Jordi Rieradevall i Tarrés: “Treballant amb joves i en la participació en la governança a Plataforma Educativa des de fa més de deu anys. Llicenciat en Història, Diplomat en Educació Social i Màster en Joventut i Societat per la Universitat de Girona. Actualment, director de la Borsa d’Habitatge Social de la Fundació Resilis, destinada principalment a fer possible l’accés de les persones joves a un habitatge digne.”
Un sostre, un horitzó
La llei d’estrangeria determina que són necessaris 3 anys de residència continuada i demostrable a l’estat espanyol per poder tramitar un permís de residència. El temps d’espera s’eternitza mentre les persones nouvingudes miren de sobreviure dia a dia a cavall de la beneficència i l’economia submergida. La vulnerabilitat fondeja la seva dignitat i les aboca a la marginació. Sovint s’esdevenen solucions temporals: troben un refugi per uns dies a casa d’aquell o a l’alberg d’allà, en un magatzem oblidat o dins d’una furgoneta mig abandonada. La consecució d’aquestes “solucions” augmenten el seu pòsit de desemparament i de desesperança.
Avui més que mai es fan necessàries iniciatives que promoguin la provisió d’un habitatge on les persones nouvingudes puguin anar-se preparant durant aquest mentrestant; preparant-se per tenir el màxim de possibilitats d’aconseguir el SÍ de l’administració central quan arribi el moment. Aquestes persones que necessiten un sostre, que el volen, no poden treballar perquè així la llei ho contempla. Des d’una perspectiva de la participació comunitària, però, poden aportar com tothom a la millora social a través del voluntariat o l’aprenentatge per servei.
Tampoc ho tenen fàcil aquells i aquelles joves que surten de la tutela administrativa de la DGAIA i que es topen amb el mur del mercat del lloguer. Les dificultats que hi ha a l’hora d’accedir a una habitació de lloguer són múltiples, però poden tendir a l’infinit quan s’hi afegeixen els conceptes “jove” i “estranger/a”. Un estudi recent a la ciutat de Barcelona conclou que podem parlar obertament de l’existència del racisme en el lloguer. A això, hi hem d’afegir les posicions conservadores de la banda propietària, amb una desconfiança vers la solvència econòmica de qui vol arrendar, un itinerari laboral incipient o la falta de l’aval de familiars directes.
Finalment caldrà parar atenció en com rep el sector del lloguer l’increment a 5 anys de la durada dels arrendaments recollit a la LAU. La mesura, pensada per afavorir a les persones i famílies que viuen en règim de lloguer, paradoxalment, pot endurir els requisits d’accés a l’habitatge per “assegurar” tant el cobrament del lloguer com el manteniment de l’immoble durant un període més llarg.
Plataforma Educativa, des de la seva experiència en l’atenció a persones joves tutelades i extutelades, ha començat a desenvolupar projectes que ajudaran tant a joves que viuen al carrer com a joves en risc de quedar-se sense llar. Tenim a l’abast solucions més adequades que les intentades fins ara. Tenim propostes i tenim temps; els recursos hi són i es poden optimitzar si es confia en el model de gestió complementària entre les administracions públiques i les entitats del tercer sector social. Tenim el sostre, construïm l’horitzó.
