El model que proposa el projecte CASA intenta trobar un acompanyament supervisat, o a l’inrevés una supervisió acompanyada per fer front a les situacions de vulnerabilitat de la infància i les seves famílies


Les entitats i professionals del món social hauríem de ser agents de transformació i millora social. Algú podria respondre a aquesta afirmació condicional que agents de canvi, transformació i millora social “ja ho som”.

Tindria raó, ho som. Ho som sobretot en el dia a dia, un dia a dia que ens il·lusiona i compromet, però en ocasions també ens desanima i desborda. Però sovint, la nostra contribució al canvi des de la proximitat i la “primera línea” ens empeny i ens fa oblidar que la partida no només es juga al terreny de l’acció, sinó que també ho fa en el de la reflexió.

La nostra capacitat reflexiva, crítica i creativa queda atrapada moltes vegades per la resolució dels problemes quotidians perdent la oportunitat de pensar, idear i proposar noves respostes a antics problemes. I aquí torno a recuperar el condicional, hauríem de ser capaços de ser més propositius i ser-ho de forma més constant, rigorosa i efectiva. És doncs des d’aquesta exigència constant d’idear i proposar nous i millors escenaris per algunes de les problemàtiques que afecten a la infància en risc, que sorgeix el projecte CASA.

David Ruiz Alvarez
Coordinador tècnic de Fundació Resilis