---

Parlem amb la Gemma Quintana, directora tècnica del CO Astres a Girona

“Només si creiem en les persones i en les seva capacitat per prendre decisions, les podem apoderar”

---

 La Gemma Quintana va néixer a Figueres i després de molts lluny de la seva ciutat, hi ha tornat. “Les arrels m’estiren!”-diu, tota orgullosa del caràcter vital de la seva terra empordanesa.

Porta exercint la professió de Treball Social d’ençà que va acabar la carrera. Va estar un temps treballant d’insertora laboral i actualment ja fa 11 anys que forma part de la Fundació ASTRES de Girona. Primer com a Treballadora Social i des de fa 6 anys com la Directora Tècnica del Centre Ocupacional de la mateixa entitat.

 En ocasió del Dia Mundial del Treball Social parlem amb ella per conèixer el dia a dia d’una professional en aquest àmbit, per recollir les impressions després d’uns quants anys al capdavant de centre que dirigeix, dedicat a persones amb discapacitat intel·lectual.

---

Quins motius et van portar a escollir el camp social?

A mi m’agraden les persones. Molt. I quan vaig haver de decidir cap on enfocar la meva vida professional, el treball social era bona opció, perquè treballava amb persones i a més a més em permetia  participar del seu dia a dia, intervenir-hi directament i dir la meva.

Creus que s’ha de ser d’una determinada manera per dedicar-s’hi?

No penso que hi hagi una fórmula de caràcter idònia. He treballat amb professionals i maneres de fer molt diverses, totes aportaven la seva manera d’abordar les coses. Sí que puc parlar per mi: jo Sóc curiosa, molt dinàmica, inquieta, potser massa impulsiva… i tot això, mal canalitzat pot ser un desastre. Però he après a treure’n profit, a fer d’allò que inicialment podria ser un problema, una fortalesa.

De tots els oficis del món se n’extreu una ensenyança aplicable a la vida. Quina t’ha aportat a tu dedicar-te al treball social?

Dedicar-me al que em dedico m’ha ensenyat el valor del temps, a tenir paciència, a respectar els meus tempos i els de la gent que m’envolta. A escoltar més i xerrar menys. Aquest compromís que adquireixes amb el camp social, amb les persones i amb el territori et permet veure la realitat del món que t’envolta, que a vegades és bonica però sovint hi plana amb una persistència que cal combatre des de la nostra feina l’exclusió social, la discriminació, les mancances d’un engranatge social complex i canviant. Hem fet molta feina, feina que ens ajuda a mirar endavant sense defallir en el llarg camí que encara cal recórrer.

“Em dedico al que em dedico perquè m’emociona, treballo en allò que crec i em sento viva.”

L’ofici s’ha de protegir i alimentar com un bé preciós…

Completament d’acord. Com a professionals ens hem de cuidar, precisament perquè allò que fem és valuós per a nosaltres mateixos i per als altres. Però deixa’m dir-te que no és l’ofici el més important, l’ofici és l’eina. Quan parlem d’educació social estem anant molt més enllà del vessant tècnica, de les aptituds/competències com a professional i, molt més enllà de la constància i la disciplina pròpies de qualsevol feina. No és només això el que es posa en pràctica cada dia en el nostre àmbit. Són els valors i és genial adonar-te que sovint no vénen de sèrie sinó que els aprens directament de les persones per les qui treballes. Elles m’han ensenyat a ser humil, i a fer les coses amb alegria. Tinc la gran sort de què en aquest àmbit puc ser jo mateixa, sense les formalitats adherides a altres feines. Em dedico al que em dedico perquè m’emociona, treballo en allò que crec i em sento viva.

Ens podries esbossar el teu dia a dia? La realitat al centre que dirigeixes, amb quines persones tractes, quins son els principals esculls i fortaleses de la tasca que feu, què és el que t’agrada més, etc.

Som un equip multiprofessional que ens dediquem a acompanyar, intentem aplanar camins, som persones que treballem amb persones. Donem els suports que d’altres requereixen per tal d’aconseguir els seus objectius, els seus desitjos. Intentem acceptar la realitat, a vegades bonica, d’altres agra, però només així prenem consciència i podem continuar caminant. Donem veu a totes les persones que formen part del Centre Ocupacional, persones usuàries amb discapacitat intel·lectual i del desenvolupament, que necessiten expressar, queixar-se, ells i elles han de ser part del motor del canvi en les seves pròpies vides. Han de ser lliures i tenir la capacitat i l’oportunitat d’escollir com volen viure.

Com a Treballadora Social i Directora del Centre Ocupacional lluito perquè  tots i totes treballem des de l’acció comunitària, que és una altra forma d’intervenció social: es promou la cohesió i la transformació social d’un context determinat a partir de la participació de tothom.  Volem un món més just, més honest, més transparent, més humà. I com que el volem així, l’hem de fer plegats.

“Hem de tenir present que no hi ha respostes per a tot, ni solucions per a tot, i no passa res.”

Quins són els reptes immediats per a la teva professió? Penses, per exemple, que des que vas començar fins ara hi ha hagut canvis estructurals que t’hagin fet canviar, modificar la visió que tens sobre l’acció social, etc.

D’ençà que vaig començar fins ara, per sort, les coses han anat canviat i moltes en positiu. Si fins no fa gaires anys la persona no era el centre de totes les accions que directament l’afectaven, era perquè les entitats atenien només persones amb discapacitat. Actualment estem atenent a persones amb discapacitat intel·lectual i del desenvolupament. I aquest és un dels principals canvis. Per fi es reconeix que és la persona qui se situa al centre de tota l’acció. Només si creiem en les persones i en les seves capacitats de prendre decisions, les podem apoderar. Cal reconèixer els seus drets.

“Donem veu a totes les persones que formen part del Centre Ocupacional, persones usuàries amb discapacitat intel·lectual i del desenvolupament, que necessiten expressar, queixar-se: Ells i elles han de ser part del motor del canvi.”

Però els reptes no desapareixeran mai. Som la veu d’aquelles persones que pels motius que sigui, no poden defensar els seus drets, no poden cridar demanant ajuda, no saben com fer-ho o bé no tenen les eines necessàries per fer-ho. Hem de continuar denunciant les injustícies, no podem oblidar l’estat del benestar i el dret que tenim tots i totes a gaudir d’una bona qualitat de vida. S’ha de visibilitzar el sector de la intervenció social i s’ha de lluitar perquè la nostra professió, la del tercer sector, tingui més reconeixement.

Què aconsellaries a les persones que compartint les teves aptituds i valors, volen engegar uns estudis de treball social?

Crec que el secret és l’actitud, treballar en allò que creus, i el compromís. Han de tenir ganes de canviar coses i de voler formar part d’aquest canvi, de conscienciar, de denunciar, de treballar per la justícia social, han de voler enfortir l’estat social, i, sobretot, han de tenir present que no hi ha respostes per a tot, ni solucions per a tot, i no passa res. A vegades n’hi ha prou en ser gestors de temps, de moments, donar espais per estar, per sentir, per escoltar, cal saber donar temps al temps.  Els diria que no poden parar mai d’adquirir coneixements, que col·laborin en alguna entitat, que facin voluntariats, que han triat bé: seran tan necessaris!