome del carrer.

Santi Roura Teixidor
Director del CRAE Les Llúdrigues

, ,

Mesures COVID19

Davant la situació que està provocant el COVID-19, des de Plataforma Educativa estem duent a terme diferents les accions per tal de mantenir informades a totes les persones treballadores i ateses pels nostres serveis així com garantir al màxim la salut de professionals i persones usuàries dels nostres serveis. Clica aquí

#JoTrioSerResponsable  #JoemQuedoaCasa  #Cuidemnos  #EnsEnSortirem  #JoActuo

 

, , , ,

L’Ateneu Cooperatiu Terres de l’Ebre inicia nova etapa

L’Ateneu Cooperatiu de les Terres de l’Ebre enceta nova etapa amb energia renovada, nous reptes, nova imatge corporativa i noves oficines a Amposta. Aquestes situades al C/ Eugeni Ribera número 16, es van inaugurar el passat dijous 27 de febrer, en un acte obert a la ciutadania i en el que s’ha posat de manifest que el cooperativisme i l’economia social, amb la tasca de l’Ateneu durant 4 anys, han anat guanyant presència a les Terres de l’Ebre.

Les noves instal·lacions són un local compartit, en aquest cas, amb el Centre Especial de Treball de la Fundació Astres i l’empresa d’inserció Eina activa i compta amb més espais de treball i sales de reunions (l’anterior local, compartit amb Fundació Gentis s’havia quedat menut). A més a més, se les ha dotat de personalitat pròpia a través d’un mural realitzat pel dissenyador ampostí Hernan en H que reflecteix els valors del cooperativisme i la solidaritat fent servir el seu peculiar estil distès i irònic.

L’objectiu principal de l’Ateneu continua sent impulsar i acompanyar el cooperativisme i l’economia social al territori, i en aquesta nova etapa s’ha fet un esforç descentralitzador per tal d’apropar al màxim els serveis de l’Ateneu al conjunt de les Terres de l’Ebre. Així, al marge d’Amposta, l’Ateneu també tindrà oficina tècnica a Tortosa, al Viver d’Empreses; i a Gandesa, al Centre Empresarial. Això ha representat un lleuger increment de la plantilla que ha passat de 4 a 5 tècnics i com apunten des de l’equip tècnic “Creiem que és important aquesta descentralització perquè millora la nostra visibilitat, a l’hora que facilitem l’accés als nostres serveis”.

L’espai compartit està pensat com un espai de treball inclusiu, sense parets ni murs, són espais transparents on tots ens veiem, compartim i cohabitem l’espai.

L’altra acció realitzada el dijous 27, va ser la presentació de l’espai cedit per l’Ajuntament de Gandesa que passa a ser entitat col·laboradora de l’Ateneu Cooperatiu Terres de l’Ebre. Actualment, aquest projecte està integrat pels ajuntaments d’Amposta, Ulldecona i Tortosa; les fundacions Astres i Gentis , i les cooperatives Surtdecasa, EPI, ALC Assessors i Ateneu informàtic.

 

, , ,

Invisibilitat

M’ha dit la meva companya d’oficina, tècnica d’igualtat, que si no em sap greu fer un petit escrit sobre l’equitat de gènere en els nostres projectes de Cooperació al desenvolupament. I, automàticament he pensat…. és igual que parli des de la perspectiva dels projectes al Marroc, a Guatemala o al Senegal… no importa l’espai d’intervenció, perquè la lluita (tristament) és la mateixa, tot i les distàncies culturals que hi pugui haver.
I he volgut titular aquest escrit amb una paraula que em ve al cap cada vegada que treballo amb dones allà on sigui: Invisibilitat.

I a partir d’aquí, de la Invisibilitat intrínseca de tota dona que és alhora professional, dona i cuidadora (no especifico “mare” donat que mares ho som totes d’una manera o altra), es dissenyen les estratègies a cada projecte, per donar-li veu, vot  i accés a qualsevol espai social i comunitari.

Puc començar a exposar els projectes i a estendre’m en el treball en defensa dels drets humans i socials vulnerats a causa d’aquesta invisibilitat. I com des dels equips de treball al territori i aquí a Catalunya, fem mans i mànigues per buscar recursos i treure energia d’on calgui,  per apoderar i fer brillar tantes i tantes persones, que no per invisibles, deixen de ser el 51% de població als seus països…
Però sabent del cert que no hi ha temps ni espai per un anàlisi acurat en un mitjà divulgatiu com aquest, només permeteu-me uns exemples, que sempre és bo saber que darrere les paraules escrites hi ha vides, somriures i mirades.

La … (posa tu el nom que més t’agradi)… té tres infants menors d’edat i un marit. Ella diu que el marit és com si fossin dos o tres infants més, si s’ha de comptabilitzar la feina (invisible) que porta. A part, ella va demostrar ser una noia espavilada i tossuda, i gràcies a l’educació pública del seu país va poder formar-se i és llicenciada. No ha exercit mai la seva professió. Té 40 anys.

Em mira amb nostàlgia i em diu: “Veig créixer els meus fills i filles, i que la meva família està cuidada i feliç, i això em satisfà molt… encara que ningú em pregunti mai si m’hagués agradat exercir la meva professió, si per un sol dia, m’hagués agradat ser jo mateixa” …

No cal que afegeixi res, no?

La … (ja has triat un altre nom?)… va haver de deixar d’anar a l’escola als 11 anys. La seva mare, que no sap llegir ni escriure perquè no va poder anar fins als 6 anys a l’escola, es va posar malalta i ningú es podia fer càrrec de la casa ni dels germans i germanes petites. El pare treballava tot el dia i somriu burleta quan li pregunto si els germans i germanes grans o ell podrien haver donat un cop de mà a les tasques de la llar perquè ella no hagués d’abandonar l’escolarització…

“M’agrada tant participar dels projectes que es realitzen, ara que sóc més gran, m’adono que tinc tant per aprendre! És una llàstima que el meu futur passi per quedar-me al poble i no poder viure el meu somni d’anar a la capital i estudiar… però saps què et dic? Les meves filles ho tindran ben diferent, perquè els demostraré com d’emprenedora i potent pot ser una mare com jo, que puc aixecar el meu negoci i mantenir-lo, perquè haver organitzat casa meva tants anys, m’ha donat eines imprescindibles”

… sense comentaris. Olé tu!

I ara en ve un altre….

La … és llicenciada, professional reconeguda i guanya un sou equiparable als seus col·legues masculins. Viu en una casa preciosa, es cuida molt i té un càrrec molt important al govern del seu país. Va estudiar als Estats Units gràcies a beques i a les possibilitats i l’esforç de la seva família, és una persona influent i amb poder en un país on és estrany que una dona arribi tant lluny.

Té 37 anys.  La felicito i li faig saber la meva admiració per tot el que està fent.

I em mira, una mica trista i la … em diu “He fet tot el que s’havia de fer per arribar a ser una bona professional i tenir un lloc de responsabilitat des del qual es puguin canviar les coses… i saps que hem diuen el meu pare, la meva mare i els i les germanes cada cop que els vaig a veure? Que quan penso tenir fills o filles i un marit que em cuidi, que se’m passarà l’arròs. I aquest és el seu tema preferit a les reunions familiars…”

Res a dir, oi?

Facis el que facis, al no poder arribar a tot com si fossis superwoman, et fa sentir culpable. Trista. Abatuda. Vençuda. Invisible als ulls que et miren.

Doncs no.

Els projectes de cooperació que desenvolupem volen lluitar contra això i cada pas, cada iniciativa, on les noies poden allargar la seva escolarització  gràcies a una bicicleta, on cada dona pot obrir el seu negoci gràcies a una formació en emprenedoria,  on cada nena és alimentada correctament pel seu creixement òptim… són focus que il·luminen i lluiten per donar llum i visibilitat.

Ah… potser ha semblat que parlo només dels projectes als països on col·laborem, no? Doncs… malauradament, i salvant les distàncies i agraint a tantes dones que han brillat abans que nosaltres, per descomptat, aquí a casa nostra la Invisibilitat també està present en molts camps. No deixem de lluitar, que no està tot guanyat, ni aquí ni allà.

Feliç dècada de la dona visible!

Raquel Sabater i Ten
Coordinació General de Fundació Utopia

, , , , , ,

QÜESTIÓ DE JUSTÍCIA SOCIAL

El present any serà crucial per als drets humans i ho serà, principalment, per tres fites. Comença la dècada de compliment i tancament dels Objectius de Desenvolupament Sostenible (en especial revisió, el cinquè objectiu que parla de posar fi a la discriminació vers les dones), es desenvoluparà el Fòrum Mundial Itinerant per la Generació d’Igualtat (convocat per l’ONU) i es commemoraran els vint-i-cinc anys de la promulgació de la Plataforma de Beijing (amb la resultant declaració per promoure els drets de les dones).

Grans expectatives per a un assoliment tan lent (per arribar a la plena paritat d’acord amb Global Gender Gap Report necessitaríem 99,5 anys). Segons l’últim informe realitzat per l’Institut Europeu d’Igualtat de Gènere (EIGE), l’Índex d’Igualtat mostra que des de 2017 la UE només ha pujat un punt, fins a 67,4, la qual cosa significa un ritme de creixement insuficient i amb molts àmbits per millorar. Aquest índex mostra una referència per a la igualtat de gènere a la Unió Europea, i situa a gairebé la meitat dels països per sota de 60 punts, una xifra molt baixa per als grans reptes que hem d’afrontar.

Hi ha hagut avenços significatius, però cap país del món ha aconseguit la plena igualtat de gènere. És més, en alguns àmbits podem comprovar un important retrocés en aspectes que ja havíem assolit. La bretxa de gènere en la participació en el mercat laboral s’ha estancat. El treball domèstic i de cures no remunerat recau principalment en les dones, independentment d’on es trobin, i usualment a costa del seu creixement professional. I, si bé la pobresa a escala mundial ha disminuït, continua estant molt feminitzada (les dones d’entre 25 i 34 anys tenen el 25 per cent més de possibilitats de viure en situació de pobresa extrema que els homes). I encara avui, tot i que tres quartes parts dels països de tot el món actualment tenen lleis contra la violència domèstica 137 dones moren assassinades cada dia per un membre de la seva pròpia família al món.

El recorregut a fer encara és llarg, però aturar-se no és una opció. Ja no és una qüestió de col·lectius específics, de justificacions culturals o de moviments excloents. Estem parlant de Justícia Social.

Des de la nostra visió i missió, treball i dedicació, hem de continuar col·laborant conjuntament per enfortir la cohesió social i potenciar la cooperació entre professionals per aconseguir que el nostre esforç compleixi amb la vocació d’animar a vèncer reptes i desafiaments de l’actualitat i ressaltar el paper de la dona en els diferents sectors de la societat a través de representants de la cultura, l’esport, la política, la sanitat, el periodisme i el tercer sector entre altres àmbits. Afavorir la paritat de gènere és crucial per constituir societats més fortes i resilients a tot el món.

Aquest 2020 ens trobem davant d’una oportunitat generacional i en aquesta cursa cap a l’equitat hem de continuar avançant per a promoure els drets i llibertats fonamentals, especialment en un context de transformació social en el qual necessitem l’aportació de totes les veus per a continuar construint el pilar democràtic fonamental que suposa la igualtat entre les persones.

Com deia la poeta anglesa Emily Dickinson, “ignorem la nostra veritable alçada fins que aconseguim posar-nos dempeus”.

Ismael Ot Padilla
Psicòleg, emprenedor social i tècnic d’orientació i inserció a la Fundació Gentis
Membre de la Comissió d’Igualtat de Plataforma Educativa

, , ,

25 anys al costat de la infància en risc

Amigos guay en Campclar tope guay” Així començava fa més de 30 anys la meva vinculació amb la infància en risc. De la mà de la Mercè, que em donava a conèixer allò de què els meus pares ja m’havien parlat: “Regina, per què vols anar a missions?  Aquí hi ha un quart món que també ens necessita”.  I va ser així com vaig iniciar el voluntariat a un esplai, posteriorment casal i més endavant centre obert, en un dels barris més desafavorits i amb majors dificultats de Tarragona, d’on jo sóc.

I va ser durant aquests anys de voluntariat que un dia una de les nenes que ateníem va ser enviada a un centre.  I de la infància en risc passava a conèixer el món de la infància tutelada, el món d’aquells infants que a més de tot el que han viscut i patit els toca separar-se de la seva família.  I vaig viure el dilema des de l’altra banda, que serà més perjudicial per aquesta nena, el dia a dia que viu amb la seva família o, malgrat això, l’estar separada d’ella i viure a un centre?  I aquí va ser on vaig pensar que això no ho podria canviar però que mentre hi hagués infants a qui toqués passar per situacions com aquesta jo miraria d’estar al seu costat, i que treballaria per ells.

Pensareu… perquè us explico això? Doncs perquè aquest, 3 de març de 2020, fa 25 anys que vaig iniciar el meu viatge a Maria Reina, 25 anys al costat dels infants que lluiten cada dia amb un conflicte de lleialtats: voler estar amb els seus pares i veure que el que reben de nosaltres, sovint, malgrat els hi agradaria, no els ho poden donar a casa seva.  25 anys de donació i de vocació, perquè és una feina que és molt més que això, i on només des de la vocació pots ser-hi, i ser-hi sempre.

I tenia moltes ganes de compartir-ho amb tots vosaltres. De moments difícils i complicats n’he viscut molts, com tothom, ara però sota un nou paraigües, que aixopluga un gran nombre de serveis i de persones, i on trobes suport i recolzament.  Espero que el dur dia a dia que vivim, tant per la manca de reconeixement professional com les casuístiques cada cop més complexes, no em facin perdre la il·lusió per continuar desenvolupant aquesta tasca, i poder celebrar no els 50 (arribaré abans a la jubilació!) però si uns quants anys més amb tots vosaltres, i sobretot amb tots aquests infants que tant necessiten ser mirats.

No puc acabar sense expressar el meu agraïment als molts i molts infants que he atès durant aquests anys, per tot el que m’han donat, i a tots els companys i companyes amb qui he compartit part d’aquest viatge.

Regina Pastrana
Directora CRAE Maria Reina
Fundació Resilis