El director del Centre d’Acollida Oikia de Girona de la Fundació Resilis, Ferran Capità, fa aquesta reflexió sobre els fluxos migratoris.
“Aliments per a la ment”
Les condicions de vida cada vegada més complicades a l’anomenat «triangle nord de Centreamèrica» estan contribuint a un augment exponencial dels fluxos migratoris.
Ja fa una bona colla d’anys que la violència de les «maras» i de gènere, la pobresa, la inseguretat i el canvi climàtic han estat la causa de que gairebé 1 milió de persones estiguin desplaçades interna i externament a Hondures, Guatemala i El Salvador, cada any. Aquests factors no han canviat durant la pandèmia, i de fet la situació s’ha vist empitjorada.
Després d’una aparent disminució en el nombre de persones migrants (reflectida en les sol·licituds d’asil a Mèxic el 2020) a causa del tancament de fronteres en resposta al COVID-19, la situació ja ha canviat durant aquest any 2021. Les dades del primer trimestre són esfereïdores: 22.606 persones del nord de Centreamèrica han sol·licitat asil a Mèxic. Això representa un 31% més que les sol·licituds presentades en el primer trimestre de 2020 i un augment del 77% respecte el mateix període de l’any 2019 (ACNUR 13 d’abril de 2021).
Com sempre, plou sobre mullat i les persones que es troben en situacions més vulnerables són les que pateixen més riscos associats a la pandèmia, forçant-les, encara més, a fugir cap a Mèxic i els Estats Units.
Aquesta zona del món ha patit històricament desastres de tot tipus (polítics, socials, mediambientals, etc.) i es fa del tot necessària una cooperació que s’adreci a les causes que provoquen el desplaçament desesperat que fan milers de persones cercant seguretat i esperança.
D’altra banda, travessar Mèxic per les rutes migratòries clandestines comporta un altíssim risc; els càrtels de droga exploten de forma lucrativa la migració irregular a través de l’extorsió. Les persones que migren es troben totalment invisibilitzades i estan excloses de la societat fent que no tinguin cap tipus de protecció ni seguretat. Especialment dures són les vivències i repercussions que pateixen les dones, les persones amb discapacitat, les persones LGBTI i la població infantil en aquest trajecte.
La realitat de Centreamèrica no és tant diferent de la que tenim al mediterrani. Aquí i allà també cal que s’impliquin de forma activa i compromesa els països de l’entorn. En aquest cas, què haurien de fer els Governs del «triangle nord de Centreamèrica»?
Potser consolidant la democràcia i creant programes de desenvolupament social on s’aposti per l’educació? Millorant les condicions de seguretat pública i potenciant els tractats internacionals que estimulin la inversió estrangera? Potser creant mecanismes adequats per eliminar gradualment la corrupció governamental? I si es formulen polítiques de desenvolupament regional per desestimular la migració interna i externa?
I els Estats Units que podrien començar a fer per millorar la situació? Potser legalitzant a les persones que ja hi resideixen? I si es creen mesures d’aranzels que afavoreixin l’intercanvi comercial amb Centreamèrica? I si s’atorguen preus justos als productes centreamericans en els tractats comercials internacionals? Si es dona certa estabilitat migratòria a les persones centreamericanes potser facilitarà que l’enviament de divises s’incrementi?
És ben sabut que quan a casa teva només tens misèria, precarietat i manca de perspectives de futur, no hi ha fronteres que t’aturin. Però com diu l’Ousman Umar, “la cooperació ha d’abandonar radicalment la caritat, deixant d’alimentar estómacs, per alimentar les ments”; des de l’organització que lidera (Nasco Feeding Minds – https://nascoict.org/ca/) aposta per l’educació com l’únic motor de millora i canvi personal i social. És a dir, planteja les intervencions allà on viu la persona, a casa seva i al seu entorn… perquè malauradament com diu l’Ousman Umar, «quan els migrants arribem al mar, la batalla està perduda».
I com entomem aquest repte de canvi de mirada en la cooperació, des de les organitzacions? Com accionem projectes que no creïn dependència i que nodreixin les ments? Potser si com a professionals acompanyem les necessitats des del respecte, aportant la nostra experiència als nostres contextos i defugint del rol d’expert que sap de tot, farem un petit però gran pas cap a una col·laboració més ètica i més sostenible.
La cooperació internacional mou molts diners i mobilitza enormes recursos. En aquest sentit és obligat una bona rendició de comptes (econòmica i tècnica).
Afortunadament, els darrers anys han sorgit moltes veus crítiques respecte a la unió implícita entre cooperació i ètica i, més delicat encara, respecte a la utilitat o benefici de la cooperació. La pregunta és si la cooperació perjudica i facilita que els Governs de països en desenvolupament visquin exclusivament de les ajudes estrangeres, frenant el seu desenvolupament i capacitat de superació.
Amb aquestes dificultats i obstacles arribem a la paradoxal situació que les organitzacions podríem estar perpetuant la injusta distribució de recursos. En definitiva, no estarem fomentant un nou tipus de colonialisme i dependència?
No hi ha respostes fàcils…. És del tot necessari no deixar de plantejar-nos preguntes, moltes sense resposta, però alhora útils per prendre consciència i per no oblidar el perquè i, especialment en cooperació, el COM ho hem de fer.