ferran capità
,

PEnsem, agost 2021: Ferran Capità, director del CA Oikia

El director del Centre d’Acollida Oikia de Girona de la Fundació Resilis, Ferran Capità, fa aquesta reflexió sobre els fluxos migratoris.

ferran capità

“Aliments per a la ment”

Les condicions de vida cada vegada més complicades a l’anomenat «triangle nord de Centreamèrica» estan contribuint a un augment exponencial dels fluxos migratoris.

Ja fa una bona colla d’anys que la violència de les «maras» i de gènere, la pobresa, la inseguretat i el canvi climàtic han estat la causa de que gairebé 1 milió de persones estiguin desplaçades interna i externament a Hondures, Guatemala i El Salvador, cada any. Aquests factors no han canviat durant la pandèmia, i de fet la situació s’ha vist empitjorada.

Després d’una aparent disminució en el nombre de persones migrants (reflectida en les sol·licituds d’asil a Mèxic el 2020) a causa del tancament de fronteres en resposta al COVID-19, la situació ja ha canviat durant aquest any 2021. Les dades del primer trimestre són esfereïdores: 22.606 persones del nord de Centreamèrica han sol·licitat asil a Mèxic. Això representa un 31% més que les sol·licituds presentades en el primer trimestre de 2020 i un augment del 77% respecte el mateix període de l’any 2019 (ACNUR 13 d’abril de 2021).

Com sempre, plou sobre mullat i les persones que es troben en situacions més vulnerables són les que pateixen més riscos associats a la pandèmia, forçant-les, encara més, a fugir cap a Mèxic i els Estats Units.

Aquesta zona del món ha patit històricament desastres de tot tipus (polítics, socials, mediambientals, etc.) i es fa del tot necessària una cooperació que s’adreci a les causes que provoquen el desplaçament desesperat que fan milers de persones cercant seguretat i esperança.

D’altra banda, travessar Mèxic per les rutes migratòries clandestines comporta un altíssim risc; els càrtels de droga exploten de forma lucrativa la migració irregular a través de l’extorsió. Les persones que migren es troben totalment invisibilitzades i estan excloses de la societat fent que no tinguin cap tipus de protecció ni seguretat.  Especialment dures són les vivències i repercussions que pateixen les dones, les persones amb discapacitat, les persones LGBTI  i la població infantil en aquest trajecte.

La realitat de Centreamèrica no és tant diferent de la que tenim al mediterrani.  Aquí i allà també cal que s’impliquin de forma activa i compromesa els països de l’entorn. En aquest cas, què haurien de fer els Governs del «triangle nord de Centreamèrica»?

Potser consolidant la democràcia i creant programes de desenvolupament social on s’aposti per l’educació?  Millorant les condicions de seguretat pública i potenciant els tractats internacionals que estimulin la inversió estrangera? Potser creant mecanismes adequats per eliminar gradualment la corrupció governamental? I si es formulen polítiques de desenvolupament regional per desestimular la migració interna i externa?

I els Estats Units  que podrien començar a fer per millorar la situació?  Potser legalitzant a les persones que ja hi resideixen? I si es creen mesures d’aranzels que afavoreixin l’intercanvi comercial amb Centreamèrica? I si s’atorguen preus justos als productes centreamericans en els tractats comercials internacionals? Si es dona certa estabilitat migratòria a les persones centreamericanes potser facilitarà que l’enviament de divises s’incrementi?

És ben sabut que quan a casa teva només tens misèria, precarietat i manca de perspectives de futur, no hi ha fronteres que t’aturin. Però com diu l’Ousman Umar, “la cooperació ha d’abandonar radicalment la caritat, deixant d’alimentar estómacs, per alimentar les ments”; des de l’organització que lidera (Nasco Feeding Minds – https://nascoict.org/ca/) aposta per l’educació com l’únic motor de millora i canvi personal i social.  És a dir, planteja les intervencions allà on viu la persona, a casa seva i al seu entorn… perquè malauradament com diu l’Ousman Umar, «quan els migrants arribem al mar, la batalla està perduda».

I com entomem aquest repte de canvi de mirada en la cooperació, des de les organitzacions? Com accionem projectes que no creïn dependència i que nodreixin les ments? Potser si com a professionals acompanyem les necessitats des del respecte, aportant la nostra experiència als nostres contextos i defugint del rol d’expert que sap de tot, farem un petit però gran pas cap a una col·laboració més ètica i més sostenible.

La cooperació internacional mou molts diners i mobilitza enormes recursos. En aquest sentit és obligat una bona rendició de comptes (econòmica i tècnica).

Afortunadament, els darrers anys han sorgit moltes veus crítiques respecte a la unió implícita entre cooperació i ètica i, més delicat encara, respecte a la utilitat o benefici de la cooperació. La pregunta és si la cooperació perjudica i facilita que els Governs de països en desenvolupament visquin exclusivament de les ajudes estrangeres, frenant el seu desenvolupament i capacitat de superació.

Amb aquestes dificultats i obstacles arribem a la paradoxal situació que les organitzacions podríem estar perpetuant la injusta distribució de recursos.  En definitiva, no estarem fomentant un nou tipus de colonialisme i dependència?

No hi ha respostes fàcils…. És del tot necessari no deixar de plantejar-nos preguntes, moltes sense resposta, però alhora útils per prendre consciència i per no oblidar el perquè i, especialment en cooperació, el COM ho hem de fer.