,

La síndrome del carrer

Els i les joves que atenem en els centres residencials, malauradament, han patit situacions molt negatives que els han marcat, els marquen i els marcaran per la resta de la seva vida.
A les educadores i educadors ens toca fer aflorar i canalitzar les potencialitats que de ben segur tenen i mostrar-los alternatives tot acompanyant-los. A més d’oferir-los, en el dia a dia, eines i recursos per tal que puguin millorar en les relacions i actituds.
Aquesta no és una tasca fàcil ni molt menys, ans el contrari; quasi tot ens va en contra. Comptem amb pocs recursos i les traves i dificultats les hem d’anar sortejant amb imaginació, saber fer i una gran dosi d’optimisme.

Totes les persones que estem implicades en l’acompanyament i gestió dels diferents nois i noies, cerquem a través dels diferents trastorns que han patit o pateixen respostes intentant entendre les seves accions i comportaments. A tots i totes ens ve al cap la manca d’eines per relacionar-se, la desorganització afectiva, el trastorn del vincle, etc. i com a conseqüència sovint per aïllar-se i no sentir-se buits, recorren al consum abusiu de tabac, alcohol i altres tipus de drogues. Aquest fet ve determinat per la manca de relacions sanes i mestratge que han patit en determinats moments de la seva vida. Però hi ha desordres que tot i que existeixen i són molt importants podríem dir que són invisibles.
Una síndrome és un conjunt de fenòmens que concorren en temps i forma els uns amb els altres i caracteritzen una determinada situació.
Partint d’aquesta definició vull afegir un trastorn que aquests dies de confinament està prenent protagonisme d’una manera molt rellevant. És la síndrome del carrer.

El carrer és un lloc de trànsit, un lloc de pas, l’utilitzem per anar d’un costat a l’altre, no hi restem, no ens hi quedem passant l’estona. Això és així menys en l’adolescència. En general els i les joves el converteixen en un lloc d’estada. Aquest fet és veu incrementat de manera exponencial en els grup de joves que atenem.
Els nostres nois i noies són consumidors de carrer, el necessiten, és la seva vàlvula d’escapament, és on poden donar sortida a moltes de les seves idealitzacions, és on es senten lliures i on creuen que aconseguiran tot allò que s’imaginen. La qüestió és d’on surt aquesta necessitat de consumir carrer, d’estar fora.
La majoria han estat víctimes en les quatre parets del domicili familiar. És en aquest espai on han experimentat les situacions que han derivat en la separació i posterior ingrés en un servei residencial. Des d’aquesta perspectiva crec que s’ha d’analitzar la necessitat d’estar al carrer. Segurament de manera inconscient en la majoria de casos, el fet d’estar en un lloc tancat els engega l’automàtic, el nus a l’estómac es fa gran i han de buscar mecanismes per apaivagar-lo. La sortida fàcil, és el carrer.
En els últims anys hem viscut un altre tipus de necessitat d’estar al carrer que és la derivada de la cultura. Els joves estrangers no acompanyats del nord d’Àfrica estan acostumats a fer vida al carrer, és on es desenvolupen tot el batibull d’activitats, relacions i en molts casos la feina. Per tant aquests joves ja son consumidors de carrer des de l’origen.
Amb el confinament obligat per la situació i que hem de complir els més acuradament possible, s’ha tancat una de les vàlvules de distensió més importants que les nostres noies i nois utilitzen per canalitzar el seu estat.
Crec que és important tenir present aquesta situació per poder afrontar el tancament en els serveis i cercar alternatives que promoguin aquesta distensió i els donin alternatives al síndrome del carrer.

Santi Roura Teixidor
Director del CRAE Les Llúdrigues