Ruben Cenamor és professor al CREI Mas Ritort i amb una àmplia experiència en estudis de gènere. Ha publicat diferents articles i llibres acadèmics (disponibles a : https://scholar.google.com/scholar?hl=es&as_sdt=0%2C5&q=rub%C3%A9n+cenamor&btnG=), així com un llibre sobre homes feministes i ecologistes a la literatura americana. També ha estat membre de l’steering committee (comitè executiu) de l’European Association of American Studies Women’s network (el network de estudis de dones de l’associació europea d’estudis americans).
L’EVOLUCIÓ DEL FEMINISME
El 12 d’Octubre de 2011, Peggy Noonan, columnista setmanal del The Wall Street Journal, publicà un article amb el títol ‘Welcome Back, Duke’, on argumentava que l’atemptat a les Torres Bessones havia estat, en gran part, culpa del feminisme, perquè aquest moviment alliberador i igualitari havia “afeminitzat” els homes i per això no van poder evitar l’esmentada catàstrofe. Per si això no fos suficient, al llarg de l’article Noonan es congratulava que d’ençà de l’atemptat, havia vist un retorn a una societat més patriarcal on l’home tornava a ser el dominador de la relació. Aquest article no només és preocupant per la (des)informació que mostra, sinó també pel fet que l’ha escrit una dona. La pregunta, doncs, seria: què porta a una dona escriure d’una manera tan negativa contra un moviment que busca la igualtat com és el feminisme?
Una possible resposta ens la dóna Amanda Diekman i Sarah Murnen que, en 2004, van publicar un estudi sobre l’efecte de les narratives, fictícies i reals, en el desenvolupament de la identitat de gènere. Segons les esmentades neurocientífiques, la humanitat crea la seva identitat de gènere mitjançant la imitació dels models que ens mostren com naturals. És a dir, si des de la nostra infància només llegim, veiem i escoltem models on els homes “de debò” són agressius i dominants i les dones “de debò” són passives i submises, creixerem intentant imitar aquests models i, segons DIekman i Murnen, serà molt difícil canviar la nostra identitat de gènere, ja que haurà quedat arrelada en el més profund del nostre ésser.
Aquest és un dels principals problemes que nosaltres, com a professorat i professionals de l’Educació Social als centres residencials educatius, ens trobem en l’interaccionar amb les nostres noies. La gran majoria venen de contextos on el model de dona que intenten inculcar és un basat en la cega obediència a l’home i en mai qüestionar la forma en què actuen i en què tracten a les mateixes noies. A més a més, l’input aliè que reben es basa en cançons on les noies són, bàsicament, objectes sexuals i la seva vàlua es basa a complaure a l’home. Així doncs, les noies que rebem al centre han passat tota la seva vida veient que si volen ser dones de debò han de ser, essencialment, possessions dels homes i han d’acceptar qualsevol tipus de tracte, per vexatori que sigui.
La pregunta, doncs, sembla clara: podem aconseguir que les noies vegin la seva vàlua i rebutgin seguir aquest tipus de model de dona imposat? La resposta és sí. I és un sí categòric perquè si una cosa ens ha demostrat la història és que no hi ha fita que una dona no pugui obtenir ni batalla que no pugui guanyar. No serà fàcil però les nostres noies es mereixen tot l’esforç que hàgim de fer. A més, tenim diverses eines que podem emprar tant educadors com educadores com professorat. Una d’aquestes, per exemple, és mostrar a les noies els drets que les dones han guanyat al llarg de la història gràcies al feminisme.
En aquest sentit, m’agradaria compartir amb vosaltres un projecte que des del CREI on exerceixo com a professor hem dut a terme. A l’assignatura de socials vam decidir dedicar tot el mes de febrer a treballar en un projecte que hem anomenat “l’evolució del feminisme”. Aquest projecte s’ha basat a fer que les noies actuessin en grups diferents i busquessin informació sobre les diferents onades del feminisme, els objectius que tenien i els que van assolir. També havien de fer una tria de 2-3 feministes claus per onada i crear uns cartells que resumissin les onades així com un foli, amb una breu descripció de les feministes clau triades (la descripció havia d’incloure una fotografia, una frase motivadora que hagués dit l’autora i el títol i resum del llibre/article més important). Després les noies havien d’exposar el seu treball (cada grup feia una onada del feminisme) i explicar què destacaven de la seva onada. Finalment, i amb la intenció d’ajudar-les a empoderar-se, les noies havien de fer feina en grup i crear la seva pròpia onada de feminisme i explicar quins objectius tindrien i per què elles esdevindrien dones rellevants en la història.
El projecte va agradar molt a les noies i elles mateixes van adonar-se’n de la importància del feminisme. Van entendre, també, la importància de no acceptar qualsevol mena de rol i que elles, per molt que hagin pogut sentir el contrari, valen tant com qualsevol home i tenen els mateixos drets. Per acabar, en veure que havien fet tan bona feina, vam plastificar els seus cartells i presentacions i els vam penjar al passadís de l’aula, creant el nostre propi mural del feminisme, on elles compartien espai amb personatges il·lustres com Betty Friedan o Clara Campoamor. Els hi ha agradat tant que avui en dia encara mostren molta satisfacció pel treball fet i cuiden molt el mural perquè sempre estigui igual de meravellós que el primer dia.
Sí, és cert que tractem amb noies que tenen un context extremadament complex i no sempre és fàcil ajudar-les però ho podem aconseguir i poques coses són tan enriquidores i omplen tant com ajudar-les a veure que valen moltíssim.
Referències
Diekman, A., & Murnen, S. (2004). Learning to be little women and little men: The inequitable gender equality of nonsexist children’s literature. Sex Roles: A Journal of Research, 50 (5-6), 373-385.
Noonan, P. (2011). Welcome Back, Duke. The Wall Street Journal. https://www.wsj.com/articles/SB122451174798650085
